No vull humanitzar el meu gos

Potser molts de vosaltres no esteu d'acord amb aquest post d'avui. Però vull dir la meva opinió sobre el fet que molta gent intenti humanitzar un animal. En aquest cas, un gos. Però ho penso de tots. I començo dient que aquest escrit es tracta de la meva opinió personal, per evitar qualsevol malentès.

He sentit a gent dir que això de les jerarquies ho veuen malament, que ells són tots iguals, pensant que així s'estimen més el gos. No és veritat i no feu mal al gos per dir que tu ets el líder. No sou iguals. Ell necessita aquesta jerarquia. Si fos un gos salvatge i visqués amb altres gossos, la jerarquia seria obligada. No podem humanitzar els gossos, no els fem cap bé. Evidentment, jo m'estimo molts gossos més que a moltes persones. Però són gossos, i han de viure feliços de ser gossos i tenir-me a mi al seu costat com una amiga per sempre.

El fet de vestir el gos, tampoc ho he fet ni faré mal. Si que és veritat que hi ha gossos petits que per falta de defenses, per clima o diferents qüestions, tenen fred i els posen roba perquè no ho passin malament. No em refereixo ni a aquests, ni als que per una necessitat de salut, sigui la que sigui, portin roba, peücs o el que calgui.

A molts dels gossos que els possen gorres, jaquetes o semblants no els agrada portar-ho, i es senten degradats i desprotegits.

O aquests gossos que gairebé no toquen terra. Els "gossos bolso". No és positiu per ells. El tornes feble, indefens a moltes coses del seu voltant. No fa exercici, es torna mimat i, a vegades, consentit, perquè a vegades aquests gossos també són poc disciplinats pel propietari.

Un cop vaig veure una noia de genolls a terra demanant el seu gos (un cadell de golden) que si us plau s'aixequés i caminés, que havien de marxar. Després de deu minuts (de rellotge) de veure-la, em vaig apropar amb la meva gossa Dana, per preguntar-li què feia. Em va dir que parlava amb ell per marxar però no li feia cas. Li vaig dir que era un gos, que amb paraules no entendria res perquè no parlava. Ho vaig fer educadament, al·lucinant amb la idea que ella creia posible. Li vaig dir que tirés de la corretja, que ell la seguiria i amb el temps entendria que "anem" era marxar a casa. I em deia que li feia por fer-li mal. Al final vaig marxar i ella encara continuava allà, cada cop més desesperada.

Sóc la primera que parla hores amb el seu gos i sé que a vegades m'entén però moltes no. El que m'importa és que m'escolta i sap diferenciar els tons de veu, que sap quan estic bé o malament, contenta o trista. Però sé que si li dic que em passi el comandament a distància de la tele, no ho farà, per molt que li expliqui. Una altra cosa és l'ensinistrament, és un altre tema.

Un gos és un gos i per això és realment tan meravellós. Hem de deixar que ho sigui, és la seva naturalesa i és com el fas feliç. És com si a un nen petit li dius que no jugui a terra que s'embruta (que també hareu vist això mil cops). Un nen s'ha d'embrutar, ara que pot. Ha de jugar i disfrutar de la seva infantesa, igual que un gos del fet de ser un gos. Domesticat, sí, però un gos.

Tot i així, és evident que sí que deixem que facin coses que en llibertat no farien. Ja sigui dormir al nostre llit o sofà (qui ho permet), no haver de caçar per alimentar-se, viuen a una casa i no a l'aire lliure... Però crec que això forma part de la seva situació d'animal domèstic i educació per ser capaç de viure amb nosaltres, no d'humanització. Hem de separar una cosa de l'altra.

Sé que molta gent actua d'aquesta manera amb el seu gos perquè creu que així li dóna més carinyo, que el tracta millor i ho fan amb tota la bona fe del món. Però sempre he pensat que és un error, i aquí intento explicar-ho de la millor manera possible, sense ofendre ningú. Entenc per què ho fan, però m'agradaria que entenguessin que no menysprees l'animal per tractar-lo com un gos, sinó al contrari. Jo no menjo amb un plat estirada a terra, i no per això el meu gos m'estima menys.

Un gos necessita córrer, jugar, cansar-se... i ser un gos.