Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Races. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Races. Mostrar tots els missatges
Taro i Jiro, els gossos més famosos del Japó


Segurament, dient-vos els noms Taro i Jiro, no us sonin gaire o de res però segur que molts de vosaltres heu vist la pel·lícula americana Eight Below (Bajo Cero) o potser algú ha vist Nankyoku Monogatari, traduïda a Antartica quan va arribar a Amèrica.

L'any 1957 va haver-hi una expedició japonesa a l'Antàrtida on portaven 15 gossos per tirar dels trineus. Els gossos eren Sakhalin Husky, coneguts al Japó com Karafuto-Ken. Gossos autòctons que podien sobreviure a altes temperatures com les que tindrien durant l'expedició.


Sembla ser que quan el primer equip havia de ser substituït per un segon, el clima va empitjorar i van quedar atrapats al gel. Un helicòpter va poder salvar als humans però van abandonar els gossos a la seva sort. En principi, pel que he llegit, esperaven que el segon equip arribés quan el temps fos millor però això no va passar i els animals van quedar allà, lligats, sense altra opció.


A la seva tornada al Japó, els expedicionaris van rebre fortes crítiques dels amants dels animals, que no podien creure que els haguessin abandonat així a una mort segura.

Passat gairebé un any, un nou equip es va reprendre l'expedició i van tornar a la base. Dels 15 gossos, 8 van poder deslligar-se i 7 van morir al lloc ens els havien deixat. Dels 8 que van escapar, només van trobar a dos, el Taro i el Jiro, que continuaven amb vida. Havien après a caçar foques i pingüins i havien sobreviscut durant 11 mesos en condicions realment difícils.


Davant això, aquests gossos es van convertir en una espècie d'herois per la ciutat i van construir monuments en honor seu, potser els gossos que més en tenen al Japó.


Sembla que el Taro va tornar al seu país d'origen, a Sapporo, on va morir el 1970 i el Jiro va continuar a l'Antàrtida, on va morir de causes naturals el 1960.


El monument més famós és el que mostra a tota la manada abandonada, i es troba al costat de la Torre de Tokyo. El van fer el 1959 per la Societat Japonesa per a la Prevenció de Crueltat contra els Animals. 




Més
El Cavalier King Charles Spaniel, La Dama y El Vagabundo


Us explicaré algunes coses de la raça Cavalier King Charles Spaniel (per dir el nom complet), no gaire vista, tot i que últimament una mica més. Fins i tot a Gelida en tenim aun parell!


Prové d'Anglaterra i el seu nom és degut a la obsessió del rei Carles II per aquesta raça en concret. Dormia amb ells i els portava a tot arreu i diuen que fins i tot va permetre que tinguessin accés lliure a qualsevol espai públic. Segur que tots estem d'acord amb aquesta actitud però parlem de la raça, no dels gossos en general.


Durant el segle XV van ser habituals entre l'aristocràcia i també els utilitzaven per caçar.

És un gos petit, però no mini. La seva mida és de 32 a 36 cm i el seu pes no arriba als 10 quilos, dient molt.

El color del seu pèl pot ser blanc i negre, blanc i marró, marró, vermellós, o tricolor.



Són gossos curiosos i amb instint per perseguir animals petits o aus, petites "coses" en moviment, pel que hem de vigilar a l'hora de deslligar al pelut abans de confiar-nos (bé, com amb tots).

Al tenir el pèl llarg, s'ha de raspallar de manera habitual, vigilant orelles i potes quan tornem de passejar per la muntanya o espais oberts, per si tingués qualsevol cosa enganxada o clavada,  incloent insectes, que a primera vista no podríem veure.


També s'ha de tenir especial cura amb els ulls i els oïdes, amb una neteja continuada.

A molts llocs diuen que s'ha de vigilar amb la seva ansietat si passa moltes hores sol, ja que podria trencar coses, bordar o no saber com expulsar-la i derivar en un estat que no volem per a ell. Com ja hem comentat abans en aquests casos, a banda de les passejades llargues i cansar físicament al gos, l'hem d'estimular psicològicament i acostumar de ben petit a aquestes hores a casa. A més de, evidentment, socialitzar des de cadell amb persones i gossos de tot tipus.

Poden patir diferents malalties als ulls com cataractes o displàsia de retina, a més de sordesa i problemes auditius. Es parla molt del prolapse de la vàlvula mitral (causant insuficiència cardíaca) i siringomielia (malaltia degenerativa de la medul·la espinal causant de molt de dolor).


Moltes d'aquestes malalties són hereditàries i s'estan investigant. El problema el tenim quan trobem criadors que no cuiden ni vigilen aquestes malalties ni tracten amb cardiòlegs o veterinaris per seguir un tractament i continuen criant amb animals malalts ja que el que importa són els diners, no el benestar del gos. El més alt percentatge de morts de Cavalier és degut a problemes cardíacs.

A Gran Bretanya, la raça es troba en investigació per British Veterinary Association/Kennel Club/International Sheep Dog Society, pels seus problemes oculars.

Dit això sembla que aquests gossos estiguin tots malalts i no és així, però tampoc hem d'amagar informació per saber tractar aquests problemes si en algun moment ens els trobem. També sabem tots que els Pastor Alemanys poden patir de displàsia de maluc, oi? Doncs això.


Hi ha una altra varietat d'aquesta raça, amb el morro més xato i aplanat, anomenada King Charles Spaniel, per creuaments amb races com el Pequinés o el Pug, fent que estigués a punt de desaparèixer aquesta variació de morro més allargat, però va aparèixer l'americà Roswell Eldridge recompensant econòmicament a qui pogués trobar-li un Cavalier King com els originals i així es com es van quedar els que coneixem actualment, a més del King Charles Spaniel.


Segur que ja només amb el títol del meu post he provocat a un amic amb el que tinc aquesta discussió sobre la pel·lícula La Dama y el Vagabundo... Estic convençuda i defenso que la Dama és una Cavalier King, però ell no està d'acord. Vosaltres què dieu? Per mi és evident!!


Més
El Pastor de Brie, o Briard


El Pastor de Brie, també conegut com Briard, el trobem a França, sobretot al nord, tot i que ja el podem veure a Europa i Estats Units, sobretot. És una de les races pastores més antigues amb el Pastor del Pirineus. 



Més
Cava-poon-chon és una joguina o un gos?


Mai deixaré de sorprendre'm amb les "grans" idees dels humans per crear noves races. Sobretot quan es tracta d'una creació com aquesta on sembla més que estiguin fent un peluix amb qui poder jugar i que no molesti, una nova raça anomenada "Cava-poon-chon".



Resulta que han mesclat tres races diferents (Cavalier King Charles Spaniel, Poodle miniatura i Bichón Frisé) per crear la raça Cava-poon-chon, un gos que viurà més anys (pot viure uns vint anys pel que diuen), és hipoalergènic i sempre tindrà cara de cadell. Aquest gos ha estat creat a Arizona, a Estats Units, per la Linda i l'Steve Rogers amb l'ajuda d'un genetista i un veterinari reproductiu.

Jo llegeixo aquesta notícia i només amb el titual no puc evitar pensar "quina puta merda és aquesta". Va ser la primera frase que vaig pensar i vaig escriure a la persona que em va enviar l'article. Un gos creat per tenir més anys (veurem la qualitat de vida de tots aquests anys), que pots escollir entre diferents colors (sí, heu llegit bé), que mantindrà la cara de cadell (és clar, que així és més maco i el que importa del teu gos és que sempre sigui maco), hipoal·lergènic (així no provoca al·lèrgies, és clar, l'hem de fer a la nostra mida), poden tenir el pèl arrissat o molt arrissat, com vulguis (ahà…), que no borda mai (això m'agradaria saber com ho han aconseguit, si és que ho han fet, a no ser que directament no tingui cordes vocals)…



Més
El pacient Rottweiler


El Rottweiler, provinent d'Alemanya, és conegut des de l'època dels romans, dels molosos.

Els romans es van instal·lar a la ciutat de Rottweil i dels gossos que allà hi eren, va aparèixer el Rottweiler (d'aquí el nom), que era utilitzat com a guia del ramat, tot i que actualment és més conegut, en temes de "feina", com seguretat i guardià.




Era conegut com el "carnisser de Rottweil" per portar el ramat i els carrets de carn pels soldats als mercats. També vigilava i acompanyava als carnissers a les seves vendes per protegir dels possibles lladres que vulguéssin quedar-se amb els diners de la venda.

A Rottweil podem trobar diferents monuments en honor a aquesta raça.







Més
El Pekinès, vigilant de somnis


El Pekinès prové de la Xina on era el gos de companyia dels emperadors. Durant un temps només es permetia a certes famílies tenir-ne un. Acostumaven a portar-lo en braços o entre la seva roba, sempre a sobre.



Explica la llegenda que el Pekinès va sorgir de l'amor d'un lleó, que va sacrificar el seu tamany i força, i una mica, de qui va heretar la seva intel·ligència i dolçor.

Els primers documents sobre el Pekinès són de fa més de 4000 anys, a escrit coreans i durant molts anys eren privilegi dels nobles xinesos arribant al seu zènit amb l'emperatriu Tseu-Hi ((1835-1908) i gos oficial del budisme. A Occident va arribar a meitats del segle XIX per les importacions a Gran Bretanya.  És una de les races més antigues que es coneixen, forma part de les primeres races de gossos.



Més
Gos de Groenlàndia o Groenlandès


De la família dels Sptiz, el Gos de Groenlàndia, o Groenlandés, prové dels llops àrtics i boreals i, com diu el propi nom, de Groenlàndia. Considerada una de les races més antigues, conegut com gos de trineu.




Tot i estar relacionada directament amb els llops àrtics, Malamute d'Alaska, Samoyedo o Husky Siberià, el Gos de Groenlàndia és una raça diferent a la resta. Es creu que va arribar a Groenlàndia fa uns 4500 anys.




Més
El Samoyedo, descendent del llop del nord


El nom del Samoyedo prové de les tribus samoyedes del nord de Rússia i Sibèria. Pertany al grup dels gossos nòrdics, com a gos pastor principalment, però també gos de trineu.




El grup nòrdic, al que pertany el Samoyedo, va conservar les característiques que el protegien de l'entorn. L'abundant pèl el protegeix del fred i és especialment abundant al coll i tórax, emparant així els òrgans vitals. Tenien una capa externa i llarga que els protegia de l'aigua i la neu i una subcapa que els preservava del fred. La cua, molt densa, els podia donar calor a la cara i la trufa si es veien obligats a dormir a la neu. El seu morro és el suficientment llarg com per calentar l'aire abans que arribés congelat als pulmons. En resum, és una raça preparada per viure a regions àrtiques, d'on prové.




Més
Els curiosos Bull Terrier


El Bull Terrier actual no té res a veure amb el primer Bull Terrier del segle XIX. Està basat en gossos Bull i Terrier, que eren criats com animals de baralla i presa, cosa que es va abolir a Gran Bretanya, d'on prové, al mateix segle XIX.



Els orígens de la raça es relacionen directament amb James Hinks qui, després d'anys d'experiència, va presentar aquesta raça a la década de 1850. Hinks va passar anys creuant l'extint English White Terrier amb gossos Bull i Terrier intentant crear un gos que no només estigués preparat per la baralla, sinó que tingués un aspecte bonic. Amb el temps va sorgir el Bull Terrier actual.



English White Terrier 


Més
El Pastor Belga de Malinois també és un gos de casa!


El primer Pastor Belga de Malinois va nèixer l'any 1899, provinent de la ciutat de Malinas, Bèlgica. El seu origen va ser com a gos pastor de ramats i fins el 1981 aquest gos només era conegut per pastors i grangers sense ser reconegut com un gos "de raça".




Els Pastors Belgues van ser impulsats pels aficionats als gossos Prof. Dr. Reul, L. Van der Snickt i L. Huyghebaert.

El 29 de setembre de 1981 es va crear el Club du Chien de Berger Belge (Associació del Pastor Belga).




És un gos molt utilitzat per la policia com rastrejador de persones o mercaderies. També és un gos amb qui molts fan esports canins o Agility. Molt coneguts com gossos d'atac o protecció amb la policia o serveis de seguretat.




Com qualsevol altre gos, el Pastor Belga de Malinois, ha de ser socialitzat desde cadell amb altres gossos per evitar problemes de relacions entre animals en un futur i mantenir un equilibri.

Necessita fer exercici, tenir activitat física i així evitarem ansietat o nervis a casa que després, potser, no sabrem com evitar.






Són gossos de mida mitjana que poden pesar entre 20 i 30 quilos, sent la femella una mica més petita.

El Malinois és el Pastor Belga de pèl curt, més abundant al coll i a la cua. El color és d'un vermell carbonat amb la màscara de la cara de color fosc.




És un gos molt resistent parlant d'enfermetats però, com la majoria dels gossos pastors, poden patir de displàsia de cadera o colze. També comentar que poden patir caigudes de cabell al coll o angonals per falta de sol i aire lliure. D'aquí la importància de donar l'activitat, l'espai i l'exercici que ells necessiten per salut. I amb això no vull dir que visqui i dormi a l'exterior, sinó que l'haurem de treure el seu temps. Si nosaltres ens tanquem tot el dia a casa, tampoc és molt saludable.




Com tots els gossos que utilitzen per treballar, ja sigui en protecció, rastrejadors... no tenen límit i no diuen prou. Molts dels que usen així els gossos haurien de pensar una mica més i respectar l'animal. Alguns criadors o entrenadors et diuen que el Pastor Belga de Malinois pot treballar 48 hores seguides sense dir res... Un gos, fins i tot jugant, en un moment d'excitació, no pararà, de la mateixa manera que si el portes a còrrer i et passes, ell et seguirà sense avisar que no pot més. Després poden caure malalts o, com alguns gossos de defensa o atac, desequilibrats.




No estic en contra dels gossos que treballen amb humans ja que ajuden a molta gent en molts àmbits i ells també disfruten tenint una tasca a fer. Però amb seny, respecte i carinyo. No és tan difícil desequilibrar a un gos si no el tens en compte. Heu de saber fins on arriba el vostre gos, quin és el seu límit, i no forçar al màxim perquè us seguirà a tot arreu. No us aprofiteu d'això, no és sà.




Són gossos que a primera vista potser poden impressionar una mica, també perquè els relacionem amb gossos de defensa, però són igual de sociables i carinyosos que qualsevol altre, sempre que els mantinguem en un estat d'equilibri. Es poden tenir a casa (evidentment!) com un company més per tota la vida i us donaran tot l'amor i carinyo que tenen fins el final. A mi em semblen preciosos!

Més
L'Otterhound, gos en perill d'extinció


La raça Otterhound prové de Gran Bretanya i entre els seus avantpassats trobem a l'Airedale Terrier, entre molts altres.



El nom d'aquest gos procedeix de la tasca per la que es va utilitzar, com a caçador de llúdries. Segons l'Otterhound Club de Gran Bretanya gran quantitat d'aquests gossos van ser portats allà abans de l'any 1870.

El primer registre de l'Otterhound data del regne d'Edward II (1307 - 1327) on es menciona que aquest gos va ser utilitzat per la caça especialitzada de llúdria.




Són excel·lents nadadors i tenen un gran olfacte que els fa trobar i perseguir les llúdries, tasca molt perillosa i difícil, que els fa anar contra corrent, ficar-se per llocs estrets als rius, perseguir bombolles d'aigua darrera la presa...




Actualment només hi ha uns 1000 gossos d'aquesta raça a tot el món. Si ja eren pocs, quan a Gran Bretanya van prohibir  la caça de la llúdria, encara van ser menys.




Com sempre, és injust que degut a la societat i a les tasques que els humans fem realitzar als animals, aquesta raça hagi de desaparèixer perquè ja no es pot caçar amb ells. El canvi de gos de caça a gos de casa s'hauria de fer o, gossos com l'Otterhound, despareixeran.

Es troba a una llista de races natives més vulernables de l'UK Kennel Club i s'estan portant a terme programes per salvar-la.




Pot arribar a pesar de 30 a 50 quilos i el seu pèl és aspre i llarg, d'aspecte lanós. La capa de pèl és doble: l'externa és densa i crespa i la interna curta i llanosa, protegint al gos de l'aigua. Amb un parell de raspallades setmanes, per evitar nusos, seria suficient per mantenir-ho bé. Són resistents al fred.




És un gos molt sociable i es porta bé, generalment, amb gossos i persones. Amb l'activitat física necessària, incloent natació, és un excel·lent animal de companyia.




Espero que no arribi el dia en que sentim que aquest gos ha desparegut. L'humà el va "crear"(i això podria ser un altre debat de per què han de fer aquestes "creacions") i, quan ja no el necessita, el fa desaparèixer. Hi ha pocs criadors d'aquesta raça però els que hi ha intenten salvar-la, igual que el Club britànic que abans comentava.





Més
West Highland Terrier, gos gran en cos petit


A la història dels gossos, el West Highland Terrier, també conegut carinyosament com Westie o Westy, no és dels més antics. De totes maneres, els seus inicis daten de principis del segle XIX.




El West Highland White Terrier pertany al grup dels Terrier, gossos de terra. Era un gos criat per fer sortir del cau als ratolins i caçar petits depredadors i conills, fins i tot guineus. És originari de Gran Bretanya, del grup dels terrier escocesos, com el Cairn Terrier i Skye Terrier. En aquells temps s'acostumaven a creuar entre ells i hi havia camades de vàries races a la vegada. A mesura que es van començar a exhibir aquests gossos van decidir que seria millor que fossin d'una mateixa família.




A principis del segle XIX, la família Malcolm de Poltalloch va preferir els Terrier per la caça després que disparessin a un dels seus gossos, de color vermellós, per confondre'l amb una guineu. Molts criadors sacrificaven als cadells blancs perquè creien que eren més dèbils però Malcolm creia que eren valents i tan aptes com qualsevol altre, i això els va salvar.




Són gossos molt actius i curiosos. Necessiten còrrer i fer exercici diari per cremar tota aquesta energia així que els hem de treure a passejar sovint i soltar a espais on sabem que els tenim a la vista ja que poden marxar darrera d'un altre animal sense vigilar si hi ha cotxes o perill al voltant. Per aquest motiu també és bo donar una bona educació al West Highland i evitar pèrdues i accidents futurs. Una educació constant i pacient ja que, al ser tan nerviosos, no obeïran a la primera. Però amb constància, com amb la majoria dels gossos, t'escoltaran i entendran, sempre amb educació en positiu.




Acostumen a ser molt sociables amb persones i gossos, també amb els nens, sempre que se'ls tracti bé. Si no és així, tenen molt de geni i t'ho faran notar.

S'ha de tenir cura de raspallar el seu pèl diàriament ja que es creen nusos amb molta facilitat.




També es diu que és un gran gos de vigilància ja que si sent sorolls o veu quelcom que indiqui perill o a ell li sembli, bordarà i avisarà als del seu voltant, cosa que s'ha de saber encaminar per poder tenir una convivència en harmonia i relaxar l'animal amb el seu entorn.




En el temps que porto de cangur he cuidat a tres Westies i he d'admetre que actius ho són molt. Necessiten còrrer i jugar, cansar-se, o et saltaran per tota la casa per desfer-se dels nervis. Carinyosos i bons amb persones i gossos tot i que tampoc els agrada massa aclaparament ja que necessiten llibertat per moure's i donar-te el seu carinyo. Molt sociables i sempre amb ganes d'estar acompanyats. Els encanta passejar i veure coses, investigar i relacionar-se.




Poden patir enfermetats d'ossos i de vista, cosa que hem d'anar vigilant.

Vaig tenir la sort de cuidar de l'Otto dos cops durant vàries setmanes, un amor de gos. Obedient i carinyós. Ara ja no hi és però va tenir una vida plena d'atencions i carinyo, i és el que hem de recordar.




I la Xula, que ja ha vingut uns tres cops, sempre tan activa, tan juganera. Divertida i mimosa. M'encanta trobar-me-la pel poble i veure com s'alegra de veure'm, igual que jo a ella. Me la menjo cada cop que ens veiem!!



El Pistó només va venir un parell de dies però ell era el més nerviós de tots! S'estava recuperant d'una lesió i suposadament havia de fer repòs però, com ja sabeu, quan venen aquí és com si fos una casa de colònies i això d'estar quiets... No ho porten gaire bé!





Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )