VI Passejada de Gossos al riu Anoia

La VI Passejada de Gossos, l'11 de maig, va tornar a ser una altra gran trobada! Un altre cop van venir 34 gossos preparats per a una excursió i un dia de jocs i carreres.

Vam quedar a les 10h a l'aparcament de Gelida (acostuma a ser el nostre punt de trobada) i, quan ja hi érem tots... la foto de família!

Els gossos no podien esperar més i vam començar la ruta a través del Camí del Mig. Aquesta ruta és força segura i poden anar gairebé tot el camí deslligats així que, de bon principi, els tenies corrents al voltant, per davant, com si coneguessin el camí!

Bé, alguns sí que el coneixien... La Vodka va venir a la Passejada amb els seus propietaris i ella ha fet mitja de la ruta que teniem preparada molt cops! Va ser genial que vinguessin!

Jo anava amb la Kay i, tot i que la deslligo quan estem soles, aquell dia no ho anava a fer. La Kay és molt independent i quan la deslligues, marxa i torna quan ella vol. No em podia permetre el luxe de fer-ho i haver-la d'esperar 30 minuts amb tots esperant-nos! I es va portar tan bé...

Tot i així, ho va passar molt bé entre tants gossos... El Focus la va acompanyar força tram del camí, fent-li petons al coll, anant on ella anava, posant a prova la paciència de la Kay, que va ser infinita. Era per veure'ls!

Vam fer una primera parada ràpida a la font del bosc per beure una mica d'aigua. El dia era assolellat i ja teniem calor així que els gossos més!

Aquesta és la font on porto sovint a alguns dels gossos que es queden a casa de vacances. És un gran racó al mig del bosc on els peluts poden còrrer per tot arreu i tens aigua a mà per quan la necessitis.

Vam continuar, passant per un petit riu que hi ha al costat, saltant per les pedres. Alguns gossos van preferir banyar-se directament. Com que per les pedres? Si fa calor i hi ha aigua... a banyar-se!

Haviem de travessar El Puig, una urbanització de Gelida. La gent ens mirava, com sempre ens passa, divertits de veure tantíssims gossos junts sense que passés res. L'únic que fan és còrrer i jugar!

Les vinyes abans d'arribar al final del camí, molt maques, els van donar més forces per la última carrera. Espai ampli per còrrer sense perill!

I, al final, el riu Anoia.

Els gossos es banyaven, jugaven, corrien... Estaven contents i la calor desapareixia amb les remullades.

La Kay, no gaire amiga de l'aigua, fins i tot va voler mullar-se una mica per treure's la calor!

Nosaltres vam aprofitar per seure, descansar i esmorzar. I veient com ho passaven de bé els gossos, va ser un gran moment!

Vam fer la tornada pel mateix camí i alguns de nosaltres, com és tradició, ens vam quedar a prendre un refresc a la terrassa que hi ha al costat de l'aparcament. Arriba un moment en tota Passejada que, quan vas tornant, només penses en una beguda ben freda!

Com sempre, moltíssimes gràcies a tots els que vau venir. Vam gaudir d'un altre gran dia amb els gossos a la muntanya on ells disfruten però nosaltres també! I veure'ls així de bé només fa que ho passem millor.

La propera Passejada ja està en marxa per passar el dia a la platja el 2 de juny. Us esperem!!

L'Hayko continua sent un cadell...

L'Hayko ja té una mica més d'un any però continua sent un cadell. Quan penso que el primer cop que el vaig cuidar, al juny de l'any passat, només tenia tres mesos... I com ha crescut desde llavors! Ja pesa més de 50 quilos!

L'Hayko, com sempre, es porta bé amb tots els gossos i l'únic que vol és jugar i jugar. Els busca i provoca perquè li facin cas en tot moment. Penseu que quan entra a casa, a més de saludar, el primer que fa és mirar al voltant a veure amb quin gos està! És com la seva casa de colònies i ho té molt clar.

Tot i ser realment insistent amb els gossos, sobta veure la prudència amb que s'apropa al principi. Sí, va corrents com un boig cap a l'altre gos, però no se li llença a sobre de bones a primeres. S'atura davant, se'l mira, ansiós per rebre una resposta, olora i, si passa massa temps, llavors sí que passa a l'acció. Tot i que, pobret meu, la majoria li tenen por quan el veuen arribar així...

Va coincidir amb el Sete, un altre cop. Desde l'estiu que no es veien i volia veure com seria el retrobament. Si vau llegir el post del Sete sabreu que va ser fantàstic! Jugaven, es feien petons, es buscaven l'un a l'altre... Aquest cop el Sete va voler més pau i venia al sofà de tant en tant a descansar, deixant a l'Hayko a terra però van tenir molts moments de joc junts!

Amb la Kay va ser la sorpresa. El va controlar com mai havia vist i si ella estava al llit, ell no s'atrevia a molestar-la o rebia un lladruc a l'oïda que li deixava ben clar que no era el moment. El veies estirat a terra, arrastrant-se tot el que podia per enganxar el morro al llit, sense arribar més enllà, per si la Kay canviava d'opinió i volia fer-li cas.

I sí que li feia cas, sí, però només quan a ella li venia de gust. Aquells moments era quan l'Hayko es tornava boig d'alegria i aprofitava al màxim a la Kay.

Tot i que l'Hayko no mossega ni marca a cap gos, ara ha après a contestar quan el grunyen. Però crec que no sap molt bé què fa perquè el sents grunyir en resposta a un altre gos i continua apropant-se a la vegada, sense fer res més. De moment he evitat mals majors però no descarto que un dia rebi alguna enganxada per la seva insistència i llavors entendrà què vol dir que el marquin. I serà normal que passi, així és com els gossos aprenen el que poden i no poden fer. Evidentment parlo d'una marcada normal, no d'una mossegada realment forta o llavors no ho diria tan tranquil·la.

Aquests últims dies ha viscut amb el Piper i no descansaven mai. Jugaven al menjador, al jardí... Si un s'aixecava, l'altre anava darrera. S'han fet bons amics i han disfrutat moltíssim d'aquests dies junts.

I m'han regalat una de les imatges que més m'agrada veure entre ells: dormir un sobre l'altre. Que dos gossos dormin i es toquin entre ells només per notar el contacte del company m'entendreix moltíssim i, per primer cop, he pogut veure això amb l'Hayko. Preciós...

L'Hayko és tan carinyós que necessita anar a veure't cada certa estona i rebre una abraçada. S'apropa al sofà, a la cadira o on siguis i et dona un cop amb la pota o recolza el cap. L'abraces, li fas uns petons, i torna a marxar. Això ho fa de dia i de nit. És a dir, que potser a les quatre de la matinada notava un cop amb la seva pota a la cara (no hi ha més llocs on donar el cop, no) i quan obria els ulls tenia el seu morro enganxat al meu nas, movent la cua i esperant que li fes l'abraçada que ell volia!

Aquest últim cop l'Hayko ha canviat el seu collar de sempre per l'Easy Walk. He agraït aquest canvi enormement. L'última vegada que va venir a casa els vaig comentar als propietaris la opció de posar-li aquest collar per poder passejar amb l'Hayko molt millor i tenir més control sobre ell perquè és molt gran i fort i, com deia abans, un cadell. Si veu un altre gos estira com un boig per anar i és complicat controlar tanta força. Però amb l'Easy Walk ho he pogut fer molt millor i per ell no és un collar negatiu de cap manera, ja que no li fa mal però li controla les potes del davant quan estira.

Em fa molta gràcia la fama de l'Hayko al poble. Molts el coneixen ja que l'acostumo a tenir sovint, i sempre el vénen a saludar. És un gos que crida l'atenció, preciós i bo. Un peluix gegant. Per rebre atencions no es queixarà! En el fons el tinc mimadíssim, ho sé...

La processionària del pi, molt perillosa per els gossos!

Amb el bon temps comencen a aparèixer les processionàries dels pins. Són erugues que baixen a terra després de passar tot l'hivern penjades dels pins a unes bosses de seda. Quan baixen per realitzar la muda es col·loquen en filera (d'aquí ve el seu nom), cridant l'atenció dels gossos que veuen una gran extensió d'alguna cosa que es mou.

Que els gossos juguin amb elles o les intentin agafar és molt perillós. La processionària té uns pèls a la part superior carregats amb una substància tòxica que deixen anar com defensa davant un perill i, en aquest cas, amb el gos. Aquestes pues es claven i alliberen verí provocant una forta irritació similar a una cremada, amb molt de dolor.

Si un gos la toca amb el morro començarà a sentir dolor i veureu com es dóna cops amb les potes a la cara, patint una gran irritació. L'animal pot començar a babejar, vomitar, excitar-se...

Si li toca els ulls s'inflamaran provocant diversos tipus de malalties als ulls com la conjuntivitis, queratitis...

Si és a la pell patirà reaccions al·lèrgiques, dermatitis... Si intenta llepar-se, la irritació li passarà també a la boca.

El major perill és a la llengua o dins la boca. Les pues de la processionària provoquen necrosi a la llengua i pot perdre els tros de llengua que ha estat en contacte amb les pues. A nivell de laringe, li pot provocar l'asfixia portant a la mort.

Heu de rentar a l'animal (sencer) amb aigua tèbia ja que la calor detrueix la toxina.

Però, evidentment, haureu de portar d'urgències al vostre animal si el contacte amb la processionària és més greu perquè li puguin aplicar el tractament necessari o, depenent l'estat, haver d'ingressar el gos durant uns dies.

Com veieu, es tracta d'un perill real i que no heu de deixar passar o el vostre gos podria tenir conseqüències fatals. Ara que arriba la calor i la processionària baixa dels arbres, hem de vigilar molt i si podem evitar treure als gossos per les zones de pins, millor. És impossible controlar a l'animal constantment i veure la filera de processionàries sempre abans que els gossos.

Espero haver ajudat amb aquest tema i evitar ensurts en un futur!

Fido, "fidel" en llatí, feia honor al seu nom

La majoria de nosaltres coneixem la història de Hachiko, el gos que va esperar durant anys la tornada del seu propietari a casa a l'estació de Shibuya però la veritat és que, com el Hachiko, hi ha hagut molts altres gossos que ho han fet, sense perdre l'esperança, durant tota la seva vida, exemples de Fidelitat i Amor.

Aquesta és la història del Fido (paraula que en llatí vol dir fidel), d'un petit poble a Itàlia del municipi Borgo San Lorenzo.

Cap a l'any 1941, el jove Luigi va decidir adoptar amb la seva dona a un mestís que va trobar ferit al carrer, al que dirien Fido. El seu company pelut l'acompanyava cada dia a l'estació de ferrocarril, a 2 quilòmetres de casa seva. Després, el Fido tornava a casa fins que arribaven les 17:30h, hora en que Luigi tornava de la seva feina de fuster. I el Luigi l'estava esperant a aquella mateixa estació, sempre puntual, per tornar junts.

Aquest dia a dia va canviar repetintament quan el Luigi va ser reclutat a l'exércit i enviant al front rus l'any 1943. Però per Fido no va haver cap canvi i cada dia anava a esperar al seu amic a l'estació, apropant-se als vagons, un a un, per olorar i buscar on era. Quan tothom marxava i no hi havia ningú a l'estació, el Fido, trist, tornava a casa.

El Luigi no va tornar mai a casa i els anys passaven. A principis dels anys 50 el Fido era gran i tenia artritis. El camí que ell sempre havia fet en poc temps, es convertia en hores difícils que el deixaven esgotat. Però no per això deixava d'anar tots els dies a esperar la tornada del seu company.

Una tarda d'hivern amb una gran tormenta de neu, el Fido no va poder aguantar i es va desplomar sobre la neu, a mig camí.

Tot el poble el coneixia i van plorar la seva marxa. Va ser aquesta gent modesta, que veien cada dia com arribava el Fido a l'estació i coneixien la història, qui va col·laborar per fer l'estàtua commemorativa que es troba actualment a aquella mateixa estació amb un epitafi on es pot llegir: "Un exemple per a tots els humans del que és la màxima expressió del que és  AMOR i FIDELITAT".

La notícia de la mort del Fido va ser anunciada al diari a un article de primera plana. Va commoure a tothom, o gairebé, ja que la primera estàtua que es va fer va ser destruïda per uns vàndals (gent sense sentiments hi ha a tot arreu, desgraciadament) i l'alcalde del municipi va encarregar la creació d'una segona feta de bronze, que és l'actual.

La preciosa Kay torna amb més energia!

La preciosa Kay va tornar a casa per quedar-se uns 8 dies al març, i jo ja estava desitjant tornar a veure-la...

Recordareu que l'últim cop l'havia de treure lligada al jardí perquè, com bona llebrera, saltava el mur de pedra del jardí que tinc per perseguir gats. Doncs només arribar amb el seu propietari vam baixar al jardí perquè conegués a l'Hayko, amb qui coincidiria uns dies i la vam deslligar. No va trigar ni dos minuts en saltar per anar a cruspir-se el menjar que tenien els gats al carrer.

Ja m'havien dit que ella estava acostumada a anar deslligada però em feia por que, veient un animal (gat, conill...) marxés corrents darrera i la perdés de vista, així que no la deslligava. Però 8 dies eren massa dies i em feia moltíssima pena.

El quart dia la vaig portar a la muntanya, amb l'Hayko, i la vaig deslligar, confiant que la Kay no s'escapa, tot i que va al seu aire. Va començar a còrrer i en res, ja no la veia. De tant en tant em passava per davant, sense mirar-me tot i que jo la cridés, i tornava a marxar.

Em vaig desesperar. No us podeu imaginar els nervis que vaig passar. Durant una hora i mitja vaig cridar "Kay" buscant-la per tot arreu. No la veia, no la sentia. Sabia que ella tornaria en un moment o altre però no coneixia aquesta muntanya, podia caure per vés a saber on, trobar-se un animal... No sé com no em vaig quedar afònica. El Guillem va anar per una banda amb l'Hayko i jo per una altra, descobrint jo mateixa racons de la muntanya per on encara no havia passat. I, al final, ens vam trobar de cara, al costat d'un precipici (jo tinc vertigen i anava cagada però bé havia de mirar per tot arreu!). La Kay estava tota mullada (ni idea d'on es va mullar) i cansada. Ja s'havia desfogat. La vaig lligar, tremolosa, i vam tornar a casa.

Quan vaig parlar amb la propietària, a la tornada, em va dir que això ho feia quan portava massa dies sense poder còrrer, que el proper cop ho fes desde el principi i no passaria res. I ho tinc ben present per la propera!

L'Hayko ja sabeu com pot arribar a ser d'insistent amb els gossos. El poden marcar, grunyir, ignorar... que ell no sap dir prou i l'únic que vol és jugar. Doncs la Kay el mantenia ferme! Quan volia jugar, jugaven però quan es col·locava al seu enorme llit, se'l mirava i si intentava apropar-se el marcava d'una manera que a l'Hayko li quedava ben clar. De moment, és la única gossa que l'ha sabut controlar del tot!

La Pruna també va coincidir amb ells el cap de setmana, però ella no volia enrenous i estava al sofà amb mi gairebé tot el dia.

La Kay marxava a prendre el sol sempre que podia. Li encanta. Quan es cansa, ve amb tu al sofà o marxa al llit una estona fins que es recupera i torna al sol. Sempre tranquil·la i amb aquesta postura dels llebrers tan elegant, que em fascina.

A vegades prenia el sol amb el Pancho, amb qui també va coincidir i a qui permetia absolutament tot. No sé per què, és l'únic gos que ha pogut pujar al sofà si estava ella, apropar-se al seu llit sense problemes, olorar-la si ella dormia... I la Kay se'l mirava i li feia gràcia. Mai li va ensenyar les dents ni el va fer fora d'enlloc. Sorprenent!

Quan vol jugar amb tu o es posa contenta fa mossegades a l'aire. M'encanta quan ho fa, no paro de riure! No sents res, ni un soroll, però la veus mossegant l'aire i movent-se saltant, juganera. El proper cop, si puc, la gravo!

Aquest cop va acceptar anar a prendre un cafè a una terrassa. Perquè a ella això d'estar-se quieta a un lloc no li agrada gaire! Però després de passejar-la molt, anàvem a la terrassa i ella prenia el sol, relaxada.

És molt carinyosa i t'abraça i et dona copets amb el cap si vol que estiguis per ella.  És fantàstica i em passaria el dia fent-li mimos, que li encanten, però a la vegada és molt independent, cosa que es boníssima.

I no oblidaré mencionar les seves "posturetes". Divertidíssimes! Gràcies a que la van adoptar, la Kay disfruta de la tranquilitat de poder descansar, jugar, viure sense preocupar-se per res. Si et pares a pensar en això, veure aquesta pau és un privilegi.