Open top menu
no image


Fa uns dies vaig rebre un mail de Daniel García Peris, dient-me que havia escollit el meu bloc per parlar sobre ell a Ràdio Vilafranca el dilluns dia 23 de juliol, al programa Penedès Gamma Extra.

Quan em vaig fer el bloc, vaig entrar a la Comunitat de Blocaires del Penedès Penedesfera, que ja coneixia i seguia des del dia que em vaig fer de twitter. A partir d'aquí, Daniel, que coordina tot aquest tema, es va posar en contacte amb mi.

Resulta que, tot i que no ens vam reconèixer al veure'ns, som veïns propers. La tornada a casa la vam fer junts i arribant  ens vam adonar de tot. Com bé diu ell, les xarxes socials apropen persones!

Quan vaig arribar a la ràdio estava ben nerviosa. Contenta per aquesta oportunitat que m'oferien, però inquieta, ja que mai m'havien fet cap entrevista així. Tenia moltes coses a dir, molta informació, però un cop allà, només volia ser coherent amb les preguntes que em feien. Crec, després d'escoltar-la, que ho vaig ser, tot i que jo noto els meus nervis quan parlo...

Em va agradar molt poder estar amb ells i parlar del bloc, donar-me a conèixer una mica més i rebre una trucada en directe (allò em va sorprendre molt!).

Vull donar les gràcies a Daniel per la seva amabilitat i interès en tot moment, a Ràdio Vilafranca i a tots els que feu posible que aquest bloc segueixi endavant i pugui continuar fent això que tant m'agrada: cuidar dels peluts!



Més
Incansable Pistó


Pistó va venir a passar un cap de setmana, amb l'avís dels propietaris que tenia una luxació a la pota i havia de fer repòs, tot i que no passava res per dos dies. Era el cap de setmana que també tenia a Sete, Hayko i Xula i descansar... no descansaria.




Ja l'havia conegut a la seva visita anterior a casa i en cinc minuts al jardí havia passat de ser blanc, a negre, així que ja m'esperava que jugués com un boig, sobretot amb l'Hayko. I no em vaig equivocar!




Al Sete el va deixar bastant en pau, potser va veure que no estava per jugar tant com Hayko. I la Xula, sorprenentment (perquè la Xula és molt seva i no vol que molestin gaire, ja us parlaré d'ella), el va acceptar i fins i tot dormia amb ell recolzant el seu cap al llom de Pistó. Crec que era per la mida, ja que eren iguals, i els altres l'espantaven una mica.




Pistó és molt carinyós i incansable. No deixa de ser un cadell! Així que, tot i evitar l'aigua al jardí, ja va trobar la seva piscina al pot d'aigua per beure i va ficar les potes, tot content. Vaig haver de posar dos pots d'aigua, un per beure i l'altre per refrescar-se. Ell corria per casa amb Hayko o Xula i quan tenia calor, a mullar-se una mica!




A mi em sabia molt de greu el tema de la luxació, així que intentava calmar-lo de tant en tant, que s'estirés i relaxés una mica. Fins i tot vam separar els gossos un temps i Guillem es va endur Sete i Hayko a  una planta i jo em vaig quedar amb Pistó i Xula a una altra. El que vaig aconseguir eren espais de cinc minuts de calma entre 30 de carreres! Però almenys no hi havia el risc que es fes tant de mal com jugant amb l'Hayko.




Espero que Pistó ja estigui recuperat del tot i pugui jugar i còrrer sense problemes. És molt actiu i juganer i ha de cansar-se cada dia! Segur que, tal i com el vaig veure, ja està completament curat.
Més
Acollint un Galgo a casa


Marta i Mireia són dues noies residents a Barcelona que, desde la passada primavera, formen part d'un grup de cases d'acollida de SOS Galgos. Cuiden, observen, donen carinyo i fins i tot eduquen a galgos que es troben en procès d'adopció després d'haver estat abandonats a la seva sort, a vegades de la pitjor manera.




Elles seguien desde feia temps a SOS Galgos per facebook, ja que es preocupen per tot el tema de l'abandonament i les injustícies amb els gossos, en el cas d'aquesta organització els galgos especialment. Van llegir una crida on demanaven cases d'acollida per després de la época de cacera, quan molts galgos són abandonats per ja no "fer servei".




Marta m'explicava que ja feia temps que pensaven adoptar un galgo i van voler veure si seria factible amb l'altre gos que tenen (Nano, que coneixereu en uns dies ja que va estar a casa) i dos gats (Robin i Manolito). Van veure una gran oportunitat per, a més d'ajudar, viurien en primera persona aquesta experiència.

Mireia deia que van veure que la convivència de tots en un pis era inviable però que era una manera fantàstica de col·laborar i continuar en contacte amb ells.

SOS Galgos, associació que es dedica a l'ajuda, protecció i defensa del Galgo, les va entrevistar i van anar a veure-les a casa, per assegurar-se d'on viuria el gos que fos acollit i amb qui, sabent el temps que li podrien dedicar i el seu dia a dia, de manera que es pogués destinar el galgo que millor s'adaptés a elles.



Per fer una acollida has de saber que no hi ha un temps determinat. Sempre pots dir que ja no el pots continuar cuidant, però aquesta no és la idea, és clar. Depèn del galgo, m'expliquen, pots tenir-lo més o menys temps ja que hi ha galgos amb més "sortida" que d'altres.

Mireia m'explica que han de fer informes setmanals explicant com va el gos, adaptació, caràcter... Que la Fundació està sempre disponible i són molt atents amb qualsevol cosa que puguis necessitar.

Afegir que SOS Galgos es fa càrrec econòmicament del galgo que tinguis en acollida. De fet, el porten a casa teva un cop ha estat vacunat i li han fet les proves pertinents.




Els informes són molt importants ja que, quanta més informació tinguin del galgo, més fàcil serà trobar-li la casa adequada i evitar adopcions que no funcionin bé, afegeix Marta.

La seva primera acollida va ser amb la Tina, arribada de Sevilla, d'on va arribar esquelètica. A Tina se la van trobar uns nens al carrer, buscant entre les escombraries i, pel que sembla, venia d'un caçador. L'havien fet criar, no li havien curat bé una pota, li faltava un tros del llavi...




"Va ser una acollida molt bonica. Veure com s'engreixava i se li alegrava la mirada...", recorda Mireia.




La van cuidar durant 4 setmanes, fins que una família de Pittsburgh es va interessar per ella i va marcar en adopció, ja que SOS Galgos funciona a nivell estatal però també internacional amb altres associacions. I la van venir a buscar.




Aquell cop potser encara no estaven massa mentalitzades del que significava haver recuperat a una preciosa galga i després despedir-se d'ella. Com em diuen "és una sensació agredolça". Per una part ets molt feliç que el gos sigui adoptat però no pots evitar que es crein vincles entre vosaltres.

Tot i que el sentiment de satisfacció i felicitat per poder donar una vida digne a aquell animal pot amb tot.




Aquí podeu veure el vídeo de l'acollida de la Tina, de març de 2012.
Un vídeo emotiu (a mi m'ha emocionat) de la seva experiència.




Després va arribar Alexa, a la que van haver d'acollir en dues ocasions diferents. Alexa venia de Linares, a Jaén. Va estar unes setmanes d'acollida de SOS Galgos a Jaén per recuperar-la físicament. La van trobar a la teulada d'un poliesportiu i van decidir portar-la a Barcelona per alliberar una casa d'acollida d'Andalusia, ja que allà hi ha no hi ha espai per tants que arriben a abandonar...




Quan feia pocs dies que tenien a Alexa, la van portar a una fira, on l'Associació tenia un stand. Va arribar una mare i el seu fill, destinats a adoptar un galgo que ja tenien previst però en veure l'Alexa, la van voler a ella. Havia estat acollida dues setmanes.




Hi ha un periode de 3 setmanes d'adaptació per part de SOS Galgos i el propietari, on veuen si la convivència serà possible. Tant uns com els altres, poden decidir no continuar amb aquesta adopció i, en aquest cas, va ser així. Van trucar a Mireia i a Marta i elles van còrrer per tornar a acollir a Alexa, que va estar 3 setmanes, fins que una família italiana la va veure.




Han tingut la oportunitat de conèixer els adoptants i parlar amb ells. Fins el punt que, casualment, tenien previst fer un viatge a la Toscana i la nova família de l'Alexa també, així que estan planificant un dia per poder trobar-se!

Les cases d'acollida són, molts cops, les eternes oblidades i el servei i ajuda que ofereixen és importantíssim. Persones com Marta i Mireia que, sense rebre res a canvi, ofereixen casa seva per allotjar, cuidar i recuperar animals que han estat abandonats a la seva sort i, si no fos per gent com elles, no trobarien una família que els estimés com mereixen.

Des d'aquí, tota la meva admiració i respecte cap a elles. Un cop vaig descobrir a facebook que feien de casa d'acollida, em vaig alegrar moltíssim de tenirl-les allà. Si fas això, tens tota la meva confiança. I quan em van demanar que cuidés del Nano, el seu gos, encara em vaig alegrar més.

Molts sort a les dues i mil gràcies en nom de molts amants dels animals per la gran tasca que feu.

Sou enormes!!

Més
Història de la gossa que cuida de la seva companya invident


Hi ha fotografies per facebook, twitter... on podem veure a una gossa, que guia a la seva companya invident, les dues de raça Gran Danés. Una imatge preciosa, que ens remou per dins, i que no deixa d'emocionar-nos.

Aquesta és la seva història.




Lily va tenir un accident i la seva enfermetat li va fer perdre els ulls. Va ser atropellada quan tenia 6 mesos i l'accident li va danyar per sempre els seus globus oculars. Va ser llavors quan va aprèixer la seva companya Maddison i es va convertir en la seva guia, allà on anessin. Són inseparables. Quan caminen, una toca a l'altre per guiar, per evitar perills, i així Lily camina i juga amb la mateixa seguretat, com si tingués la vista, de la seva amiga.




La pitjor notícia de tot això és que els propietaris van anunciar que no podien continuar fent-se càrrec d'elles i busquen adoptants desde juliol, a Dogs Trust Shrewsbury. S'han d'adoptar juntes, evidentment, ja que són un pack inseparable. Lily té 6 anys i Maddison, 7.

Lily ha desenvolupat altres sentits per saber quan Maddison està a prop i es comuniquen amb uns lladrucs que, segons la seva cuidadora actual, a la Protectora d'Anglaterra, són diferents als habituals.




És una història realment conmovedora i que a tots els amants dels animals (i segurament als que no ho són tant també) ens emociona i fa saltar la llagrimeta. Però, tot i així, continuen buscant un adoptant que se'ls emporti a casa. Una casa àmplia que pugui cuidar d'aquesta meravellosa parella. Tinc l'esperança que algú ho faci un dia i acabin els seus dies com mereixen.




Aquest cas ha sortit als mitjans de comunicació després que els propietaris decidissin que no podien continuar cuidant de Lily i Maddison. Però hi ha moltíssims casos a diari de gossos que pateixen barbaritats, que es queden sols, al carrer, que són maltractats, que són herois, i ningú coneix. Aquesta història et demostra que els animals tenen sentiments, que s'ajuden entre ells, que saben estimar.

Més
El bo del Sete


Sete va venir a casa per passar uns 10 dies, on viuria alguns que estaria sol i dies on hauria de compartir atencions amb altres gossos. És un gos molt bo i es va portar bé amb tots els que van venir per aquí, que van ser uns quants!



Sete m'inspira una tendresa inmensa. Li falten algunes dents i això fa que la llengua li sorti per un costat gairebé sempre. Té la cadera esquerra malament i no se'l pot forçar gaire, tot i que ell es troba molt bé i juga i corre com ningú. A mi, veure'l així, feia que em passés el dia abraçant-lo. I ell a la que escoltava una paraula carinyosa et movia la cua, amb tot el cos en moviment a la vegada i venia a rebre les carícies. Un amor de gos!




Va conviure un cap de setmana amb Hayko i Xula. Un cap de setmana esgotador per tots! Xula va més al seu aire, però Hayko i Sete jugaven sense descans, fins el punt que els havia de fer parar de tant en tant per recuperar forces. Tant, que el dia següent que Hayko marxés, em vaig emportar un ensurt que no oblidaré amb el Sete. Al despertar, no era ell. Semblava que es trobés malament, estava apagat, estirat al seu llit sense reaccionar i a vegades semblava que vulgués vomitar. Fins i tot vaig trucar a la propietària per dir-li que potser me l'emportava al veterinari! Vaig donar-li pernil dolç i va menjar, així que em vaig preocupar menys. Fins les set de la tarda no va tornar a ser ell. Estava tan esgotat que va dormir fins llavors! Les festes que li vaig fer quan em va venir movent la cua com sempre!




Sete és tranquil, carinyós i bo. Es deixa fer de tot sense problemes i si un gos el molestava massa, s'aixecava tranquil i marxava a una altra banda.




Es va trobar vàrios gats al jardí. Gats que són massa valents i esperen fins l'últim moment a veure la reacció del gos que trec. Depèn el gos vaig corrents i els trec, però amb el Sete no calia. Fins i tot va tenir un cara a cara, a menys d'un pam, i només el mirava amb curiositat. Després corria darrera, però mai els va fer res.




Els últims dies me'l vaig endur a la muntanya. I el veia canviat, més content. La propietària m'havia dit que el podia soltar però sempre espero a veure com és el gos amb mi abans de decidir fer-ho. Sete em seguia a tot arreu. Anés on anés, venia amb mi a casa, al carrer... On fossim. Així que el vaig deslligar. Estàvem sols, amb el silenci del voltant, i Sete va començar a còrrer, a jugar, a saltar-me a sobre com no l'havia vist fer al jardí. Disfrutava moltíssim!




L'últim dia el vaig voler portar un altre cop perquè el veia tan content que volia que anés allà per despedir-se. Caminant al meu costat, vam passar el matí.




I va arribar la hora del bany! Hi ha clients que també volen que el renti, sobretot després de tants dies per aquí, i Sete era un d'ells. No és que li encantés, però es va deixar fer tot sense queixes ni intents de fugida. El que us deia, un encant.




Se'l troba molt a faltar a un gos com ell. Maco, tranquil, mimós i obedient.
Sete, quan vulguis tornar, t'estaré esperant amb els braços oberts!



Més
PPP, Propietaris Potencialment Perillosos


Les sigles PPP (Perros Potencialmente Peligrosos) mai no ha tingut cap sentit per mi, tal i com es va crear, però sí la de Propietaris Potencialment Perillosos.




Va haver-hi una temporada a la televisió on semblava que fossim atacats per un grup de gossos de races específiques per un desgraciat fet que va passar amb un rottweiler. A partir d'aquesta notícia, van començar un seguit de notícies sensacionalistes on només veiem gossos atacant persones, nens... Gossos perillosos. La televisió i els mitjans de comunicació en general tenen coses boníssimes, però també saben manipular la gent i portar la notícia on volen, extenent la por entre els futurs propietaris d'un gos.

Es va crear la Normativa per poder tenir un gos d'aquesta raça (o mescles de la mateixa) l'any 2002, si no m'equivoco.
Les races en qüestió són Pit Bull Terrier, Staffordshire Bull Terrier, Rottweiler, Dogo Argentí, Fila Brasiler, Tosa Inu i Akita Inu.




També hem d'afegir tots els gossos que superin els 20 quilos, que el perímetre toràcic estigui entre 60 i 80 cm, i alçada entre 50 i 70 cm. Amb això jo veig que diuen qualsevol gos gran i fort, però bé.

Per adoptar un gos s'ha de ser responsable d'ell i saber educar i ensinistrar l'animal per una convivència per tota la vida. Has de ser conscient i capaç d'educar i controlar un gos gran, ja sigui per no volar pel carrer quan passejes, com per socialitzar-lo. Sinó, adopta un altre tipus de gos. Una persona agresiva que vulgui un gos per ensenyar a atacar o ser violent, no adoptarà un yorkshire, això ho tenim clar. Adoptarà un d'aquests gossos anomenats injustament perillosos. També és evident que no patiràs igual una mossegada d'un caniche que la d'un dogo. Per això no cal fer una Normativa ni posar a tanta gent contra aquestes races (perquè ho van aconseguir).




On vivia abans, a Barcelona, treia la Dana a un parc on ens podiem juntar amb una vintena de gossos, sempre deslligats, cada dia. De tant en tant apareixia un grup de transtornats, uns xavals que s'havien dedicat a fer parir i creuar entre germans uns dogos argentins, als que ensenyaven a mossegar i no soltar. A atacar. Quan venien, haviem de marxar. Un gos va mossegar el braç d'una amiga meva que intentava protegir el seu cocker i el propietari mirava davant la reacció de tots els altres intentat separar aquell gos que no sabia obrir la boca. La culpa és del gos? No ho crec.




He vist a nens cridar a la seva mare quan veien un rottweiler "Aquest gos és dolent, oi, mama? Gos lleig!!" i a la mare dir-li que sí. Un nen que creix amb prejudicis per culpa d'una mare que opina i jutja sense criteri.



En el meu cas, la majoria de gossos que m'han mossegat o que he vist amb intenció de fer-ho, han estat races petites. Races a les que molts no fan gaire cas, perquè "pobret, és petit i es pensa que fa por (rient)". No és divertit i un gos petit, igual que un gran, no ha de mossegar mai.




Amb això vull deixar clara la meva posició davant les mirades de rebuig a pobres gossos que no tenen la culpa de formar part d'aquesta Normativa ni tenen res a veure amb històries que hagin pogut passar al passat amb altres companys de raça. Gossos que esperen ser adoptats com qualsevol altre. I gossos que són adoptats per baralles, per entrenar de manera agressiva... Quina vida els espera amb gent com aquesta? Una vida de dolor i agressivitat d'on no poden fugir.




A la Protectora on vaig estar uns anys, ens va arribar una Bull Terrier velleta, amb cicatrius de mossegades al cap i cos. Potser havien intentat que ataqués, que lluités, però ella es va negar i era una de les gosses més dolces que teniem en adopció. Tot i així, molta gent quan la veia, apartava la mirada al moment, ja que li havien dit que aquella raça era perillosa...




Per cert, un apunt. L'Akita Inu, gos que pertany a aquest grup, és la raça del gos Hachiko, de Shibuya, que va esperar el seu amo durant anys a l'estació de tren fins que va morir i que té una estàtua en la seva memòria. I aquest és només un exemple.



Més
Les inseparables Nuka i Kaia


Aquesta parella inseparable, Nuka i Kaia, van arribar inspeccionant tot, observant. Però no van trigar gaire en sentir-se còmodes, sobretot Kaia, la lloba.




Kaia anava d'una banda a l'altra, ficant-se per tot els recons que trobava, i, a vegades, venia amb alguna cosa que havia trobat a una habitació, com corda que tenim per utilitzar al jardí, o la tapa d'un pot buit. I ho portava orgullosa! No va trencar res, però ella havia de rebuscar i trobar. Amb un anyet no podia esperar menys! Això sí, carinyossísima en tot moment. La curiositat era que et feia petites mossegades al cap (sí, heu llegit bé) quan s'alegrava molt. A mi m'entrava el riure, però me l'havia de treure de sobre perquè no apretava, però es notava!




Nuka, per altra banda, és tranquila i pacient. Sempre als peus o al teu voltant, sense perdre't de vista.
El primer dia que vam anar al jardí, Nuka no se'n refiava, potser pensava que l'anava a deixar allà, no ho sé. Però no es va separar de mi en tota l'estona. Mirava al voltant i a Kaia, que anava fent, però al meu costat.




El següent cop ja es va relaxar i vaig veure el que havien volgut els propietaris quan em van dir: "Si es peguen, no et preocupis. Això és que estan bé".




Van coincidir amb vàrios gossos, com l'Hayko, amb qui Kaia no deixava de jugar com una boja. Nuka s'apartava. Ella el tolerava, però que no la molestés gaire. Nuka volia tranquilitat i els altres dos no paraven.




I llavors Nuka va descobrir la pilota de bàsquet, amb la que fins ara només havia jugat Noa. Era la seva gran distracció al jardí. La va mossegar, llençar per tot arreu, aranyar... Li encantava jugar amb ella!




Aquesta pilota va servir perquè, quan arribés Sete, juguessin junts. Perquè Nuka ens va agafar com si fossim seus i no deixava que Sete vingués a buscar mimos. La nostra protectora personal!




Kaia, per altra banda, es feia amb tots els gossos i demanava atenció per carícies o per jugar. També intentava robar-nos el menjar quan no miràvem, però això és un altra tema... Un bitxo! Però un bitxo que es feia estimar que quan et mirava amb aquells ulls li perdonaves tot.




Per seure al sofà, haviem de vigilar, perquè si no ho feiem a temps, venien elles i s'acomodaven. I et miraven com dient "Jo he arribat abans". Però entre la calor i que no tenien espai si estàvem nosaltres, no estaven gaire.




Inquietes, curioses i protectores. Van estar pocs dies però es van fer estimar des del primer moment.






Fins i tot les vam portar a una festa anual d'aquí el poble, una nit, tot i que vam marxar d'hora perquè Kaia tenia una mica de por. Nuka estava com si res, movent la cua i asseguda. Cap problema, la festa ja la vam fer a casa i tots contents.




Vam notar molt quan van marxar, la veritat. Tant de carinyo i jocs es viuen al dia a dia!





Més