Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Labrador. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Labrador. Mostrar tots els missatges
La Negu, un nervi adorable


La Negu, una mescla de llaurador i pit bull (o semblant, crec jo) va venir a fer una visita pocs dies abans de quedar-se a casa. Havia parlat amb el propietari per mail i ja m'havia fet a la idea que era una gossa nerviosa, molt activa.




Només veure-la al carrer, deslligada, va venir corrents a saludar-me, movent la cua. Era més petita del que havia imaginat i saltava i corria d'una banda a l'altra. Vam anar a casa amb la Negu deslligada. Està ensenyada a no baixar voreres ni allunyar-se gaire.

Quan va arribar dilluns, per quedar-se, la Taca i la Klentxa estaven al jardí per fer la presentació. Tal i com veia a la Negu, estava segura que es portarien bé i que amb la Taca jugaria fins a la sacietat.

Dir que la Negu és un nervi és massa ampli perquè m'entengueu... Quan et mous ja la tens movent la cua, la seva arma letal. La movia amb una força i excitació que ja podies sortir del mig. La Klentxa, pobreta, se la menjava cada dos per tres i aguantava com si res.




Estava tan normal i, de sobte, mirava a la Taca. La Taca li tornava la mirada. I, en un segon, tenies a la Negu sobre la seva amiga. Literalment a sobre. Mossegant-se, fent carreres, fent-se petons, agafant la mateixa joguina... Quan la Taca no podia més pujava al sofà al meu costat i vaig ensenyar a la Negu que això volia dir prou i marxava a una altra banda. Perquè hi ha alguns gossos que es prenen el sofà com un lloc de joc i això sí que no...




Es pujava a les taules, prestatgeries... Només per mirar i olorar, en principi, però depèn què veia, t'ho portava. De tant dir-li "no" i treure-li de la boca, al dia següent ja no ho feia tant. A més, quan ho feia, li ensenyava les altres joguines i entenia que era un canvi. El que ella em portava per la joguina.

La Taca estava boja per jugar amb la Negu i la Negu havia de cremar tots aquests nervis, així que al dia següent vam anar d'excursió a la muntanya de Gelida.

Va ser una sort que totes tres puguin anar deslligades. Ho van passar genial corrents per tot arreu, saltant, inspeccionant...




La Negu, que es ficava per tot arreu, va tornar amb una esgarrapadeta a la cara. Com li estava posant crema per una ferida que tenia al cap, amb la que ja va venir, vaig aprofitar-la per aquesta ferida també.




Mentre caminàvem, veies com la Negu no podia anar per un camí, sinó que anava pels voltants. I la Taca la seguia a tot arreu. La Klentxa normalment anava amb mi però de tant en tant, també s'animava a anar per llocs prohibits!




Les vinyes era el seu lloc preferit per còrrer i olorar. Jo vigilava que no em surtís d'enlloc el pagès i anava cridant a la Negu que, per molt nerviosa que sigui, és molt obedient.




Després de les excursions acabaven cansades i satisfetes. S'estiraven a dormir on fos i ja no hi havia gosses durant molta estona. Això és el que necessiten! Activitat!




Dormien per separat. No ens refiàvem que la Negu o la Taca, en un moment donat, vulguéssin jugar i, almenys a la nit, voliem descansar. Així que la Negu dormia amb el Guillem. Quan jo despertava amb les nenes i les treia al jardí sabia que la Negu ens havia sentit dels cops que arribava a fer amb la cua per tot el dormitori de la planta d'adalt. El Guillem tenia un despertar a cops de cua.




És carinyossíssima. Una barbaritat. Està per tu en tot moment i li encanta rebre petons i carícies. Només cal una paraula dolça per tornar-la boja. I, acaronant-la poc a poc, tranquil·lament, la relaxaves i et mirava amb ullets tendres, quedant-se allà per dormir de peu, si era necessari.

Com us deia, és un nervi adorable...



Més
Els inquiets Nash i Morgan


Em van trucar per dir-me que voldrien venir a fer una visita per conèixer al Nash (un Braco de Weimar) i al Morgan (creuament de Llaurador) abans de decidir deixar-me'ls uns dies a casa i vam quedar al costat del camp de futbol de Gelida.




Quan es van apropar a mi no em podia creure que allò fos un Braco. El Nash és enorme i musculós. El pit és realment gran i el primer que els vaig dir al veure'ls va ser: "Està fibradíssim!". Però és que a més d'estar fibrat és molt alt. Tot i ser un Braco sembla que estigui creuat amb un Gran Danés o semblant, per mida, tot i que no ho està. Jo no m'he d'ajupir per acaronar-lo.




El Morgan, encara cadell, anava més a la seva, olorant per allà, encuriosit pels voltants i menjant herba, la seva passió.




El primer dia que es van quedar també era el primer cop que es quedaven amb algú que no fossin ells. El Nash va plorar una estoneta però el vaig distreure al jardí. Olorant per allà i amb la pilota se li va passar una mica.




Els he cuidat dos cops i el primer, al ser més dies i fer millor temps, vam anar d'excursió un parell de cop a la Font on tant m'agrada anar. Els soltàvem i no ens perdien de vista. Contentíssims entre les vinyes i fent carreres per tot arreu.




Un dels dies vam quedar amb el Lur i la Simone i el Morgan els perseguia a tot arreu, sobretot al Lur. Ho van passar genial!




També venia l'Omby, que estava passant uns dies, i va ser una estona de carreres i alegria descontrolada de tots els gossos!




Un altre dia d'excursió el vam fer amb el Hegel, que els controlava com volia! El Morgan volia jugar amb ell però el Hegel no se'n refiava i el feia marxar. Fins i tot es posava on l'aigua com dient: "Aquí només beuré jo!". 




El Morgan té el mal "costum" de menjar herbes a tot arreu que va. A la muntanya, al parc, al jardí... Suposo que tindrà "pica" però el més impressionant és que no vomita mai. I us asseguro que menja en grans quantitats perquè és un no parar. Suposem que, com el van trobar abandonat i menjava el que trobava del carrer, potser té a veure. No està clar però el malnom de "vaca" sel va sentir molts cops...





El Nash té perdició pels pals. Intentàvem no obsessionar-li encara més però la ració diària de llençar el pal i que el portés sí que la tenia. No fa cas a cap gos, a ningú dels voltants, si tens un pal a la mà. I si no li llences et borda! A més te'l deixa als peus o es fica entre les teves cames desde darrera i et mira demanant jugar.




Per això anava molt bé anar d'excursió o el jardí on molts cops jo feia una altra cosa perquè no demanés que li llencés res i fes més la seva i, sobretot, que jugués amb el Morgan.




El segon cop que van venir teniem el "truc" que ens van dir els propietaris de fingir que llençaves el pal i dir-li que l'anés a buscar. Es passava una estona buscant però quan es posava massa ansiós li ensenyàvem un altre cop.




Per Nadal i Sant Esteve ells estaven a casa i van coincidir amb el Sete. Ho passaven realment bé. Sobretot el Morgan i ell, que no paraven!




A casa dormien molt i el Nash s'estirava amb mi al sofà i m'abraçava. Li havia de fer lloc i me'l col·locava com podia per estar bé els dos. Ell es deixava fer sempre que estigues agafat a mi. Les migdiades que ens hem fet...




El Morgan anava a la banda del Guillem a dormir. Però es despertava de tant en tant i et portava un llibre de la llibreria. Sí, heu llegit bé. O et portava uns pantalons que estaven per allà. O les sabatilles. El que fos. Ho portava davant teu. Li treies i ja està però quan el vaig veure amb el llibre no podia parar de riure... Era un intelectual! També em despertava trepitjant-me el cap o el cabell, cosa que li encantava...




Per anar a dormir al llit haviem d'entrar gairebé corrents! El Nash havia de dormir fos com fos, entre nosaltres dos. Si estava el Morgan el feia fora per anar ell. Això volia dir que tal i com s'estirés, allà es quedava i molts dies despertava destapada. Així que entràvem primer i agafàvem el nòrdic com si ens anés la vida per no patir fred! El Morgan es quedava als peus, també sobre el llit, i a dormir tots.




Molts ja heu llegit l'anècdota de la meva gran caiguda però la he d'explicar a aquest post... Forma part de la història!

El primer cop que van venir el Nash portava el collar Easy Walk (el que els agafa les potes del davant evitant que corrin) i el Morgan un metàl·lic. El Nash no estirava gens. El segon cop havien fet un canvi de collars per veure si el Morgan aprenia a no estirar. Bé, doncs un dia, per una baixada que està plena de gats sempre i que no s'aparten ni amb aigua, el Nash va començar a estirar. Vaig perdre l'equilibri i, en baixada, ja no el vaig recuperar. Vaig començar a còrrer però, evidentment, el Nash corre més que jo. Podria haver obert la mà i deixar-lo anar. El Nash no hagués marxat. Però la reacció va ser apretar encara més. Vaig volar... La caiguda de genolls va ser dolorosa però, per rematar, em va arrastar uns set metres per terra... Guillem i una de les veterinàries del poble van venir corrents, espantats. M'havia fet mal als genolls però no semblava que res més. Quan em vaig poder aixecar, perquè em va costar poder fer-ho, m'entrava el riure de pensar com havia sigut la meva imatge desde fora. Un espectacle... He estat una setmana caminant com una iaia!




Són dos gossos molt carinyosos i juganers. I agraïts! Feia molta gràcia veure les cares de pena que sap fer-te el Morgan i com sap aparentar que és tranquil quan és un bitxo! I el Nash, sempre pendent de tu, escoltant el que dius i girant el cap, com si entengués el que estàs dient.





Necessiten molta activitat per després estar bé a casa. Una passejadeta no és suficient per ells. Han de jugar i si els pots fer còrrer, molt millor. He de començar a fer exercici perquè ells no es cansen tan ràpid com jo!





Més
L'Otto sap demanar com ningú!


L'Otto, un preciós Labrador, va venir a passar uns dies a casa per festes. Va arribar per Any Nou i es va quedar fins després de Reis.

És un gos molt mimós i divertit. Només que li deies alguna cosa amb to carinyós venia corrents i es llençava als teus peus panxa amunt. No ho podia evitar! Volia que li gratessin la panxa en tot moment.




A l'hora d'anar a dormir l'Otto no va poder venir a l'habitació, que està a una altra planta, ni tampoc va disfrutar del jardí, ja que no sap ni pujar ni baixar escales. Vaig pensar en ensenyar-li, com vaig fer amb l'Hayko en el seu moment, però per uns dies que el tindria no volia que ho passés malament (tot i que hagués estat momentani) i vaig preferir no forçar la situació. La por li venia al no veure el final de les escales, a on anava a parar, perquè al carrer no tenia cap problema amb les que ens trobàvem.

Es quedava dormint al menjador i al matí el trobava al sofà, tranquil. Ens rebia contentíssim cada dia. Això també era una petita demostració que sol a casa no feia res dolent!




El passejava pel poble i voltants vàries vegades al dia, passejades llargues, sobretot al no poder baixar-lo al jardí, i a ell li encantava parar cada cinc passes a olorar, fos el que fos. Per molt que no m'ho proposés, les passejades eren ben llargues.

Quan em van demanar que el cuidés vaig avisar que jo el dia de Reis havia d'anar a Barcelona, ja que era l'únic dia que m'havia agafat per poder anar amb la família i traslladar-me jo en comptes d'ells. Em van assegurar que si ell ja havia fet les seves coses al matí no hi hauria cap problema per quedar-se sol unes hores, que es portava molt bé.




Tot i que m'ho haguessin comentat a mi em feia llàstima deixar-lo sol i vaig fer una petita prova el dia anterior, amb la cavalcada. Vam marxar un parell d'hores a veure-la i ell es va quedar a casa. Així veuriem com ho havia passat per tenir una idea del dia següent, que era quan marxariem.




Al tornar vaig veure que havia estat dormint al sofà i tot estava bé. Ell, sobretot! Vaig respirar molt més tranquil·la i el dia de Reis va anar molt bé.

A l'Otto li encanta prendre el sol però no marxava al balcó, sinó que es col·locava a una porta del menjador, on ens tenia a la vista, i s'estava allà, relaxat, fins que el sol marxava i tornava amb nosaltres al sofà.



Per demanar-te una joguina o una llaminadura era el millor. Et feia la "foqueta" i a mi m'encantava. Si et fan això no pots dir que no a res! També li feia a la gent que passava pel carrer, demanant que li fessin cas, o als nens. Tothom es quedava amb la boca oberta, i no és per menys!

Desgraciadament, he rebut un missatge on em demanen si els puc ajudar a trobar una casa on l'estimin i el cuidin com mereix. Per temes personals no el poden continuar cuidant i busquen algú de confiança per adoptar a l'Otto. Així que si algú està interessat que m'escrigui i parlarem. Una pena, la veritat. L'Otto és un gran gos i es mereix el millor que li puguin oferir.
Més
El retorn de la Noa i l'Otto


Quan la propietària de la Noa i l'Otto em va escriure per dir-me que potser els havia de tornar a cuidar a l'agost, el meu somriure ho deia tot. Van ser uns dels primers que van estar a casa i també, els que més dies han viscut aquí. I es fan estimar moltíssim!




Noa va entrar contentíssima i la propietària em va dir que ja quan baixava del cotxe ho estava, sabent on venia. L'Otto venia darrera. Estava gairebé cec, ja és molt gran, i més grosset. Em va impactar molt perquè no vaig pensar que hagués envellit tant en mig any. Però aquestes coses passen i per mi va ser una mica xocant. Tot i així, seguia igual de carinyós. Més dormilega, però boníssim, com sempre!




La Noa és molt activa i juganera. I si hi ha un gos que la segueixi, encara més! Va insistir amb Bruce fins que li va fer cas. També amb la Watson. I amb la Violeta, la Xula... I, per sorpresa, va venir el Nuk ha passar un dia i nit i es van tornar a veure! Anava a trucar a la propietària del Nuk per avisar que la Noa estava a casa i fer que es tornessin a veure, però va venir rodat. I sí que es van reconèixer, sí! Petons, salts... El retrobament va ser maquíssim!






Otto dormia molt però quan sentia que la Noa jugava, anava on fos per bordar i intentar participar. Com no veu gaire, l'havia d'agafar i apartar perquè els altres se l'emportaven per davant amb tanta carrera i el podien fer mal. I l'Otto ja estava content rebent carícies.




A l'hora de baixar al jardí, m'agava l'Otto en braços i també el pujava. No tenia per què fer aquests esforços i, a més, podia caure i fer-se mal. Es deixava, sabent on anàvem, i al jardí anava passejant tot tranquil, s'estirava al sol, i es mirava els altres gossos com jugaven.




Noa no va oblidar la pilota de bàsquet que ella mateixa va desinflar mesos enrera! Va anar directe a ella quan la va veure i te la portava per jugar.




Tampoc havia perdut el costum de robar canyes de bambú o qualsevol branca que trobés al jardí per fer-la trossets, amb tota la calma del món, i agafar una segona quan ja la tenia destrossada. Com no intenta menjar-se la branca, la deixava que ho fes. Almenys uns minuts estava entretinguda!




A l'hora de dormir, Noa va pujar directe al llit i es va col·locar ben a prop. Aquest cop l'Otto va dormir a terra. No va intentar pujar però tampoc l'hagués deixat. Em feia por que a la nit, sense veure i amb poca mobilitat, pogués caure. I, com sempre, Noa em despertava o bé amb petons o bé amb el morro enganxat a la meva cara, mirant-me. Sempre movent la cua! M'aixecava i despertava a l'Otto. Ell a vegades s'aixecava i venia o em mirava com dient "deixa'm una mica més" i tornava a dormir, així que el deixava que descansés més estona i m'emportava a la Noa.

El dia abans de marxar vaig rentar a l'Otto, com em van demanar. No li agradava gaire això d'estar a la banyera i que l'estigués mullant però quan el vaig pujar al balcó i l'assecava amb la tovallola es va tornar un altre. Crec que va rejovenir de cop!




Estava content, corrents d'una banda a l'altra, fregant-se amb nosaltres, bordant per jugar... Contentíssim! També li vaig retallar una mica els pèls dels ulls, aprofitant la seva eufòria.




La Noa i la Watson se'l miraven sorpreses desde l'altra banda, esperant que sortís per jugar amb ell. Va contagiar l'alegria a tots.



Un dia ens vam endur a la Noa a un parc d'aquí Gelida, amb el Lur i la Simone, els gossos dels nostres amics. Sabiem que es portarien bé i la vaig soltar una estoneta. Lur i ella van començar a còrrer i a jugar per tot arreu, sense allunyar-se massa de nosaltres. Va ser genial veure'ls tan contents!




El dia que van marxar ja m'havia fet a la idea però, com l'altre cop, em va posar trista. Els tenim molt de carinyo als dos i són maquíssims. I ells, quan marxen, no s'adonen que els estàs dient adéu, almenys per un temps. Jo els abraço, els faig petons... Algú pensarà que sóc exagerada però tenir un gos a casa uns dies, un cap de setmana o el temps que faci falta, fa que els agafis un carinyo especial i sempre els recordes. I ells tenen un lloc ben gran als nostres cors.




Em van dir que vindrien a la II Passejada de Gossos que farem la setmana vinent, a la cala de Sitges. I no sabeu les ganes que tinc que arribi dissabte!

Més
Les inseparables Nuka i Kaia


Aquesta parella inseparable, Nuka i Kaia, van arribar inspeccionant tot, observant. Però no van trigar gaire en sentir-se còmodes, sobretot Kaia, la lloba.




Kaia anava d'una banda a l'altra, ficant-se per tot els recons que trobava, i, a vegades, venia amb alguna cosa que havia trobat a una habitació, com corda que tenim per utilitzar al jardí, o la tapa d'un pot buit. I ho portava orgullosa! No va trencar res, però ella havia de rebuscar i trobar. Amb un anyet no podia esperar menys! Això sí, carinyossísima en tot moment. La curiositat era que et feia petites mossegades al cap (sí, heu llegit bé) quan s'alegrava molt. A mi m'entrava el riure, però me l'havia de treure de sobre perquè no apretava, però es notava!




Nuka, per altra banda, és tranquila i pacient. Sempre als peus o al teu voltant, sense perdre't de vista.
El primer dia que vam anar al jardí, Nuka no se'n refiava, potser pensava que l'anava a deixar allà, no ho sé. Però no es va separar de mi en tota l'estona. Mirava al voltant i a Kaia, que anava fent, però al meu costat.




El següent cop ja es va relaxar i vaig veure el que havien volgut els propietaris quan em van dir: "Si es peguen, no et preocupis. Això és que estan bé".




Van coincidir amb vàrios gossos, com l'Hayko, amb qui Kaia no deixava de jugar com una boja. Nuka s'apartava. Ella el tolerava, però que no la molestés gaire. Nuka volia tranquilitat i els altres dos no paraven.




I llavors Nuka va descobrir la pilota de bàsquet, amb la que fins ara només havia jugat Noa. Era la seva gran distracció al jardí. La va mossegar, llençar per tot arreu, aranyar... Li encantava jugar amb ella!




Aquesta pilota va servir perquè, quan arribés Sete, juguessin junts. Perquè Nuka ens va agafar com si fossim seus i no deixava que Sete vingués a buscar mimos. La nostra protectora personal!




Kaia, per altra banda, es feia amb tots els gossos i demanava atenció per carícies o per jugar. També intentava robar-nos el menjar quan no miràvem, però això és un altra tema... Un bitxo! Però un bitxo que es feia estimar que quan et mirava amb aquells ulls li perdonaves tot.




Per seure al sofà, haviem de vigilar, perquè si no ho feiem a temps, venien elles i s'acomodaven. I et miraven com dient "Jo he arribat abans". Però entre la calor i que no tenien espai si estàvem nosaltres, no estaven gaire.




Inquietes, curioses i protectores. Van estar pocs dies però es van fer estimar des del primer moment.






Fins i tot les vam portar a una festa anual d'aquí el poble, una nit, tot i que vam marxar d'hora perquè Kaia tenia una mica de por. Nuka estava com si res, movent la cua i asseguda. Cap problema, la festa ja la vam fer a casa i tots contents.




Vam notar molt quan van marxar, la veritat. Tant de carinyo i jocs es viuen al dia a dia!





Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )