El Pekinès, vigilant de somnis

El Pekinès prové de la Xina on era el gos de companyia dels emperadors. Durant un temps només es permetia a certes famílies tenir-ne un. Acostumaven a portar-lo en braços o entre la seva roba, sempre a sobre.

Explica la llegenda que el Pekinès va sorgir de l'amor d'un lleó, que va sacrificar el seu tamany i força, i una mica, de qui va heretar la seva intel·ligència i dolçor.

Els primers documents sobre el Pekinès són de fa més de 4000 anys, a escrit coreans i durant molts anys eren privilegi dels nobles xinesos arribant al seu zènit amb l'emperatriu Tseu-Hi ((1835-1908) i gos oficial del budisme. A Occident va arribar a meitats del segle XIX per les importacions a Gran Bretanya.  És una de les races més antigues que es coneixen, forma part de les primeres races de gossos.

Es creu que a l'antiguitat el poble tenia prohibit mirar als ulls de l'emperador i eren obligats a apartar la vista, sota pena de mort, sempre que aparegués un pekinès.

És un gos de tamany petit arribant a pesar com a màxim uns 8 quilos. Té el pèl llarg i pot ser de tots els colors tot i que estem acostumats a veure'ls marrons o negres. S'ha de raspallar diàriament per mantenir el pèl sedós i sense embulls.

És un gos simpàtic i carinyós, oferint una companyia i amistat eterna a la seva família. Com amb tots els gossos, l'hem d'educar de ben petit per ser un gos equilibrat. Més que educar, hem d'ajudar als gossos a trobar l'equilibri dins la vida i el dia a dia que tindran amb nosaltres, donant-li les seves passejades necessàries i socialitzant-lo amb tots els gossos que es pugui.

Vigileu molt els seus ulls ja que són propensos a conjuntivitis i problemes oculars.

Si recordeu de l'antic post, un pekinès va ser un dels gossos que va sobreviure al Titanic.

A molts blocs he llegit comentaris que em fan posar les mans al cap. Coses com "no és una raça que li agradi ser molt acariciada i el tracte amb els nens és complexe". I es queden tan amples. Amb aquests comentaris sentenciadors l'únic que guanyen és que gent (que hi ha molta) que busca informació per internet abans d'adoptar un gos i té nens o busca un gos mimós o el que sigui, descarti races com aquesta per llegir això. Doncs he de dir que això no és així. Qualsevol gos pot viure a un pis o a una casa amb nens o altres animals. Tot depèn de l'equilibri que l'ajudem a mantenir i del nostre propi o la nostra rutina. L'exercici que necessiti cada gos és un altre tema però afirmar categòricament que els pekinesos no són amics dels nens em sembla una absurditat.

Quan jo tenia 4 anys ens vam trobar abandonada a la Cuqui al carrer on estiuejàvem a Castelldefels. Tenia 7 mesos i estava plena de ferides i tissorades. Semblava que li havien llençat pedres i s'havien "divertit amb ella"tallant-li el cabell i, ja de pas, tallant la seva pell. La vam recollir i encara recordo perfectament el primer dia que va entrar a casa.

Era una mescla de pekinès. Era igual, tot i que el pèl era una mica més curt i el morro era allargat. Una preciositat de gossa. Durant molt temps no em va acceptar, em tenia por. Els meus germans em porten edat i eren més grans però a mi em temia, segurament perquè els que es van divertir amb ella havien estat nens.

Cada dia intentava apropar-me a ella varis cops. Jo era molt pesada. Moltíssim. Si ella s'amagava sota el llit, jo m'estirava i li parlava fins que creia que ja la tenia i intentava tocar-la, tot i sentir els seus grunyits. Vaig rebre vàries mossegades per la meva ignorant insistència al no deixar-li el seu espai quan ho demanava. Gràcies a que no vaig desistir mai ni li vaig agafar por i a que ma mare quan em veia netejant-me en silenci al lavabo (perquè em feia por dir que m'havia mossegat i que s'enfadessin amb la Cuqui), després de veure que no era per fer un drama, em digués coses com "T'ho has buscat tu, Cristina. La pobre gossa fuig quan et veu arribar i no deixes de molestar-la", la Cuqui va ser la meva amiga inseparable durant 17 anys. Perquè ens vam fer amigues. I no us podeu imaginar quant. Em protegia, dormia amb mi, anava al meu costat anés on anés, sempre carinyosa, respectuosa i fantàstica.

Un dels cops més forts que vaig patir, potser el primer, va ser la seva marxa. Tots els meus records d'infància i adolescència eren amb ella i, de sobte, ja no hi era. Va ser amb la pèrdua de la Cuqui quan vaig decidir ajudar a altres animals abandonats que, com ella, havien patit les desgràcies de menyspreables que els llençaven al carrer o els maltractaven. Així vaig començar al món de les Protectores.

Diuen que el Pekinès espanta els malsons. És una bonica història que no sé si és veritat però el que us puc assegurar és que si algun cop vaig tenir un, el primer que veia quan obria els ulls era la carona de la Cuqui mirant-me i movent la cua. I ella em feia oblidar qualsevol malson.