La por del Collin

Coneixia al Collin només de fotografies que una de les seves propietàries penjava a l'Instagram. Un preciós llebrer, la meva perdició, adoptat de SOS Galgos.

Quan em van escriure per veure'ns i cuidar d'ells uns dies de Setmana Santa ja em van avisar de la seva por amb la gent i a l'exterior. No vaig preguntar massa els motius de la seva por ja que, al tractar-se d'un llebrer adoptat d'Andalusia, em podia imaginar de tot.

El Collin va viure tancat la major part de la seva vida i l'utilitzaven per criar, un cop rera l'altre. Un dia el van trobar abandonat, junt amb un altre llebrer, pels carrers d'Andalusia, i el van agafar, prenent la decissió de sacrificar-lo. SOS Galgos el va anar a buscar i se'l va endur el mateix dia que ho anaven a fer, salvant-lo.


Va passar per no sé quantes cases d'acollida durant anys però tothom el tornava i es feia enrera ja que era massa complicat. Massa por, massa desconfiança i poc temps i paciència. Fins que van aparèixer les seves propietàries, ara ja fa tres anys.

Pel que em van explicar, al principi l'havien de treure en braços al carrer, era impossible que ell sortís o baixés escales o estigués a l'aire lliure. No sabia el que era això i el terror el tornava boig. Fins i tot a dia d'avui, a llocs amb massa gent o sorolls, es bloqueja i pataleja com un cavall, en estat de pànic.

A la visita prèvia a casa vaig veure la por en el Collin, però res com quan elles van marxar el dia que es quedava de cangur. Durant hores no es va moure del seu llit, a no ser que m'apropés massa a ell. Els seus ulls, plens de desconfiança, em miraven de reüll i m'adonava que estava preparat per sortir corrents si era necessari. Jo no el mirava directament, no el forçava. Em movia lenta, sense fer cap gest brusc, com si no passés res.

Mentrestant, la Hada, volia al Collin. I us puc dir que se'l menjava literalment a petons. Ell, estirat, aguantava com la petita Hada el petonejava la trufa, la boca i li posava les potes a la cara, cridant la seva atenció. Ell apartava el cap, sense perdre'm de vista, però es deixava fer. Crec que això el va relaxar una mica, però no el suficient com per sortir al carrer.

El primer intent de passejada al carrer va ser un desastre. No havíem avançat uns metres que el Collin es va quedar tens, quiet, i va estirar tot el que podia i més, per tornar enrera. Els ulls ho deien tot i ell patalejava. Així que vam tornar i ell va anar directe al seu llit.

A la tarda van arribar el Blues i la Polka, dos fantàstics gossos que alguns ja coneixereu per anteriors cangurs. La Polka i el Collin, dos llebrers, es van mirar i quan el propietari de la parella va marxar, el Collin es va aixecar d'un bot i, molt erguits, movent-se la cua, es van saludar, contents. S'havien agradat i sabia que entre la Polka, el Blues i la Hada, m'ajudarien a passejar, ni que fos per estar envoltat dels seus companys.

Baixar al Collin al jardí també era un problema. No volia moure's, no volia venir on jo li deia. Li havia de posar el collar i forçar una mica que em seguís. Cada vegada era una mica més fàcil i em mirava diferent. Com ja no es tensava, m'apropava i l'acaronava, li feia petons i ell em mirava, agrait.

En dos dies, el Collin venia al sofà a per carícies, a buscar atenció i, fins i tot, va venir al jardí quan li vaig dir "anem?" sense pensar-ho gaire. Estava emocionada. Tant que a la vegada que enviava fotos a les seves propietàries els explicava com avançava!

I tocava sortir al carrer. No s'ha de forçar, però tampoc desistir. I el Collin estava més tranquil, confiava més en mi. Així que vam sortir, amb la Polka a l'altra mà, al seu costat, i, tot i no arribar molt lluny, vam passejar!

Mai arribaré a entendre abandonaments i maltractaments com aquest. Bé, ni com aquest ni cap. Però aquests dies em mirava al Collin i mentre l'abraçava, i em clavava els seus ulls als meus, imaginava el que ha hagut de passar i com és de normal que tingui aquesta por, que li costi tant confiar en algú. A vosaltres no us passaria? Perquè vés a saber com acabaríem.

Hi ha molts gossos abandonats que necessiten una llar, molta paciència i carinyo. Us ho agrairan sempre i la seva mirada us donarà tot el que necessiteu. Si en dos dies els ulls del Collin em van emocionar, imagineu en tota una vida...