Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Galgos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Galgos. Mostrar tots els missatges
La bellesa de la Azu


Al febrer de 2015 va venir la Azu per primera (i espero que no última) vegada.

Durant la visita prèvia a casa per conèixer-nos tots i confirmar, tant per part dels propietaris com per la meva, si vindria uns dies de vacances a casa, la Azu m'observava, segurament pensant en què feia allà i per què l'havien portat.


Va estar tranquil·la, olorant per tot arreu, sortint a xafardejar al balcó... Nosaltres parlàvem de com era ella i m'explicaven que era una mica desconfiada però si l'ambient era tranquil i els altres gossos la respectaven, no hi hauria problema.

I va arribar el primer dia a casa, on ja hi era el Django (que també venia per primera vegada i de qui us parlaré un altre dia). El juganer Django la va rebre emocionat, intentant jugar amb ella i que la Azu li fes cas però ella se'l mirava de reüll, intentant saber si podia relaxar-se o no.


En una estona ja s'havien fet amics i el cap de setmana va ser realment bo entre ells.

I, per acabar entre amics, diumenge va unir-se la Mila, veïna de Gelida. I entre elles dues sí que es va crear un vincle!


El Django i la Mila van marxar aquell diumenge però la Azu encara passaria més dies a casa i jo estava encantada. És una gossa que es fa estimar en poc temps i a la que li encanta que estiguis per ella i l'acaronis. Fa uns ullets que a veure qui li diu que no!


Encara feia fred i anar a passejar amb ella a vegades era un espectacle... Si l'animava amb una galeta o jugant, ja la tenia dreta per poder posar-li el seu jerseiet i marxar.


Però hi havia dies que em mirava des del sofà (i sota la manta) amb ullets de llàstima ignorant que jo ja estava a la porta amb el collar a la mà. Que volia anar a passejar? Doncs apa, ja podia anar que ella m'esperava calenteta a casa. Una mandrosa!


Com tots els llebrers que he cuidat fins ara, i penso que ella és la 11a, a casa dormia i estava ben tranquil·la tot el temps. És clar que tenia els seus "arranques" de jugar i tornar-se boja, només faltaria!, però gairebé tot el temps, dormia i buscava carícies.

I, com també tots els llebrers, intentava fer-me fora del sofà de manera gens dissimulada, ja fos fent força amb les potes o directament amb el cul. Els que teniu llebrers segur que ara esteu assentint... No hi ha un que no hagi intentat fer-me fora!


Com al migdia, per tema feina, havia de quedar-se una hora sola cada dia, es quedava amb un dels seus óssos però quan arribava no l'havia tocat. Després de saludar efusivament, contenta, l'agafava i el rossegava durant gairebé una hora, sabent que ja tornava a estar acompanyada.


La Azu és adorable i em va encantar tenir-la a casa. Passejant, jugant, amb carícies, dormint... És un amor de gossa i es fa estimar sense esforç. Ganes de tornar a veure-la!


Podeu veure el seu àlbum complet de fotos a www.facebook.com/CangurGossos


Més
Enamorats de la Tiny


Cuidar de la Tiny es va fer de pregar ja que en un parell o tres d'ocasions vaig haver de dir-li al seu propietari que no podia cuidar-la per tenir ja els dies reservats amb altres gossos. Però, finalment, em necessitava unes setmanes en que jo podia i van venir a la visita prèvia.


Més
La preciosa Kay torna amb més energia!


La preciosa Kay va tornar a casa per quedar-se uns 8 dies al març, i jo ja estava desitjant tornar a veure-la...



Recordareu que l'últim cop l'havia de treure lligada al jardí perquè, com bona llebrera, saltava el mur de pedra del jardí que tinc per perseguir gats. Doncs només arribar amb el seu propietari vam baixar al jardí perquè conegués a l'Hayko, amb qui coincidiria uns dies i la vam deslligar. No va trigar ni dos minuts en saltar per anar a cruspir-se el menjar que tenien els gats al carrer.





Ja m'havien dit que ella estava acostumada a anar deslligada però em feia por que, veient un animal (gat, conill...) marxés corrents darrera i la perdés de vista, així que no la deslligava. Però 8 dies eren massa dies i em feia moltíssima pena.




El quart dia la vaig portar a la muntanya, amb l'Hayko, i la vaig deslligar, confiant que la Kay no s'escapa, tot i que va al seu aire. Va començar a còrrer i en res, ja no la veia. De tant en tant em passava per davant, sense mirar-me tot i que jo la cridés, i tornava a marxar.




Em vaig desesperar. No us podeu imaginar els nervis que vaig passar. Durant una hora i mitja vaig cridar "Kay" buscant-la per tot arreu. No la veia, no la sentia. Sabia que ella tornaria en un moment o altre però no coneixia aquesta muntanya, podia caure per vés a saber on, trobar-se un animal... No sé com no em vaig quedar afònica. El Guillem va anar per una banda amb l'Hayko i jo per una altra, descobrint jo mateixa racons de la muntanya per on encara no havia passat. I, al final, ens vam trobar de cara, al costat d'un precipici (jo tinc vertigen i anava cagada però bé havia de mirar per tot arreu!). La Kay estava tota mullada (ni idea d'on es va mullar) i cansada. Ja s'havia desfogat. La vaig lligar, tremolosa, i vam tornar a casa.




Quan vaig parlar amb la propietària, a la tornada, em va dir que això ho feia quan portava massa dies sense poder còrrer, que el proper cop ho fes desde el principi i no passaria res. I ho tinc ben present per la propera!

L'Hayko ja sabeu com pot arribar a ser d'insistent amb els gossos. El poden marcar, grunyir, ignorar... que ell no sap dir prou i l'únic que vol és jugar. Doncs la Kay el mantenia ferme! Quan volia jugar, jugaven però quan es col·locava al seu enorme llit, se'l mirava i si intentava apropar-se el marcava d'una manera que a l'Hayko li quedava ben clar. De moment, és la única gossa que l'ha sabut controlar del tot!




La Pruna també va coincidir amb ells el cap de setmana, però ella no volia enrenous i estava al sofà amb mi gairebé tot el dia.

La Kay marxava a prendre el sol sempre que podia. Li encanta. Quan es cansa, ve amb tu al sofà o marxa al llit una estona fins que es recupera i torna al sol. Sempre tranquil·la i amb aquesta postura dels llebrers tan elegant, que em fascina.




A vegades prenia el sol amb el Pancho, amb qui també va coincidir i a qui permetia absolutament tot. No sé per què, és l'únic gos que ha pogut pujar al sofà si estava ella, apropar-se al seu llit sense problemes, olorar-la si ella dormia... I la Kay se'l mirava i li feia gràcia. Mai li va ensenyar les dents ni el va fer fora d'enlloc. Sorprenent!




Quan vol jugar amb tu o es posa contenta fa mossegades a l'aire. M'encanta quan ho fa, no paro de riure! No sents res, ni un soroll, però la veus mossegant l'aire i movent-se saltant, juganera. El proper cop, si puc, la gravo!




Aquest cop va acceptar anar a prendre un cafè a una terrassa. Perquè a ella això d'estar-se quieta a un lloc no li agrada gaire! Però després de passejar-la molt, anàvem a la terrassa i ella prenia el sol, relaxada.




És molt carinyosa i t'abraça i et dona copets amb el cap si vol que estiguis per ella.  És fantàstica i em passaria el dia fent-li mimos, que li encanten, però a la vegada és molt independent, cosa que es boníssima.




I no oblidaré mencionar les seves "posturetes". Divertidíssimes! Gràcies a que la van adoptar, la Kay disfruta de la tranquilitat de poder descansar, jugar, viure sense preocupar-se per res. Si et pares a pensar en això, veure aquesta pau és un privilegi.






Més
2a Trobada de Llebrers i Podencs a Igualada


El passat diumenge 14 d'abril vaig anar a la 2a trobada de llebrers i podencs d'Igualada, organitzada pel Club Amics del Gos.



Mai havia estat a aquelles instal•lacions i vaig quedar encantada amb el que vaig veure.

Només arribar hi havia una porta metàl•lica que vam haver d'arrastrar per obrir, molt alta, per on cap animal podria marxar. Totes les instal•lacions, uns 5000 metres, estaven tancats i preparats per poder estar amb els gossos deslligats sense por a que s'anessin.




Quan entres trobes un espai per fer Agility a la teva esquerra, i, darrera, un altre on suposo que, a més de còrrer, poden fer cursos d'educació canina.




Continuaves caminant i et trobaves amb els stands de vàries associacions dedicades, sobretot, a l'adopció, ajuda i protecció de llebrers i podencs. Cap al migdia van poder presentar-se i explicar la seva tasca.




DeGalgos estava allà, com a cada fira que he estat. De la primera fira que us vaig dir que els acabava de conèixer he pogut veure que fan molt bona tasca ajudant als llebrers i m'encanta trobar-me'ls.







Galgos 112 no podia faltar!





Per a Proyecto Galgo crec que era la seva primera fira i quina millor trobada per estrenar-se?





Animals Sense Sostre també hi eren, amb alguns dels gossos que tenen en adopció, incloent un podenc.






A aquesta fira vaig poder conèixer Running for a Dream. Em va agradar molt la tasca d'aquesta associació... Entreu al seu bloc i els coneixereu una mica més!






PAP, l'associació d'on la San Beguería és presidenta, també hi era oferint fer maquillatge infantil i recaptant donatius que després repartiria entre les associacions presents a la fira. Un gest a valorar per tots ja que allà on necessiten ajuda, els trobes. Fins i tot vaig poder veure com, al final del dia, la San s'oferia a DeGalgos per ajudar-los a la Fira de la Terra prevista per aquest cap de setmana.






A aquest espai també hi havia el bar on tots vam anar en algun moment perquè feia tant de sol que era imprescindible beure alguna cosa! Vam viure un dia d'estiu com si fos agost.




Podies continuar baixant i trobaves una esplanada enorme on els gossos cortien i jugaven per tot arreu, lliures. Era fantàstic.


Foto cedida per Jacob


Per mi, estar envoltada de llebrers era un somni. M'encanten, no ho puc evitar. Tots els gossos m'agraden però els llebrers són especials.




Saber que cada any s'abandonen entre 50000 i 60000, molts d'ells maltractats, que han malviscut entre caçadors, amb penúries... Molts tenen pors o traumes que després potser, amb sort, arriben a superar gràcies als seus adoptants... En fi, que em tenen el cor robat. Així que us podeu imaginar la meva felicitat quan allà on mirava em trobava amb un.




Però no penseu que tot eren llebrers i podencs! Hi havia gossos de tot tipus i races. Tots mesclats, en harmonia i equilibri.

No sé quants gossos van assistir en total però si dic 100 mínim crec que no exagero. I, amb tots els que hi havia, no vaig viure cap baralla o moment de tensió perillosa important entre ells. Evidentment, va haver-hi alguna discussió o moment tens però es podien contar amb els dits de la mà. I això és gràcies als propietaris que eren responsables dels seus gossos.




Allà vaig trobar-me amb uns nous amics que tenen dos galgos i que vaig conèixer a la IV Passejada de Gossos. Encantadors, com sempre, col•laborant amb vàries associacions que hi havia comprant samarretes o el que fos i intentant conèixer a tothom. I amb una amiga que també venia amb els seus peluts i que vaig tenir el plaer de conèixer.






Amb les seves precioses Tana i Hache, que em tenen el cor robat!!




També van venir el Rubén i la Danae, amb el Lur i la Simone, els seus fantàstics peluts que molts ja coneixereu per foto!




Jo vaig anar a la trobada amb els propietaris del Hegel i amb el Hegel, és clar. No sabeu com m'alegro de poder conèixer gent que val tant la pena gràcies a treballar amb gossos. A més de ser bona gent, agradables i dignes de conèixer, van preguntar-me com podien ajudar a les associacions i van comprar dues corretjes de fil gruix per donar a PAP i que ella repartís a qui ho necessités. La qüestió era ajudar i col•laborar d'alguna manera!




Tant la propietària de la Xispa com la del Pancho m'havien portat a casa transportins, que vaig donar a PAP aquell mateix dia per la fira a la que anirien a la tarda. Perquè el dia, per ells, no acabava allà!

Va ser un gran dia i jo vaig disfrutar com una nena petita, ho he d'admetre...




A aquest món dels animals coneixes a molta gent i no per formar part d'ell vol dir que tothom és maco. Trobes de tot i no sempre és agradable. Però quan tens la sort de topar amb gent que val la pena, que ajuda als animals com pot (m'és igual si és de voluntari, amb una associació, col•laborant, no girant la cara davant un abandonament...) i que és sincera i bona persona, has d'aprofitar i agraïr tenir aquesta sort. No és tan fàcil trobar gent que val la pena.




Gràcies a tots per aquest dia! Als organitzadors per fer-ho posible, al Toni i la Nuri per portar-me i ser tan especials, a la San i al Berni per estar a tot arreu ajudant, sempre amb el somriure, al Jacob i la Marina per aquest bon rollo que desprenen sempre.




I, és clar, a la Núria, la Cristina, la María i a la Montse que sempre intenten anar a tot arreu, ajudar al que sigui i estar allà. Tampoc van faltar a la trobada i, al final del dia, vam acabar tots junts asseguts a la ombra explicant-nos històries del dia.

A la tornada, contents, només calia mirar al Hegel per saber com havia anat el dia. Estava esgotat però també contentíssim. Vosaltres també ho veieu, oi?




Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )