Open top menu


Vaig conèixer a la San ja fa deu anys i desde llavors que som amigues. Ella sempre em parlava dels seus dos gats, el Méxic i el Poe, els seus pipos. La relació que jo havia tingut amb els gats fins llavors era limitada. A la Protectora teniem molts, sí, però jo era cuidadora de gossos. A excepció dels gats sociables que venien quan dinava o descansava, no els tractava gaire.




El Méxic era un gat sociable, carinyós i curiós. Venia a buscar-te per rebre carinyo sovint i jo estava encantada de poder tocar i tenir a sobre a un gat tan maco!

El Méxic, un preciós siamés, va arribar a la vida de la San quan era un cadellet, com un regal d'aniversari dels seus amics. Li van regalar el que semblava un lot i allà estava el Méxic, petitó, sense saber ben bé què passava. Un dels millors regals que li van poder fer mai a la San.




I el Poe, el company inseparable, un gat negre que t'observa abans de venir-te, potser no tan confiat però sí molt carinyós, va arribar després.

La San agafava gats del carrer, petits, els cuidava, desparasitava i donava en adopció. Tot això de manera particular, a casa. Un dia va agafar el Poe (que en aquell moment es deia Nit perquè pensava que era una femella) però a l'hora d'entregar-li a l'adoptant, perquè ja en tenia, no va poder. El Poe ja formava part de la família. Ja eren tres.



Quan vaig venir a viure a Gelida i quedàvem per sortir a la nit, anava a casa de la San a sopar i em quedava allà. Teniem xerrades eternes i el Méxic acabava a les nostres faldes, content d'estar acompanyat. Ja se'm podien adormir les cames que jo no el feia baixar mai!




I quan tornàvem i anàvem a dormir més d'una nit despertava envoltada, ja fos només amb el Méxic o amb els dos, Poe inclòs, al meu voltant.

Ja veieu a la fotografia (llençols del llit) que a la San no li agraden gens els gats, no...



Fa un any que el Méxic va caure malalt. No sabien molt bé què li passava. Només que tenia afectat órgans interns. La San havia de medicar-lo i posar-li serum cada dia a casa. El Méxic s'estava quiet, pacient, esperant que tot acabés per poder marxar. S'havia quedat molt prim però amb les cures que la San i el David, qui va ser el pare dels gats durant anys, li feien, es va recuperar, tot i que no del tot.




Veia el patiment de la San dia a dia. Quan parlàvem, quan estava a casa seva sopant, quan el medicava. Pots dir moltes coses a una persona que veus trista per la posible pèrdua del seu animal però saps que tot el que diguis són només paraules que ella coneix molt bé, igual que tu, i que de poc serviran arribat el moment. A vegades, la San i jo, només ens miràvem, en silenci, i miràvem al Méxic. No deiem res. No calia.




El passat 22 d'octubre vaig rebre un missatge de la San on em deia que creia que havia arribat el moment de despedir-se del Méxic. Ens vam trucar. Des del dia anterior havia fet una baixada important i, per les coses que m'explicava, semblava que sí havia arribat el moment. Vaig intentar dir-li que fins que el veterinari no li digués res ella no hi pensés però vaig acabar plorant al telèfon, conscient que eren paraules d'ànims innecesàries.



El David i la San van portar al Méxic al veterinari, aparant abans per estirar-lo a la gespa per últim cop i que disfrutés d'un moment de pau, i tots els temors eren reals. Ja no podia fer vida de gat, s'havien d'acomiadar. El petit va marxar als braços de la San, amb tot l'amor que sempre havia rebut.




Va ser incinerat i la San ha decidit guardar aquestes cendres per quan marxi ella, que tornin a estar junts. Em va escriure per demanar-me si em podia fer responsable d'això. "Tu que sempre ho recordes tot", em va dir. Vaig dir que sí però que faltava molt per aquest moment i mai sabriem quina de les dues marxaria abans. A més, a mi no m'agrada parlar gaire d'aquests temes i ho vaig tallar. Però ho tinc present.



San, ets la meva millor amiga fa molts anys. Hem passat per moltes coses. Bones, dolentes, tristes i alegres. Hem viscut la pèrdua de la meva Dana i del teu Méxic. Saps que estic aquí però saps que no t'atabalaré preguntant com estàs cada dia. Perquè sé com estàs i perquè quan estàs així no és agradable escoltar aquesta pregunta cada dos per tres. Lamento que el Méxic hagi marxat però també sé que ha sigut molt feliç amb tu. Que l'has cuidat i estimat millor que ningú i que el Poe et fa companyia i us ajudeu l'un a l'altre a superar la seva marxa.




Per fer marxar el dolor, vingui d'on vingui, fa falta temps. I durant tot aquest temps, estaré amb tu. Com sempre he estat.

Saps que t'estimo, San, tot i que gairebé mai ho dic. I això vol dir compartir alegries i penes. Ara ens ha tocat un mal moment, una mala setmana en general. Però tot passarà. I tornaràs a somriure com abans.

Mentrestant, Guillem i jo t'enviem l'abraçada més forta que poguis imaginar, el nostre amor. Per tu.

4 comentaris :

  1. Semblo una tarada!!!Estic plorant i rient alhora!!
    No hi ha paraules.....aquest cop no hi ha paraules per agrairte tantes coses, aquest preciós homenatge inclós.
    Només em queda esperar estar a l'alçada d'aquest amor que em doneu dia rere dia.
    Saps (perque jo sí que dic aquestes coses sovint) que sou la meva familia, la que jo he triat, i espero continuar tenint aquesta sort llarg temps.
    Us estimo


    San

    ResponElimina
    Respostes
    1. I nosaltres a tu, San.

      No m'has d'agraïr res... Va ser un plaer conèixer al Méxic. Un enorme plaer!!

      Per molts moments juntes! Mil petons!!

      Elimina
  2. Que maques les dues, quant d'amor surt en aquest post i n'estic contenta d'haber conegut a la San i poder participar des de lluny d'aquesta amitat tan maca, el Méxic somriu des de L'Arc de Sant Martí per vosaltres <3 <3

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Makamen... Què tendre...

      Elimina