Gos de Groenlàndia o Groenlandès

De la família dels Sptiz, el Gos de Groenlàndia, o Groenlandés, prové dels llops àrtics i boreals i, com diu el propi nom, de Groenlàndia. Considerada una de les races més antigues, conegut com gos de trineu.

Tot i estar relacionada directament amb els llops àrtics, Malamute d'Alaska, Samoyedo o Husky Siberià, el Gos de Groenlàndia és una raça diferent a la resta. Es creu que va arribar a Groenlàndia fa uns 4500 anys.

Poden mesurar de 51 a 68 centímetres (les femelles són més petites que el mascle) i pesar uns 40 quilos.

Pierre Robbe, investigador francés dedicat a l'estudi de les societats esquimals es va integrar a elles, adquirint Groenlandesos, i estudiant a fons el seu comportament.

Es tracta d'un gos molt independent i de caràcter solitari, tot i ser molt sociable amb les persones. És un animal acostumat a realitzar molt exercici tirant dels trineus i, també, com caçador.

No és una raça gaire coneguda ni portada a Occident, tot i que en trobem alguns. Necessiten activitat diària i espais grans quan el treus a passejar. Tinguem en compte l'instint caçador a l'hora de deslligar al gos ja que pot surtir corrents darrera d'una pressa només veure-la. La educació serà molt important, com amb tots els gossos, per no perdre'l en un moment donat.

És un gos acostumat a treballar en trineu a regions àrtiques, una feina duríssima. És un gos robust i fort, musculat i resistent. El seu pelatge, com amb altres gossos àrtics, és doble. La capa interna és de pèl llarg i suau i l'exterior aspre i de pèl curt.

Aquest no és el seu hàbitat, com passa amb qualsevol gos nòrdic. Hem d'anar amb molt de compte amb les temperatures i mantenir el raspallat i cura del seu pèl de manera diària.

No acostumen a bordar, sinó que udolen sols o en grup.

No ens enganyem amb idees preconcebudes sobre què bonic és el gos de trineu amb els esquimals. Tingueu present que són gossos de feina i, tot i que siguin companys els anys que visquin amb ells, un cop es fan grans deixen de fer servei. Depenent de la zona i les costums el vincle és temporal.

A Kalaallit Nunaat, per exemple, hi ha més gossos que persones ja que el trineu és el mitjà de transport més important a l'hivern i primavera. Fins els 3 mesos els gossos van deslligats. Un cop passat aquest temps són lligats amb la resta del grup.

A la ciutat Ilullissat, la presència de 6000 gossos fa que la comunitat sembli abandonada i, a més, és una amenaça si els gossos estan famèlics. Per aquest motiu hi ha determinades zones de la ciutat amb tancats per evitar que els gossos escapin i així controlar la natalitat.

Cada dimecres una patrulla fa la ronda i mata als gossos que estiguin deslligats i voltant pel poble. Quan un gos es fa vell i deixa de ser útil per ells els deixen deslligats, abandonats, sabent que seran sacrificats per la patrulla i així s'estalvien fer-ho ells.

A regions més petites com Qaanaaq, els gossos estan deslligats fins els 6 mesos i després lligats amb el grup. Quan arriben a certa edat són sacrificats. Són un símbol que els uneix als seus ancestres i és un animal molt important però, per cultura, aquest és el costum. Quan moren no els enterren, els deixen al gel.

Aquestes últimes dades les he extret d'una pàgina de mushing i parla per estudis reals. Parla d'una majoria, tot i que hi ha moltes regions diferents i el tracte i costums varia. Per nosaltres (o almenys per mi) llegir coses com "quan deixen de fer servei els abandonen per ser sacrificats" em possa els pèls de punta. El més lògic seria pensar que després de tantes hores junts, com companys, viure moments en que t'ha salvat la vida i t'ha ajudat al transport i la caça, aquell animal es torni realment important per tu i, quan ja no pugui treballar, passi la resta de la seva vida en les millors condicions. Ni que sigui com agraïment i respecte als anys que t'ha ofert. Però sabem que això no funciona així en tots els casos. Només cal veure molts dels caçadors del nostre voltant.

Tot i així vull creure i crec que no tots són així i no tothom es desfà del seu gos quan ja no pot treballar.

El Gos de Groenlàndia és una raça forta, mil·lenària i important, com qualsevol altre. Té el meu respecte i admiració. Ja veieu que és un gos espectacular i la gent que ha pogut i pot gaudir de la seva companyia com animal de companyia sempre dirà que són esplèndids.