El rescat de la Bruna i la indiferència de tothom
Aquest passat diumenge a la tarda llegeixo una actualització a Facebook de la meva amiga Núria que informa que li han dit que hi ha un gos per les vies del tren al trajecte de Gelida a Sant Sadurní. Parlem al moment per veure si sap la situació més o menys exacta, si està ferit o quiet, qui li ha dit...
Em diu que no sap res, que ho ha vist al mur de l'Apan i que no saben res més.
Truco a la Nuri, una altra amiga del poble que té cotxe, i quedem les tres a l'estació de Gelida per veure si hi ha sort i està per allà. Ja és de nit i és impossible veure res. A més, és perillós anar per les vies sense saber molt bé on anem. Tot i així ens estem una bona estona fent voltes per si de cas.
Tornem a casa pensatives i planejant que, al matí següent, faré el trajecte en tren a veure si el veig i llavors l'aniré a buscar. Truco a un amic, el Rubén, perquè m'ajudi a l'endemà i quedem així.
Cap a les deu de la nit rebo una trucada de la Núria que em diu que ja sap on és, que te la localització exacta i que va cap allà. Només li dic: "Vine a buscar-me".
Torno a trucar a Rubén i em diu que vindrà amb Danae a ajudar-nos. Quedem a l'estació de Sant Sadurní.
Jo he agafat un paquet de frankfurts i aigua. La Núria porta una manta. No sabem en quin estat estarà el gos, ni si encara està viu però l'hem de trobar.
Quan estem tots entrem a l'estació, passem a l'altra andana. No hi ha ningú a l'estació a qui dirigir-nos i fins i tot té la porta oberta, tot i que anàvem a pagar bitllet per entrar. No podem esperar més. El gos està passada una corva, al pont metàl·lic. Només sabem això però ja és suficient.
Encenem els llums del mòbil i comencem el camí, vigilant si vénen trens, al costat de la via. Anem gairebé corrents, sense dir-nos res. Llavors sento el crit de la Núria: "Està aquí! I està viu!!". Comencem a còrrer encara més, tot i que és complicat per les pedres i el poc espai entre via i vorera.
Quan la veig, perquè resulta que és una preciosa llaurador color xocolata, em sorprèn veure que no està a un costat de les vies, com teniem entès, sinó al bell mig d'una via. És a dir, que els trens li han estat passant per sobre (creiem) i a la via del seu costat de manera constant durant tres dies. Comencem a lamentar tot el que està passant, l'acaronem i veiem que no ens fa cap mal gest, despotriquem contra tot i ens anem col·locant sense dir-nos res directament, al seu voltant, per agafar-la.
La gossa ens mira sense obrir la boca, amb els ulls molt oberts, espantada. Pensem en fer una foto però no la volem ni un segon més allà, podria venir un tren d'un moment a l'altre. L'envoltem, li posem la manta i el Rubén l'agafa en braços. Anem amb molt de compte perquè té un cop a l'esquena i la columna es veu realment malament. La gossa no es queixa, no crida, no plora. Es deixa fer tot en silenci.
Comencem el camí de tornada il·luminant el camí al Rubén i fem una pausa a una banda més ampla. La gossa pesa molt i hem d'anar parant. Allà aprofito per treure l'aigua mentre els altres la colmen a carícies. Ella no es pot incorporar així que em mullo els dits perquè vegi que és aigua. Al tocar l'aigua la noto calenta i penso: "Aigua calenta?". Estàvem tan centrats en salvar a la gossa que no notàvem el fred i com teniem de congelades les mans. Li mullo el morro però no obre la boca. Li faig tres o quatre cops i llavors treu la llengua. S'adona que és aigua i intenta beure però és molt complicat. Trec els frankfurts i li vaig donant un a un. Els devora en segons.
La tornem a embolicar bé amb la manta i comencem el camí de tornada un altre cop. La Núria ha aprofitat la parada per trucar a la presidenta de l'Apan i informar que la tenim i que la portem cap allà.
No m'he adonat de res però sento a un noi, desde l'altra banda, que crida: "Necesitáis ayuda?" i contesto instintivament: "Pues sí, estaría bien!". En aquell moment veig el cotxe de la Policia Local amb les llums blaves posades i que el noi que ens crida és un policia amb una llanterna.
Ens havien vist per les llums del mòbil i, evidentment, s'havien estranyat. Ens diuen que és molt perillós on estem, que ens col·loquem a un lloc que ens indiquen i ens fan anar per una banda on hi ha una reixa oberta. No sabiem si ens la carregariem, si ens multarien o què però no ens importava. Teniem a la gossa.
Els Locals ens ajuden a pujar a la gossa, ens deixen la seva llanterna. Deixem a la gossa davant el cotxe d'ells i treuen una manta tèrmica mentre ens diuen que els hauriem d'haver avisat, que ens haurien ajudat.
La Núria contesta: "Ja es va avisar fa dos dies a la RENFE i a dia d'avui la gossa continuava aquí. Haviem de venir". Un em mira i em diu: "Ens han avisat a nosaltres?" i li contesto que a la RENFE i que ells haurien d'haver avisat a qui fos. Desgraciadament, després he sabut que sí van avisar a la Policia Local però l'únic que van fer va ser posar excuses. El policia que va atendre la trucada va dir que estava a una zona on no es podia accedir en cotxe. Quan la noia que el trucava li va dir que hi havia un camí de terra per on es podia accedir, l'home va dir que era un espai privat I que no podria entrar. I quan la noia li va dir: "I si algú agafa al gos i l'aparta una mica el podrieu venir a buscar?" el grandíssim professional va contestar que vés a saber si allò ja era Gelida i a qui li pertocava anar, que a ells segurament no.
Aquells dos policies locals no tenien constància, no sabien res. Es sentien malament i ens deien que ens haurien ajudat, que era molt perillós el que haviem fet i que, de veritat, que no ho sabien. Els creiem però això demostra que no van donar avís, que aquella trucada d'ajuda va caure a un pou.
I la RENFE també ho sabia. Feia dos dies que la mateixa noia que va haver d'acabar trucant a l'Apan havia trucat a Renfe per informar del gos a les vies. Però ho han ignorat perquè, és clar, no anaven a parar una via per un gos. Han deixat a aquella gossa allà sola, morint-se, sense cap mena de remordiment. El cas de la galga del metro de Madrid no és l'únic. La indiferència de RENFE, ADIF, Agents Rurals, Policia Local i de tots els que van veure a aquella gossa aixecar el cap quan passava el tren i van mirar cap a una altra banda no tenen humanitat. No em val la gent que diu "quina llàstima" o posa als "m'agrada" de facebook i a l'hora de la veritat no mou el cul.
Si no actuem, res canviarà mai. Mai.
Després ens tracten de bojos, de temeraris, de radicals. Al món animalista hi ha molt, de radical. Però aquest no és el cas. El rescat d'ahir és tenir sentiments i no ser capaç de quedar-te assegut a casa pensant "pobreta gossa, què desgraciada és la gent...". És canviar això i intentar salvar-li la vida.
Com li vaig dir a la Núria al cotxe m'era igual si estava morta. La volia agafar igualment i enterrar-la. No mereixia quedar-se allà com si res. I, és clar, ella va estar d'acord. Fins i tot vam parlar d'on es quedaria la gossa fins poder enterrar-la al dia següent si, desgraciadament, no arribàvem a temps.
Rubén i Danae van marxar a casa i la Núria i jo vam portar a la Bruna, que així la vam batejar, a l'Apan, on ja ens estaven esperant per fer-se càrrec d'ella tot i no ser la seva zona i no tenir gaire recursos econòmics actualment.
Al cotxe, la Bruna va començar a relaxar-se i a dormir una mica, tot i que amb els sotracs despertava a cada moment. En un moment donat em va mirar i va semblar entendre el que passava. Em va començar a fer petons a les mans, a la cara... Jo li anava dient a la Núria: "M'està fent petons, m'està fent petons!!". Cada gest de la gossa era un salt al cor per nosaltres.
Només arribar van sortir la Simone i la Patrícia a buscar-nos a la porta. La van portar a una habitació que tenen per quarentenes amb llums que donen calor i li van donar aigua. Allà vam confirmar que no portava xip. La Simone li va palpar la columna i la Bruna va moure les potes de darrera. Ens vam alegrar però també sabem que això no vol dir res fins que no la vegi la veterinària i es sàpiga que té realment...
Vam marxar satisfetes d'haver-la salvat d'un dia més allà amb el fred, la gana, la set i la solitud. Però preocupades per la seva evolució perquè ara només importa que es salvi.
No vull que això quedi així i la gent desconegui la no-actuació de la RENFE, ADIF, la Policia Local i els Agents Rurals, que són els que sabem amb seguretat que estaven avisats desde dissabte al matí per la noia que la va veure a les vies. Una noia que no es va donar per vençuda i, quan va saber que encara estava allà diumenge, va parlar amb moltes protectores fins arribar a l'Apan. M'és igual si em diuen que van estar fent papers per salvar-la o si no era la seva responsabilitat i era d'un altre departament. Això són merdes. Si dones avís i no actuen, actues tu. Si no és el teu departament, avises al que sigui perquè ho facin al moment. Estem parlant de tres dies. TRES DIES SENCERS.
Ahir vaig dir-ho per Twitter i em va escriure un noi, treballador de la RENFE, dient-me que la va veure ahir mateix i ho va comunicar a ADIF i mirava per poder anar a salvar-la amb uns companys, agraïnt-me de tot cor que la salvéssim. Com li vaig contestar, no es tracta d'un treballador en particular ni em dirigeixo a la gent que segurament treballa allà i hagués actuat, sinó a Renfe com empresa. Tenien l'avís feia dos dies i no van fer res. Van actuar de la pitjor manera i això s'ha de saber.
La parella Policies Locals es va portar molt bé però han d'entendre que no diguéssim res. Ja es va avisar, ja ho sabien i no van actuar. Mireu el que va passar a Madrid, on no els deixaven entrar a salvar a la galga i així va acabar. A nosaltres no ens anava a passar el mateix.
Avui dimarts la he anat a veure a l'Apan amb el Rubén i la Danae. Està contenta i amb unes ganes bojes d'aixecar-se però no pot. El cop de l'esquena no sabem com l'ha deixat i entre avui i demà la veterinària podrà dir alguna cosa més clara.
Li hem portat un carret que ahir em va donar la Núria per veure si li fa servei. Almenys fins saber què té exactament i què s'haurà de fer!
Quan la he vist me la menjava a petons... I ella també! És molt carinyosa i boníssima. Una preciositat. És un creuament de llaurador d'uns dos anyets, més o menys. Amb tota una vida per davant.
Té molt menys inflamada l'esquena però no sabem què li passa realment. Entre avui i demà la veterinària la veurà i esperem que ens pugui dir alguna cosa positiva perquè la Bruna és tota una lluitadora.
Ens han dit que menja i beu molt bé i que l'únic que vol és marxar al carrer però, és clar, no està en condicions. L'estona que nosaltres hem estat allà ha intentat incorporar-se a cada moment però l'anàvem tranquilitzant perquè es quedés estirada.
La Bruna no es mereix tot el que li ha passat. Tothom l'ha ignorat i mereix viure com qualsevol altre. Nosaltres no vam ser capaços d'anar a dormir sabent que estava allà sola, morint poc a poc. Però moltíssimes persones han pogut fer-ho i això no és normal ni humà.
Tot i això, la Bruna ens mira amb tendresa i ens fa petons cada cop que ens apropem a ella. No guarda rancúnia a ningú. Qui té més sentiments? La Bruna o tots els que l'han vist morir poc a poc, dia a dia, i no han fet res?
La Bruna necessitarà vàries analítiques, segurament intervencions quirúrgiques i encara no sabem què més. Potser haurà d'anar en cadira de rodes i necessitarà un carret o medicació. L'Apan la cuida, l'atén de la millor manera però, com molts Refugis, no tenen recursos econòmics suficients per fer-se càrrec de tots els gossos que els necessiten.
Entre tots podem fer que això canviï. Us deixo els links on podeu fer la donació que cada un pugui i que la Bruna no quedi a l'oblit. A les nostres mans està canviar tot això.
Teaming: https://www.teaming.net/apan-protectoradeanimalesdelaanoia
Donatius: http://www.protectora-apan.org/apan/pag/donatius.htm
Un trist final...
Ara mateix, a les 16:30h de dimarts, he sabut que la Bruna ja no hi és entre nosaltres. Tenia la columna destroçada i amb un dolor insuportable que no la deixava respirar bé i que, poc a poc, aniria a pitjor, tot i que en cap moment s'ha queixat. Era una gossa molt forta i és injust que hagi hagut de deixar-nos tan d'hora.
No han pogut fer res per ella. Però la Bruna serà la veu de tots. Això no quedarà així.
Sempre et recordarem, Bruna. Ara, per fi, pots descansar...




