Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caniche. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caniche. Mostrar tots els missatges
El Chester vol la pilota!


El petitó Chester, un graciós caniche, va arribar directament a casa, no ens vam podem conèixer abans. Va entrar sense problemes, va saludar a la Milka, que estava a casa passant uns dies, i va fer inspecció dels voltants, com acostuma a passar.



A la vegada, els seus propietaris em parlaven d'ell, del seu menjar, del seu llitet, de com era de dormilega...

Va estar una estoneta plorant quan van marxar però, al calmar-se, es va estirar sota els meus peus. Milka i ell no es feien gaire cas, cada un anava a la seva.

De vegades, el Chester em demanava pujar al sofà amb mi. L'ajudava, s'acurrucava, però a l'estona tenia calor i tornava als peus. Això sí, cada cop que m'aixecava per anar a la cuina o on fos, començava a fer saltets al meu voltant, plorant, perquè li fes cas. Jo l'acariciava, li deia que ara tornava i llavors es calmava. Sempre estava pendent!

Li encantava sortir a passejar. Quan li possava l'arnés, ja començaven els plors d'alegria, esperant sortir i anar pel poble o la muntanya. Una monada!



No tothom el podia acariciar, tot s'ha de dir. Depèn qui ho intentava o depenent de com ho feien, el Chester grunyia i ensenyava les dents. Era una mica desconfiat en alguns moments! Però quan tenies confiança, era molt carinyós i li encantava que li gratessin el culet. A més, quan ho feies, rascava el terra amb les potes del darrera, grunyint de com li agradava. Era molt divertit veure'l!

Un dels dies, al jardí, va adonar-se que hi havia una pilota de tenis allà. Jo no l'havia agafat per jugar ja que la Milka no li feia cas i em pensava que ell, ja vellet, tampoc. Com m'equivocava!! La va agafar i me la va deixar davant perquè li llencés. Era la seva passió! I ho tenia ben après. Sempre te la portava.



Però més que esperar a que li llencés,  jo diria que ho reclamava...



A casa dormia sovint i, com a molt, anava al balcó amb el sol o et seguia quan et movies. Però no sabies que hi era si estaves al sofà! Es col·locava als teus peus i feia unes migdiades de campionat, sobretot després de les passejades.



Chester és un gosset molt divertit. El pots portar a tot arreu i si vols que jugui, només et fa falta una pilota. Què més es pot demanar?

Més
La casolana Blanca


Blanca va passar una setmana amb nosaltres. És velleta, ja té 15 anys, i està sordeta. Ens van dir que mai havia estat amb ningú que no fos de la família, per vacances o qualsevol altre dia que havien marxat. Que s'enyorava molt i no menjava quan ells no hi eren. Així que l'atenció a Blanca havia de ser el doble!

Quan va arribar, em vaig dir a mi mateixa que faria tot el possible perque no s'enyorés tant i visqués bé aquests dies.




Al marxar les seves propietàries, Blanca va plorar, anant d'una banda a l'altre, buscant-les. No la vaig forçar, vaig deixar que veiés que no estaven i a l'estona li vaig començar a dir paraules suaus, carinyoses, perquè s'adonés que no passava res. Obrir la porta de la terrassa i estar dins de casa significava que quan sentia un soroll del carrer, anava corrents a veure si veia els seus amos. Així que, a no ser que jo estigués fora, la tancava.

A base de carícies, es va relaxar i va descobrir la butaca, que com ja vaig dir, és més d'ells que nostra quan arriba un gos a casa. I allà es va relaxar. Tots els dies dormia allà.

Com ens havien dit que era molt casolana, que no sortia amb passejades llargues, la trèiem poqueta estona al carrer i al jardí. Inspeccionava el jardí, cada dia més contenta i confiada. Totes les espigues que hi ha anaven a parar a les seves potes, i quan pujàvem al menjador i s'estirava a la butaca, em deixava que li treiés una a una totes les que tenia enganxades.




A l'hora de menjar vaig confirmar que no ho feia, li costava. Però no podia permetre que no ho fes! Em mirava, amb la llauna que m'havien portat els propietaris, com esperant alguna cosa. I vaig mirar de donar-li de la mà. I va menjar. Així que quan veia que havia menjat poc o que no s'apropava, la cridava i menjava de la mà. Preferia això a que no ho fes.

En aquests dies es va relaxar i, tot i que quan sentia la porta, anava corrents a veure si havien tornat, buscava més carinyo, dormia millor, i estava contenta. I per dormir a la nit, ho feia al llit, entre nosaltres.

Blanca és carinyosa i obedient. Li agradava jugar però després feia unes migdiades interminables! Una gooseta realment casolana, que ens va fer molta companyia.



Més