Els inquiets Nash i Morgan

Em van trucar per dir-me que voldrien venir a fer una visita per conèixer al Nash (un Braco de Weimar) i al Morgan (creuament de Llaurador) abans de decidir deixar-me'ls uns dies a casa i vam quedar al costat del camp de futbol de Gelida.

Quan es van apropar a mi no em podia creure que allò fos un Braco. El Nash és enorme i musculós. El pit és realment gran i el primer que els vaig dir al veure'ls va ser: "Està fibradíssim!". Però és que a més d'estar fibrat és molt alt. Tot i ser un Braco sembla que estigui creuat amb un Gran Danés o semblant, per mida, tot i que no ho està. Jo no m'he d'ajupir per acaronar-lo.

El Morgan, encara cadell, anava més a la seva, olorant per allà, encuriosit pels voltants i menjant herba, la seva passió.

El primer dia que es van quedar també era el primer cop que es quedaven amb algú que no fossin ells. El Nash va plorar una estoneta però el vaig distreure al jardí. Olorant per allà i amb la pilota se li va passar una mica.

Els he cuidat dos cops i el primer, al ser més dies i fer millor temps, vam anar d'excursió un parell de cop a la Font on tant m'agrada anar. Els soltàvem i no ens perdien de vista. Contentíssims entre les vinyes i fent carreres per tot arreu.

Un dels dies vam quedar amb el Lur i la Simone i el Morgan els perseguia a tot arreu, sobretot al Lur. Ho van passar genial!

També venia l'Omby, que estava passant uns dies, i va ser una estona de carreres i alegria descontrolada de tots els gossos!

Un altre dia d'excursió el vam fer amb el Hegel, que els controlava com volia! El Morgan volia jugar amb ell però el Hegel no se'n refiava i el feia marxar. Fins i tot es posava on l'aigua com dient: "Aquí només beuré jo!". 

El Morgan té el mal "costum" de menjar herbes a tot arreu que va. A la muntanya, al parc, al jardí... Suposo que tindrà "pica" però el més impressionant és que no vomita mai. I us asseguro que menja en grans quantitats perquè és un no parar. Suposem que, com el van trobar abandonat i menjava el que trobava del carrer, potser té a veure. No està clar però el malnom de "vaca" sel va sentir molts cops...

El Nash té perdició pels pals. Intentàvem no obsessionar-li encara més però la ració diària de llençar el pal i que el portés sí que la tenia. No fa cas a cap gos, a ningú dels voltants, si tens un pal a la mà. I si no li llences et borda! A més te'l deixa als peus o es fica entre les teves cames desde darrera i et mira demanant jugar.

Per això anava molt bé anar d'excursió o el jardí on molts cops jo feia una altra cosa perquè no demanés que li llencés res i fes més la seva i, sobretot, que jugués amb el Morgan.

El segon cop que van venir teniem el "truc" que ens van dir els propietaris de fingir que llençaves el pal i dir-li que l'anés a buscar. Es passava una estona buscant però quan es posava massa ansiós li ensenyàvem un altre cop.

Per Nadal i Sant Esteve ells estaven a casa i van coincidir amb el Sete. Ho passaven realment bé. Sobretot el Morgan i ell, que no paraven!

A casa dormien molt i el Nash s'estirava amb mi al sofà i m'abraçava. Li havia de fer lloc i me'l col·locava com podia per estar bé els dos. Ell es deixava fer sempre que estigues agafat a mi. Les migdiades que ens hem fet...

El Morgan anava a la banda del Guillem a dormir. Però es despertava de tant en tant i et portava un llibre de la llibreria. Sí, heu llegit bé. O et portava uns pantalons que estaven per allà. O les sabatilles. El que fos. Ho portava davant teu. Li treies i ja està però quan el vaig veure amb el llibre no podia parar de riure... Era un intelectual! També em despertava trepitjant-me el cap o el cabell, cosa que li encantava...

Per anar a dormir al llit haviem d'entrar gairebé corrents! El Nash havia de dormir fos com fos, entre nosaltres dos. Si estava el Morgan el feia fora per anar ell. Això volia dir que tal i com s'estirés, allà es quedava i molts dies despertava destapada. Així que entràvem primer i agafàvem el nòrdic com si ens anés la vida per no patir fred! El Morgan es quedava als peus, també sobre el llit, i a dormir tots.

Molts ja heu llegit l'anècdota de la meva gran caiguda però la he d'explicar a aquest post... Forma part de la història!

El primer cop que van venir el Nash portava el collar Easy Walk (el que els agafa les potes del davant evitant que corrin) i el Morgan un metàl·lic. El Nash no estirava gens. El segon cop havien fet un canvi de collars per veure si el Morgan aprenia a no estirar. Bé, doncs un dia, per una baixada que està plena de gats sempre i que no s'aparten ni amb aigua, el Nash va començar a estirar. Vaig perdre l'equilibri i, en baixada, ja no el vaig recuperar. Vaig començar a còrrer però, evidentment, el Nash corre més que jo. Podria haver obert la mà i deixar-lo anar. El Nash no hagués marxat. Però la reacció va ser apretar encara més. Vaig volar... La caiguda de genolls va ser dolorosa però, per rematar, em va arrastar uns set metres per terra... Guillem i una de les veterinàries del poble van venir corrents, espantats. M'havia fet mal als genolls però no semblava que res més. Quan em vaig poder aixecar, perquè em va costar poder fer-ho, m'entrava el riure de pensar com havia sigut la meva imatge desde fora. Un espectacle... He estat una setmana caminant com una iaia!

Són dos gossos molt carinyosos i juganers. I agraïts! Feia molta gràcia veure les cares de pena que sap fer-te el Morgan i com sap aparentar que és tranquil quan és un bitxo! I el Nash, sempre pendent de tu, escoltant el que dius i girant el cap, com si entengués el que estàs dient.

Necessiten molta activitat per després estar bé a casa. Una passejadeta no és suficient per ells. Han de jugar i si els pots fer còrrer, molt millor. He de començar a fer exercici perquè ells no es cansen tan ràpid com jo!