Open top menu

Com a  primera presentació, vull fer-la de la nostra gossa Dana, que ja no hi és amb nosaltres. La recordem a diari i ens va donar uns anys que mai podrem oblidar.



Abandonada a una caixa de cartró amb les seves dues germanes amb 15 dies, la vaig trobar, encara amb els ulls tancats, plorant, a la porta de la Protectora on era voluntària. Eren les onze de la nit d'un setembre.

La vaig agafar, va venir a casa amb mi i a força de biberó cada dues hores (ja fos de nit o de dia) va anar creixent. Les seves germanes van anar a altres cases per poder ser cuidades i alimentades com calia a la seva edat. Va tenir la desgràcia d'agafar la parvovirosi però es va recuperar sense problemes.

La idea dels tres voluntaris que ens vam endur la gossa a casa era tornar-la quan pogués alimentar-se per sí sola, però cap de les tres va tornar i la Dana va formar part de la meva família.



Sempre va ser una gossa desconfiada dels estranys, poruga, però carinyosa, obedient i lleial a la seva família: nosaltres. En aquells anys em vaig independitzar amb la meva parella i ella va venir amb mi, és clar. Es va habituar ràpid, sempre pendent de què feiem. Només la podiem tocar nosaltres i ho reclamava constantment, cosa que ens encantava. 





Sempre he viscut a Barcelona ciutat però sempre he volgut fer-ho a un poble de muntanya, així que vam venir a parar a Gelida, a una casa amb jardí perquè Dana pogués jugar i tenir l'espai que a un pis de ciutat no havia pogut tenir. Va viure la nevada, l'aire lliure, la tranquilitat i ho va disfrutar tant com nosaltres.



Va caure malalta, encara jove, i tot i que vam lluitar durant mesos perquè es pogués recuperar i continuar amb nosaltres, no vam poder fer res.

Cada dia recordaré el que era despertar amb ella al meu costat, com em rebia quan arribava a casa, com amb una paraula carinyosa, s'aixecava d'on era per venir i omplir-te a petons i abraçades (perquè abraçava com ningú).


I com estimava la pilota groga que va tenir desde cadell i que encara guardem a casa.

Podria passar-me hores parlant d'ella, però seré breu.

Sempre estarà al meu record, i aquest és el meu homenatge a la gran amiga que un dia va haver de marxar però que continua al nostre voltant en tot moment. Amigues així són molt difícils de trobar.


T'estimo, Dana. Sempre.



Etiquetes

5 comentaris :

  1. Tots et recordem, Dana, i ara per fi, ho podem fer amb un somriure a la cara


    San

    ResponElimina
  2. Com recordo a ella i a la xana, la primeva vegada que les vaig veure de cadellotes... una abraçada Dana on estiguis ;)
    El meu Ray també va morir jove, el recordes? va apareixer a les escombreries amb set germans recén nascut i ens ho vam repartir entre varies voluntaries. Vaig alletar-lo per tornar-lo a la prote, i, com tu, no vaig poder. El seu germà que vaig emportar-me no va durar ni una setmana, de fet, dels vuit cadells només van arribar a edat adulta dos... :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola!
      Sí que recordó al Ray! Em sap greu... Fa molt de mal quan marxen. Però hem d'estar contentes d'haver aconseguit que els seus anys de vida fossin a una casa on els vam cuidar fins al final. I el que va passar amb els seus germans és una desgràcia. Però tot i així, els abandomanets estan a l'ordre del dia. El que sigui per canviar això!

      Elimina
  3. Quins records que m'han vingut llegint lo de la Dana!!! Aquella primera vegada que es van trobar amb l'Agor... Que ja pobret esta minvant... Molts petonets o que tinguis molta sort amb aquest gran Blog!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, guapa! Sí, recordó quan es van conèixer, ells dos, al parc. La mateixa edat i els dos porucs! Tot i que la Dana molt més! Jo ja tinc ganes de veure l'Àgor, que fa massa que no us veig!
      Molts petons, guapíssima!!

      Elimina