Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats. Mostrar tots els missatges
Cop de calor en gossos i consells per l'estiu


Estem tenint una calor molt forta i els animals la pateixen molt. La diferència és que nosaltres sabem quan aturar-nos i decidim què fem i què no depenent com ens trobem. Us diré alguns consells pels gossos en aquests dies!

Les passejades les hauríeu de concentrar a hores que no faci tanta calor: a primera hora del matí i al vespre. A mig matí, migdia o a la tarda la temperatura no és adequada per hores de passejada, carreres i jocs, i molt menys a ple sol!

A la muntanya amb la Vodka, la Hiska, el Bruce, el Hegel i el Blake


Busqueu sempre l'ombra i zones que no siguin asfalt, a poder ser, tot i que a la ciutat això es pot tornar complicat. Com ja us vaig comentar al post sobre com protegir els coixinets dels vostres peluts, hi ha cremes protectores i, si és necessari, sabatilles!

Aigua fresca al seu abast és imprescindible i a les passejades, si han de durar una mica, també. Mullar el seu cap, potes, coixinets i aixelles els refrescarà i ajudarà a estar millor.

Vodka

A vegades és el mateix gos qui et diu que no vol caminar més o no vol sortir per culpa de la calor. Intenteu no forçar, que ells també tenen un límit i no hem de voler que juguin durant hores quan ens va bé a nosaltres, sinó quan sigui bo per a tots.

Obélix

Vigileu amb el mite de tallar el pèl del gos (rapar, millor dit) per a què no tingui tanta calor, ja que el pèl els protegeix tant del fred com de la calor. Tallar curtet sí, però no massa, no és necessari. Si ho feu per higiene ja és un altre tema, és clar!

Els cops de calor (hipertermia) més habituals són per deixar als gossos tancats al cotxe a ple sol amb les finestres tancades i sense aire condicionat. I això no passa per deixar al gos durant una hora, sinó per deu minuts, o menys. En uns minuts l'animal pot morir per culpa de la calor. Els símptomes en el gos són marejos, vòmits, diarrees... fins i tot entrar en estat de shock o perdre el coneixement. Si heu de viatjar amb el vostre gos informeu-vos molt bé d'on anirà si és a un vaixell, tren... Les altes temperatures als cellers poden ser mortals.

Si creieu que el vostre gos està patint un cop de calor (la seva temperatura supera els 39 graus) podeu portar-lo a una zona d'ombra i remullar-lo amb aigua fresca (no gelada). No el tapeu completament amb tovalloles mullades, només refresqueu el seu cos amb elles.

Hayko


També podeu remullar en alcohol les seves extremitats a la vegada que ajudeu a què circuli millor la sang per elles fins que noteu que la seva respiració va baixant d'intensitat.

Només que veieu que el gos millora una mica, aneu al veterinari sense esperar ni un segon. I depenent de l'estat de l'animal, el porteu directament!



Els gossos suen, sobretot, a través dels coixinets, mitjançant el panteix. És important que si en un moment donat porta morrió sigui dels que li deixin suficient espai per panteixar i poder regular així la seva temperatura.

Passejant amb l'Omby, la Polka i el Blues


Hi ha molts gossos que viuen sempre a l'exterior, desgraciadament. Gossos que, a vegades, no tenen ombra ni un lloc on refugiar-se i, si en tenen, estan a l'exterior i la calor els afecta durant hores encara que no sigui amb el sol directament. Qualsevol efecte extern meteorològic com pluja, humitat o calor, el viuen de ben a prop sense poder fer res. Passa el mateix si es queden tancats a llocs petits i sense ventilació.

La digestió és millor que la facin en hores que no faci tanta calor. Molts ja haureu notat que els vostres peluts no reaccionen fins a les set o vuit de la tarda i que quan més mengen és a la nit o a primera hora del matí. I és millor d'aquesta manera.

Els gossos amb més risc són els cadells, els vellets i les races braquicèfales com el carlí, el bull dog o el pequinès, amb problemes respiratoris.

Max

El sobrepès també els afectarà més en èpoques com aquesta, tot i que per la seva salut ja no és bo en cap moment.

Espero haver ajudat una mica i fer que portem aquesta horrorosa calor de la millor manera... I si és anant a platjes per a gossos, rius o llacs, encara millor!

Més
El Gaucho, un company fins el final


En aquest mes de maig ja fa 16 anys de la història del gos conegut com El Gaucho i voldria fer el meu petit homenatge a aquest pelut i a tants altres que ens demostren el que volen dir paraules com Amor i Lleialtat.

Vivia amb el seu propietari a Villa del Carmen, Uruguay, i estaven molt units. Sempre anaven junts a tot arreu i es feien companyia mútua.

Desgraciadament, l'home va patir una greu malaltia i el van haver d'ingressar a l'hospital Dr. Emilio Penza, a Durazno, deixant sol a Gaucho.

El gos, perdut sense el seu amic, va fer tot el camí en la seva busca i el va trobar, a més de 50 quilòmetres de distància, a l'hospital. I allà es va quedar, a les portes, esperant pacientment a l'home que ja no tornaria a sortir.


Els treballadors de l'hospital el coneixien i admiraven pel gran carinyo que mostrava. Diuen que quan l'home va morir, es van sentir els plors de Gaucho des de la sala, patint la seva marxa.



Va acompanyar-lo tota la seva vetlla fins al cementeri, on descansaria el cos del difunt, i on el Gaucho passaria la resta de la seva vida, sense separar-se del lloc només que per buscar menjar i aigua.

Quan el gos va morir, tothom va sentir una gran llàstima i li van fer una estàtua de bronze i una placa commemorativa per lloar la fidelitat i amor d'aquell gos, col·locada davant el cementiri que diu:

LOS DURAZNESES A "EL GAUCHO"
POR TU INIGUALABLE LEALTAD,
POR HABER SIDO NUESTRO,
POR DARNOS TU LEYENDA.
DURAZNO, MAYO DE 1999


Fins i tot a El Diario de Mañana, de Montevideo, el periodista Antonio R. Cabanas, va escriure un article sobre el Gaucho explicant la selva història, segurament commogut pel que havia vist.






Aquest és l'emotiu cas de Gaucho però coneixem i en sabem de molts més que viuen i moren als peus de tombes, fent companyia fins al final al que va ser el seu gran amic en vida.

Si algú continua sense entendre per què diem que són membres de la nostra família em farà certa llàstima ja que mai arribarà a saber el que és sentir aquest amor incondicional. Per part de tots dos.


Més
Frank i Men in Black


Ja que publico vídeos musicals amb gossos, parlo dels Famosos i els seus Gossos... Per què no incloure gossos que apareixen al cinema o les sèries? No cal que siguin els protagonistes, ni molt menys. No heu vist mai una pel·lícula on surt un gos entranyable, company dels protagonistes? O una sèrie on la família té un gos? O...? Mil coses més! I també estic pensant en dibuixos, eh?

Per estrenar la nova etiqueta de Gossos Televisius, el primer que m'ha vingut al cap és el Frank, el carlí de Men in Black.


Més
Becerrillo, la pietat d'un gos


El gos Becerrillo, un alano espanyol, com molts dels gossos utilitzats per l'exèrcit durant la conquesta americana, forma part de la llegenda.

A les batalles i conquestes era comú que els soldats ensinistressin i portessin gossos amb ells per matar, empresonar i atacar quan ells creien necessari. Llençar a algú als gossos era habitual i ells destroçaven a la seva víctima, com els havien ensenyat a fer.


Més
Hugh Jackman i el seu gos Dalí


Potser no us crida gaire aquesta nova etiqueta que he creat de Famosos i els seus Gossos però, nois, és que a mi m'interessa (o com a mínim em fa gràcia saber) tot el que estigui relacionat amb ells…

El Hugh Jackman, actor australià de pel·lícules com X-Men, Les Misérables o Prisoners, és un enamorat de la obra del Dalí i aquest és el nom que li va posar al seu gos, un petit Bulldog francès.


Més
Balto, el gos llop, i el seu company Togo


La història del Balto, el gos llop, a molts us sonarà per la pel·lícula de dibuixos del 1995 però heu de saber que, tot i que la història és certa, hi ha alguna diferència...

Balto va nèixer al poble de Nome, a Alaska. Els seus dos primers anys de vida els va dedicar a portar subministres als nens que ho necessitaven però se'l va considerar lent i poc apte per aquesta feina.


Més
El Pastor de Brie, o Briard


El Pastor de Brie, també conegut com Briard, el trobem a França, sobretot al nord, tot i que ja el podem veure a Europa i Estats Units, sobretot. És una de les races pastores més antigues amb el Pastor del Pirineus. 



Més
Cava-poon-chon és una joguina o un gos?


Mai deixaré de sorprendre'm amb les "grans" idees dels humans per crear noves races. Sobretot quan es tracta d'una creació com aquesta on sembla més que estiguin fent un peluix amb qui poder jugar i que no molesti, una nova raça anomenada "Cava-poon-chon".



Resulta que han mesclat tres races diferents (Cavalier King Charles Spaniel, Poodle miniatura i Bichón Frisé) per crear la raça Cava-poon-chon, un gos que viurà més anys (pot viure uns vint anys pel que diuen), és hipoalergènic i sempre tindrà cara de cadell. Aquest gos ha estat creat a Arizona, a Estats Units, per la Linda i l'Steve Rogers amb l'ajuda d'un genetista i un veterinari reproductiu.

Jo llegeixo aquesta notícia i només amb el titual no puc evitar pensar "quina puta merda és aquesta". Va ser la primera frase que vaig pensar i vaig escriure a la persona que em va enviar l'article. Un gos creat per tenir més anys (veurem la qualitat de vida de tots aquests anys), que pots escollir entre diferents colors (sí, heu llegit bé), que mantindrà la cara de cadell (és clar, que així és més maco i el que importa del teu gos és que sempre sigui maco), hipoal·lergènic (així no provoca al·lèrgies, és clar, l'hem de fer a la nostra mida), poden tenir el pèl arrissat o molt arrissat, com vulguis (ahà…), que no borda mai (això m'agradaria saber com ho han aconseguit, si és que ho han fet, a no ser que directament no tingui cordes vocals)…



Més
Un gos et canvia la vida


He viscut amb gossos tota la vida. Des de que tinc ús de raó, hi ha hagut un al meu costat.

Criar-me i créixer amb gossos ha fet que sigui qui sóc avui en dia i que els estimi i respecti com ho faig.

Ara bé, no tot és tan fàcil ni maco com es veu a la televisió. Tot té coses positives i els canvis a la teva vida s'han de mencionar...

Sóc una enamorada de la natura i des de sempre he anat ja fos cap de setmana amb mons pares, escapades de més gran i ara vivint a Gelida. Però em dieu d'anar a passejar per la muntanya sense un gos i us diré que no em ve de gust. Això és així, no ho puc evitar. Serà que també sóc una mica gossa però no hi ha manera… Això sí, amb un gos amb mi, buscaré rutes, excursions i qualsevol lloc on poder deslligar al pelut i disfrutar només veient com corre i juga per tot arreu. No em canso, no m'adono i han passat dues hores de passejada. O més!




Amb un gos el teu dia a dia canvia radicalment. Vols sortir una nit de festa amb els amics? Fes-ho, és clar, però no pensis en tornar a casa i anar a dormir, si arribes de matinada. Obriràs la porta, fet pols, i el tindràs allà, rebent-te amb la mateixa alegria de sempre, esperant que el treguis a passejar. Són les sis de la matinada? Has begut? Estàs cansat? Et fa mal el cap? Què importa?? No t'asseguis, no et relaxis o ja no hi ha retorn. Obre la porta, saluda'l, agafa la corretja i al carrer. Ja podràs dormir després.





Si és un cadell la cosa millora. Aprens a ordenar i evitar col·locar coses a mobles per sota de la teva cintura, al seu abast. Perquè són ninjas. I no parlo d'oblidar minuts una cosa a la taula. Parlo de segons. Posa menjar a la seva alçada, gira't i torna a mirar. Màgia!! El dia que això et passa mires al teu gos pensant "no pot ser, però si ha estat un segon que m'he aixecat!" i et trobaràs amb diferents opcions:




1.- S'estarà relamint mentre et mira, ben content i orgullós del que ha fet, sense cap remordiment. Potser fins i tot et mourà la cua demanant més.
2.- No el veuràs. Estarà amagat devorant (no menjant) el que t'ha robat el més ràpid que pugui abans que li treguis.
3.- Es farà l'innocent. No veuràs res estrany. Estarà quiet, com si res hagués passat (ho ha tragat sense mastegar), potser mirant cap a una altra banda, fent-se el despistat.

Allà veus que els teus costums han de variar una mica… Comences a tancar la porta de la cuina quan surts, vigilant de no deixar-te'l a dins. Perquè aprenen a entrar sense que t'adonis i robar de les escombraries o d'on sigui. Però t'adones que el menjar no és la única cosa que has de vigilar.




Un dia t'aixeques i veus un tros de paper a terra. O un mitjó. O cartró. O… De tot. Pots trobar de tot. Et lleves i t'ho mires sense saber què és o d'on ha sortit. I comences a seguir rastres. A vegades són trossets minúsculs de paper que van fent camí. A vegades el rastre és de baba i a vegades és una mica de tot (una gran nit pel teu gosset). I si és paper de wàter, encara serà més divertit. Així que comences a ordenar millor la teva roba i no deixar res a la vista. Res que a ell li pugui atreure. És a dir: TOT.




Si quan trobes el mitjó (per exemple) és a la seva boca i no t'ha passat mai abans, patiràs el que es diu la lluita-joc desesperada. El veuràs feliç amb el mitjó (és un exemple perquè pot ser roba interior, polsera, samarreta…) i pensaràs que el millor és còrrer cap a ell i treure-li. ERROR. Veuràs com només començar a còrrer cap a ell comença la persecució de "Que no estic jugant, eh? Dona'm això" davant els grunys juganers del teu gos movent la cua com un boig, esquivant tots els teus moviments i saltant per on sigui perquè no l'agafis. I si ho aconsegueixes i agafes el mitjó, ja l'has perdut. Acabaràs amb un tros tu i un tros ell perquè estirarà i estirarà sense miraments. Això si no ha tragat directament el que tenia quan ha vist que t'aixecaves com un boig cridant "No" i movent els braços a l'aire.




I ai les passejades... Quins grans primers moments. Tu el treus feliç, és un gran dia, pensant que et farà cas a la primera, que ja et pots oblidar dels pipis a casa i que ara ja està tot ressolt. El teu gos et demostrarà que mai es pot ser tan confiat. Què et pensaves?

Surts i ell veu un altre gos. I com encara és cadell i no has pogut fer res per empitjorar o ajudar a la seva relació amb els gossos, de manera natural ell voldrà anar. Vull dir, estirarà amb totes les seves forces potser bordant i xisclant com un boig davant la teva cara d'espant intentant controlar la situació. Perquè l'altre gos potser està dos carrers me enllà. Decideixes apropar-te i si tens sort i l'altre propietari és agradable, t'esperarà. Si no, protagonitzareu una presecució digne d'una pel•lícula d'acció. Un cop arribis al seu costat vés preparat per passar-te l'estona dient "ai, que s'ha liat la corretja, perdona" o "ai, és que no puc, eh? Ja s'han tornat a liar" tocant més del compte al desconegut de l'altre gos amb somriures incòmodes i mirades de reüll al teu gos que, feliç, juga amb l'altre com si no existís demà.




I un dia decideixes deslligar-lo. Fer la prova. Ell ja et coneix i et fa cas, no? Ja... Hi ha taaaantes coses que pots descobrir del teu gos en un moment... 

Si hi ha altres gossos allà potser descobreixes el seu costat lladre. Robarà ninos, pilotes i branques de la boca del gos que sigui o a la mínima que no mirin. I potser després no les tornarà, davant la mirada impacient de l'altra persona estaràs intentant obrir la boca del teu gos balbotejant paraules de disculpa de "ai, com és de tossut" amb ell mantenint la boca tancada amb una força que no sabies que tenia. He arribat a veure a un gos sortir corrents, sentir el plor d'una nena, i veure'l tornar amb el nino de la nena a la boca. El nino estava a terra i ell va aprofitar per robar-li. Una imatge que no podré oblidar…




O es llençarà a la gent per saludar a les persones. Tu veuràs com agafa velocitat poc a poc i ja pots cridar (sempre et sent, una altra cosa és que vulgui fer cas), còrrer darrera... També pots avisar a la persona que rebrà, més que res perquè estigui preparada. 




O el costat detectiu privat. Investiguen sense deixar-se veure. Uns riures... Abans estava al teu costat, ara ja no. El sents, potser, però no el veus. Apareixerà uns segons d'entre plantes, arbres o herbes amb cara de transtornat, feliç de tantes olors i coses per menjar (és possible). Et mirarà i quan el cridis tornarà a desaparèixer. Molt divertit. I quan més et desesperis, pitjor. Això que quedi clar. El teu to d'angoixa augmenta la seva excitació i poques ganes de tornar amb tu.




I les visites a la muntanya? Potser ja el controles i va amb tu però tens la idea d'anar a un lloc per on, per exemple, passen cavalls. El teu gos aixecarà el morro en un moment donat, com si estigués anat, i sortirà corrents. No sabràs què passa fins que el vegis tornar o el trobis en plena acció: restregant-se, feliç, sobre un gran fem de cavall o vaca o el que sigui. Perquè li encanta. I potser el sabor també.




I no us penseu que el vostre gos us protegirà passi el que passi per norma. Potser tens un gos que creus valent, lleial, que ho donaria tot per tu i de sobte un dia s'apropa algú sense que el vegi, per saludar o pel que sigui, o es sent un soroll molt fort, o lladrucs de gossos massa a prop i podràs veure com el teu gos comença a còrrer amb els ulls més oberts que mai, cagat, oblidant que estàs allà i t'està deixant enrera. Potser es gira per veure on ets però a 100 metres i encara preparat per tornar a fugir si és necessari. El moment en que t'adones que primer va ell i sí, es preocupa per tu (veus que et mira des de lluny) però, ei, que no s'ho pensa a l'hora de fugir!



Coneixeràs a moltíssima gent nova. Moltíssima més de la que creus, sempre que socialitzis al teus gos i et relacionis amb altres. Però ja no seràs "Cristina" mai més. Seràs Cristina la de la Dana (Nuka, Bobby, Thor, Vodka…). i això amb sort perquè normalment seràs únicament "la de la Dana".



Això són només uns exemples dels canvis a la teva vida que tindràs (o patiràs) amb un gos a casa. Patiments que jo no canviaria per res. Si voleu, un altre dia continuem amb més d'aquestes anècdotes que ens fan més divertit el nostre dia a dia i fan que, sense adonar-te, et tornis més sociable, més carinyós, responsable i esportista del que eres. I com agraeixo aquests canvis…



Més
La fidelitat del gos Canelo, a Cadis


Canelo era un gos sense raça, company d'un conegut sense-sostre de Cadis. Els podies veure passejar cada dia pels carrers, sempre junts, fent-se companyia l'un a l'altre.

Aquest home anònim, de qui desconec el nom, tenia problemes renals i havia d'anar un cop a la setmana a l'hospital per fer-se un control. Un dia va tenir complicacions durant el tractament i va morir a allà mateix. Canelo, que cada dia l'esperava a la porta, va veure que el seu amic no sortia però no va perdre l'esperança i el va esperar i esperar... durant 12 anys.




Més
Fido, "fidel" en llatí, feia honor al seu nom


La majoria de nosaltres coneixem la història de Hachiko, el gos que va esperar durant anys la tornada del seu propietari a casa a l'estació de Shibuya però la veritat és que, com el Hachiko, hi ha hagut molts altres gossos que ho han fet, sense perdre l'esperança, durant tota la seva vida, exemples de Fidelitat i Amor.

Aquesta és la història del Fido (paraula que en llatí vol dir fidel), d'un petit poble a Itàlia del municipi Borgo San Lorenzo.



Cap a l'any 1941, el jove Luigi va decidir adoptar amb la seva dona a un mestís que va trobar ferit al carrer, al que dirien Fido. El seu company pelut l'acompanyava cada dia a l'estació de ferrocarril, a 2 quilòmetres de casa seva. Després, el Fido tornava a casa fins que arribaven les 17:30h, hora en que Luigi tornava de la seva feina de fuster. I el Luigi l'estava esperant a aquella mateixa estació, sempre puntual, per tornar junts.




Aquest dia a dia va canviar repetintament quan el Luigi va ser reclutat a l'exércit i enviant al front rus l'any 1943. Però per Fido no va haver cap canvi i cada dia anava a esperar al seu amic a l'estació, apropant-se als vagons, un a un, per olorar i buscar on era. Quan tothom marxava i no hi havia ningú a l'estació, el Fido, trist, tornava a casa.




El Luigi no va tornar mai a casa i els anys passaven. A principis dels anys 50 el Fido era gran i tenia artritis. El camí que ell sempre havia fet en poc temps, es convertia en hores difícils que el deixaven esgotat. Però no per això deixava d'anar tots els dies a esperar la tornada del seu company.

Una tarda d'hivern amb una gran tormenta de neu, el Fido no va poder aguantar i es va desplomar sobre la neu, a mig camí.




Tot el poble el coneixia i van plorar la seva marxa. Va ser aquesta gent modesta, que veien cada dia com arribava el Fido a l'estació i coneixien la història, qui va col·laborar per fer l'estàtua commemorativa que es troba actualment a aquella mateixa estació amb un epitafi on es pot llegir: "Un exemple per a tots els humans del que és la màxima expressió del que és  AMOR i FIDELITAT".




La notícia de la mort del Fido va ser anunciada al diari a un article de primera plana. Va commoure a tothom, o gairebé, ja que la primera estàtua que es va fer va ser destruïda per uns vàndals (gent sense sentiments hi ha a tot arreu, desgraciadament) i l'alcalde del municipi va encarregar la creació d'una segona feta de bronze, que és l'actual.


Més
La història de l'Owney, gos viatger


Fa uns 125 anys, a la oficina postal d'Albany, Nova York, els treballadors que estaven catalogant bosses de correu van trobar a un cadell que dormia entre un munt de paquets de correu ferroviari, resguardant-se del fred. Aquest petitó va ser batejat com Owney.




El gos es va criar entre bosses i paquets postals i va adonar-se que els trens eren el seu millor refugi al fred, així que allà és on anava a descansar molts cops. El problema era que cada cop que feia això, despertava a un lloc diferent, depenent del trajecte que havia fet aquell tren. Però, d'una manera o altra, l'Owney sempre trobava el camí de tornada a casa, a Albany.

Quan els treballadors es van adonar que passava això, van decidir posar-li una plaqueta identificativa i un collar que digués que l'Owney era "Propietat de la Oficina Postal d'Albany".




Amb el pas dels anys i tants i tants viatges que va arribar a fer aquell pelut, se'l va conèixer com "el gos de la sort" ja que cap tren en el que va viatjar va ser mai robat ni va patir cap accident.

De manera eventual, van començar a donar-li postals, medalles o etiquetes de correu indicant on havia estat, on havia viscut l'aventura d'aquells dies.




Els seus viatges no es van limitar als trens dels voltants, sinó que va arribar a viatjar en vaixell i, per correu internacional, conèixer Àsia i Europa. Però l'Owney sempre tornava a casa, gràcies a la placa identificativa que li havien col·locat els treballadors de Nova York un temps abans.

L'Owney va morir l'any 1897 per una ferida de bala, de la que no s'explica res més ni es sap com va passar. Durant els seus 11 anys de vida havia acumulat prop de 1017 medalles, estampetes i altres identificacions que demostrarien centenars de llocs visitats i aventures viscudes. Fins i tot va ser fotografiat i filmat per aquella època.




Actualment es pot trobar el seu cos embalsamat (cosa que a mi no és que m'agradi gaire, em fa coseta veure els animals així, per dir-ho finament) al National Postal Museum, amb les medalles i cartes que s'han pogut conservar dels seus viatges.


Més
La fidelitat té un nom: Bobby de Greyfriars


Bobby era un gos de la raça Skye Terrier, propietat del policia local d'Edimburg (Escòcia) John Gray. 

John era, segons diuen, jardiner de professió, però per necessitats econòmiques va començar a treballar amb la policia com a vigilant nocturn.




Desde que van adoptar a Bobby van ser companys inseparables però, desgraciadament, la tuberculosi va afectar a John Gray i se'l va endur el 15 de febrer de 1858.

Al funeral, Bobby va estar present, i també va seguir a la gent fins el cementiri Greyfriars Kirkyard, on John va ser depositat. Amb un amor, fidelitat i lleialtat extrema, Bobby va passar els seus propers 14 anys a la tomba del seu amic, fent guàrdia i companyia a en John Gray.




El gos es negava a apartar-se de la tomba, tot i el fred i la gana que a vegades passava.

Tres anys després de la mort d'en John Gray, el Castell d'Edimburg va començar la tradició de disparar cada dia a la una perquè tots els ciutadans ajustessin els seus rellotges. El Bobby es va fer amic d'un dels soldats que participava d'aquesta acció, Scott, i l'acompanyava quan ho feia. Just després del tret, el gos corria cap a un restaurant que es deia "The Eating House" on el propietari li donava l'esmorzar.




Molts ciutadans es van encarinyar del Bobby i li van arreglar una espècie de refugi als terrenys de l'esglèsia, tot i que els gossos no estaven permesos a la zona de sepultures. També li portaven menjar i aigua, sensibilitzats per aquest acte de fidelitat.




Al 1867, davant el crexiement de gossos abandonats, les autoritats van aprovar una llei que obligava a registrar a tots els gossos d'Edimburg i el que no ho estigués, seria eliminat. Sir William Chambers va decidir pagar la licència d'en Bobby i li va fer un collar amb una placa de bronze on es llegia "Greyfriars Bobby from the Lord Provost - 1867 - licensed". Collar que actualment es pot veure al Museu d'Edimburg.




Bobby va morir sobre la tomba de John Gray l'any 1872. Un any després, la Baronesa Burdett Couts va fer esculpir una estàtua en memòria d'aquell gran gos, i una font per conmemorar la vida del Bobby. Aquella estàtua va ser construida fent que el gos mirés cap a la tomba d'en John Gray, enfront de l'esglèsia de Greyfriars, al sud del pont George IV.




En Bobby va ser enterrat a escasos metres del seu propietari.




El 13 de maig de 1981, la Dog Aid Society d'Escòcia va agregar una petita làpida on es llegeix  "Greyfriars Bobby - died 14th January 1872 - aged 16 years - Let his loyalty and devotion be a lesson to us all".



Aquesta història ha estat escrita per diferents autors fins que els estudis Disney van decidir fer una pel·lícula de la història basat en el llibre de Eleanor Atkinson, que es diu Greyfriar's Bobby.



Més