Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Conductes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Conductes. Mostrar tots els missatges
El terror a Sant Joan, la por als petards


Molts dels que teniu gossos a casa (o gats, o altres animals, però em referiré al gos) ja tremoleu pensant en Sant Joan. La majoria de vosaltres veu patir al seu pelut sense poder evitar-ho.


Si no teniu la sort de poder marxar a un lloc sense petards, intentaré ajudar-vos una mica donant consell per aquesta horrorosa nit, tot i que desgraciadament molts no respecten que Sant Joan és una única nit i continuen durant setmanes, però després en parlem.

El pànic que pateixen els gossos amb els petards és horrible. Tenen ansietat, tremolen, el cor s'accelera, poden vomitar... Només cal pensar en com pateixes tu en una situació d'estrès màxim o de por davant alguna cosa que no pots controlar. Per a ells és exactament el mateix, però sense entendre per què està passant allò.


Ells capten el so amb molta més freqüència que els humans així que tenen el sentit de l'oïda molt desenvolupat i el soroll d'un petard per ells és immens, cinc vegades més que nosaltres. Imagina el so d'un tro multiplicat per cinc. Constantment, sense pausa, durant hores i hores. Això és el que sent el gos quan es tiren petards.

Si el vostre gos té por per Sant Joan no el deixeu sol a casa. És molt obvi el que dic però no sempre es fa això i els gossos es queden sols a casa amb un pànic incontrolable i sense una cara amiga al costat.

Els gossos haurien de dormir sempre a un espai tancat o dins de casa, ja sabeu que ho penso, però en èpoques com aquesta és l'única opció. Un gos espantat fugirà del perill sense saber on va, escaparà del perill amb tanta por que es perdrà i potser no el torneu a veure. No dubteu i, almenys aquests dies (tot i que hauria de ser tot l'any) que el vostre pelut dormi a casa, refugiat.


Per aquesta mateixa por, no deslligueu al vostre gos quan aneu a passejar. Potser porteu mitja hora i no ha sonat cap petard però de sobte sona un i podria sortir corrents al moment sense poder tornar a agafar-lo. Per molt ben educat que estigui, per molt que digueu "ell mai marxa"... Tenen pànic, no pensen, no raonen, només corren i corren. Traduïu sempre tot això com si us passés a vosaltres o a un nen petit, per si així potser ho veieu millor.


A casa ells intentaran refugiar-se on es sentin més segurs: sota el llit, al bany, sota la taula... Normalment tots sabem quin és el lloc del nostre gos així que el podeu ajudar acomodant-li arribat el moment. Podeu posar el seu llitet i coixins al voltant, que rebaixin ni que sigui una mica el soroll. No deixeu tota la casa oberta, les habitacions, ja que potser el farà anar d'una banda a l'altra i encara s'estressarà més. Quan escull el lloc, que sigui aquell, ben resguardat.


Tanqueu finestres i persianes del tot, fins i tot podeu posar cartrons per baixar intensitat. Podeu posar la televisió o música per ofegar una mica més els petards. Apagueu els llums o llum suau.

Sé que el vostre instint és protegir-lo i el voldreu acaronar però fent això reforceu la por de l'animal. Quan jo estic nerviosa o tinc por, que em toquin m'altera encara més. Imagineu estar amb uns nervis descontrolats i que algú us estigui tocant. No crec que us anés gaire bé...


Evidentment que el vigilarem. Sempre se l'ha de vigilar i tenir present, que ens vegi o ens vagi veient durant la nit per a què s'adoni que no està sol, però no li feu mimos ni l'aneu a buscar. No el forceu a estar amb vosaltres si on ell vol estar és sota el llit. Respecteu el seu refugi i ajudeu-lo. I si el que ell vol és estar enganxat a vosaltres, que ho estigui. El que comento és que no l'acaroneu, no l' "animeu". Però si on ell es sent segur és sota el llençol amb tu, per exemple, que es quedi allà.

Si no vol sortir de casa, no el feu sortir. Si aquest dia ha de fer pipi a un paper de diari, que el faci. Treure'l és ignorar la seva por i ficar-lo de cap al mig del soroll i l'horror.


Intenteu, tot i que és difícil, aparentar calma. Quan us miri que vegi tot amb certa normalitat.

Mai el renyiu si està massa alterat, si no para quiet, si té massa por, si plora... No té cap sentit renyar quan es té pànic. No l'ajudeu i encara empitjoreu la situació.

Respecte a tranquil·litzants per aquella no sóc gaire partidària de la immensa majoria, ja que hi ha des dels que els deixen atordits però completament conscients dels sorolls tot i que no poden reaccionar per l'atordiment, fins els que sembla que els hagin adormit però tot i així, estan patint. Però, tot s'ha de dir, hi ha gossos que poden patir problemes cardíacs, que la seva por arriba a l'extrem, i se l'ha d'ajudar d'alguna manera. Informeu-vos sempre al vostre veterinari de confiança o a un especialista. Depenent l'edat del gos podrà prendre'n o no, tot és consultar-ho. Avui mateix, al Graner de Gelida, he estat parlant amb el Rubén sobre les dues opcions que ofereix. No dubteu en parlar amb ell si ho necessiteu!

També trobareu remeis naturals, tot i que tampoc em refio massa, ja que són suaus per una nit com aquesta, però hi ha gossos que els ajuda. En alguns casos s'ha de començar dies abans, a vegades fins i tot amb un mes de marge fins que arribi la nit.

He llegit alguna vegada que posar taps per a gossos els pot ajudar però mai ho he provat.


La por als petards i sorolls forts com una turmenta es pot tractar. Parleu amb educadors en positiu per ajudar-vos, si pot ser des de cadells i si no, més adults, per treure la por. Serà difícil, serà llarg, però si podeu, s'ha d'intentar.

Hi ha casos de gossos que mai han tingut por i un any de sobte comencen a patir-la. No és poc habitual així que no us refieu i observeu les reaccions que tingui, per si de cas.

Segurament oblido o desconec algun que altre consell. Si vosaltres en teniu algun, no dubteu a escriure al post per ajudar-nos entre tots!


A mi personalment no m'agraden els petards, no els entenc. Però aguanto la nit de Sant Joan i, què hi farem, puc aguantar Sant Pere, però no més. Oi que jo no tinc tot l'any l'arbre de Nadal posat? Tot té uns dies i uns moments i això s'ha de respectar. Tirar petards altres dies, fins i tot setmanes després de Sant Joan, és una falta de respecte cap a tothom. Innecessari i incívic.

Demano als pares que facin el favor de ser conscients de la molèstia que comporta. Que quan vosaltres esteu a casa vostra i voleu fer la migdiada o veure una pel·lícula us molestaria que jo anés a tirar petards sota la vostra finestra. Que us poseu al lloc de l'altre i eduqueu als vostres fills en el respecte. No és tan complicat i així estem tots millor.

I nens que dieu que us agraden tant els gossos... No us agraden tant quan tireu petards durant dies i dies ignorant la por que tenen encara que us demanin que pareu i com ho passen de malament, els peluts. I molt menys si feu la "gràcia" de tirar aquests petards prop dels animals per veure què passa. No fa gràcia, és maldat cap a un ésser viu. NO CAL. Amb respecte es viu millor. De veritat que no és tan complicat, us ho prometo.

Amb el Cooper, de vacances a casa

I no parlaré dels psicòpates que aquella nit es dediquen a maltractar els animals de les pitjors maneres perquè no crec que cap d'ells llegeixi això i perquè el que ha de canviar és la llei davant aquests malalts, ells no ho faran.

Espero que tingueu una bona revetlla i per a qui l'ha de patir que passi el més ràpid possible...



Més
El mal ús dels collars de càstig


Per començar, diré que sempre hem de mirar d'educar al gos en positiu, i no amb càstigs. El tema dels collars i el mal ús (i males recomanacions) que molta gent utilitza cada dia està molt estés i hem d'anar amb compte.

*Aviso que a aquest post veureu imatges de ferides provocades per collars d'escanyament i de púas que poden posar-vos la pèl de gallina, però, tot i que mai poso aquest tipus de fotografies (no sóc partidària de les fotografies explícites de dolor i sang, jo no les necessito per ser conscient del que passa al món), crec que aquest cop les he de pujar. Molta gent no és realment conscient. 




Molts cops he sentit a gent recomanar posar un collar de pues a un gos que tira molt. I ja està. Ho recomanen alguns veterinaris o gent del carrer, amb l'argument que el gos s'adonarà que si tira li fa mal i deixarà de fer-ho. Aquí hi ha tres problemes principals, per la meva opinió.

-  En comptes d'educar al gos, anem al camí "fàcil" de suposar que l'animal entendrà que si tira se li claven les puas (se li claven, atenció) i deixarà de fer-ho. Per què fer un esforç?

- El fet que hi hagi races que toleren molt el dolor, races fortes de pell dura, fa que el gos tiri igual però acabi amb ferides o blaus al coll i el seu caràcter sigui molt més arisc i, potser, agressiu.

- Els gossos no d'adonen d'això sense una mà experta. Els suposa més estrés i nervis.




És com veure cadells amb aquest tipus de collars... Com és possible? Són cadells, encara no estan formats del tot i ja entenen que per apendre han de patir dolor o no van enlloc.

Aquests collars es poden utilitzar en mans expertes i casos realment problemàtics, sabent el que s'està fent. Sembla una sortida fàcil però no ho estem fent bé.



Gossos amb molta ansietat que portin un collar d'escanyament, tiraran igual i s'escanyaran. Us ho dic perquè més d'un cop he vist gossos ofegant-se (literalment) anant com bojos. Aquest collar d'escanyament molts cops es queda atorat, es fixa quan es tanca al tirar al gos i després no es torna a obrir. Ho has de fer tu manualment o el gos es queda sense aire, per molt que hagi deixat de tirar.


A la Protectora teniem els collars que teniem i a vegades hi havia d'aquests. Mai oblidaré el dia que, treient a passejar a una gossa de mida gran, nerviosa i amb moltes ganes de sortir, se'm va desmaiar amb el collar d'escanyament. Se li va tancar i quan ella es va quedar sense aire, va frenar, però el collar no es va obrir. Se'm va desplomar a les escales i a mi se'm va accelerar el cor només de veure-ho. La vaig agafar i li vaig obrir el collar, el més depressa que vaig poder. La gossa es va aixecar, recuperada, i va tornar a tirar. Això és entendre que si tira s'ofega? Aquest collar era efectiu? Jo crec que no.




Aquest tipus de collar (escanyament) provoquen molts danys a la tràquea, i està demostrat. El collar de pues, tot i ser més agressiu visualment, provoca menys danys però és una manera negativa d'educar el gos, sobretot sense un ensinistrador que ajudi i sàpiga. De totes maneres, existeix l'educació en positiu, que no utilitzarà mai collars de càstig.




Comencem per dir que aquests collar no són collars d'ensinistrament ni d'educació. A un gos amb ansietat o por li estàs provocant un altre tipus d'ansietat per una altra banda, ja que continuarà preocupat per allò que li ha provocat l'anisetat en un principi, afegint l'amenaça actual del dolor amb el collar, cosa que pots produïr un aument de l'ansietat o agressivitat d'aquell moment.

"Hay una compleja relación entre las respuestas de estrés fisiológico y la capacidad de aprendizaje, dado que el estrés a niveles elevados en realidad inhiben la capacidad de aprendizaje de los animales y sobre todo la de consolidar los recuerdos" (Joels et al. 2006; Mendl, 1999). 

"La investigación sugiere que los altos niveles de estrés pueden afectar la capacidad de un perro para aprender" (Walker et al., 1997).  

Es pot educar al gos sense recòrrer a la por i al dolor. Es tracta de l'educació en positiu. La gent s'ha de sensibilitzar més amb aquest tema i ser conscient que un animal no és una joguina i no té un botó que el fa comportar-se com tu voldries. Porta temps, paciència i carinyo, educar el teu gos. Molt de cada cosa. No espereu posar un d'aquests collars i que el gos entengui reacionalment el que voleu dir-li i tots tan contents. El gos tirarà igual, s'estressarà, vosaltres també, ell patirà dolor i frustració i no heu guanyat res.



 Sabeu? El meu avi, que era pastor al seu poble, tenia vàrios gossos pastors i portaven collars de pues. Però a l'inrevés. No li agradava el fet de mal als gossos i els tenia educadíssims. Aquesta era la seva protecció per quan els llops venien a per ovelles i atacaven als gossos per aconseguir-ho. Us asseguro que els llops no els mossegaven el coll. Pensareu que potser això que explico també és bèstia i cruel però jo no ho considero així, després que el meu avi es trobés gossos morts per aquest motiu. I ja us dic jo que els llopc no són tontos i no els atacaven anant al coll, amb aquests collars... I, com ell, molts altres pastors ho feien. Es l'únic cop a la meva família que s'ha utilitzat un collar com aquest, i mira que hem tingut gossos...




Aquí teniu alguns links d'estudis realitzats sobre els collars de càstig, per fer entendre que no són la millor opció per educar al gos.



Més
Malsons canins


Tots hem vist algun cop al nostre gos patir un malson i ens hem sentit malament de veure'l patir així. Als gossos els passa com a nosaltres. Somien i tenen malsons.




Els gossos necessiten dormir i descansar. Durant el dia, quan estàs a casa o hi ha sorolls constants, tenen un somni lleuger, sempre atents als moviments o sorolls del voltant. Però a la nit, que és quan normalment hi ha més pau, arriben al somni profund, que no acostuma a durar més de 20 minuts, i que necessiten per descansar bé.



Poso les exemples de nit i dia però també poden arribar al somni profund durant el dia, és clar. Somnis dels que a vegades costa molt despertar-los. I amb això heu d'anar amb molt de compte.

Despertar a un gos bruscament quan té un malson o està profundament adormit pot ser perillós, ja que s'espanten. Com nosaltres.



Quan un gos veig que té un malson massa fort, l'acarono suaument, parlant-li fluixet fins que es calma o es desperta. A mi em fan patir i intento ajudar a que sortin d'aquest estat. Si feu això, vigileu com l'acaroneu i estigueu alerta, ja que si es desperta de cop, al mig del malson, podria mossegar com acte reflexe. A mi no m'ha passat mai, potser perquè ho faig molt suaument, però té tot el sentit del món, ja que molts cops quan despertem de depèn quin somni triguem uns segons a ser conscients d'on som i què ha passat.

Si el somni profund del teu gos és normal, deixa'l dormir. Necessiten descansar. Un gos que pateix insomni (que pot passar) es torna més arisc i pot caure malalt.




Tot és normal fins que veiem que el gos va a l'extrem. Si dorm massa i/o gairebé sempre té malsons que acaben en udols o convulsions, l'hauria de visitar un veterinari, amb el vostre seguiment escrit i explicat.




Si el trobeu adormilat massa sovint, decaigut, podria tenir febre o trobar-se malament.

Si no dorm el que necessita, podria, a més de caure malalt, tornar-se més agressiu i arisc.

Dormir gairebé tot el dia és manca d'energia i també ho hem de vigilar.

Quan somien profundament podem arribar a sentir grunyits, lladrucs, gemecs... Mouen els ulls ràpidament, aixequen les orelles, mouen les potes. Són impulsos elèctrics al cervell.




És a dir, que no ens hem de preocupar si veiem que el nostre gos somia o té malsons de tant en tant. Es va descobrir que els gossos somien de manera semblant a nosaltres, igual que els gats, i que necessiten descansar per la seva salut.




Segons un estudis, es va descobrir que quan el gos dorm augmenta la seva activitat cerebral. Quan arriben a l'etapa REM (igual que nosaltres) la seva activitat es multiplica i és quan somia i pot patir malsons. Els seus ulls es mouen més ràpid, profundament dormits.




La manera de descansar i dormir dels gossos, tot i ser molt semblant a la nostra, varia quan parlem de somni profund i estar alerta. Com comentava abans, la seva etapa REM pot ser de 5 a 20 minuts i van despertant de tant en tant, per tornar a dormir, gairebé sempre en estat d'alerta. Els animals necessiten aquest instint per reaccionar davant qualsevol perill extern, com quan viuen (o vivien) al bosc o muntanya.
Més
L'embaràs psicològic


Aproximadament un 60% de les gosses, pateixen en major o menor grau, l'embaràs psicològic. Els símptomes apareixen després del zel, que és quan la gossa es quedaria embarassada, i a l'hora de parir (uns dos mesos més tard) és quan pateix aquest embaràs psicològic.




La gossa pot perdre la gana, plora regularment, agafa ninos o objectes petits com si fossin les seves cries i se'ls emporta al seu llit, que ja ha preparat com a lloc de part, s'inflamen les seves mames i tenen llet... Es torna més ansiosa i, depèn de la gossa, més agressiva i protectora amb els "cadells".

Aquestes gosses poden, mentre estan patint els mateixos símptomes d'haver parit, adoptar un altre gos (o gat, o qualsevol cria animal) i fer-li de mare durant aquest temps. Això és instint de supervivència. A les manades de llops, les femelles més importants, eviten que les altres llobes pareixin, però després, molts cops, són elles les encarregades d'amamantar aquests llobatons. Això no vol dir que nosaltres les utilitzem per fer de mares adoptives aprofitant l'avinentesa...




Els veterinaris recomanen netejar les mames amb alcohol camforat i, si té molta ansietat amb els seus ninos, treure-li durant els dies de l'embaràs. A mi no m'anava bé aquesta segona opció amb la Dana, ja que quan li treia la pilota groga, que era la seva cria, la seva ansietat augmentava buscant-la i plorant per tot arreu. La Dana també rascava el terra, buscant fer un espai per ella i la cria.




La millor solució és l'esterilització. Un embaràs psicològic llarg i prolongat, a més de fer patir la gossa durant aquest temps, pot provocar quists i tumors. La llegenda urbana de "la gossa ha de parir un cop a la seva vida" és falsa. I poso molt d'èmfasi en aquest tema. No entenc aquesta llegenda i em fa pensar que va ser idea de criadors o semblants en el seu moment, i la gent, no sé per què, encara ho creu a dia d'avui. Amb la d'animals abandonats que hi ha al món només faltaria sumar les cries de les gosses de cada particular... Esterilitzant la gossa, l'ajudes a prevenir enfermetats futures com les que he mencionat i possibles embarassos psicològics.




Si l'embaràs és molt llarg i els símptomes massa forts, els consells que he dit abans no servirien i haurieu d'anar al veterinari a demanar què podeu fer per ajudar-la, pensant seriosament en l'esterilització.

Nosaltres també li feiem una truita de julivert al dia (remeis de l'àvia) per baixar la seva ansietat durant la primera setmana. I la veritat és que alguna cosa feia!
Més
Perseguir-se la cua no és divertit


Molts gossos es persegueixen la cua de manera constant i a alguns propietaris els sembla divertida aquesta escena. Aquest hàbit pot convertir-se en obsessió molt difícil de treure i llavors no és una broma.



Això acostuma a passar a cadells separats dels germans, o per gossos que reclamen atenció dels seus amos. Quan l'animal veu que fent això, el propietari riu i rep la seva atenció, ho continua fent. Aquest comportament pot derivar en obsessió fins el punt de mossegar-se la cua i fer-se realment mal.




Pot ser que ho facin per avorriment, trobant així un estímul de diversió. Alguns cadells, al ser separats de la mare i germans, substitueixen la cua per ells, jugant amb sí mateixos.

També pot venir derivat d'una molèstia física, ja sigui puces, picors o dolor.

El gos ha de tenir exercici i cansar-se, això sempre. I rebre l'atenció que mereix del seu propietari, sigui a casa o a l'exterior. A vegades, pel fet de ser el centre d'atenció, poden recórrer a aquest mal costum de perseguir-se la cua i hem d'intentar evitar-ho.




Gossos que passen molt de temps sols també ho poden fer, i aquí ja podria ser per avorriment.

Intenteu per tots els mitjans que no esdevingui en obsessió. En un principi tampoc us heu d'alarmar moltíssim si ho fa, però si veieu que és constant i que pot arribar a fer-se mal, o ja se'l fa, consulteu la millor manera de treure-li aquesta idea.

Marxeu de l'habitació quan ho faci, no el feu cas. Crideu-lo i quan vingui, hagi parat i estigui tranquil, li doneu un premi. Ignoreu quan es persegueix la cua i premieu quan no ho fa.




Sempre hem de trobar la manera d'equilibrar i fer feliç el nostre gos. Una vida de companyerisme i relació sana és el millor que podem oferir. Així ens mourà la cua quan estigui content, no la mossegarà!




Més
Baralles del gos quan el treus a passejar


Quan treus el teu gos a passejar i ets responsable, saps què farà o no, on vigilar i com actuar. Lamentablement, aquest no és el cas de molts propietaris que no controlen el seu animal o, simplement, els és igual el que faci.

Els gossos no poden anar deslligats per llei. D'acord, ho entenc. Però imagineu que esteu a la platja, a la muntanya, a un parc on porten els gossos a passejar. Que puguis soltar el gos no vol dir que ho hagis de fer sense pensar en les conseqüències. El soltes si el teu gos no es barallarà, si et farà cas i està socialitzat. És a dir, si el tens educat. És així de simple.




M'he trobat amb moltíssims casos de gossos que han atacat a altres, fins i tot gossos que han mort per culpa d'aquests atacs. Propietaris que llencen la pilota del seu gos cap a altres gossos, sense saber com són o la seva reacció. I, un dels millors, el propietari que porta la seva gossa en zel al parc i la solta. Aquest és un dels meus preferits. No diuen res, arriben, i solten la gossa. Veus com s'apropen tots, intenten muntar-la i comencen les baralles. Un premi per aquest propietari.




He tingut moltíssimes baralles amb gent que no sap tenir gos i amb gent que no hauria de tenir-ne. Gent que, fins i tot, els ensenya a atacar.

També hi ha els casos dels amos sobreprotectors, que van amb la corretja tirant del gos, amb por que s'apropi a un altre. Així mai sabrà relacionar-se amb altres gossos i podeu provocar vosaltres mateixos una baralla. Quan més estireu i apreteu la corretja, més exciteu al gos i més nerviós es posa. Però una baralla entre gossos tampoc és res de l'altre món. M'explico. Una baralla amb un gos desequilibrat, no educat o agressiu amb altres, és perillosa, però la majoria de baralles als parcs són per una pilota, per intentar muntar un gos... No us heu d'espantar massa per això, és el més normal, però heu d'actuar.




No serveix de res que cridis i comencis a dir que parin quan es barallen. Tampoc és bona idea agafar el gos en braços, com molts fan. Penseu que si agafes el gos en braços, provoques que l'altre salti per mossegar i us enganxi a tu i a ell. Segons la meva experiència separant gossos en aquest estat, us diria que va bé agafar per la cua a l'animal i estirar. La seva reacció és girar-se, cosa que et dona temps a agafar-lo pel collar i separar, fins que es calmin. Sempre serà més fàcil separar gossos grans que petits, això també és veritat. No fiqueu la mà al mig dels dos gossos, rebreu la gran mossegada. També us dic que un cop de dent a una orella provoca molta sang, però no passa res. És molt aparatós, igual que les potes.




Que el teu gos s'hagi barallat amb un altre no vol dir que als cinc minuts no puguin estar jugant tan amics, com si res hagués passat. Intenteu no agafar por a aquests fets puntuals, perquè són normals, i no acostumen a anar més enllà. Sempre que el gos estigui socilitzat, repeteixo. Si està desequilibrat i mossega i es baralla freqüentment, heu de pensar en l'ensinistrament i, evidentment, no el podeu soltar amb altres gossos. Aquesta és la vostra responsabilitat com propietari.




És més, la majoria de cops que el teu gos es prepari per barallar-se, sabràs que ho farà. Tots coneixem massa bé el nostre gos com per veure una mirada, un gest, els pèls del coll com s'ericen. Eviteu que comenci la baralla.

I, si us plau us demano, intenteu no barallar-vos amb l'altre propietari dient "ha començat el teu, és culpa teva". Si els dos gossos estan educats i mai ha passat res, no culpeu a ningú, perquè és probable que hagi estat el teu gos el que hagi començat la baralla. I això no és culpa vostra. Això és quelcom normal.




I no em parleu de Gossos Potencialment Perillosos, definits per races, perquè no existeixen. El que existeix són els Amos Potencialment Perillosos. Però d'això ja parlarem un altre dia...
Més
No vull humanitzar el meu gos


Potser molts de vosaltres no esteu d'acord amb aquest post d'avui. Però vull dir la meva opinió sobre el fet que molta gent intenti humanitzar un animal. En aquest cas, un gos. Però ho penso de tots. I començo dient que aquest escrit es tracta de la meva opinió personal, per evitar qualsevol malentès.

He sentit a gent dir que això de les jerarquies ho veuen malament, que ells són tots iguals, pensant que així s'estimen més el gos. No és veritat i no feu mal al gos per dir que tu ets el líder. No sou iguals. Ell necessita aquesta jerarquia. Si fos un gos salvatge i visqués amb altres gossos, la jerarquia seria obligada. No podem humanitzar els gossos, no els fem cap bé. Evidentment, jo m'estimo molts gossos més que a moltes persones. Però són gossos, i han de viure feliços de ser gossos i tenir-me a mi al seu costat com una amiga per sempre.




El fet de vestir el gos, tampoc ho he fet ni faré mal. Si que és veritat que hi ha gossos petits que per falta de defenses, per clima o diferents qüestions, tenen fred i els posen roba perquè no ho passin malament. No em refereixo ni a aquests, ni als que per una necessitat de salut, sigui la que sigui, portin roba, peücs o el que calgui.

A molts dels gossos que els possen gorres, jaquetes o semblants no els agrada portar-ho, i es senten degradats i desprotegits.




O aquests gossos que gairebé no toquen terra. Els "gossos bolso". No és positiu per ells. El tornes feble, indefens a moltes coses del seu voltant. No fa exercici, es torna mimat i, a vegades, consentit, perquè a vegades aquests gossos també són poc disciplinats pel propietari.




Un cop vaig veure una noia de genolls a terra demanant el seu gos (un cadell de golden) que si us plau s'aixequés i caminés, que havien de marxar. Després de deu minuts (de rellotge) de veure-la, em vaig apropar amb la meva gossa Dana, per preguntar-li què feia. Em va dir que parlava amb ell per marxar però no li feia cas. Li vaig dir que era un gos, que amb paraules no entendria res perquè no parlava. Ho vaig fer educadament, al·lucinant amb la idea que ella creia posible. Li vaig dir que tirés de la corretja, que ell la seguiria i amb el temps entendria que "anem" era marxar a casa. I em deia que li feia por fer-li mal. Al final vaig marxar i ella encara continuava allà, cada cop més desesperada.




Sóc la primera que parla hores amb el seu gos i sé que a vegades m'entén però moltes no. El que m'importa és que m'escolta i sap diferenciar els tons de veu, que sap quan estic bé o malament, contenta o trista. Però sé que si li dic que em passi el comandament a distància de la tele, no ho farà, per molt que li expliqui. Una altra cosa és l'ensinistrament, és un altre tema.

Un gos és un gos i per això és realment tan meravellós. Hem de deixar que ho sigui, és la seva naturalesa i és com el fas feliç. És com si a un nen petit li dius que no jugui a terra que s'embruta (que també hareu vist això mil cops). Un nen s'ha d'embrutar, ara que pot. Ha de jugar i disfrutar de la seva infantesa, igual que un gos del fet de ser un gos. Domesticat, sí, però un gos.




Tot i així, és evident que sí que deixem que facin coses que en llibertat no farien. Ja sigui dormir al nostre llit o sofà (qui ho permet), no haver de caçar per alimentar-se, viuen a una casa i no a l'aire lliure... Però crec que això forma part de la seva situació d'animal domèstic i educació per ser capaç de viure amb nosaltres, no d'humanització. Hem de separar una cosa de l'altra.

Sé que molta gent actua d'aquesta manera amb el seu gos perquè creu que així li dóna més carinyo, que el tracta millor i ho fan amb tota la bona fe del món. Però sempre he pensat que és un error, i aquí intento explicar-ho de la millor manera possible, sense ofendre ningú. Entenc per què ho fan, però m'agradaria que entenguessin que no menysprees l'animal per tractar-lo com un gos, sinó al contrari. Jo no menjo amb un plat estirada a terra, i no per això el meu gos m'estima menys.




Un gos necessita córrer, jugar, cansar-se... i ser un gos.


Més
Herois Canins


Potser heu vist la notícia del gos de Ghana que es va quedar tota la nit cuidant d'un nadó abandonat. I és que aquest no és un fet aïllat.

A Buenos Aires, ja fa uns anys, una nena de 14 anys va abandonar la seva nena acabada de nèixer al costat d'una finca. La gossa d'aquella mateixa finca, que tenia 6 cadells, va sortir a buscar-la, la va agafar suaument i la va portar al costat de les seves cries, per donar-li calor. La nena va plorar i la gossa, China, va sortir bordant, nerviosa. Així és com l'amo de la finca la va trobar i es va poder salvar.




I el cas del Staffordshire Bull Terrier (un gos potencialment perillós, oi?) que va salvar a una nena de 3 anys de ser mossegada per una serp verinosa. Es va llençar i la va mossegar, rebent ell mateix vàries mossegades. Va estar a punt de morir, però el van poder salvar.

Orion, un Rottweiler (un altre GPP, vés quina cosa) de Veneçuela, va salvar 37 persones de morir ofegades per una inundació. Al principi van pensar que el gos s'havia tornat boig al llençar-se a l'aigua, que arrastrava tot al seu pas, quan van veure que agafava a una nena de 8 anys i la portava a terra. Va tornar a saltar per salvar a una altra nena de 14 anys. Després a 8 nens més. Així va passar la nit d'un dimecres i part del matí del dijous, salvant un total de 37 persones que haurien mort ofegades per l'allau d'aigua de 1999.




Hi ha un cementiri per a petites mascotes a Torrelles de Llobregat, preciós, on pots veure làpides realment emotives dirigides a amics lleials, d'un amor infinit. Entre elles, hi ha casos d'herois canins com els que he comentat. Herois que van salvar vides a incendis, a inundacions... Casos que t'omplen els ulls de llàgrimes. Jo vaig trobar-me, al cementiri, amb el cas del Pastor Alemany que va salvar 65 persones a un incendi i a qui encara a dia d'avui, visitaven per agraïr la seva valentia.





Tot i així, encara hi ha gent que no els valora com amics, companys o família i continuen amb la maleïda frase de "només és un gos". Només? Digue-li això a totes aquestes persones que viuen gràcies a només un gos.



Més
Un cadell arriba a casa

Tots hem vist a les pel·lícules com arriba Nadal, un aniversari o semblant i al nen li regalen un cadell. Cada cop m'espanta més aquesta acció. M'espanta perquè quan arriba l'estiu, aquests cadells són els que, ja una mica crescuts, omplen les protectores i gosseres.

Quan una persona adopta un gos, ha de tenir molt clar que un gos no ha nascut ensinistrat i que no és feina de dos dies. Has de ser conscient que entra a casa per quedar-se tota la vida i és la seva responsabilitat educar i cuidar d'aquell animal. No és una joguina, ara ja és la teva família.




Per començar a ensinistrar un cadell has de tenir paciència. Moltíssima paciència. I ser constant. A base de repeticions, acaben entenent, i no pots deixar de fer-ho i cansar-te o tornem al principi.

Si el gos es fa les necessitats a casa, l'has de renyir en aquell precís moment. Quan més temps passa desde que ho ha fet, menys eficaç és. Amb un to de veu més greu i enfadat, el cadell entendrà que ha fet quelcom malament. Les agressions físiques no són necessàries. Al contrari, poden excitar el gos, fer que els seus nervis siguin pitjors i el confons. Educar no és pegar.




Perquè no es pixi per tot arreu quan és cadell, el pots ensenyar que ho faci a un lloc en concret de casa posant papers de diari, per exemple i treient-lo a passejar molt sovint, és clar.

Amb premis, ja sigui carícies o galetes per gos, ajudes a que relacioni que allò que fa és positiu i rebrà un premi. Passat un temps, ja no farà falta cap galeteta.

Mai deixeu res a l'abast d'un cadell. Quan són petits mosseguen tot i també ho mengen. Papers, mocadors, mitjons, restes de menjar, mobles... Els primers dies, mesos, us quedarà alguna senyal a casa que us recordarà sempre que el vostre gos va ser cadell. Jo encara tinc un moble rossegat per la Dana! Deixeu sempre joguines per ells i ensenyeu que allò ho poden mossegar tant com vulguin.




Jugueu amb ell sempre que podeu. Ells juguen amb la mare i els germans quan són petits. Es relacionen i aprenen. I ara ets tu la seva mare o pare, així que fes-ho, cansa'l i controla quan comences el joc i quan acaba. I, sobretot, amb quina intensitat es juga. Això també forma part de la jerarquia que s'ha de crear. Penseu que tots els hàbits que agafi de cadell, si no l'eduques, de gran formaran part de la seva personalitat. Potser et fa gràcia que s'emocioni massa quan és cadell i mossegui vés a saber què. No el deixis. Imagina un Gran Danés fent el mateix de gran. I llavors para'l...



Mai permeteu que faci un gruny o que mossegui de manera agressiva. No ho deixeu passar, per molt que sigui petit i no us faci mal (tot i que les dents dels cadells són agulles!). Quan Dana, la meva gossa, va tornar del seu ingrés al veterinari per la parvo, em va grunyir. Vaig posar-li menjar i vaig apropar-me a agafar una cosa al seu costat. Mai els molesto menjant. No per si em mosseguen o els molesto, sino perquè no trobo el sentit de tocar la moral a un gos quan menja i respecto aquest moment. Bé, doncs al veure'm a prop em va grunyir. Què vaig fer? La vaig renyir i va menjar amb la meva mà dins del seu plat fins que va acabar. Si tenia gana, havia de menjar al voltant de la mà. Mai més ho va tornar a fer i mai més vaig haver de renyir-la.

Hi ha moltes més coses a dir, i tenim temps per comentar-les. Continuarà!
Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )