Open top menu
Dog's Life, Eels


Aquí teniu la cançó Dog's Life, del grup americà Eels.

Al vídeo es veuen les fotografies de Seth Casteel que va fer a vàrios gossos a l'aigua, a dia d'avui molt conegudes. I molt bones!!

Qui no voldria una vida de gos (ben cuidat i a una casa on només ha de viure i disfrutar)?



DOG'S LIFE

EELS



What would you say if I left this town tomorrow
I guess i would
But know i'd miss the train
I know i would



I'll take a dog's life
Just layin' in the sun
I'll take a dog's life
'cause i don't care for this one



Chasing trains and planes and rain
Where is my rain
Falling down upon a thirsty world
I never want to be the same



Another time i might have fit in alright
But not this time
I guess i'm just too soon
To change my tune



I'll take a dog's life
Just layin' in the sun
I'll take a dog's life
'cause i don't care for this one



Chasing trains and planes and rain
Where is my rain
Falling down upon a thirsty world
I never want to be the same


Més
L'Otterhound, gos en perill d'extinció


La raça Otterhound prové de Gran Bretanya i entre els seus avantpassats trobem a l'Airedale Terrier, entre molts altres.



El nom d'aquest gos procedeix de la tasca per la que es va utilitzar, com a caçador de llúdries. Segons l'Otterhound Club de Gran Bretanya gran quantitat d'aquests gossos van ser portats allà abans de l'any 1870.

El primer registre de l'Otterhound data del regne d'Edward II (1307 - 1327) on es menciona que aquest gos va ser utilitzat per la caça especialitzada de llúdria.




Són excel·lents nadadors i tenen un gran olfacte que els fa trobar i perseguir les llúdries, tasca molt perillosa i difícil, que els fa anar contra corrent, ficar-se per llocs estrets als rius, perseguir bombolles d'aigua darrera la presa...




Actualment només hi ha uns 1000 gossos d'aquesta raça a tot el món. Si ja eren pocs, quan a Gran Bretanya van prohibir  la caça de la llúdria, encara van ser menys.




Com sempre, és injust que degut a la societat i a les tasques que els humans fem realitzar als animals, aquesta raça hagi de desaparèixer perquè ja no es pot caçar amb ells. El canvi de gos de caça a gos de casa s'hauria de fer o, gossos com l'Otterhound, despareixeran.

Es troba a una llista de races natives més vulernables de l'UK Kennel Club i s'estan portant a terme programes per salvar-la.




Pot arribar a pesar de 30 a 50 quilos i el seu pèl és aspre i llarg, d'aspecte lanós. La capa de pèl és doble: l'externa és densa i crespa i la interna curta i llanosa, protegint al gos de l'aigua. Amb un parell de raspallades setmanes, per evitar nusos, seria suficient per mantenir-ho bé. Són resistents al fred.




És un gos molt sociable i es porta bé, generalment, amb gossos i persones. Amb l'activitat física necessària, incloent natació, és un excel·lent animal de companyia.




Espero que no arribi el dia en que sentim que aquest gos ha desparegut. L'humà el va "crear"(i això podria ser un altre debat de per què han de fer aquestes "creacions") i, quan ja no el necessita, el fa desaparèixer. Hi ha pocs criadors d'aquesta raça però els que hi ha intenten salvar-la, igual que el Club britànic que abans comentava.





Més
La Taca i la Klentxa, companyes ideals


Vaig conèixer a la seva propietària, l'Agnès, a la II Passejada de Gossos que vam fer a la cala de Sitges, l'estiu passat, on va venir amb la Taca. Vaig veure que era una gossa sociable i bona però no vaig poder tenir molt de tracte ja que, si ho recordeu, l'Hayko em portava d'una banda a l'altra per jugar.




Vam parlar de les dates per cuidar de la Taca i la Klentxa (a la que encara no coneixia) i vam decidir passar un matí juntes al poble i a casa per conèixer-les una mica més i, de pas, aprofitar i explicar-nos experiències, ja que ella participa activament en adopcions, acollides i temes animalistes.




Venien de lluny, potser uns tres quarts d'hora de camí, però preferia deixar-les amb algú que les tingués a casa que a una residència. Al veure'ns, totes dues em van saludar, carinyoses, i vam decidir anar a fer una volta per la muntanya, on les va soltar, dient-me que jo també ho podria fer, ja que sempre venien.

Vaig fer la prova i només va caler dir els seus noms un cop i ja les tenia al costat. I això que m'acabaven de conèixer!



La Klentxa pateix d'epilèpsia, tot i que ja fa un any i mig que no té cap atac gràcies a la medicació que jo vaig continuar donant-li els dies que va estar aquí. Ja sabia què fer si li donava un atac, desgraciadament, ja que la meva Dana, als últims moments, també la patia. Al principi em va fer una mica de por que tingués un atac amb mi. Sé que hagués reaccionat bé, això segur. Però reviure un atac no sé com m'hagués deixat després del que va passar amb la Dana. Li vaig comentar a la propietària ja que prefereixo ser sincera sempre al 100%, i em va dir que no li donaven feia molt, que ja seria mala sort. De totes maneres, això no m'anava a impedir que la cuidés i, com era d'esperar, no va tenir cap atac.




També té displàsia però, tot i ser una velleta, està millor que molts gossos més joves que ella. La veies còrrer a les excursions d'una banda a l'altra, animada i contenta.





I et portava pals perquè li llencessis. Amb això és una mica obsessiva, així que a casa li vaig treure la pilota i només jugàvem quan estàvem fora, i no sempre.



La Taca és una gossa joveneta boníssima i carinyosa. No es cansa mai d'atencions i sempre vol més. S'asseu davant teu i et col·loca la pota a sobre, miran-te, perquè li diguis alguna cosa. I, quan ho fas, ja la tens fent petons, movent la cua, jugant...




És molt sociable i amb la Negu ho va passar molt bé. Es buscaven la una a l'altra per jugar i, quan es cansava, venia al sofà, al meu costat, i a dormir.




Quan la Negu va marxar va venir el Nuk i, és clar, va jugar amb ell com una boja. I el Nuk encantat, que li encanta jugar amb altres gossos!




La Klentxa, tant amb un com amb l'altre, vigilava desde el seu llitet o venia al meu costat i, si veia res que li semblés que era massa bèstia o que es passaven amb la Taca, apareixia pel mig, feia un grunyit i tornava al meu costat com dient "Jo ja he avisat", tot i que es portava molt bé amb tots els gossos. I els altres dos la respectaven.




A vegades, quan li deia a la Negu o al Nuk "Pots pujar" referint-me al sofà i la Klentxa no volia que ho fessin en aquell moment apareixia del no-res i pujava ella, mirant-se'ls. Es posava als meus peus i estava només una estona, perquè li venia calor i no aguantava gaire. S'anaven tornant el seu llitet amb el sofà entre tots.




M'havien avisat que si la Taca veia aigua, aniria directe, així que evitava rius. Però un parell de dies va ploure i no vaig veure un toll al mig del parc. Però la Taca sí. Va anar directe. No em va donar temps que ja va passar de blanca a marró. I a sobre la va veure un gosset que ens haviem trobat al parc i la va imitar. Ja em veieu treient a la Taca (el nom li anava que ni pintat) i el noi cridant al seu gos. A mi em va fer gràcia, al noi ja no ho tinc tan clar...




Podria haver-me deixat de fer gràcia quan, just després, se'm va llençar a sobre amb les potes mullades i plenes de fang, però ja saps que quan treus als gossos t'exposes a coses així!




Estava encantada amb elles. Obedients, bones, sociables, tranquil·les, alegres... Jugaven quan havien de jugar però la resta del temps només volien descansar i estar amb tu. Fantàstiques.




Quan les van venir a buscar i només obrir la porta em van dir "Com ha anat?" els vaig contestar "Les trobaré molt a faltar...".

Però segurament el dia 17 venen a la IV Passejada de Gossos. I ja tinc ganes de veure-les!!





Més
Ansietat per separació, un problema a tractar


Desgraciadament, hi ha molts casos de gossos que pateixen ansietat per separació però no tothom sap com tractar aquest problema i el gos no deixa a una banda aquesta ansietat, evitant un equilibri mental i físic necessari per tots.


Crec que, abans d'explicar què és l'ansietat per separació, cal tenir clar que si no la tracteu no esteu ajudant al vostre gos i mai serà feliç. No heu de deixar que la llàstima eviti que ajudeu a l'animal. Donar-li massa carinyo i atencions quan està en estat d'ansietat és el pitjor que podeu fer.


Un gos amb ansietat per separació és un greu problema. Quan marxeu, el gos ho passa realment malament, amb una por constant de pèrdua, ansiós per la vostra tornada. Potser torneu a casa i ha pixat o cagat a qualsevol lloc. O ha trencat mobles, sofàs, figures... El que tenia a l'abast.


Quan torneu a casa la seva excitació és màxima i veureu que salta, plora, intenta cridar la vostra atenció de manera exagerada durant massa estona. No mesclem l'alegria d'un gos equilibrat quan tornes a casa amb aquests nervis que comento. És diferent.

Aquests gossos poden arribar a patir fins i tot si entres a pagar un cafè a un bar i ell t'ha d'esperar una estoneta. O si entres a una habitació o al bany i ha d'esperar fora. El gos sempre vol estar amb tu. Sempre. I, com comprendreu, això no és sà.



A alguns gossos els passa per tenir poca activitat, estar sols massa hores, no rebre l'atenció adequada. Però d'altres és per tot el contrari: massa atencions constants sempre que el gos ho reclama.

Hi ha gent que creu que colmant de carinyo a aquell gos quan es troba en aquest estat, o quan torna a casa, o evitant entrar a pagar al bar, l'està calmant. Res més lluny de la realitat. El que fa és reafirmar aquesta ansietat i provocar que el gos no sigui capaç d'estar tranquil en cap situació si no és al seu costat.


Quan torneu a casa heu d'ignorar els signes d'excitació del gos. I, quan es calmi, el podreu acaronar. Ignorar vol dir donar-li l'esquena, continuar caminant com si res i no dir-li absolutament res. Ni "para" ni "prou" ni "tranquil". Res. Qualsevol paraula que li digueu és un signe d'atenció cap a ell i és el que busca. Això no vol dir que mai ho feu. Li heu de donar carinyo o la seva frustració seria massa per a ell, però no sempre quan ell vol. Ignorar al gos durant tot el dia no seria normal.



Hi ha més pautes a seguir, com deixar-li un kong quan marxeu perquè estigui entretingut però, si teniu un gos amb ansietat per separació, haurieu de demanar ajuda a un etòleg o educador perquè us les faciliti i seguir-les al peu de la lletra.


Que no el feu cas no vol dir que l'estimeu menys. Al contrari. És un símbol d'amor intentar ajudar al vostre gos a superar aquest problema. Imagineu el mateix amb una persona. Una obsessió insana amb vosaltres. Cinquanta trucades al dia per saber on sou, una por constant a que no torneu, no poder anar enlloc sols... Ho trobarieu normal? Ni aquella persona seria feliç ni vosaltres tampoc podrieu portar una vida independent i equilibrada. Passa el mateix amb el gos.


Haureu de tenir paciència per tractar aquesta ansietat però us asseguro que amb el tractament adequat, es supera. I llavors veureu que el gos que fins llavors estava sempre nerviós, que plorava, bordava i patia quan no hi éreu, és un gos equlibrat, molt més feliç i amb qui podreu compartir qualsevol experiència que a tots dos us satisfaci.


També hi ha gent que creu que adoptant un altre gos per fer-li companyia això despareixerà, però no és així. L'ansietat és amb la persona, no pel fet d'estar sols a casa. A vegades el gos es queda amb algú altre (un veí, un amic) i l'ansietat encara hi és perquè la persona o persones amb les que té aquesta ansietat han marxat. No dic que no sigui bo que el gos tingui un company de jocs, evidentment, però no com a solució a aquest problema.


Espero haver ajudat una mica amb aquest tema tot i que, com us deia, ho haurieu de tractar amb professionals ja que els meus coneixements no deixen de ser limitats pel que he viscut i vist en aquests anys. No ho deixeu passar, no heu de viure pendents del gos, lligats a una vida de nervis i estrès. El gos, si no l'ajudeu, no serà feliç i sempre patirà. Ajudeu-lo i podreu mantenir una relació sana d'amor i companyia per tota la vida.


Més
La fidelitat té un nom: Bobby de Greyfriars


Bobby era un gos de la raça Skye Terrier, propietat del policia local d'Edimburg (Escòcia) John Gray. 

John era, segons diuen, jardiner de professió, però per necessitats econòmiques va començar a treballar amb la policia com a vigilant nocturn.




Desde que van adoptar a Bobby van ser companys inseparables però, desgraciadament, la tuberculosi va afectar a John Gray i se'l va endur el 15 de febrer de 1858.

Al funeral, Bobby va estar present, i també va seguir a la gent fins el cementiri Greyfriars Kirkyard, on John va ser depositat. Amb un amor, fidelitat i lleialtat extrema, Bobby va passar els seus propers 14 anys a la tomba del seu amic, fent guàrdia i companyia a en John Gray.




El gos es negava a apartar-se de la tomba, tot i el fred i la gana que a vegades passava.

Tres anys després de la mort d'en John Gray, el Castell d'Edimburg va començar la tradició de disparar cada dia a la una perquè tots els ciutadans ajustessin els seus rellotges. El Bobby es va fer amic d'un dels soldats que participava d'aquesta acció, Scott, i l'acompanyava quan ho feia. Just després del tret, el gos corria cap a un restaurant que es deia "The Eating House" on el propietari li donava l'esmorzar.




Molts ciutadans es van encarinyar del Bobby i li van arreglar una espècie de refugi als terrenys de l'esglèsia, tot i que els gossos no estaven permesos a la zona de sepultures. També li portaven menjar i aigua, sensibilitzats per aquest acte de fidelitat.




Al 1867, davant el crexiement de gossos abandonats, les autoritats van aprovar una llei que obligava a registrar a tots els gossos d'Edimburg i el que no ho estigués, seria eliminat. Sir William Chambers va decidir pagar la licència d'en Bobby i li va fer un collar amb una placa de bronze on es llegia "Greyfriars Bobby from the Lord Provost - 1867 - licensed". Collar que actualment es pot veure al Museu d'Edimburg.




Bobby va morir sobre la tomba de John Gray l'any 1872. Un any després, la Baronesa Burdett Couts va fer esculpir una estàtua en memòria d'aquell gran gos, i una font per conmemorar la vida del Bobby. Aquella estàtua va ser construida fent que el gos mirés cap a la tomba d'en John Gray, enfront de l'esglèsia de Greyfriars, al sud del pont George IV.




En Bobby va ser enterrat a escasos metres del seu propietari.




El 13 de maig de 1981, la Dog Aid Society d'Escòcia va agregar una petita làpida on es llegeix  "Greyfriars Bobby - died 14th January 1872 - aged 16 years - Let his loyalty and devotion be a lesson to us all".



Aquesta història ha estat escrita per diferents autors fins que els estudis Disney van decidir fer una pel·lícula de la història basat en el llibre de Eleanor Atkinson, que es diu Greyfriar's Bobby.



Més
La Negu, un nervi adorable


La Negu, una mescla de llaurador i pit bull (o semblant, crec jo) va venir a fer una visita pocs dies abans de quedar-se a casa. Havia parlat amb el propietari per mail i ja m'havia fet a la idea que era una gossa nerviosa, molt activa.




Només veure-la al carrer, deslligada, va venir corrents a saludar-me, movent la cua. Era més petita del que havia imaginat i saltava i corria d'una banda a l'altra. Vam anar a casa amb la Negu deslligada. Està ensenyada a no baixar voreres ni allunyar-se gaire.

Quan va arribar dilluns, per quedar-se, la Taca i la Klentxa estaven al jardí per fer la presentació. Tal i com veia a la Negu, estava segura que es portarien bé i que amb la Taca jugaria fins a la sacietat.

Dir que la Negu és un nervi és massa ampli perquè m'entengueu... Quan et mous ja la tens movent la cua, la seva arma letal. La movia amb una força i excitació que ja podies sortir del mig. La Klentxa, pobreta, se la menjava cada dos per tres i aguantava com si res.




Estava tan normal i, de sobte, mirava a la Taca. La Taca li tornava la mirada. I, en un segon, tenies a la Negu sobre la seva amiga. Literalment a sobre. Mossegant-se, fent carreres, fent-se petons, agafant la mateixa joguina... Quan la Taca no podia més pujava al sofà al meu costat i vaig ensenyar a la Negu que això volia dir prou i marxava a una altra banda. Perquè hi ha alguns gossos que es prenen el sofà com un lloc de joc i això sí que no...




Es pujava a les taules, prestatgeries... Només per mirar i olorar, en principi, però depèn què veia, t'ho portava. De tant dir-li "no" i treure-li de la boca, al dia següent ja no ho feia tant. A més, quan ho feia, li ensenyava les altres joguines i entenia que era un canvi. El que ella em portava per la joguina.

La Taca estava boja per jugar amb la Negu i la Negu havia de cremar tots aquests nervis, així que al dia següent vam anar d'excursió a la muntanya de Gelida.

Va ser una sort que totes tres puguin anar deslligades. Ho van passar genial corrents per tot arreu, saltant, inspeccionant...


video


La Negu, que es ficava per tot arreu, va tornar amb una esgarrapadeta a la cara. Com li estava posant crema per una ferida que tenia al cap, amb la que ja va venir, vaig aprofitar-la per aquesta ferida també.




Mentre caminàvem, veies com la Negu no podia anar per un camí, sinó que anava pels voltants. I la Taca la seguia a tot arreu. La Klentxa normalment anava amb mi però de tant en tant, també s'animava a anar per llocs prohibits!




Les vinyes era el seu lloc preferit per còrrer i olorar. Jo vigilava que no em surtís d'enlloc el pagès i anava cridant a la Negu que, per molt nerviosa que sigui, és molt obedient.




Després de les excursions acabaven cansades i satisfetes. S'estiraven a dormir on fos i ja no hi havia gosses durant molta estona. Això és el que necessiten! Activitat!




Dormien per separat. No ens refiàvem que la Negu o la Taca, en un moment donat, vulguéssin jugar i, almenys a la nit, voliem descansar. Així que la Negu dormia amb el Guillem. Quan jo despertava amb les nenes i les treia al jardí sabia que la Negu ens havia sentit dels cops que arribava a fer amb la cua per tot el dormitori de la planta d'adalt. El Guillem tenia un despertar a cops de cua.




És carinyossíssima. Una barbaritat. Està per tu en tot moment i li encanta rebre petons i carícies. Només cal una paraula dolça per tornar-la boja. I, acaronant-la poc a poc, tranquil·lament, la relaxaves i et mirava amb ullets tendres, quedant-se allà per dormir de peu, si era necessari.

Com us deia, és un nervi adorable...



Més