Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Homenatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Homenatge. Mostrar tots els missatges
Ara descansa, Blues...


Els que em seguiu ja fa temps segur que coneixeu al Blues, a l'adorable i tranquil Blues.



Aquest mes de setembre ens ha deixat i, tal i com li he demanat a la seva salvadora (no et puc dir d'una altra manera, Alex), que el va adoptar quan ell ja tenia lupus, artosi, dolors... volia escriure un post en la seva memòria. Perquè el Blues, junt amb la seva companya Polka, i la Crystal o la Frida, que ja no hi és (ara estarà amb el Blues una altra vegada), són importants per a mi. Molt.

Si no el coneixíeu, contineu llegint i l'estimareu al moment. Si el coneixíeu, recordem-lo amb un somriure.

El Blues va arribar ja fa més de dos anys a casa de vacances, acompanyat de la Polka. Des del primer dia em vaig enamorar d'ells. Tranquils, carinyosos, sociables...


El Blues estava molt sord i no tenia gaire bé les potes de darrera. Però ell era feliç, no patia dolor, i li encantava sortir a passejar. Marxàvem a la muntanya i a vegades només ens quedàvem asseguts, tranquils, respirant i gaudint del silenci. 

A casa descansava i dormia, tranquil. Ja era una mica gran però quan el miraves s'animava i venia en busca de carícies, deixant enrera coixera i edat. Enganxava el seu cap en tu i es quedava allà, buscant carinyo. 


Era molt sociable i li agradava estar amb altres gossos, sobretot amb els petits. Quan veia un estirava i estirava per apropar-se a saludar, ben content. I amb els gossos que va conviure a casa, com el Collin, la Xula, l'Omby, el Coco o el Charlie (amb qui va arribar a fer carreres per la muntanya!!) sempre va estar bé, a gust, feliç de la companyia i agraint qualsevol gest.

Passejant amb la Polka, la Crystal i el Coco

 Amb la Polka i el seu amic de vacances, el Charlie
Corrents amb el Charlie. Increïble!

Dues vacances de Nadal van venir a casa de vacances, aquests dos últims anys, i passar les vacances amb ells us puc assegurar que són realment un plaer. Ens encantava (i ens encanta) que vinguéssin i viure el Nadal amb ells. 


Les primeres vegades baixava al jardí sense problemes, tot i que amb compte. La seva mobilitat no era la mateixa que la d'un altre gos, així que l'ajudava a baixar les escales del pis que tenim fins el jardí i allà olorava, caminava, prenia el sol i es relaxava vàries vegades al dia. 

Aquesta última vegada li costava més i les passejades eren al carrer, era millor no fer baixar cap escala. I ell gaudia igual.


Aquesta última vegada, al desembre de l'any passat, ja vam veure que havia empitjorat i les potes no responien igual. Es cansava més i li costava caminar. No patia, però les passejades es van tornar curtes i molt més relaxades. Tornàvem a casa i s'estirava, sempre a prop teu. 


Mentre escric aquest post em cauen les llàgrimes de pena però també d'alegria per haver pogut cuidar del Blues a casa, haver pogut viure dies i vacances amb ell i saber que hi ha persones com l'Alexandra que adopten i acullen als animals que més ho necessiten, que menys sortida tenen a una Protectora, per a què visquin els seus últims anys a una casa plena d'amor i carinyo.


Descansa, Blues. Des d'aquí et recordarem somrient i amb tota la dolçor que mereixes. 

Més
Balto, el gos llop, i el seu company Togo


La història del Balto, el gos llop, a molts us sonarà per la pel·lícula de dibuixos del 1995 però heu de saber que, tot i que la història és certa, hi ha alguna diferència...

Balto va nèixer al poble de Nome, a Alaska. Els seus dos primers anys de vida els va dedicar a portar subministres als nens que ho necessitaven però se'l va considerar lent i poc apte per aquesta feina.


Més
Els gossos del Titanic


Tots coneixeu la tragèdia del Titanic on van morir més de 1500 persones. Una història d'horror i patiment que, tot i que es van poder salvar alguns, molts van quedar enrera.

El que no es coneix tant és la història dels gossos que viatjaven al Titanic, amb els seus amos.




Abans era costum que molta gent de la classe alta viatgés amb els seus gossos, tots de raça, i al creuer diuen que eren dotze gossos, dels que van sobreviure tres.

Tot el que explicaré és el que he llegit i sembla que és verídic, ja que mai saps amb tota seguretat que fos realment així. Contrastant informes i articles, aquesta sembla ser la història.




Els gossos que es van salvar eres tres de raça petita i anaven en bots amb poca gent, pel que ningú es va oposar.

Un d'ells era un Pomerania, al que el seu propietari va tapar amb una manta (o sota l'abric, això no està clar) i el va pujar al bot on ell mateix anava.




L'altre, un Pequinés, va pujar a un bot amb el seu amo, sense que ningú digués res, per haver-hi espai.

I el tercer era un altre Pomerania, que acompanyava la seva propietària.

També sembla (no sé si és llegenda o realitat) que una dona que tenia un Gran Danés i que per espai sabia que no el podria salvar, va escapar a un bot. Dies després els van trobar sense vida, ella abraçada al seu gos.

Sembla que està documentat que un dels viatgers, al moment de l'accident, va baixar a l'àrea dels gossos i els va alliberar, per donar una oportunitat als animals.




També diuen que va haver-hi un Terranova que va salvar a una dona, remolcant-la a un bot abans de morir ell mateix.

O del gos del primer oficial, un Terranova també, que nedava d'una banda a l'altra buscant-lo, i mentre ho feia, va salvar a les persones d'un bot que estaven massa débils, bordant i acompanyant-los fins que els van trobar. D'aquest últim gos diuen que el van poder salvar, però no és segur.




Moltes persones que llegeixen això fan comentaris com "salven a gossos per deixar morir nens". Em sembla pura demagògia. Com ja he descrit, molts d'aquests gossos van salvar persones i van ajudar sense pensar en rebre res a canvi, únicament per instint. El nostre és de supervivència i segur que molta gent per salvar-se ells van deixar enrera nens i malalts. Tampoc ho critico. Crec que t'has de trobar en una situació així per saber què faries i atrevir-te a jutjar. Desde la distància tot és molt fàcil però en situacions extremes és quan la gent actua. I, en aquest post, els gossos. Alguns herois, alguns perduts, altres aterrats, tots formen part de la història.




El meu record, al centenari de la catàstrofe a 2012, va dirigit a les persones que van haver de patir aquest horror, però també als gossos que els acompanyaven. Tot ésser viu mereix el nostre respecte.
Més
El Méxic em va obrir al món dels gats


Vaig conèixer a la San ja fa deu anys i desde llavors que som amigues. Ella sempre em parlava dels seus dos gats, el Méxic i el Poe, els seus pipos. La relació que jo havia tingut amb els gats fins llavors era limitada. A la Protectora teniem molts, sí, però jo era cuidadora de gossos. A excepció dels gats sociables que venien quan dinava o descansava, no els tractava gaire.




El Méxic era un gat sociable, carinyós i curiós. Venia a buscar-te per rebre carinyo sovint i jo estava encantada de poder tocar i tenir a sobre a un gat tan maco!

El Méxic, un preciós siamés, va arribar a la vida de la San quan era un cadellet, com un regal d'aniversari dels seus amics. Li van regalar el que semblava un lot i allà estava el Méxic, petitó, sense saber ben bé què passava. Un dels millors regals que li van poder fer mai a la San.




I el Poe, el company inseparable, un gat negre que t'observa abans de venir-te, potser no tan confiat però sí molt carinyós, va arribar després.

La San agafava gats del carrer, petits, els cuidava, desparasitava i donava en adopció. Tot això de manera particular, a casa. Un dia va agafar el Poe (que en aquell moment es deia Nit perquè pensava que era una femella) però a l'hora d'entregar-li a l'adoptant, perquè ja en tenia, no va poder. El Poe ja formava part de la família. Ja eren tres.



Quan vaig venir a viure a Gelida i quedàvem per sortir a la nit, anava a casa de la San a sopar i em quedava allà. Teniem xerrades eternes i el Méxic acabava a les nostres faldes, content d'estar acompanyat. Ja se'm podien adormir les cames que jo no el feia baixar mai!




I quan tornàvem i anàvem a dormir més d'una nit despertava envoltada, ja fos només amb el Méxic o amb els dos, Poe inclòs, al meu voltant.

Ja veieu a la fotografia (llençols del llit) que a la San no li agraden gens els gats, no...



Fa un any que el Méxic va caure malalt. No sabien molt bé què li passava. Només que tenia afectat órgans interns. La San havia de medicar-lo i posar-li serum cada dia a casa. El Méxic s'estava quiet, pacient, esperant que tot acabés per poder marxar. S'havia quedat molt prim però amb les cures que la San i el David, qui va ser el pare dels gats durant anys, li feien, es va recuperar, tot i que no del tot.




Veia el patiment de la San dia a dia. Quan parlàvem, quan estava a casa seva sopant, quan el medicava. Pots dir moltes coses a una persona que veus trista per la posible pèrdua del seu animal però saps que tot el que diguis són només paraules que ella coneix molt bé, igual que tu, i que de poc serviran arribat el moment. A vegades, la San i jo, només ens miràvem, en silenci, i miràvem al Méxic. No deiem res. No calia.




El passat 22 d'octubre vaig rebre un missatge de la San on em deia que creia que havia arribat el moment de despedir-se del Méxic. Ens vam trucar. Des del dia anterior havia fet una baixada important i, per les coses que m'explicava, semblava que sí havia arribat el moment. Vaig intentar dir-li que fins que el veterinari no li digués res ella no hi pensés però vaig acabar plorant al telèfon, conscient que eren paraules d'ànims innecesàries.



El David i la San van portar al Méxic al veterinari, aparant abans per estirar-lo a la gespa per últim cop i que disfrutés d'un moment de pau, i tots els temors eren reals. Ja no podia fer vida de gat, s'havien d'acomiadar. El petit va marxar als braços de la San, amb tot l'amor que sempre havia rebut.




Va ser incinerat i la San ha decidit guardar aquestes cendres per quan marxi ella, que tornin a estar junts. Em va escriure per demanar-me si em podia fer responsable d'això. "Tu que sempre ho recordes tot", em va dir. Vaig dir que sí però que faltava molt per aquest moment i mai sabriem quina de les dues marxaria abans. A més, a mi no m'agrada parlar gaire d'aquests temes i ho vaig tallar. Però ho tinc present.



San, ets la meva millor amiga fa molts anys. Hem passat per moltes coses. Bones, dolentes, tristes i alegres. Hem viscut la pèrdua de la meva Dana i del teu Méxic. Saps que estic aquí però saps que no t'atabalaré preguntant com estàs cada dia. Perquè sé com estàs i perquè quan estàs així no és agradable escoltar aquesta pregunta cada dos per tres. Lamento que el Méxic hagi marxat però també sé que ha sigut molt feliç amb tu. Que l'has cuidat i estimat millor que ningú i que el Poe et fa companyia i us ajudeu l'un a l'altre a superar la seva marxa.




Per fer marxar el dolor, vingui d'on vingui, fa falta temps. I durant tot aquest temps, estaré amb tu. Com sempre he estat.

Saps que t'estimo, San, tot i que gairebé mai ho dic. I això vol dir compartir alegries i penes. Ara ens ha tocat un mal moment, una mala setmana en general. Però tot passarà. I tornaràs a somriure com abans.

Mentrestant, Guillem i jo t'enviem l'abraçada més forta que poguis imaginar, el nostre amor. Per tu.
Més
Sempre et recordarem, Agor


El passat 28 de setembre el preciós Agor va deixar d'estar entre nosaltres i crec que es mereix un homentage a aquest bloc. Era un gran gos i sempre el recordaré amb molt de carinyo.

Quan jo encara vivia amb mons pares treia a passejar a la Dana, la meva gossa, a un parc d'allà al costat que es troba envoltat d'edificis, una mica apartat de la calçada, on la podia deslligar. Allà anava molta gent amb el seu gos, tots veïns. Sempre érem els mateixos i ens coneixiem entre nosaltres.




Un dia vaig veure aparèixer l'Agor. Era un preciós Dogo de Burdeos. Maquíssim. El portava una noia més o menys de la meva edat i va venir cap a nosaltres. La Dana era molt poruga i es va amagar darrera del banc on jo estava asseguda. La noia i jo vam començar a parlar i tant l'Agor com la Dana tenien 9 mesos i eren tímids, per dir-ho d'alguna manera. Ella em va semblar molt agradable i l'Agor era carinyós i bo.



Vam anar coincidint fins el punt que quedàvem al parc matí i nit. L'Anna, propietària de l'Agor, i jo ens vam fer grans amigues. Gràcies als nostres gossos sempre ens vèiem i ells estaven junts. Érem, al final, quatre noies amb els seus quatre gossos, que cada dia es trobaven i estaven hores i hores xerrant.

Era molt difícil no estimar-se l'Agor. Et feia petons i volia carícies que no li podies negar.

Temps més tard, estant a casa de l'Anna, vaig veure arribar el Nerón, un maquíssim Bóxer, que seria el seu company fidel. Va arribar molt petitó, sense saber que, a partir d'aquell dia, ja serien dos per sempre.




L'Agor era massa bo com per tenir problemes amb un nou gos a la casa, així que el va acceptar des del principi. El revolucionari i mogut era el Nerón!

Ara, quan quedàvem al parc, ja hi havia un mes.

A mi l'Agor, l'Anna bé ho sap, em tenia enamorada. Amb els seus ulls preciosos, els seus petons i com era de bo. Tant un com l'altre defensaven a l'Anna de tot el que pogués passar.

He de mecionar i criticar a molta gent d'aquell parc per tot el que va passar un cop va arribar el Nerón. Queixes que ja vaig dir al seu moment a la gent que li havia de dir i problemes que van provocar que l'Anna deixés de venir al parc. Un parc on havia anat tota la seva vida amb tots els seus gossos.




Nerón no es portava bé amb tots els gossos, sobretot mascles. Però l'Anna tenia molta cura que no passés res. Sempre el portava lligat i amb morrió si hi havia un altre gos per allà. La gent va començar a criticar a l'Anna i els seus gossos, dient que eren assassins, agresius, dolents, incontrolables... Mentides que no es podien aguantar. Fins i tot vaig viure un matí on una dona (no fa falta dir noms però diré que estava una mica transtornada) li va dir que els veïns havien decidit que no vingués més al parc. Evidentment, la vam enviar allà on no dona el sol.




La meva amiga va haver de discutir amb molta gent i patir que altres gossos ataquéssin els seus, ja que els altres no portàven morrió tot i ser pitjors que els d'ella. Jo també vaig discutir-me amb molts i la relació amb tota aquesta gent va canviar. Ja no ens agradava anar al parc i buscàvem hores on no hi havia gent o altres rutes. Gràcies a gent que només vol fer mal, vam haver de canviar la nostra rutina, sobretot l'Anna, és clar.




Quan cada una de nosaltres es va independitzar i ja no podiem quedar com abans, ens preguntàvem com estaven els peluts i els trobàvem a faltar. Els vaig anar a veure algun dia al seu pis i continuàven igual de macos i bons. I l'Anna va trobar un barri on la gent era més normal i no tenia els problemes que va patir a aquell parc.

Ja portava dies dient-me que l'Agor estava fotudet, que s'havia fet gran i s'estava quedant molt prim. I quan l'altre dia vaig veure que va canviar la foto de perfil de facebook per la de l'Agor, el cor em va fer un salt. Vaig escriure-la corrents i el meu temor es va fer realitat.




Jo estic a Gelida i estic cuidant gossos i ella està a Barcelona, treballant, així que no ens hem pogut veure, tot i que hem parlat.

Anna, sé que ho saps i que t'ho he dit molts cops però sento moltíssim la pèrdua de l'Agor. Era un gran gos i t'estimava moltíssim. Li vas donar una gran vida i el vas cuidar millor que ningú. Sé que es passa molt malament quan perds el teu gos, ja ho has hagut de patir abans, però estic aquí per tot el que necessitis.

T'envio un petó enorme, amiga meva, i un altre per Nerón.

A l'Agor li envio tot el carinyo que ell em donava quan em veia, que era molt. Sempre el recordaré.





Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )