Open top menu
West Highland Terrier, gos gran en cos petit


A la història dels gossos, el West Highland Terrier, també conegut carinyosament com Westie o Westy, no és dels més antics. De totes maneres, els seus inicis daten de principis del segle XIX.




El West Highland White Terrier pertany al grup dels Terrier, gossos de terra. Era un gos criat per fer sortir del cau als ratolins i caçar petits depredadors i conills, fins i tot guineus. És originari de Gran Bretanya, del grup dels terrier escocesos, com el Cairn Terrier i Skye Terrier. En aquells temps s'acostumaven a creuar entre ells i hi havia camades de vàries races a la vegada. A mesura que es van començar a exhibir aquests gossos van decidir que seria millor que fossin d'una mateixa família.




A principis del segle XIX, la família Malcolm de Poltalloch va preferir els Terrier per la caça després que disparessin a un dels seus gossos, de color vermellós, per confondre'l amb una guineu. Molts criadors sacrificaven als cadells blancs perquè creien que eren més dèbils però Malcolm creia que eren valents i tan aptes com qualsevol altre, i això els va salvar.




Són gossos molt actius i curiosos. Necessiten còrrer i fer exercici diari per cremar tota aquesta energia així que els hem de treure a passejar sovint i soltar a espais on sabem que els tenim a la vista ja que poden marxar darrera d'un altre animal sense vigilar si hi ha cotxes o perill al voltant. Per aquest motiu també és bo donar una bona educació al West Highland i evitar pèrdues i accidents futurs. Una educació constant i pacient ja que, al ser tan nerviosos, no obeïran a la primera. Però amb constància, com amb la majoria dels gossos, t'escoltaran i entendran, sempre amb educació en positiu.




Acostumen a ser molt sociables amb persones i gossos, també amb els nens, sempre que se'ls tracti bé. Si no és així, tenen molt de geni i t'ho faran notar.

S'ha de tenir cura de raspallar el seu pèl diàriament ja que es creen nusos amb molta facilitat.




També es diu que és un gran gos de vigilància ja que si sent sorolls o veu quelcom que indiqui perill o a ell li sembli, bordarà i avisarà als del seu voltant, cosa que s'ha de saber encaminar per poder tenir una convivència en harmonia i relaxar l'animal amb el seu entorn.




En el temps que porto de cangur he cuidat a tres Westies i he d'admetre que actius ho són molt. Necessiten còrrer i jugar, cansar-se, o et saltaran per tota la casa per desfer-se dels nervis. Carinyosos i bons amb persones i gossos tot i que tampoc els agrada massa aclaparament ja que necessiten llibertat per moure's i donar-te el seu carinyo. Molt sociables i sempre amb ganes d'estar acompanyats. Els encanta passejar i veure coses, investigar i relacionar-se.




Poden patir enfermetats d'ossos i de vista, cosa que hem d'anar vigilant.

Vaig tenir la sort de cuidar de l'Otto dos cops durant vàries setmanes, un amor de gos. Obedient i carinyós. Ara ja no hi és però va tenir una vida plena d'atencions i carinyo, i és el que hem de recordar.




I la Xula, que ja ha vingut uns tres cops, sempre tan activa, tan juganera. Divertida i mimosa. M'encanta trobar-me-la pel poble i veure com s'alegra de veure'm, igual que jo a ella. Me la menjo cada cop que ens veiem!!



El Pistó només va venir un parell de dies però ell era el més nerviós de tots! S'estava recuperant d'una lesió i suposadament havia de fer repòs però, com ja sabeu, quan venen aquí és com si fos una casa de colònies i això d'estar quiets... No ho porten gaire bé!





Més
Save the World, Swedish House Mafia


El primer cop que vaig veure el vídeo de la cançó Save the World, de Swedish House Mafia, em vaig quedar somrient mirant la pantalla pensant que sí, que si algú ens ha de salvar, qui millor que els gossos? Qui ens protegirà? Qui ens ajudarà en els mals moments? 

Doncs aquí els teniu, preparats per saltar quan faci falta.

Who's gonna save the world tonight?





SAVE THE WORLD

SWEDISH HOUSE MAFIA


Into the streets, we're coming downWe never sleep, Never get tiredThrough urban fields, and suburban life

Turn the crowd up now, We'll never back downShoot down a skyline, watch it in primetimeTurn up the love now, listen up now, turn up the love

Who's gonna save the world tonight?Who's gonna bring you back to life?We're gonna make it, you and IWe're gonna Save The World tonight


Ohoh oh oh, oh oh ohoh oh [x9]


We're far from home, it's for the betterWhat we dream, it's all that mattersWe're on our way, united

Turn the crowd up now, We'll never back downShoot down a skyline, watch it in primetimeTurn up the love now, listen up now, turn up the love

Who's gonna save the world tonight?Who's gonna bring you back to life?We're gonna make it, you and IWe're gonna Save The World tonight

Ohoh oh oh, oh oh ohoh oh [repeated til end]
Més
Coccidiosi, enfermetat infecciosa


Els responsables de la Coccidiosi són els paràsits protozoos anomenats coccidis, que es desenvolupen al tracte intestinal dels gossos.

Aquests paràsits poden afectar a una gran varietat d'animals, incloent humans. Aquí parlaré únicament d'aquesta enfermetat als gossos.



La coccidiosi només és detectable a través de l'anàlisi fecal. Si un gos està infectant podrà infectar als altres gossos a través dels excrements i entre un i set dies ja tindrien la malaltia. Els ous on es troben els paràsits són els que habiten a la matèria fecal i poden infectar el terra, tarimes de fusta o fins i tot ciment humit, on no doni el sol, i els gossos puguin llepar o menjar aquests ous.




Aquests ous passen a l'aparell digestiu i arriben a l'estòmac on els sucs gàstrics eliminen la coberta de l'ou alliberant les cèl·lules infeccioses.

Els símptomes d'aquesta enfermetat els podem veure als seus excrements (diarrees) i, si està en estat sever, pot ser sanguinolenta, semblant a la parvovirosi. Pateixen deshidratació, anèmia, còlics... Pot ser que el seu estòmac estigui inflat i que no tingui ganes de menjar.




Si no es diagnostica a temps pot provocar la mort de l'animal.

La espècie que acostuma a infectar als gossos és Isapora Canis.

Els cadells tenen alt risc de ser infectats, i els adults, tot i que rarament caiguin malalts, són un focus d'infecció. Les mosques i altres insectes també poden ser portadors.




Els factors que ajuden a la enfermetat poden ser la falta d'higiene, el fet de ser cadell (falta de defenses), desnutrició, immunodepresió.  Acostumen a aparèixer a llocs de criadors, residències, protectores... on l'estrés (que ajuda al desenvolupament de l'enfermetat) i la higiene no és sempre el que voldriem. Tot i que contraure la malaltia no és sempre un signe de falta de neteja, sinó d'alt volum de gossos junts.

El gos infectat ha de ser separat dels altres i eliminar els excrements a l'instant.




En un cadell sa pot ser que tingui una infecció lleu i ho superi per sí mateix però no sempre és aquest el cas. La desparasitació interna és molt important a tots els gossos per frenar qualsevol paràsit que pugui aparèixer. I els cadells ja sabem que estan exposats a moltes enfermetats i encara no tenen les defenses adequades ni la força per combatre moltes d'elles.




Com aclaració, afegiré que les espècies de coccidis dels gossos i els gats no afecten als humans.


Més
San Bernardo, gos de rescat


El San Bernardo rep el seu nom de l'hospici San Bernardo, als Alps Suïssos a on a meitats del segle XVII va ser criat per guiar als monjos per la neu i la boira rescatant viatgers extraviats. Al principi era un gos de vigilància però degut al seu olfacte i maneres, van veure que podia ser de molta més ajuda.




Són originaris d'aquesta zona, a més del nord d'Itàlia. Pertanyia a la família del Mastí dels Alps, ja extingida. Aquest Mastí va ser creuat amb el Dogo del Tíbet i el Gran Danés, creant el San Bernardo que ja coneixem.




De totes maneres, sembla que la seva aparició es remonta als gossos romans coneguts com a "molosos".  Aquests gossos van ser portats a Helvetia (Suïssa) pels excèrcits romans. La raça (avantpassats) és originària dels grecs, i van ser portats a la seva pàtria per Alejandro Magno.




Un altre gran admirador d'aquesta raça va ser Napoleón Bonaparte. A principis del segle XIX va ajudar a financiar molts hospicis que en un futur es convertirien en refugis de molts membres de la realesa.





Actualment, l'hospici és una atracció turística per a tots els amants d'aquesta raça amb l'estàtua del seu fundador, San Bernardo de Mentón, patró dels alpinistes, a la vessant de la muntanya.






A principis del segle XIX van agregar el Terranova a aquesta raça per donar-li més tamany i vitalitat.





Es diu que van salvar unes 2500 persones durant aquell temps, atribuint-li a Barry, un dels San Bernardo més famosos, el salvament de més de 40. Hi ha una estàtua commemorativa de'n Barry, recordant la seva heroicitat. Barry significa "osset" i molts dels gossos que van estar a l'hospici rebien aquest nom ja que deien que un dels monjos que es dedicava a cuidar-los els deia així carinyosament.





Els problemes de salut més comuns que pot patir el San Bernardo són la displàsia de cadera, problemes cardíacs i dilatació gàstrica.




La història del barril penjat del coll del San Bernardo quan realitzava el seus rescataments és inexacta i es dubta de la seva veracitat. Els monjos ho neguen categòricament i diuen que l'únic que portaven era un collar que els protegia dels atacs dels llops. El mite del barril prové de l'escrit d'un alpinista l'any 1816 on assegurava que a vegades els gossos portaven un barril amb alcohol i pa per donar als rescatats, però no és segur que aquesta informació fos real. Així que ens quedem amb el dubte tot i que no seria tan estrany que sigui un mite (és el que jo sempre he pensat), ja que qualsevol pes els hauria dificultat la seva tasca i es tracti més una llegenda que ens ajuda a tenir una imatge visual del gos rescatador i, de pas, merchandising...




És un gos realment gran que pot arribar a pesar entre 60 i 90 quilos.

Hi ha dues varietats de San Bernardo: els de pèl curt i de pèl llarg (el que estem més acostumats a veure o a imaginar quan parlem d'aquesta raça). I els seus colors són vermell atigrat, marró vermellós i ataronjat, sempre acompanyat del blanc.




S'ha de tenir cura dels seus ulls i la seva pell, raspallant el pèl i cuidant aquestes zones especialment.

És un gos que es farà molt gran i que, si no eduquem desde ben petit, serà un problema passejar o socialitzar amb altres gossos, ja que poden ser molt dominants. Desde cadell és bo ensenyar a no tirar de la corretja (imagineu un gos de 80 quilos tirant i tirant, fent impossible passejar) i relacionar-lo amb altres gossos.




No acostumen a ser gossos excesivament nerviosos però això no vol dir que no els donem activitat. Per aconseguir que un San Bernardo, o qualsevol altre raça, estigui tranquil i en bones condicions tan físiques com psicològiques, hem de fer llargues passejades i deixar que corri a grans espais.





Molta gent veu un San Bernardo i s'enamoren de la seva imatge de bo i tranquil però quan els babeja a casa, comencen el problemes. Perquè babejar, babeja. I molt. I això ho haurieu de tenir en compte si adopteu a un. Igual que saber que poden arribar a menjar quilos de pinso diàriament.




Comento aquestes dades perquè hi ha molta gent que adopta o vol un gos perquè és maco, perquè han vist la pel·lícula Beethoven, o perquè és de raça i els agrada. Abans de fer una cosa així, és millor informar-se de tot i estar decidit a donar tot el que gos necessiti. Disposat a oferir-li una bona vida al nostre costat, ja que serà un amic fidel per tota la vida i depenen de nosaltres. Les excuses de "és que ha crescut molt" no són vàlides en cap situació. Si adoptes a un San Bernardo, has d'informar-te i comprometre't.



Més
Identificant ocells amb el Jordi Ferrés


El Jordi Ferrés (l'Educador de Gats) i jo vam quedar a les 07:15h del matí disposats a anar a la Reserva Natural del Delta del Llobregat per assistir a una xerrada sobre ocells.

Al Jordi li agraden molt els ocells i volia anar. Em va preguntar què em semblava i, tot i que jo d'ocells en sé poquet, em va semblar una bona idea. Una experiència més!

Es tractava d'un curs d'identificació d'ocells forestals a la Pineda del Remolar, l'Espai Natural del Remolar - Filipines.






El curs va començar a les vuit del matí, mentre vèiem com anava a sortir el sol. Jo mirava al meu voltant, als altres del grup, i veia que la gent havia vingut ben abrigada. Fins i tot el Jordi! I jo, novata, anava "abrigadeta" però em veia a venir el fred que m'esperava durant quatre hores de curs...




Vam començar a caminar, prismàtics en mà, que va portar el Jordi, amb un llibre sobre ocells (també seu) i una càmera molt bona, que jo portava, però amb un objectiu massa limitat com per fet fotografies als petits ocells que ens anàvem trobant al camí. Una llàstima però després de veure els objectius dels companys de grup era d'esperar... Uns professionals!




L'espai és molt maco, amb uns racons preciosos, ple de vegetació i arbres, així que vaig pensar que si no podia fotografiar ocells, fotografiaria paisatges, que també s'havien de valorar.





Durant el curs vam veure Mallerengues Carboneres. Són de la mida d'un pardal i força comuns.
Tenen el cap negre amb la galta blanca i el pit groc amb una franja negra més gruixuda als mascles que a les femelles.




També hi havia la Mallarenga Emplomallada. Pel que es veu, és la única de la seva famíla que tria forats o els cava ella mateixa a troncs podrits per fer-se un niu.




El Rossinyol Bord també va fer la seva aparició!




I el petit Reietó, ben difícil de veure! Medeix uns 9 centímetres, aproximadament.




Durant tota la passejada, anaven passant avions i més avions per sobre nostre. Alguns ben a prop, degut a la proximitat de l'aeroport. Una llàstima trencar la pau de l'entorn...




No sé si el lloc es troba obert a tothom però a nosaltres, a més, ens van entrar a una zona tancada al públic per continuar buscant ocells al seu espai natural.




Vam veure molts ocells Mosquiters, que crec que és el nom que més cops vaig escoltar!




El guia anava amb un mòbil posant els cants dels diferents ocells per veure si així els localitzava millor, contestaven al reclam, i els podiem veure.

Que em perdoni tothom si el que dic és equivocat però el fet d'anar reproduïnt el cant de l'ocell de manera constant, no els estressa? No els posa nerviosos? No ho sé perquè d'ocells entenc poc però no m'agradava que durés gaire aquell moment...




Això sí, cap retret al nostre guia. Disfrutava al màxim buscant ocells i dient-nos on eren. El somriure sempre als seus llavis, mirada amunt i passió infinita. Quan a algú li agrada la seva feina, és la seva vocació, és nota. I us dic que aquell noi era un amant dels ocells de cap a peus.

Quan ja portàvem tres hores entre els arbres el fred podia amb mi i a cada parada m'anava corrents als racons que veia amb sol i mirava des d'allà. I no era la única! Cada cop érem més al sol, tot i allunyar-nos una mica, i el Jordi quan veia els ocells, s'unia al grup. És el que té veure els ocells de tardor!




Ja vam dir que tornariem per veure els d'estiu, que segur que ho disfrutariem encara més.

A la vora del camí, al riu, vas veient ànecs (i sentint, és clar, cosa que sempre m'ha fet molta gràcia) i potser m'hagués agradat veure'ls millor, saber més d'ells. Un altre dia els veuré!

Si us he de ser sincera, esperava un grup de gent a aquell curs molt més reduït. I em va sorprendre gratament equivocar-me i veure que hi ha grans apassionats dels ocells. Amants dels animals que s'aixequen ben d'hora un dissabte per anar a buscar i conèixer diferents espècies del nostre entorn.




M'he deixat molts ocells, ho sé, però la meva memòria és limitada. Penseu que per aquests m'ha ajudat el Jordi. Em falta experiència! Però només per les vistes, valia la pena...




Gràcies per fer-me aquesta proposta, Jordi! Tot i el fred, ho vaig passar realment bé, ja ho saps. A veure quan repetim una sortida d'animals!




Més
Old Drum: El gos és el millor amic de l'home


La frase "El gos és el millor amic de l'home" va ser pronunciada per primer cop a l'any 1870 per l'advocat George Graham Vest que representava al granger Burden i al seu gos Old Drum en un cas que faria història.




Charles Burden tenia un gos al que adorava i portava a tot arreu, l'Old Drum (Vell Barril). Es sentia molt orgullós d'ell i sempre explicava anècdotes del seu amic de quatre potes als seus amics, a Missouri.

En Burden tenia un veí, Leónidas Hornsby, que assegurava que qualsevol gos que creués les seves terres rebria un tret per part seva argumentant que els gossos dels seus veïns caçaven animals de granja.

Un matí va esdevenir el desastre. El granjer Burden va trobar a l'Old Drum mort d'un tret al cap al costat de la finca d'en Leónidas. Evidentment, no va tenir cap dubte de qui l'havia assassinat i va decidir denunciar al seu veí per buscar justícia.




Va portar el seu dolor als tribunals de Warrensbourg on, després de riure's d'ell, li van dir que, com a molt, podria treure la indemnització de 150 dòlars.

El cas va arribar a oïdes de l'advocat Graham Vest, gran amant dels animals, que va decidir fer-se'n càrrec dient que "guanyaria el cas o es disculparia personalment amb tots els gossos de Missouri".




Quan va arribar el moment, durant el cas, de fer l'argument final, Vest no va dirigir la oratòria per intentar culpar a Leónidas (estava clar que era el culpable i no semblava que s'amagués gaire) ni es va referir a cap dels testimonis del judici, sinó que va fer un discurs que ha passat a la història com "L'elogi al gos".




"Caballeros del Jurado. El mejor amigo que un hombre pueda tener, podrá volverse en su contra y convertirse en su enemigo. Su propio hijo o hija, a quienes crió con amor y atenciones infinitas, pueden demostrarle ingratitud. Aquellos que están más cerca de nuestro corazón, aquellos a quienes confiamos nuestra felicidad y buen nombre, pueden convertirse en traidores. 
El dinero que un hombre pueda tener también podrá perderlo, se volará en el momento que más lo necesite. 
La reputación de un hombre quedará sacrificada por un momento de locura o debilidad. 
Las personas que están dispuestas a caer de rodillas para honrar nuestros éxitos, serán las que arrojen la primera piedra, cuando el fracaso coloque nubes sobre nuestro porvenir. 
El único, absoluto y mejor amigo que tiene el hombre en este mundo egoísta, el único que no lo va a traicionar o negar, es su PERRO. 
Caballeros del jurado, el perro de un hombre está a su lado en la prosperidad y en la pobreza, en la salud y en la enfermedad. Dormirá en el frío piso donde sopla el viento y cae la nieve, sólo para estar junto a su amo. 
Besará su mano aunque no tenga comida para ofrecerle, lamerá las heridas y amarguras que produce el enfrentamiento con el áspero mundo. 
Si la desgracia deja a su amo sin hogar y amigos, el confiado perro solo pide el privilegio de acompañar a su amo para defenderlo contra todos sus enemigos. 
Y cuando llega el último acto, y la muerte hace su aparición y el cuerpo es enterrado en la fría tierra, no importa que todos los amigos hayan partido. Allí junto a la tumba, se quedará el noble animal, su cabeza entre sus patas, los ojos tristes pero abiertos y alertas, noble y sincero, más allá de la muerte".



El jurat es va commoure de tal manera que va decidir, unànimament, que la multa fos de 550 dòlars (400 més dels que marcava la llei) i la frase "El gos és el millor amic de l'home" es va fer popular per sempre.

Vest va guanyar, també, l'apel·lació davant la Suprema Cort de Missouri on podem trobar una estàtua de l'Old Drum davant la Cort de Warrensburg.







Aquesta va ser la primera lluita pels Drets dels Animals que es coneix i, a partir d'aquí, hi ha hagut moltes més. I les que ens queden per lluitar. 

Perquè per a un amant dels animals queda molt per dir i per defensar. Ells no tenen veu. Només ens tenen a nosaltres per defensar els seus drets. I no els podem fallar. 


*En record de la Bruna i de tots els animals oblidats a un racó.




Més