Un dia a la Protectora d'Olesa

Ahir va ser un dia intens, digne de ser recordat i repetit!

Vaig conèixer la Protectora d'Olesa gràcies a una nova gran amiga. Va ser un dia esgotador, però sempre que vaig a una Protectora, el sentiment de satisfacció per haver ajudat, ni que sigui una mica, als gossos que hi són, fa que tregui forces d'on sigui per continuar.

Només arribar en cotxe, vaig veure dos gossos que ens acompanyaven. I a mesura que avançàvem, hi havia molts més, estirats al voltant, fent que haguéssim de vigilar molt a mesura que entràvem per no atropellar cap. Vaig preguntar com és que estàven per allà, sense tancar, i em van dir que aquests eren els gossos que no marxaven, i podien estar lliures a l'espai. Tots ens van rebre amb alegria i buscant el carinyo del desconegut.

Els espais no tenen res a veure amb la Protectora on jo estava, de ciutat, amb gàbies de 2 x 2 on trobaves de dos a tres gossos convivint junts. Aquí són molt més grans, i pots trobar 6 gossos al mateix lloc. Com espai, és molt millor per ells, tot i que alguns, com sempre passa, no poden tenir aquesta llibertat i les seves gàbies són molt més petites.

De tots els gossos que vaig veure, cap em va ensenyar les dents. És increïble i mai deixaré d'admirar, la capacitat que tenen per, tot i haver estat abandonats, maltractats o despreciats a la seva vida anterior, continuen confiant en l'ésser humà i busquen el seu carinyo i protecció. Sempre amb l'esperança de poder tenir una família que els estimi i cuidi com mereixen.

La higiene dels seus espais és el pitjor de tot. I no perquè la gent que hi és no faci tot el que pugui, sinó perquè falten mans. Poca gent per tants gossos. I afegim el fet que allà no arriba l'aigua i ha de venir un camió a omplir la cisterna. Això són molts diners, ja ho imagineu. Tampoc hi ha mangueres que arribin a tot arreu. Crec que només hi ha a dos llocs a un terreny enorme, així que ompliem garrafes i les portàvem on netejàvem per poder deixar les gàbies en bon estat. Gàbies que els gossos comparteixen amb les rates de la muntanya. Per les rates és un paradís. Roben pinso, aigua i procreen, sense que ningú pugui evitar-ho.

A una zona aïllada hi havia una mare amb els seus set cadells. Una mare poruga, que no va sortir a saludar, potser per la seva història al passat. Els cadells ja han nascut abandonats. Quan vaig entrar a veure'ls, tots van venir corrents, a omplir de petons, mossegades i carícies. La seva natura és apropar-se a l'humà sense pensar en perill.

Segurament aquests cadells seran adoptats abans que molts altres, ja adults, que esperen una casa on viure la resta de la seva vida, però mai es sap. Si passa el temps i no han estat adoptats, passaran a ser invisibles, com molts dels que vaig conèixer, que porten anys a la Protectora.

Els cadells sempre són adorables i se'ns cau la baba quan veiem un. Aquest cadell creixerà i s'haurà d'educar i cuidar. Per sempre. Quants casos hi ha de gent que adopta un cadell i després es desfà, quan ja és més gran? Com ja he dit, el seu instint és el de relacionar-se amb nosaltres sense por, jugant. El meu és donar carinyo, cuidar i estimar aquell gos tota la vida. Per què tothom no ho sent així?

Heu vist que els gossos están bé, que estan contents. Bé, això és perquè en aquell moment els estàs donant carinyo i atenció, i ells ho agraeixen. Però no oblidem com estan.

En gàbies. Tancats. Gairebé sols tot el dia.

Gossos que et criden quan et veuen passar perquè els vegis i facis cas. Que intenten que et fixis en ells i fan que t'apropis i, ni que sigui a través de la gàbia, els toquis i transmetis una mica d'amor.

Un cop acabada la feina, quan ja no podiem més, vam seure a descansar una mica abans de marxar. No hi ha res millor que fer-ho i veure com s'apropen dos gossos inseparables a agraïr-te tot el que has fet.

Deixeu-me imaginar que aquest era el motiu, tot i que ho fessin pel simple fet de buscar carinyo. A canvi del que vam fer, crec que aquesta és la major recompensa. Aquesta i la seva adopció.

Així que des d'aquí faig una crida. A futurs adoptants que busquin un gos per tot la vida. A voluntaris disposats a ajudar i cuidar a aquests gossos que tant ho necessiten. A ajudes económiques, que sempre són benvingudes.

I no només parlo de la Protectora d'Olesa. Si esteu lluny, sempre tindreu una Protectora al vostre voltant, que necessita ajuda, mans, difussió. 

Només ens tenen a nosaltres, ells no tenen veu.

Fotografies fetes a Animals Sense Sostre, Refugi d'Olesa de Bonesvalls. Trobareu el link a la seva web a l'apartat d'enllaços interessants.