Feia potser 12 anys que no veia a la
Sònia. Massa temps! Tot i que sempre ens hem tingut a facebook i sabiem l'una de l'altra. Però al tornar al món dels
animals com he fet, encara més.
La Sònia va arribar a la
Protectora on vaig estar gairebé tres anys de cuidadora, interessant-se per ser voluntària i endinsar-se al món dels
gossos. Li vaig ensenyar les instal·lacions, li vaig presentar als gossos dient el més important a tenir en compte de cada un d'ells i, poc a poc, l'equip es va ampliar. De ser tres (quatre els caps de setmana) que sempre estàvem allà, vam passar a ser un més.
Érem un equip. Ens repartiem la feina i les tasques sense problemes i feiem més hores que un rellotge. Perquè cap a les cinc haviem de tancar portes però si venia algú per adoptar... no diriem que no! I ja us dic que jo he sortit d'allà a les onze de la nit molts cops, quan havia entrat a les nou i deu del matí.
La Sònia és
educadora de gossos en positiu, a
Xila's (Xila era el nom de la seva primera gossa). Ha aconseguit dedicar-se a això que tant estimem. Quan ens vam veure i comentàvem com estàvem cada una, treballant amb gossos, em va dir:
"És que això es porta a la sang, no ho podem evitar". I té tota la raó.
Després del temps que vam estar a la Protectora (ella també va estar gairebé tres anys) anava a la perruqueria canina d'una amiga seva i l'ajudava. La Sònia recordava com sabiem agafar els gossos i fer que no fessin ni un moviment.
"Recordo quan els haviem de curar. Com aquell dia amb el Blas, recordes? Que tu el tenies agafat amb el morrió, aquells que estaven destroçats i es podien treure quan volien, i aquell gos no es movia. Com els contolàvem! I jo li curava les potes després d'aquella baralla, gairebé sense mirar per la meva aprensió a la sang..." I és veritat. Vaig recordar la baralla en qüestió, del Drac i el Blas, dos gossos grans, que es van mossegar a través de les gàbies i hi havia sang per tot arreu. Roger, un company, va entrar a la gàbia del Blas, que el Drac tenia enganxat per les potes, i jo a la del Drac. Quan els vam separar, suant i nerviosos, vaig mirar a la Sònia, que estava fóra i la vaig veure blanca, seriosa, mirant la sang. Una altra persona hagués llençat la tovallola, però ella no.
A aquella perruqueria hi havia una gossa, una galga, a la que sempre portaven lligada. La Sònia li va dir a la noia que la deixés i, sense problemes, la va dur al parc i van tornar sense corretja. Tothom li deia que per què no feia alguna cosa d'ensinistrament, que se li donava bé. Així que va fer un curs de 8 mesos, del que no va acabar gaire convençuda. Tot això de les corretges d'escanyament, de pinxos... No li agradava. I és que a la prote haviem viscut mals moments amb aquests temes.
Va anar a parlar amb el Carlos, educador de gossos en positiu, i ja al primer seminari va quedar encantada. "A tot allò que jo intuïa, ell li posava nom".
Al principi ajudava a ensinistrar i educar gossos de manera gratuïta. Li deia a tothom. La qüestió era aprendre i ajudar. I ara és ella la que fa seminaris i cursos, la que es desplaça a les cases on hi ha problemes amb els gossos i els coneix i educa de la millor manera. A vegades, fins i tot, amb el Jordi, l'Educador de Gats, quan es tracta d'un tema entre gossos i gats.
Mentre parlem a casa, el
Yago, un dels seus gossos que l'ha acompanyat, no deixa d'aprofitar-se que sóc nova per demanar mimos tota l'estona. És suau i tendre, però insistent. La Sònia li va dient
"Com et passes, Yago. Quan et quedis aquí amb la Tita no podràs ser així, eh? Que no pares!". I el Yago, un border collie que va adoptar quan tenia 3 anys, l'escolta, però ho intenta una mica més. És una preciositat i m'explica que aquest gos portava 3 anys lligat a una quadra, sense veure persones, carrers, voreres... No coneixia res. El tenia un pastor que ja havia matat al seu germà d'una pallissa i ell rebia cada dos per tres. Quan el va adoptar, tenia por a tot. Fins i tot al carrer. I veure'l tan sociable i bo a casa meva era fantàstic.
La Sònia també té a
Gandalf (blanc) i
Chantelle, dos gats amb els que conviu a casa.
Li vaig preguntar què és el que més recordava de la nostra época juntes.
"Perquè estar junts a una Protectora uneix molt", li dic. Ella somriu i em fa que sí amb el cap. Em diu que el dia que més recorda, com un dels moments més emotius que vam tenir, va ser el dia del
Krillin. De sobte, em venen tots els records de cop i ho veig clarament al meu cap. Aquell dia... Krillin tenia una displàsia brutal i l'haviem de treure amb una corretja sota el llom per ajudar-lo. I era una espècie de dogo enorme. Patia molt, cada dia més, i al final el vam haver de deixar marxar. Aquell dia que la Sònia recordava, va ser el dia que ens vam despedir d'ell. L'Anna, una de les nostres companyes, li va portar mandonguilles per menjar i allà estàvem tots mirant com Krillin se les menjava, feliç. Tots ploràvem, no podiem parar. I ens giràvem perquè ell no ens veiés. Semblarà ridícul, però ho feiem. I el van venir a buscar. Vam seure a les escales, plorant, tots units amb un sentiment d'amor a un animal que marxava.
Però també vam recordar moments de riure, perquè teniem molts. I la primera baralla que la Sònia va viure.
"La novatada!", em diu, rient. Dos gossos es van barallar, i vam entrar a la gàbia per separar. Un dels companys va agafar a un d'ells i la Sònia a l'altra. Però era la seva primera baralla i no el va saber agafar bé. El gos va veure la oportunitat de girar-se i se li va llençar, d'un salt, al pit. La Sònia va fer un pas enrera, amb els braços enlaire i ell la va enganxar per la samarreta, fent-li un forat enorme. A la prote sempre anàvem amb samarretes amples (sort d'això), així que només va arrencar la tela. Després, el gos es va calmar, amb nosaltres allà. Vam mirar a la Sònia, que es mirava al forat, i no podiem parar de riure.
Ja sabeu que jo em vaig endur a la
Dana, la meva gossa, quan tenia una setmana i mitja per donar el biberó i tornar-la a la prote (cosa que mai va passar perquè es va quedar amb mi a casa). Doncs a la Sònia li va passar amb el
Ray, més o menys a la mateixa época. Un gran gos que va tenir durant els anys que ell li va poder oferir i que sempre recordem.
Podria explicar-vos mil anècdotes de la Protectora i tindria per 50 posts. Potser aniré posan alguna, de tant en tant, perquè els records d'aquells dies són per tota la vida i l'experiència que vius allà no la oblides mai.
Parlem del
Thulu, al que ella va tractar per l'ansietat per separació, i li agraeixo que em recomenés com a cangur quan els propietaris van marxar de viatge. Ella em diu que, com a nosaltres no ens agraden les gàbies i sabia que jo em dedicava això, no ho va pensar dos cops.
Li he demanat acompanyar-la a alguna sessió que tingui amb un gos. M'agradaria veure com ho fa i aprendre una mica de l'educació que ella dona. Perquè jo vaig fent però sempre per l'experiència que he tingut, no per pautes que funcionin, com la Sònia coneix. Mirarem agendes i quedarem. Tot sigui per ajudar una mica més als gossos!
Gràcies per venir a veure'm, Sònia. No saps la il·lusió que em va fer recordar aquells anys a la Protectora. Això no ho oblidarem mai i forma part de les nostres vides.
.png)
11:52:00
0
comments
11:52:00
.jpg)
