Recordeu el primer post sobre com
un gos et canvia la vida? Les
anècdotes divertides que podem patir amb ells, les situacions complicades… Doncs bé, potser hauríem de parlar de les vergonyoses!
Fa ja dies, quan vaig cuidar de la llauradora Maya, em vaig adonar, quan la vaig portar al Castell de
Gelida d'excursió, que estava
parlant sola i, si algú m'escoltava, semblaria una boja. Anar dient
"Home, Maya, no corris tant, que caurem les dues…" o
"Què tal si anem allà, que fa solete? Vinga, va, anem"... Massa estona i en veu massa alta. Al Castell no hi havia ningú però… no us ha passat mai d'estar "
parlant" i que algú us miri? No em refereixo a tenir converses que a això ja no arribo, eh??