Open top menu
La preciosa Kay torna amb més energia!


La preciosa Kay va tornar a casa per quedar-se uns 8 dies al març, i jo ja estava desitjant tornar a veure-la...



Recordareu que l'últim cop l'havia de treure lligada al jardí perquè, com bona llebrera, saltava el mur de pedra del jardí que tinc per perseguir gats. Doncs només arribar amb el seu propietari vam baixar al jardí perquè conegués a l'Hayko, amb qui coincidiria uns dies i la vam deslligar. No va trigar ni dos minuts en saltar per anar a cruspir-se el menjar que tenien els gats al carrer.





Ja m'havien dit que ella estava acostumada a anar deslligada però em feia por que, veient un animal (gat, conill...) marxés corrents darrera i la perdés de vista, així que no la deslligava. Però 8 dies eren massa dies i em feia moltíssima pena.




El quart dia la vaig portar a la muntanya, amb l'Hayko, i la vaig deslligar, confiant que la Kay no s'escapa, tot i que va al seu aire. Va començar a còrrer i en res, ja no la veia. De tant en tant em passava per davant, sense mirar-me tot i que jo la cridés, i tornava a marxar.




Em vaig desesperar. No us podeu imaginar els nervis que vaig passar. Durant una hora i mitja vaig cridar "Kay" buscant-la per tot arreu. No la veia, no la sentia. Sabia que ella tornaria en un moment o altre però no coneixia aquesta muntanya, podia caure per vés a saber on, trobar-se un animal... No sé com no em vaig quedar afònica. El Guillem va anar per una banda amb l'Hayko i jo per una altra, descobrint jo mateixa racons de la muntanya per on encara no havia passat. I, al final, ens vam trobar de cara, al costat d'un precipici (jo tinc vertigen i anava cagada però bé havia de mirar per tot arreu!). La Kay estava tota mullada (ni idea d'on es va mullar) i cansada. Ja s'havia desfogat. La vaig lligar, tremolosa, i vam tornar a casa.




Quan vaig parlar amb la propietària, a la tornada, em va dir que això ho feia quan portava massa dies sense poder còrrer, que el proper cop ho fes desde el principi i no passaria res. I ho tinc ben present per la propera!

L'Hayko ja sabeu com pot arribar a ser d'insistent amb els gossos. El poden marcar, grunyir, ignorar... que ell no sap dir prou i l'únic que vol és jugar. Doncs la Kay el mantenia ferme! Quan volia jugar, jugaven però quan es col·locava al seu enorme llit, se'l mirava i si intentava apropar-se el marcava d'una manera que a l'Hayko li quedava ben clar. De moment, és la única gossa que l'ha sabut controlar del tot!




La Pruna també va coincidir amb ells el cap de setmana, però ella no volia enrenous i estava al sofà amb mi gairebé tot el dia.

La Kay marxava a prendre el sol sempre que podia. Li encanta. Quan es cansa, ve amb tu al sofà o marxa al llit una estona fins que es recupera i torna al sol. Sempre tranquil·la i amb aquesta postura dels llebrers tan elegant, que em fascina.




A vegades prenia el sol amb el Pancho, amb qui també va coincidir i a qui permetia absolutament tot. No sé per què, és l'únic gos que ha pogut pujar al sofà si estava ella, apropar-se al seu llit sense problemes, olorar-la si ella dormia... I la Kay se'l mirava i li feia gràcia. Mai li va ensenyar les dents ni el va fer fora d'enlloc. Sorprenent!




Quan vol jugar amb tu o es posa contenta fa mossegades a l'aire. M'encanta quan ho fa, no paro de riure! No sents res, ni un soroll, però la veus mossegant l'aire i movent-se saltant, juganera. El proper cop, si puc, la gravo!




Aquest cop va acceptar anar a prendre un cafè a una terrassa. Perquè a ella això d'estar-se quieta a un lloc no li agrada gaire! Però després de passejar-la molt, anàvem a la terrassa i ella prenia el sol, relaxada.




És molt carinyosa i t'abraça i et dona copets amb el cap si vol que estiguis per ella.  És fantàstica i em passaria el dia fent-li mimos, que li encanten, però a la vegada és molt independent, cosa que es boníssima.




I no oblidaré mencionar les seves "posturetes". Divertidíssimes! Gràcies a que la van adoptar, la Kay disfruta de la tranquilitat de poder descansar, jugar, viure sense preocupar-se per res. Si et pares a pensar en això, veure aquesta pau és un privilegi.






Més
El Pastor Belga de Malinois també és un gos de casa!


El primer Pastor Belga de Malinois va nèixer l'any 1899, provinent de la ciutat de Malinas, Bèlgica. El seu origen va ser com a gos pastor de ramats i fins el 1981 aquest gos només era conegut per pastors i grangers sense ser reconegut com un gos "de raça".




Els Pastors Belgues van ser impulsats pels aficionats als gossos Prof. Dr. Reul, L. Van der Snickt i L. Huyghebaert.

El 29 de setembre de 1981 es va crear el Club du Chien de Berger Belge (Associació del Pastor Belga).




És un gos molt utilitzat per la policia com rastrejador de persones o mercaderies. També és un gos amb qui molts fan esports canins o Agility. Molt coneguts com gossos d'atac o protecció amb la policia o serveis de seguretat.




Com qualsevol altre gos, el Pastor Belga de Malinois, ha de ser socialitzat desde cadell amb altres gossos per evitar problemes de relacions entre animals en un futur i mantenir un equilibri.

Necessita fer exercici, tenir activitat física i així evitarem ansietat o nervis a casa que després, potser, no sabrem com evitar.






Són gossos de mida mitjana que poden pesar entre 20 i 30 quilos, sent la femella una mica més petita.

El Malinois és el Pastor Belga de pèl curt, més abundant al coll i a la cua. El color és d'un vermell carbonat amb la màscara de la cara de color fosc.




És un gos molt resistent parlant d'enfermetats però, com la majoria dels gossos pastors, poden patir de displàsia de cadera o colze. També comentar que poden patir caigudes de cabell al coll o angonals per falta de sol i aire lliure. D'aquí la importància de donar l'activitat, l'espai i l'exercici que ells necessiten per salut. I amb això no vull dir que visqui i dormi a l'exterior, sinó que l'haurem de treure el seu temps. Si nosaltres ens tanquem tot el dia a casa, tampoc és molt saludable.




Com tots els gossos que utilitzen per treballar, ja sigui en protecció, rastrejadors... no tenen límit i no diuen prou. Molts dels que usen així els gossos haurien de pensar una mica més i respectar l'animal. Alguns criadors o entrenadors et diuen que el Pastor Belga de Malinois pot treballar 48 hores seguides sense dir res... Un gos, fins i tot jugant, en un moment d'excitació, no pararà, de la mateixa manera que si el portes a còrrer i et passes, ell et seguirà sense avisar que no pot més. Després poden caure malalts o, com alguns gossos de defensa o atac, desequilibrats.




No estic en contra dels gossos que treballen amb humans ja que ajuden a molta gent en molts àmbits i ells també disfruten tenint una tasca a fer. Però amb seny, respecte i carinyo. No és tan difícil desequilibrar a un gos si no el tens en compte. Heu de saber fins on arriba el vostre gos, quin és el seu límit, i no forçar al màxim perquè us seguirà a tot arreu. No us aprofiteu d'això, no és sà.




Són gossos que a primera vista potser poden impressionar una mica, també perquè els relacionem amb gossos de defensa, però són igual de sociables i carinyosos que qualsevol altre, sempre que els mantinguem en un estat d'equilibri. Es poden tenir a casa (evidentment!) com un company més per tota la vida i us donaran tot l'amor i carinyo que tenen fins el final. A mi em semblen preciosos!

Més
V Passejada de Gossos a Sant Joan Samora


Per fi va arribar el diumenge 21 d'abril, el dia de la V Passejada de Gossos, i tots teniem moltíssimes ganes! Havíem vist molta gent apuntada a l'esdeveniment de facebook i d'altres que ens ho havien dit en persona, així que esperàvem veure molts gossos. I no ens vam equivocar!




Aquest cop vam quedar a l'estació de RENFE de Gelida. Quan vam arribar ja hi havia gent esperant i no coneixia a molts d'ells! Vaig pensar que alguns serien contactes de la Núria però segur que també hi havia gent que encara no coneixíem... Així que vaig anar presentant-me i saludant per tot arreu.

Hi havia el Focus, el cadell de boxer que vaig cuidar fa uns dies, excitat i content amb tant de gos i gent al seu voltant. Seria el primer dia que aniria deslligat!




La petitona Xispa també va venir! Ella, que és més aviat poruga i borda als gossos perquè no la molestin, va venir corrents a saludar-me. Estava contentíssima! I res de bordar als gossos! Suposo que va veure que eren molts i, en general, l'ambient entre tots era força equilibrat.




Vaig veure al meu amic Berni que venia amb un amic seu, de Mollet, que vaig conèixer a la Trobada de Llebrers i Podencs, amb els seus dos gossos. Preparats per començar!

Veure al Chester, que feia tant que havia cuidat, em va fer molta il·lusió. És vellet i estava una mica intrigat per totes les olors i gossos del voltant. Em van dir que estava perdent la vista, que l'edat es notava molt però l'haurieu d'haver vist a la passejada. Un campió!!




I la Pruna!! Fa res que vaig fer el post de la Pruneta i va arribar ben contenta, amb ganes de caminar.

La Taca també va venir, aquest cop sense la Klentxa, que es va quedar descansant a casa. Amb unes ganes bojes de còrrer per tot arreu!

El Hegel, evidentment, no podia faltar! S'apunta a tot el que hi hagi! Anava saludant a tots, vigilant què passava al voltant.

Hi havia 7 gossos, ja que jo portava a la Negu, que havia cuidat a casa meva en un moment o altre. M'encantava! Jugant entre ells, alguns retrobant-se, contents... Emocionant!




El grup anava creixent i creixent i al final vaig sumar uns 34 gossos. No sé si més! Potser algun se'm va escapar però crec que eren aquests.

Va començar la Passejada, camí al salt d'aigua Sant Joan Samora, a Sant Llorenç d'Hortons. Feia sol i, tot i ser un camí més aviat pla i fàcil, sabiem que seria cansat però arribariem al salt d'aigua per poder refrescar-nos.




Els gossos van haver d'anar lligats una estona, caminant per la calçada i per terreny urbà.




Un cop vam arribar a camins de terra, de vinyes i camps, els vam deslligar. Et passaven corrents entre les cames, feliços. Els veies còrrer entre les vinyes, xafardejant a tots els racons que trobaven, vigilant on eren els seus propietaris però sense massa preocupacions.




La Negu anava d'una banda a l'altra. La veia per les vinyes, buscant ombres, però disposada a còrrer a cada moment. Em vaig quedar una mica enrera perquè acostumava a anar de les primeres amb el Guillem però li agradava fer el camí en contra direcció a veure qui hi havia. Així la teniem controlada!




Vaig veure passar al Focus corrents. El primer cop que el deslligaven! Li va agradar la Negu i la seguia a tot arreu. Em feia molta gràcia veure'ls junts, jugant, com dos amics que van d'excursió.




Vaig conèixer al Google i a la Lauky, sempre pendents d'on eren els seus propietaris. Preciosos i simpatiquísims!

També es va unir un grup de nois que vaig reconèixer per la petita bretona que anava amb ells. Molt macos i esperant fer la propera!




La Perla, el Rooney, el Kimbo, l'Ayka, els tres gossos que ara cuida la Núria, la Tana i la Hache, la Afri, Brown i Dark... No recordo tots els noms, però sí a tots ells! Era fantàstic veure tants gossos junts!




Després d'una hora i mitja caminant, vam arribar al salt d'aigua. A la gent li va encantar el lloc! Els gossos corrien i es banyaven, recuperant forces. Va ser un moment emocionant!




Nosaltres esmorzàvem i ells jugaven i demanaven menjar a parts iguals. No paraven!




Amb tants gossos i parats a un lloc, ja sabem que pot haver alguna que altra discussió i vam tenir una entre el Kimbo i un altre gos gran, que no recordo el nom... Tot va quedar en un ensurt i gràcies a que la baralla va ser a l'aigua no va anar a més. El Kimbo es va portar un bon ensurt i tenia una ferida a la orella que van poder curar gràcies als desinfectants que portava el Jacob a la motxilla. Mantenint la calma, i després de la ràpida reacció del propietari del Kimbo, el van curar i a l'estona tot tornava a la normalitat.




Vam descansar una mica, sense allargar massa la situació ja que els gossos començaven a posar-se nerviosos i la gent estava cansada. La tornada seria per un altre camí, més ràpid, cosa que tots agraíem perquè el sol no perdonava!




Quan vam arribar a casa ens podien agafar amb pinces. A tots! La Negu es va estirar, esgotada, i nosaltres, després d'hidratar-nos, vam fer el mateix. Un poema!




Veure tantíssims gossos disfrutant, amb tothom content de poder fer una excursió veient-los còrrer lliurement al seu voltant, és sempre un gran plaer. Contentíssima de gaudir d'una altra gran Passejada!

Cada cop som més i esperem continuar sumant! La Núria i jo ja estem preparant la propera... I no podeu faltar!!


Més
La Pruna no et sent, tot ho diu amb la mirada


La Pruna és una gossa d'atura, més aviat petitona, ja que va ser la última de la camada i tot s'ho van quedar els germans! Bonica i tranquil·la, a casa només vol carícies i dormir al teu costat.




Durant els anys ha patit moltes otitis, a vegades tan fortes, que va acabar per perdre l'oïda i ara és sorda. Ara ja en té 13 anys i no et sent però et va mirant als ulls en tot moment a veure si hi ha res a saber.

Al principi la cridava per anar al jardí o per marxar i m'adonava que no em sentia però després t'acostumes i tot i que no vaig deixar de parlar amb ella, li feia un gest amb la mà o el cap perquè vingués i ho entenia perfectament. Que no em sentís no volia dir que no li digués cosetes... Per mi és inevitable!




La propietària em va deixar unes gotes que li havia de posar cada dia a les orelles, a la vegada que m'avisava que, de tant en tant, tenia atacs de picor. Si li agafava un li havia de donar cortisona i a l'estona se li passaria.

Al dir-me "atacs de picor" vaig imaginar que no deixaria de rascar-se, que potser ploraria si li agafava un... No imaginava que era el que vaig veure.




La primera nit que va passar a casa, quan ja anàvem a dormir, amb l'Hayko acompanyant-nos, va començar a rascar-se massa. Cada cop més, veia que es faria mal perquè ho feia amb molta força i sense descans. Intentava posar-li les mans a les orelles perquè no es rasqués directament i gratar jo una mica per calmar la molèstia però no servia de res. Vaig acabar amb les mans esgarrapades i, en un moment, va començar a revolcar-se per terra com una boja, plorant, rascant-se, xisclant... Visulament semblava un atac.

L'Hayko es va espantar i la bordava i jo l'agafava perquè no es donés tants cops a terra. Era exageradíssim. Li vaig donar la cortisona. No tenia clar si allò era normal així que no m'ho vaig pensar gaire i, tot i que era tard, vaig trucar a la propietària. Vaig pensar que si es tractés del meu gos, a mi m'agradaria que em truquessin, així que ho vaig fer. Vam parlar i després d'explicar-li tot em va dir que sí, que desgraciadament eren així d'escandalosos i que havia d'esperar l'efecte de la cortisona, que trigava una mica.




Durant la conversa per telèfon, la Pruna havia marxat a una banda on tinc una catifa i es refregava per ella com una boja. L'Hayko i jo la miràvem desde l'altra costat, esperant que es calmés i, poc a poc, ho va anar fent. Va tornar amb mi esgotada, sense aire, com si hagués fet una carrera, mirant-me amb uns ulls que ho deien tot. La vaig pujar al sofà i em vaig quedar allà vigilant que es calmés i dormís tranquil·la. No va tornar a tenir cap "atac".

Va conviure amb l'Hayko i la Kay però no es va relacionar massa amb ells. Ella volia estar tranquil·la dormint o rebent mimos i els jocs amb ells no la interessaven gaire.

Però quan li ensenyava la corretja per anar a passejar canviava completament! Saltava, bordava i s'alegrava moltíssim que anéssim al carrer! Molt curiosa a tot, sempre anava estirant i mirant-me, ben contenta.




La Pruna és una velleta adorable, molt primeta i relaxada. Molt obedient a cada gest que li feia, sempre atenta a on jo estava. Li agradava molt anar al jardí i poder anar a la seva l'estona que fes falta.

El fet que la Pruna fos sorda va fer que sentís tendresa per ella abans de conèixer-la. Que fos una velleta que pateix aquests atacs de picor, les otitis i que sigui una gossa tan feliç, encara més. Vam passar un cap de setmana juntes en tot moment i em va encantar poder cuidar-la. És tota una lluitadora.


Més
2a Trobada de Llebrers i Podencs a Igualada


El passat diumenge 14 d'abril vaig anar a la 2a trobada de llebrers i podencs d'Igualada, organitzada pel Club Amics del Gos.



Mai havia estat a aquelles instal•lacions i vaig quedar encantada amb el que vaig veure.

Només arribar hi havia una porta metàl•lica que vam haver d'arrastrar per obrir, molt alta, per on cap animal podria marxar. Totes les instal•lacions, uns 5000 metres, estaven tancats i preparats per poder estar amb els gossos deslligats sense por a que s'anessin.




Quan entres trobes un espai per fer Agility a la teva esquerra, i, darrera, un altre on suposo que, a més de còrrer, poden fer cursos d'educació canina.




Continuaves caminant i et trobaves amb els stands de vàries associacions dedicades, sobretot, a l'adopció, ajuda i protecció de llebrers i podencs. Cap al migdia van poder presentar-se i explicar la seva tasca.




DeGalgos estava allà, com a cada fira que he estat. De la primera fira que us vaig dir que els acabava de conèixer he pogut veure que fan molt bona tasca ajudant als llebrers i m'encanta trobar-me'ls.







Galgos 112 no podia faltar!





Per a Proyecto Galgo crec que era la seva primera fira i quina millor trobada per estrenar-se?





Animals Sense Sostre també hi eren, amb alguns dels gossos que tenen en adopció, incloent un podenc.






A aquesta fira vaig poder conèixer Running for a Dream. Em va agradar molt la tasca d'aquesta associació... Entreu al seu bloc i els coneixereu una mica més!






PAP, l'associació d'on la San Beguería és presidenta, també hi era oferint fer maquillatge infantil i recaptant donatius que després repartiria entre les associacions presents a la fira. Un gest a valorar per tots ja que allà on necessiten ajuda, els trobes. Fins i tot vaig poder veure com, al final del dia, la San s'oferia a DeGalgos per ajudar-los a la Fira de la Terra prevista per aquest cap de setmana.






A aquest espai també hi havia el bar on tots vam anar en algun moment perquè feia tant de sol que era imprescindible beure alguna cosa! Vam viure un dia d'estiu com si fos agost.




Podies continuar baixant i trobaves una esplanada enorme on els gossos cortien i jugaven per tot arreu, lliures. Era fantàstic.


Foto cedida per Jacob


Per mi, estar envoltada de llebrers era un somni. M'encanten, no ho puc evitar. Tots els gossos m'agraden però els llebrers són especials.




Saber que cada any s'abandonen entre 50000 i 60000, molts d'ells maltractats, que han malviscut entre caçadors, amb penúries... Molts tenen pors o traumes que després potser, amb sort, arriben a superar gràcies als seus adoptants... En fi, que em tenen el cor robat. Així que us podeu imaginar la meva felicitat quan allà on mirava em trobava amb un.




Però no penseu que tot eren llebrers i podencs! Hi havia gossos de tot tipus i races. Tots mesclats, en harmonia i equilibri.

No sé quants gossos van assistir en total però si dic 100 mínim crec que no exagero. I, amb tots els que hi havia, no vaig viure cap baralla o moment de tensió perillosa important entre ells. Evidentment, va haver-hi alguna discussió o moment tens però es podien contar amb els dits de la mà. I això és gràcies als propietaris que eren responsables dels seus gossos.




Allà vaig trobar-me amb uns nous amics que tenen dos galgos i que vaig conèixer a la IV Passejada de Gossos. Encantadors, com sempre, col•laborant amb vàries associacions que hi havia comprant samarretes o el que fos i intentant conèixer a tothom. I amb una amiga que també venia amb els seus peluts i que vaig tenir el plaer de conèixer.






Amb les seves precioses Tana i Hache, que em tenen el cor robat!!




També van venir el Rubén i la Danae, amb el Lur i la Simone, els seus fantàstics peluts que molts ja coneixereu per foto!




Jo vaig anar a la trobada amb els propietaris del Hegel i amb el Hegel, és clar. No sabeu com m'alegro de poder conèixer gent que val tant la pena gràcies a treballar amb gossos. A més de ser bona gent, agradables i dignes de conèixer, van preguntar-me com podien ajudar a les associacions i van comprar dues corretjes de fil gruix per donar a PAP i que ella repartís a qui ho necessités. La qüestió era ajudar i col•laborar d'alguna manera!




Tant la propietària de la Xispa com la del Pancho m'havien portat a casa transportins, que vaig donar a PAP aquell mateix dia per la fira a la que anirien a la tarda. Perquè el dia, per ells, no acabava allà!

Va ser un gran dia i jo vaig disfrutar com una nena petita, ho he d'admetre...




A aquest món dels animals coneixes a molta gent i no per formar part d'ell vol dir que tothom és maco. Trobes de tot i no sempre és agradable. Però quan tens la sort de topar amb gent que val la pena, que ajuda als animals com pot (m'és igual si és de voluntari, amb una associació, col•laborant, no girant la cara davant un abandonament...) i que és sincera i bona persona, has d'aprofitar i agraïr tenir aquesta sort. No és tan fàcil trobar gent que val la pena.




Gràcies a tots per aquest dia! Als organitzadors per fer-ho posible, al Toni i la Nuri per portar-me i ser tan especials, a la San i al Berni per estar a tot arreu ajudant, sempre amb el somriure, al Jacob i la Marina per aquest bon rollo que desprenen sempre.




I, és clar, a la Núria, la Cristina, la María i a la Montse que sempre intenten anar a tot arreu, ajudar al que sigui i estar allà. Tampoc van faltar a la trobada i, al final del dia, vam acabar tots junts asseguts a la ombra explicant-nos històries del dia.

A la tornada, contents, només calia mirar al Hegel per saber com havia anat el dia. Estava esgotat però també contentíssim. Vosaltres també ho veieu, oi?




Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )