Open top menu


Aquest passat diumenge a la tarda llegeixo una actualització a Facebook de la meva amiga Núria que informa que li han dit que hi ha un gos per les vies del tren al trajecte de Gelida a Sant Sadurní. Parlem al moment per veure si sap la situació més o menys exacta, si està ferit o quiet, qui li ha dit...

Em diu que no sap res, que ho ha vist al mur de l'Apan i que no saben res més.




Truco a la Nuri, una altra amiga del poble que té cotxe, i quedem les tres a l'estació de Gelida per veure si hi ha sort i està per allà. Ja és de nit i és impossible veure res. A més, és perillós anar per les vies sense saber molt bé on anem. Tot i així ens estem una bona estona fent voltes per si de cas.




Tornem a casa pensatives i planejant que, al matí següent, faré el trajecte en tren a veure si el veig i llavors l'aniré a buscar. Truco a un amic, el Rubén, perquè m'ajudi a l'endemà i quedem així.

Cap a les deu de la nit rebo una trucada de la Núria que em diu que ja sap on és, que te la localització exacta i que va cap allà. Només li dic: "Vine a buscar-me".

Torno a trucar a Rubén i em diu que vindrà amb Danae a ajudar-nos. Quedem a l'estació de Sant Sadurní.




Jo he agafat un paquet de frankfurts i aigua. La Núria porta una manta. No sabem en quin estat estarà el gos, ni si encara està viu però l'hem de trobar.

Quan estem tots entrem a l'estació, passem a l'altra andana. No hi ha ningú a l'estació a qui dirigir-nos i fins i tot té la porta oberta, tot i que anàvem a pagar bitllet per entrar. No podem esperar més. El gos està passada una corva, al pont metàl·lic. Només sabem això però ja és suficient.

Encenem els llums del mòbil i comencem el camí, vigilant si vénen trens, al costat de la via. Anem gairebé corrents, sense dir-nos res. Llavors sento el crit de la Núria: "Està aquí! I està viu!!". Comencem a còrrer encara més, tot i que és complicat per les pedres i el poc espai entre via i vorera.




Quan la veig, perquè resulta que és una preciosa llaurador color xocolata, em sorprèn veure que no està a un costat de les vies, com teniem entès, sinó al bell mig d'una via. És a dir, que els trens li han estat passant per sobre (creiem) i a la via del seu costat de manera constant durant tres dies. Comencem a lamentar tot el que està passant, l'acaronem i veiem que no ens fa cap mal gest, despotriquem contra tot i ens anem col·locant sense dir-nos res directament, al seu voltant, per agafar-la.

La gossa ens mira sense obrir la boca, amb els ulls molt oberts, espantada. Pensem en fer una foto però no la volem ni un segon més allà, podria venir un tren d'un moment a l'altre. L'envoltem, li posem la manta i el Rubén l'agafa en braços. Anem amb molt de compte perquè té un cop a l'esquena i la columna es veu realment malament. La gossa no es queixa, no crida, no plora. Es deixa fer tot en silenci.





Comencem el camí de tornada il·luminant el camí al Rubén i fem una pausa a una banda més ampla. La gossa pesa molt i hem d'anar parant. Allà aprofito per treure l'aigua mentre els altres la colmen a carícies. Ella no es pot incorporar així que em mullo els dits perquè vegi que és aigua. Al tocar l'aigua la noto calenta i penso: "Aigua calenta?". Estàvem tan centrats en salvar a la gossa que no notàvem el fred i com teniem de congelades les mans. Li mullo el morro però no obre la boca. Li faig tres o quatre cops i llavors treu la llengua. S'adona que és aigua i intenta beure però és molt complicat. Trec els frankfurts i li vaig donant un a un. Els devora en segons.




La tornem a embolicar bé amb la manta i comencem el camí de tornada un altre cop. La Núria ha aprofitat la parada per trucar a la presidenta de l'Apan i informar que la tenim i que la portem cap allà.

No m'he adonat de res però sento a un noi, desde l'altra banda, que crida: "Necesitáis ayuda?" i contesto instintivament: "Pues sí, estaría bien!". En aquell moment veig el cotxe de la Policia Local amb les llums blaves posades i que el noi que ens crida és un policia amb una llanterna.

Ens havien vist per les llums del mòbil i, evidentment, s'havien estranyat. Ens diuen que és molt perillós on estem, que ens col·loquem a un lloc que ens indiquen i ens fan anar per una banda on hi ha una reixa oberta. No sabiem si ens la carregariem, si ens multarien o què però no ens importava. Teniem a la gossa.




Els Locals ens ajuden a pujar a la gossa, ens deixen la seva llanterna. Deixem a la gossa davant el cotxe d'ells i treuen una manta tèrmica mentre ens diuen que els hauriem d'haver avisat, que ens haurien ajudat.




La Núria contesta: "Ja es va avisar fa dos dies a la RENFE i a dia d'avui la gossa continuava aquí. Haviem de venir". Un em mira i em diu: "Ens han avisat a nosaltres?" i li contesto que a la RENFE i que ells haurien d'haver avisat a qui fos. Desgraciadament, després he sabut que sí van avisar a la Policia Local però l'únic que van fer va ser posar excuses. El policia que va atendre la trucada va dir que estava a una zona on no es podia accedir en cotxe. Quan la noia que el trucava li va dir que hi havia un camí de terra per on es podia accedir, l'home va dir que era un espai privat I que no podria entrar. I quan la noia li va dir: "I si algú agafa al gos i l'aparta una mica el podrieu venir a buscar?" el grandíssim professional va contestar que vés a saber si allò ja era Gelida i a qui li pertocava anar, que a ells segurament no.




Aquells dos policies locals no tenien constància, no sabien res. Es sentien malament i ens deien que ens haurien ajudat, que era molt perillós el que haviem fet i que, de veritat, que no ho sabien. Els creiem però això demostra que no van donar avís, que aquella trucada d'ajuda va caure a un pou.




I la RENFE també ho sabia. Feia dos dies que la mateixa noia que va haver d'acabar trucant a l'Apan havia trucat a Renfe per informar del gos a les vies. Però ho han ignorat perquè, és clar, no anaven a parar una via per un gos. Han deixat a aquella gossa allà sola, morint-se, sense cap mena de remordiment. El cas de la galga del metro de Madrid no és l'únic. La indiferència de RENFE, ADIF, Agents Rurals, Policia Local i de tots els que van veure a aquella gossa aixecar el cap quan passava el tren i van mirar cap a una altra banda no tenen humanitat. No em val la gent que diu "quina llàstima" o posa als "m'agrada" de facebook i a l'hora de la veritat no mou el cul.




Si no actuem, res canviarà mai. Mai.

Després ens tracten de bojos, de temeraris, de radicals. Al món animalista hi ha molt, de radical. Però aquest no és el cas. El rescat d'ahir és tenir sentiments i no ser capaç de quedar-te assegut a casa pensant "pobreta gossa, què desgraciada és la gent...". És canviar això i intentar salvar-li la vida.

Com li vaig dir a la Núria al cotxe m'era igual si estava morta. La volia agafar igualment i enterrar-la. No mereixia quedar-se allà com si res. I, és clar, ella va estar d'acord. Fins i tot vam parlar d'on es quedaria la gossa fins poder enterrar-la al dia següent si, desgraciadament, no arribàvem a temps.

Rubén i Danae van marxar a casa i la Núria i jo vam portar a la Bruna, que així la vam batejar, a l'Apan, on ja ens estaven esperant per fer-se càrrec d'ella tot i no ser la seva zona i no tenir gaire recursos econòmics actualment.

Al cotxe, la Bruna va començar a relaxar-se i a dormir una mica, tot i que amb els sotracs despertava a cada moment. En un moment donat em va mirar i va semblar entendre el que passava. Em va començar a fer petons a les mans, a la cara... Jo li anava dient a la Núria: "M'està fent petons, m'està fent petons!!". Cada gest de la gossa era un salt al cor per nosaltres.




Només arribar van sortir la Simone i la Patrícia a buscar-nos a la porta. La van portar a una habitació que tenen per quarentenes amb llums que donen calor i li van donar aigua. Allà vam confirmar que no portava xip. La Simone li va palpar la columna i la Bruna va moure les potes de darrera. Ens vam alegrar però també sabem que això no vol dir res fins que no la vegi la veterinària i es sàpiga que té realment...




Vam marxar satisfetes d'haver-la salvat d'un dia més allà amb el fred, la gana, la set i la solitud. Però preocupades per la seva evolució perquè ara només importa que es salvi.

No vull que això quedi així i la gent desconegui la no-actuació de la RENFE, ADIF, la Policia Local i els Agents Rurals, que són els que sabem amb seguretat que estaven avisats desde dissabte al matí per la noia que la va veure a les vies. Una noia que no es va donar per vençuda i, quan va saber que encara estava allà diumenge, va parlar amb moltes protectores fins arribar a l'Apan. M'és igual si em diuen que van estar fent papers per salvar-la o si no era la seva responsabilitat i era d'un altre departament. Això són merdes. Si dones avís i no actuen, actues tu. Si no és el teu departament, avises al que sigui perquè ho facin al moment. Estem parlant de tres dies. TRES DIES SENCERS.




Ahir vaig dir-ho per Twitter i em va escriure un noi, treballador de la RENFE, dient-me que la va veure ahir mateix i ho va comunicar a ADIF i mirava per poder anar a salvar-la amb uns companys, agraïnt-me de tot cor que la salvéssim. Com li vaig contestar, no es tracta d'un treballador en particular ni em dirigeixo a la gent que segurament treballa allà i hagués actuat, sinó a Renfe com empresa. Tenien l'avís feia dos dies i no van fer res. Van actuar de la pitjor manera i això s'ha de saber.

La parella Policies Locals es va portar molt bé però han d'entendre que no diguéssim res. Ja es va avisar, ja ho sabien i no van actuar. Mireu el que va passar a Madrid, on no els deixaven entrar a salvar a la galga i així va acabar. A nosaltres no ens anava a passar el mateix.

Avui dimarts la he anat a veure a l'Apan amb el Rubén i la Danae. Està contenta i amb unes ganes bojes d'aixecar-se però no pot. El cop de l'esquena no sabem com l'ha deixat i entre avui i demà la veterinària podrà dir alguna cosa més clara.




Li hem portat un carret que ahir em va donar la Núria per veure si li fa servei. Almenys fins saber què té exactament i què s'haurà de fer!




Quan la he vist me la menjava a petons... I ella també! És molt carinyosa i boníssima. Una preciositat. És un creuament de llaurador d'uns dos anyets, més o menys. Amb tota una vida per davant.




Té molt menys inflamada l'esquena però no sabem què li passa realment. Entre avui i demà la veterinària la veurà i esperem que ens pugui dir alguna cosa positiva perquè la Bruna és tota una lluitadora.




Ens han dit que menja i beu molt bé i que l'únic que vol és marxar al carrer però, és clar, no està en condicions. L'estona que nosaltres hem estat allà ha intentat incorporar-se a cada moment però l'anàvem tranquilitzant perquè es quedés estirada.




La Bruna no es mereix tot el que li ha passat. Tothom l'ha ignorat i mereix viure com qualsevol altre. Nosaltres no vam ser capaços d'anar a dormir sabent que estava allà sola, morint poc a poc. Però moltíssimes persones han pogut fer-ho i això no és normal ni humà.




Tot i això, la Bruna ens mira amb tendresa i ens fa petons cada cop que ens apropem a ella. No guarda rancúnia a ningú. Qui té més sentiments? La Bruna o tots els que l'han vist morir poc a poc, dia a dia, i no han fet res?



La Bruna necessitarà vàries analítiques, segurament intervencions quirúrgiques i encara no sabem què més. Potser haurà d'anar en cadira de rodes i necessitarà un carret o medicació. L'Apan la cuida, l'atén de la millor manera però, com molts Refugis, no tenen recursos econòmics suficients per fer-se càrrec de tots els gossos que els necessiten.

Entre tots podem fer que això canviï. Us deixo els links on podeu fer la donació que cada un pugui i que la Bruna no quedi a l'oblit. A les nostres mans està canviar tot això.

Teaming: https://www.teaming.net/apan-protectoradeanimalesdelaanoia

Donatius: http://www.protectora-apan.org/apan/pag/donatius.htm


Un trist final...

Ara mateix, a les 16:30h de dimarts, he sabut que la Bruna ja no hi és entre nosaltres. Tenia la columna destroçada i amb un dolor insuportable que no la deixava respirar bé i que, poc a poc, aniria a pitjor, tot i que en cap moment s'ha queixat. Era una gossa molt forta i és injust que hagi hagut de deixar-nos tan d'hora.

No han pogut fer res per ella. Però la Bruna serà la veu de tots. Això no quedarà així.

Sempre et recordarem, Bruna. Ara, per fi, pots descansar...

43 comentaris :

  1. Et felicito Cristina, has fet una feina impecable. Tu i tots els que t'han ajudat. Espero que la Bruna tiri endavant.

    ResponElimina
  2. Hola, Jordi.

    Mil gràcies però acabo de saber que la Bruna ja no hi és entre nosaltres... Tenia la columna destroçada i no hi havia res a fer. Patia però no es queixava. Una gran gossa.

    Serà la veu de tots. Que descansis, Bruna.

    ResponElimina
  3. Felicitats per la vostra actuació!!no és el primer cas i desgraciadament no serà l'últim...Ha estat mort natural o l'han sacrificat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'ha hagut d'ajudar a marxar perquè no patís...

      I sí, no és la primera ni serà la última. Per això hem de difondre aquesta història perquè no quedi a l'oblit.

      Elimina
    2. Fa molts anys vam veure com un cotxe va atropellar un gos. Ningú es va fer càrrec de l'animalet. Era veí d'aquell barri i no va apareixer el seu amo. Un home bo el va recollir però ell anava a la feina, era de nit. Va passar per una farmàcia, on li van dir que no podien fer res pel gos, així que l'home no tenia més remei que deixar-lo a un racó del carrer, a la seva sort. El meu marit em va dir que el seguexim i en veure que finalment l'home s'havia de desfer del goset, ens el vam quedar. El vam portar a un veterinari, on es vam preguntar si el sacrificaven o ens el portaven nosaltres. El Juan em va mirar i li vaig dir que sí, que el gos marxava amb nosaltres. Li vam comprar els medicaments, "injectables". Al principi el gos s'amagava sota els mobles, però finalment el Juan va aconseguir fer-se amic seu i així va passar tota la nit cuidant-lo, fins que a la matinada el gos va morir als seus braços.
      L'endemà va cridar al seu amic i cap i junts el van enterrar al solar de l'empresa.
      Ara, suposo, tots dos es troben al mateix lloc. No crec que hi hagi un cel per animals, crec que és el mateix per a tothom, com a la terra, així tant les persones com els animals podran agrair-se el que va fer l'un per l'altre.

      Elimina
  4. Quina gran merda... Les coses han de canviar i els obligarem a fer-ho!

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí! Ahir vaig difondre però avui desperto per tornar-hi. Ha d'arribar a tot arreu. Si ens quedem de braços creuats no aconseguirem res.

      Una abraçada, Sandra!

      Elimina
  5. Un record per la Bruna i felicitats per la vostra tasca.La poca sensibilitat de la gent vers els animals es una gran falta de cultura.

    ResponElimina
  6. Un record per la Bruna i felicitats per la vostra tasca.La poca sensibilitat de la gent vers els animals es una gran falta de cultura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la raó... Gràcies per tot.

      Després del que ha passat llegir coses com les que ha dit el Cantó m'encenen encara més.

      Amb gent així al nostre voltant on anirem a parar?

      Elimina
  7. Cristina, em sap molt greu la història de la Bruna, però el vostre exemple és admirable. Diuen que l'indicador més fiable per mesurar el desenvolupament d'una societat no és el PIB ni la renda per càpita si no el tracte que es dóna als animals. Recordo fa temps que vam adoptar la Rita, una gateta que estava en una protectora de Girona. Vam estimar-la molts anys, tot i saber que no estava ben bona i que potser no viuria molt. La teva història, ni que sigui de passada, m'hi ha fet pensar.

    una abraçada

    antoni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Antoni.

      Ignorar el dolor dels animals i no ajudar quan et necessiten demostra una gran falta d'humanitat.

      Enhorabona per adoptar a la Rita i cuidar-la tot el temps que va estar amb vosaltres. Tothom hauria de ser així.

      Una forta abraçada.

      Elimina
  8. Hola!
    Quina història...Felicitats per la feina que feu,i per haver acompanyat a la Bruna fins el final.La vàreu rescatar de les vies i d'aquella solitut.. Una peneta hagi marxat tan aviat.. ;(( però segur q va estar molt agraïda, i va poder confiar en les persones.
    Una forta abraçada..
    Bruna,bonica...m'he emocionat amb la teva història.Ara descanses..creuant l'arc de sant martí.
    MSierra

    ResponElimina
  9. Hola¡¡
    Crec que va tenir molta sort de trobar-vos i de poguer compartir uns moments amb vosaltres.

    De totes maneras crec que la vida ha estat injusta amb aquesta petita i molts altres i hi han humans que es mereixen el que li ha passat a la Bruna.

    Gracies per fer la feina que feu. Ah¡¡ Bruna allà on siguis una abraçada ben forta per ser tan valenta.

    Eva

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies a MSierra i a Eva!

    Segur que la Bruna està rebent el carinyo de tots vosaltres... :)

    ResponElimina
  11. Potser, servirà per a que aquella persona de Renfe i els policies puguin concienciar als seus companys d'alguna manera... No sé que dir perquè tinc pena i rabia... La Bruna se n'anat sentint-se estimada, com voldriem anar-nos qualsevol de nosaltres... només per això, volia donar-vos les gràcies. M'agradaria que no fos noticia l'arriscar la vida per un gos, gat o qualsevol animal... voldria que es considerés "normal", com ho és el fet de fer-ho per una persona a la que estimes.
    Gràcies de tot cor.

    ResponElimina
  12. Pobreta!!! CAsi no puc ni escriure de la plorera que tinc!! No hi ha dret!!! Es preciosa!!!! Quina mala gent corre per el mon!!!!! Si fos el toro de un ganader, ja haurien corregut ja!!!! Fills de..... No hi ha dret!!!!! Entenc que esteu destrosats!!!!! Pero ella al final va marxar feliç, plena de caricies, i no alla, tirada morta de fred!! Gracies noi@s, per tot el que heu fet per ella!!!

    ResponElimina
  13. Tot plegat m'ha semblat absolutament escandalós. Ja se sap que tothom (o gairebé) va a la seva en aquest món... Quin fàstic!

    Felicitats per la feina feta! Una pena el fatal desenllaç! Pobreta!!!

    ResponElimina
  14. Després de llegir aquesta història, no he pogut aguantar que em sortissin les llàgrimes. Vivim en un món inhumà, on els animals sempre ens donen lliçons. Són millor que nosaltres

    Gràcies, Cristina i Eva, per ser com sou.

    Laura

    ResponElimina
  15. Sols us vui dir, a tu Cristina y als teus companys, Graciès!!!

    ResponElimina
  16. consola saber que ha marxat amb dignitat... cuidada i arropada.

    ResponElimina
  17. Moltes felicitats per la feina que vau fer, Cristina, Eva, Rubén, Danae i tots els que vau participar en aquesta bonica història de trist final. Com a mínim li vau donar dignitat i estima a la Bruna en els últims dies de la seva vida i això és el que de veritat compta. Si no es va poder fer res més, és una llàstima però la vida és així, i ella us devia agrair des del més profund del seu interior el que vau fer per ella. I jo també us ho agraeixo, de tot cor.

    ResponElimina
  18. Moltíssimes gràcies a tots pels vostres missatges, de veritat!!

    Veure que no tothom és indiferent a casos com aquest és el que fa el canvi!

    Per cert, alguns de vosaltres dieu Eva quan suposo que us referiu a la Núria! ;)

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  19. Bones, he arribat aquí una mica de casualitat, però aquesta història m'ha frepat. Tinc un gos, en Festuc, un labrador marró de 8 anys, que m'hi ha fet pensar molt. És la mar de carinyós i simpàtic amb tothom i no en dubto que la Bruna era igual. No puc entendre de cap de les maneres que hi feia allà sola en una via de tren... :( Un trist final, però almenys ha mort envoltada de gent que li ha donat carinyo i suport fins a l'últim moment, i això almenys és un bri d'esperança, (per molts toni cantó que hi hagin)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben dit, Glòria. Els Toni Cantó són els que, veient-la desde el tren, van apartar la mirada sense remordiments. I així anem.

      Però, entre tots, podrem ajudar a moltes Brunes que ens necessitin.

      Elimina
  20. Acabo de veure la noticia. De seguida me afanyat per veure com es podien fer donatius pero he vist que la bruna ja no hi es... Si puc ajudar en alguna cosa feu-m'ho saber perke les llagrimes m'han baixat galta avall com mai al veure la pobre Bruna...joan_alcaide@hotmail.com

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Joan. Mil gràcies per intentar ajudar de la manera que pots a la Bruna, tot i que no hem pogut fer res per ella...
      L'Apan necessita aquest tipus d'ajuda per tots els altres animals que cuiden actualment. Pensa que el mateix dia que va arribar la Bruna els van deixar un altre gos lligat a la porta... Hi ha gent sense escrúpols que no pensa en res més i creu que per deixar a un animal a una Protectora ja ha fet una bona obra sense mirar els problemes econòmics i d'estrés i patiment que tindrà l'animal...
      M'he emocionat al llegir-te, Joan....

      Elimina
  21. Nois, una pena tot plegat. Gràcies a gent com vosaltres hi han 2es oportunitats per algunes bèsties. Aquest cop el final és trist però afortunadament, no sempre és així. Salut i força!

    ResponElimina
  22. joder vaya gent eso es no tener conciencia k los animales tambien son seres vivos k siente, k son incluso mas valiosos k muchas personas, gracias por todo lo k habeis hecho por bruna almenos se fue sabiendo k habia gente a la k le importaba de verdad y las k hicieron todo lo posible por k siguiera entre nosotros, gran labor la k haceis

    ResponElimina
  23. Gràcies pel recolzament, Frank i Anònim! ;)

    Aquests sentiments ens fan millors persones. Llàstima que no tothom pensi igual...

    ResponElimina
  24. Hola! Sóc la Meritxell. Quasibé tots els animals que tinc i he tingut els he rescatat d'una protectora o del carrer. Quan el meu marit em veu mirant a un animal del carrer per veure si té amo o no ja tremola!!! Jejejeje!!! Estic plorant com una bleda amb la història de la Bruna. Jo visc a Can Canals, encara que en aquests moments sóc a Austràlia per motius econòmics (la crisi.....) però quan torni (que tornaré!!!) no em faria res ajudar en qualsevol cosa relacionada amb rescats d'animlas. Ho faig de totes maneres..... Com ens podríem posar en contacte?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Meritxell!

      Jo sóc de cap Protectora en particular (ho vaig ser anys enrera) però sí que conec vàries, i també Associacions on podries anar a ajudar. El meu mail està aquí al bloc: crismarcen@gmail.com

      Escriu-me quan vulguis! I, per cert, Austràlia és un gran lloc per visitar... Tot i que sigui per feina, aprofita tot el que poguis!

      Anem parlant.

      Elimina
  25. Gràcies per rescatar-la !! Com pot haver gent tan inhumana que abandona els animals perque acabin morint així !!

    ResponElimina
  26. despres de llegir la historia ( i plorar amb ella) nomes us dic que almenys la Bruna ha deixat aquest mon amb un xic de dignitat i havent rebut el regal de la vostra tendresa, el que us fa grans, molt grans tan grans com el vostre cor, la vostra sensibilitat envers un altre esser viu i l la vostra valentia en fer sentir la vostra veu denunciant la manca de sentiments de una gris majoria. Una abracada!!!!

    ResponElimina
  27. Moltes Gràcies Cristina (i a la Núria, Rubén, agents locals i la protectora) !!!!
    Sou grans per intentar-ho i luitar fins a la fi per la Bruna.
    No hi ha dret que existeixi aquesta indiferència vers als animals que ens demostran que son molt mes fidels que la majoria dels que s'anomenen "humans". Contradiccions de la vida !!!!
    Descansi en pau Bruna !!! :(
    Una Forta Abraçada!!!

    ResponElimina
  28. que fort tot això que tothom (renfe,adif, ag.rurals,...) s'expulsés les puces... totalment patètic.
    Vosaltres però sou l'altre cara de la moneda, els herois que, malgrat pugui semblar que 'no hagi servit per res' pel malaurat final, en realitat sí que té valor i és molt gran la feina que heu fet. Heu fet el que teníeu a l'abast per la pobra gosseta, que almenys ha mort amb dignitat. i aquí ho deixo perquè la diria massa grossa dels desaprensius inhumans.
    salutacions!

    ResponElimina
  29. Estic convençuda que la Bruna descansarà tranquila sabent que a l'últim moment va estar amb vosaltres. Es va sentir estimada els últims moments de la seva vida quan més ho va necessitar. <3

    ResponElimina
  30. Moltíssimes gràcies a tots per no oblidar a la Bruna i escriure amb el vostre recolzament!!

    ResponElimina
  31. Gràcies per permetre a la Bruna conèixer l'amor humà, i gràcies per fer que els seus últims dies hagin sigut feliços.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a gent com vosaltres, que sentiu i enteneu que això no podem deixar que passi, evitem molt de dolors als animals del nostre voltant.
      Gràcies!!

      Elimina