Open top menu
El Cooper s'enamora...


El Cooper és un mescla de Mastí preciós que va venir a passar uns dies a casa. Em van fer vàries advertències d'ell sobre el seu caràcter. És un gos molt bo i carinyós però quan menjava no et podies apropar a ell ni treure-li coses de la boca (tampoc ho faig mai, els deixo menjar tranquils) i no es portava bé amb tots els gossos.




A banda d'això, el Cooper era un cel i dormia amb mi al sofà, fent una mica de puzzle entre dos per poder estar bé, que ell és molt gran.

El "problema" va venir quan, a les hores d'estar a casa, se'm va apropar al sofà i em va fer copets amb el morro al cap. No sé si sabeu a quins copets em refereixo... Copets de "ligoteo", com jo li dic. La propietària m'havia dit que estava mirant llocs per esterilitzar-lo però encara no ho estava i m'ho vaig veure a venir. Li vaig dir que no, que parés, però aleshores m'esgarrapava plorant, sense deixar de fer intents. Suposo que ara tots els que llegiu això esteu amb un somriure a la cara però us asseguro que si això ho fa un mastí, amb les ungles i la força que té, acabarieu cansadíssims de treure'l de sobre...




Feia res que havia marxat l'Otto i vaig pensar que potser olorava a ell la roba que portava d'estar per casa, la jaqueta, però això ho vaig pensar al dia següent. Fins llavors, el vaig tenir enamoradíssim i insistent fins a la sacietat. Em feia llàstima perquè ho passen molt malament i s'obsessionen. Un altre motiu per esterilitzar els gossos, a més de tots els altres!




Un cop vaig canviar la jaqueta, es va calmar. Li encantava baixar al jardí i jugar amb la pilota. Que el perseguís era el que més el divertia! Agafava la pilota (que ja està gairebé per llençar, pobre) i m'esperava per després sortir corrents movent la cua.




Però es cansava ràpid i s'estirava allà, mirant-me. M'asseia amb ell i, acaronant-lo, s'adormia una mica i tot. Quan feia això el pujava a casa que, per dormir, millor el sofà!




I ell encantat de pujar al sofà i fer migdiades de campionat. Més tranquil del que esperava! És clar que el cansava i me l'emportava cada dia a passejar i a jugar al jardí per poder tenir aquests moments.




Un dia vaig veure que havia pujat alguna cosa del jardí a la boca. Li vaig obrir i i vaig treure una pedra. Quan ho vaig fer va ser quan vaig recordar el que m'havien dit els propietaris. Li vaig haver de treure un altre dia, també, i tampoc em va grunyir. Es deixava fer de tot, fins i tot a l'hora de posar-li el seu plat de menjar. Suposo que com el tenia cansadet i relaxat (tot el dia amb ells es nota, al final), ignorava bastant que li fes res.





També li agradava prendre el sol al balcó, com a la majoria dels gossos que venen per aquí. Quan estava una mica nerviós li obria el balcó i s'asseia a una cantonada a mirar el jardí i els gats que hi ha per allà. Podia estar-se hores, si el deixava. Fins que s'estirava a descansar.




És un gos jove i amb moltes ganes de jugar però també obedient i carinyós. Hi ha gossos que es deixen fer més atencions que altres i ell es deixava a cada moment. Li encantava! Així que més mimat no va poder estar...




Més
Epagneul Bretón


L'Epagneul Bretón no és denominat així per ser procedent d'Espanya, ja que, en principi, és originari de França, del centre de Bretanya, sinó per la derivació del verb epagner, que en francés vol dir arraulir-se, tumbar-se, ja que és el que aquest gos fa quan s'aproxima a la seva presa.




Antigament era un gos de caça i, tot i que se'l continua utilitzant per això, s'ha convertit en un gos de casa bastant comú.




És un gos que requereix molta activitat física per aconseguir tenir una convivència en harmonia, ja que és un gos actiu, juganer i incansable. Normalment alegre i sociable de per sí amb persones i altres gossos.

El tamany aproximat és d'uns 50 cm en mascles i 48cm en femelles, pesant uns 15kg.




He llegit vàries pàgines on expliquen característiques d'aquesta raça i he tingut problemes amb totes. No estic d'acord amb el que la majoria d'elles comenten.

Totes coincideixen que és un gos molt actiu i amb una energia que necessita cremar. Amb això puc estar d'acord, però comenten que és millor si tens jardí quan l'adoptes, per exemple. I en això no estic d'acord, com sempre que algú m'ho comenta. Com qualsevol altre raça tot gos, pot viure en un pis sense jardí, sempre que el treguis a passejar, a còrrer i a jugar el temps que ell necessiti. A casa pot descansar, però has de ser suficientment responsable de gastar l'energia que aquest gos tingui fent que corri i que es desestressi el temps que calgui. Aquí també entrariem en la importància de decidir adoptar o no un animal ja que, si ho fas, has de ser conscient que té unes necessitats i has de saber si les podràs satisfer o no.




També comenten que un veritable amant d'aquesta raça sap que, a més d'animal de companyia, el Bretón és, abans de tot, caçador i se l'ha d'utilitzar com a tal. Bé, sí, ho ha estat durant anys i tenen aquest instint que els ve dels avantpassats però no oblidem que un gos no neix per caçar. Com tampoc neix per tirar d'un carro ni per viure lligat a un pal defensant una casa. De la mateixa manera que a vegades els ensenyem a ajudar-nos amb moltes altres coses positives, eh? Només és que hi ha "tasques" i "tasques" i alguns eduquen i cuiden millor que altres... Nosaltres els eduquem i ensenyem com viure i quines són les seves tasques. Per mi, la seva feina és la de viure feliç i ser un gos.




Si parlem d'enfermetats que poden patir, no tenen cap coneguda distintiva a aquesta raça, tot i que poden patir la displàsia de cadera, comú a molts gossos.

El que sí insisteixen molts i estic d'acord, és que necessita espai per poder còrrer i cansar-se, ja que es tracta d'un gos molt actiu. Si no li dones l'activitat que necessita estarà estressat i nerviós. Això no vol dir que sigui imprescindible tenir un jardí o espai a casa on ell corri i faci la seva, sinó que li dediquis unes hores a jugar i a còrrer, ja que és molt actiu.




El major número de gossos d'aquesta raça el trobem, actualment, a Estats Units.

Poden ser ataronjats, negres o marrons, sempre acompanyats del color blanc al seu pelatge.




Aquesta raça apareix per primer cop a una exposició francesa l'any 1896, tot i que el seu reconeixement oficial data del 1938.




És un gos que necessita que el raspallin sovint i una neteja d'oïdes gairebé diària ja que al tenir les orelles caigudes i amb pèl, podriem prevenir infeccions si les vigilem.

Així que, com veieu, si esteu interessats en adoptar un Bretón, heu de saber que heu de tenir temps per ell, perquè corri i es desfogui, jugui i interactui amb vosaltres. El podreu tenir a un pis o a una casa però sempre heu de satisfer les seves necessitats. Si podeu oferir-li el que ell necessita, endavant. Tindreu un company fidel per tota la vida.


Més
Gossos que es mengen els seus excrements


La ingestió d'excrements s'anomena coprofàgia. Molts cops ens trobem amb aquest cas en gossos i pot tractar-se de les pròpies (autocoprofàgia), les d'altres companys (coprofàgia intraespecífica) o, fins i tot, les d'altres espècies (coprofàgia interespecífica).




A la major part dels casos aquesta pràctica desapareix amb l'edat, ja que molts cadells acostumen a menjar-se els seus excrements per aportació de proteïnes, tot i que no tots. El problema ve quan aquest costum va en augment o no varia amb el temps.




Existeix varietat de motius pels que un gos fa això:

Falta de nutrients.

Podria passar que el gos no estigui rebent la quantitat de nutrients que necessita. Podria ser per una ració menor de la que hauria de ser, per la presència de paràsits interns o per problemes de salut com la pancreatitis, infeccions intestinals...





Similitut amb el menjar.

Per menjar pinso de mala qualitat l'animal pot buscar aportar més nutrients amb els excrements, tot i rebre la dosi indicada. El procés de digestió dels gossos és més lent que el nostre i si no diferencia entre el seu menjar habitual i els excrements, agafarà l'hàbit com a costum i necessitat.




Gana o excés de menjar.

Si el gos no ha rebut l'alimentació o quantitat necessària és posible que busqui suplir aquesta gana amb excrements. Si, per altra banda, ha menjat en excés, no digereix bé el menjar i les seves deposicions seran similars al menjar (situació semblant a la de la falta de nutrients) pel que els seus excrements seran molt semblants al seu aliment diari.




Ansietat, soletat o estrés.

Gossos que no tenen l'activitat física o mental necessària, que passen molta estona sols o no estan gaire per ells i s'avorreixen ho poden utilitzar com a via d'escapament. Hi ha gossos que et porten coses per jugar o que estiguis per ells. Poden fer-ho amb els seus excrements i això seria una senyal de falta d'estímuls.




Imitació.

Si un altre gos amb el que conviuen ho fa, és possible que ho acabi fent tot i que no passa en tots.




Cridar l'atenció.

Si el gos veu que el propietari està pendent d'ell quan menja les caques podria fer-ho perquè estiguin per ell. De totes maneres, els gossos que ja tenen aquesta atenció a diari no acostumen a fer-ho per aquest motiu.




Hi ha més motius però potser aquests són els més habituals.

Què fer per evitar-ho? És la pregunta del milió. A veure, si es tracta d'un tema de salut, el veterinari podrà dir-vos quin és el problema i solucionar-ho però si no és això la millor manera de treure-li el costum és evitant que se les mengi. Ha de ser immediat i renyir o evitar que les mengi al moment. També diuen que una manera de canviar aquest costum és posant picant als excrements abans que intenti tastar-ho i, així, relacionarà que no té bon gust i deixarà de fer-ho.




Afegir que molts gossos troben apetitós l'excrement dels gats i això els pot portar molts problemes ja que corren el risc que siguin portadors de Toxoplasma Gondii, responsable de la Toxoplasmosi.




La Dana, la meva gossa, ho va fer durant un temps i jo anava enganxada a ella per evitar-ho només que fes l'intent i amb paciència, se li va treure el costum. Només puc dir-vos això: paciència! Si teniu al gos cobert de necessitats tan físiques com psicològiques, amb una dieta correcta i una atenció adhient, podeu canviar aquest mal hàbit amb el temps. I, depèn com el veieu, no està de més fer unes proves al veterinari, per si de cas.




I, evidentment, recolliu sempre els excrements del vostre gos. Fins i tot aquí, a Gelida, on l'Ajuntament facilita borses de plàstic per fer-ho, et trobes a cada pas. A vegades no hi ha borses disponibles però tots hem portat les nostres de tota la vida. I als pipi-can o llocs on el pots passejar, encara més. La higiene comença per un mateix i hi ha massa gent que quan trepitja una es queixa però després va deixant les del seu gos per tot arreu...


Més
Disc Dog, disciplina esportiva canina


El Disc Dog (o Frisbee Dog) és una disciplina esportiva canina a la que propietari i animal interactuen amb un o més discos per obtenir una màxima puntuació.



És un esport per disfrutat entre gos i guia. No es tracta de jerarquies ni obediència, sinó que és més com un joc on interactuen tots dos.

L'esport com a tal neix a Estats Units a la década dels 70 i s'estén per tot el continent americà durant els 80, arribant a realitzar campionats mundials, nacionals i continentals als 90.




Qualsevol gos pot realitzar aquest esport. No cal que sigui de raça ni tenir cap distintiu.

Per començar a realitzar aquest esport es recomana un terra embuatat i moltes hores de pràctica, amb un estudi i recomanacions d'experts abans de començar.




S'han d'utilitzar discos especials per a gossos. Són lleugers, fets en major part de silicona i amb una facilitat per l'atrapament del gos que fa que la seva salut no perilli. I hem de saber com llençar aquests discos al gos per evitar lesions, igual que mantenir en bon estat físic a l'animal.



Tenen diferents modalitats: Toss & Fetch, FreeStyle i SuperPro.

Toss & Fetch

Es llança un sol disc a la màxima distància posible i un cop el gos l'agafa a l'aire, el torna per llançar-li un altre cop. Les puntuacions varien depenent de la distància on s'ha llançat i el gos l'atrapa. És una modalitat menys coneguda i té una duració de minut i mig, aproximadament.




FreeStyle

Hi ha tres tipus diferents de llançaments a distància.

Passings: el gos ens ha de passar sempre pel costat, ja sigui esquerra o dret, sempre en línea recta i sempre el mateix cantó i distància durant la seqüència de llançaments.




Overs: el gos salta per sobre d'alguna part del nostre cos per agafar el disc. També es pot dir Bóvedas (Voltes).




Vaults: el gos utilitza una part del nostre cos com a plataforma de salt.




Múltiples: Seqüència de llançaments curts on el gos sempre atraparà el disc fent la mateixa figura.




Zig Zag: a distància es llança el disc en perpendicular d'esquerra a dreta o a l'inrevès, realitzant una sèrie de llançaments i atrapaments en forma de Z.




Dog Catch: agafar al gos a l'aire just en el moment que ell acaba d'atrapar el disc.




S'ha de tenir en compte que aquests gossos realitzen una activitat física major que la majoria dels gossos  que no realitzen cap i això els desgasta més. Haurem de vigilar l'alimentació i l'estat físic correcte per no patir lesions futures. Per això, també, és imprescindible que abans de començar a realitzar pràctiques i fer saltar el gos per captures de discos, hem de rebre unes pautes per saber com fer-ho, evitant salts enormes perquè "queda més maco" o fariem mal a l'animal.




L'Associació Espanyola de Disc Dog (AEDD) té com a finalitat promoure i fer difussió de la pràctica del Disc Dog com a disciplina esportiva canina.

Informen sobre la importància terapèutica d'aquest esport a gossos que han patit traumes, hiperactius o que mostren comportaments agressius o neuròtics, a la majoria de casos per falta d'activitat o una "ocupació".




També tenim a Spain Dogfrisbee Team, club creat per la difussió d'aquest esport i per establir una sèrie de valors sobre la forma de tractar els gossos.

Trobareu vàries associacions o clubs amb informació i cursos per entendre i començar a practicar aquest esport, si esteu interessats. Informeu-me si us apunteu per anar-vos a veure!


Més
El Galgo Afgà és símbol d'elegància


El Galgo Afgà és considerat, actualment, un gos de luxe, elegància i moda per la seva aparença majestuosa i impecable amb el seu pèl llarg i sedós. S'ha convertit en un gos de casa molt recurrent a exposicions i concursos de bellesa i perruqueria.




Antigament, i encara a l'Afganistà, d'on prové aquesta raça, era un gos de caça. Un llebrer que caça amb la vista i no amb l'olfacte. Tenen una vista esplèndida i es queden observant el voltant abans d'actuar.



Per la seva semblaça amb el Saluki, arribat a l'Afganistà desde Pèrsia, es creu que prové d'aquesta altra raça, que ja presentaré a un futur post.

He llegit, també, que reservaven un dia dedicat al Llebrer Afgà i els posaven collars amb flors.




Els seus origens es remonten a 4000 anys enrera, on veiem pintures rupestres i papiris egipcis trobats a les coves del nord de l'Afganistà. Tot i que no hi ha confirmació ni dates exactes sobre la seva antiguitat la seva primera il·lustració data del 1813.

La seva exportació estava prohibida i només es podia trobar als paratges desèrtics d'Afganistà. Va arribar a Europa de contraban i perquè, després de la guerra, alguns britànics es van endur a casa aquells gossos que tant els havien encuriosit.




Al 1907 va arribar a Gran Bretanya el que ara coneixem com Galgo Afgà. Van arribar dos tipus diferents de gossos, a principis dels anys 20, uns de les planes i els altres de les zones desèrtiques. Aquestes dues varietats es van anar mesclant fins crear-se el Galgo Afgà.




El primer gos exposat a Gran Bretanya va ser Zardin, que va causar gran conmoció al públic i encara a dia d'avui es segueixen els paràmetres, tot i revisats, d'aquell gos per valorar un Galgo Afgà a una exposició.

Durant els anys 70, va convertir-se en una raça de moda i el número de gossos va augmentar considerablement.




Com ja vaig comentar quan parlava del Podenc, es tracta de gossos independents però fidels i carinyosos si se'ls tracta bé. Abans pensaven que era un gos molt difícil d'ensinistrar fins que van veure que era molt fàcil si el tractaven amb respecte. Exemple que haurien de seguir tots amb l'educació en positiu.




És un gos al que li encanta la companyia i jugar. Tot i la seva indepèndencia, no és gens solitari.

Aquest gos pot ser de qualsevol color. No té cap distintiu ni color especial.




El Galgo Afgà pot patir de displàsia de cadera i mal als genolls. També hem de tenir en compte que és molt sensible a preparats químics, anestèsia, tranquilitzants i cortisona.

Degut al seu pèl, necessita que el raspallin de dos a tres cops a la setmana i un bany mensual.




Medeixen entre 63 i 74 cm, sent la femella més petita que el mascle, i poden pesar entre 26 i 34 quilos, aproximadament.

Quan era petita teniem un vídeoclub on deixàvem entrar els gossos (evidentment). Allà sempre venia la Lluna, una preciosa Afgana completament blanca, que em tenia enamorada. Jo sempre estava a una habitació al fons de la botiga, amb la porta tancada, i quan el propietari entrava, la soltava i la Lluna em venia a buscar. Jo tenia potser uns 8 anys i la recordo perfectament. Sempre se'm tirava a sobre i jo acabava a terra, rient, amb la Lluna sobre meu fent-me petons. Em semblava una gossa bellíssima, amb una aparença elegant que em fascinava. Era molt primeta i, de petita, creia que era per això que li deien Lluna, ja que el llom semblava una lluna blanca, per mi. I jo li tocava el llom pels costats mentre deia el seu nom.



No vaig tornar a veure aquesta raça durant molts anys fins que un dia, passejant a la meva gossa Dana, vaig veure a un veí amb dos. Caminaven davant d'ell, tranquils, i em van mirar. Jo estava quieta, amb la boca oberta, recordant a la Lluna i fascinada, un altre cop, per la seva elegància. L'home em va mirar una mica estranyat, suposo que per la meva cara, i, per evitar conflictes, em va dir que millor no els toqués, que eren desconfiats. Ni havia pensat en fer-ho.





Més