.png)
El Hegel necessita el seu temps
-
9:12:00
-
0
comments
9:12:00
Fa uns mesos vaig rebre un mail de la propietària del Hegel on m'explicava que a l'octubre haurien de marxar uns 10 dies i els agradaria que cuidés d'ell, però que l'havia de conèixer abans. Són de Gelida.
Vam quedar en vàries ocasions per passejar i que li fos familiar arribat el moment. El Hegel no es deixa tocar si no et coneix. S'aparta, desconfiat. La manera de fer que s'apropi una mica és amb menjar. I els propietaris sempre venien amb una bosseta de llaminadures per ell que em donaven l'estona que estàvem junts.
Tot i que ja desde el primer dia el vaig poder tocar, era en contades ocasions i no el volia forçar. El Hegel necessita el seu temps.
Per altra banda, em van explicar que portava un any que estava molt bé però que havia patit ansietat per separació i ho havien passat molt malament amb ell. Deixar-lo amb mi era una prova de foc, i volien fer un cap de setmana abans, per veure com anava.
Aquell cap de setmana el va passar amb la Milka i va anar molt bé. Es deixava tocar, venia a buscar carícies... A més, el Hegel és molt obedient i tranquil.
Quan va venir a passar 10 dies ja era un altre gos. Jugava amb nosaltres, es deixava tocar en tot moment. I amb aquest pèl que té, tan suau i abundant, tens ganes d'acariciar-lo en tot moment!
Va estar amb el Thulu i, com ja vaig dir, eren inseparables. El Hegel volia jugar en tot moment amb ell i el provocava. El Thulu encantat. Fins i tot, a l'hora d'anar a dormir, pujaven tots dos al llit.
El Hegel t'agafa la mà o el braç, de tant en tant, amb les seves potes i et fa petons, perquè no marxis. Veure això a un gos que no es deixa tocar és fantàstic.
Em van explicar que quan el van adoptar, encara cadell, van preguntar com l'havien trobat i els van contestar: "No ho vols saber". Puc imaginar en quines condicions estava... I veure que ara està content i ha anat a parar amb una parella que ha fet tant per ell alegra moltíssim.
Li agradava anar al jardí, tot i que camina per les pedres com si li fes cosa, com si trepitjar-les no li agradés gaire. Tot un senyoret. Allà anava a la seva. No feia massa cas als altres gossos (Bélit, Nuk, Hayko). No et perdia de vista però tampoc estava per ningú. Només calia que el cridessis per entrar a casa i allà el tenies.
Fins i tot per anar a prendre algo al poble ens ho posava fàcil. S'estirava i esperava que marxéssim sense pressa, tranquil. És genial anar amb el Hegel.
Quan va marxar, vam parlar de tornar a quedar, de veure'ns. No volia que el Hegel m'oblidés després de tot i perdés la confiança. I fa un parell de setmanes els vam veure passar pel carrer. Els vaig cridar i van soltar el Hegel. Al principi va desconfiar una mica però va venir i podia acariciar-lo com a casa.
Ens van explicar que els semblava que s'havia socilitzat una mica desde llavors i li era més fácil relacionar-se, tot i que continuava desconfiant.
A mi m'encanta aquest gos. És preciós i molt bo. I el fet 'haver trigat per poder ser amics, fa que encara tingui més ganes de veure'l. La sort és que està al poble i hem fet amistat amb els propietaris! I és que els gossos ens uneixen. Si no fos per ell, no ens coneixeriem, i hagués estat una pena!
.jpg)
