Open top menu
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges
Taro i Jiro, els gossos més famosos del Japó


Segurament, dient-vos els noms Taro i Jiro, no us sonin gaire o de res però segur que molts de vosaltres heu vist la pel·lícula americana Eight Below (Bajo Cero) o potser algú ha vist Nankyoku Monogatari, traduïda a Antartica quan va arribar a Amèrica.

L'any 1957 va haver-hi una expedició japonesa a l'Antàrtida on portaven 15 gossos per tirar dels trineus. Els gossos eren Sakhalin Husky, coneguts al Japó com Karafuto-Ken. Gossos autòctons que podien sobreviure a altes temperatures com les que tindrien durant l'expedició.


Sembla ser que quan el primer equip havia de ser substituït per un segon, el clima va empitjorar i van quedar atrapats al gel. Un helicòpter va poder salvar als humans però van abandonar els gossos a la seva sort. En principi, pel que he llegit, esperaven que el segon equip arribés quan el temps fos millor però això no va passar i els animals van quedar allà, lligats, sense altra opció.


A la seva tornada al Japó, els expedicionaris van rebre fortes crítiques dels amants dels animals, que no podien creure que els haguessin abandonat així a una mort segura.

Passat gairebé un any, un nou equip es va reprendre l'expedició i van tornar a la base. Dels 15 gossos, 8 van poder deslligar-se i 7 van morir al lloc ens els havien deixat. Dels 8 que van escapar, només van trobar a dos, el Taro i el Jiro, que continuaven amb vida. Havien après a caçar foques i pingüins i havien sobreviscut durant 11 mesos en condicions realment difícils.


Davant això, aquests gossos es van convertir en una espècie d'herois per la ciutat i van construir monuments en honor seu, potser els gossos que més en tenen al Japó.


Sembla que el Taro va tornar al seu país d'origen, a Sapporo, on va morir el 1970 i el Jiro va continuar a l'Antàrtida, on va morir de causes naturals el 1960.


El monument més famós és el que mostra a tota la manada abandonada, i es troba al costat de la Torre de Tokyo. El van fer el 1959 per la Societat Japonesa per a la Prevenció de Crueltat contra els Animals. 




Més
El Gaucho, un company fins el final


En aquest mes de maig ja fa 16 anys de la història del gos conegut com El Gaucho i voldria fer el meu petit homenatge a aquest pelut i a tants altres que ens demostren el que volen dir paraules com Amor i Lleialtat.

Vivia amb el seu propietari a Villa del Carmen, Uruguay, i estaven molt units. Sempre anaven junts a tot arreu i es feien companyia mútua.

Desgraciadament, l'home va patir una greu malaltia i el van haver d'ingressar a l'hospital Dr. Emilio Penza, a Durazno, deixant sol a Gaucho.

El gos, perdut sense el seu amic, va fer tot el camí en la seva busca i el va trobar, a més de 50 quilòmetres de distància, a l'hospital. I allà es va quedar, a les portes, esperant pacientment a l'home que ja no tornaria a sortir.


Els treballadors de l'hospital el coneixien i admiraven pel gran carinyo que mostrava. Diuen que quan l'home va morir, es van sentir els plors de Gaucho des de la sala, patint la seva marxa.



Va acompanyar-lo tota la seva vetlla fins al cementeri, on descansaria el cos del difunt, i on el Gaucho passaria la resta de la seva vida, sense separar-se del lloc només que per buscar menjar i aigua.

Quan el gos va morir, tothom va sentir una gran llàstima i li van fer una estàtua de bronze i una placa commemorativa per lloar la fidelitat i amor d'aquell gos, col·locada davant el cementiri que diu:

LOS DURAZNESES A "EL GAUCHO"
POR TU INIGUALABLE LEALTAD,
POR HABER SIDO NUESTRO,
POR DARNOS TU LEYENDA.
DURAZNO, MAYO DE 1999


Fins i tot a El Diario de Mañana, de Montevideo, el periodista Antonio R. Cabanas, va escriure un article sobre el Gaucho explicant la selva història, segurament commogut pel que havia vist.






Aquest és l'emotiu cas de Gaucho però coneixem i en sabem de molts més que viuen i moren als peus de tombes, fent companyia fins al final al que va ser el seu gran amic en vida.

Si algú continua sense entendre per què diem que són membres de la nostra família em farà certa llàstima ja que mai arribarà a saber el que és sentir aquest amor incondicional. Per part de tots dos.


Més
Becerrillo, la pietat d'un gos


El gos Becerrillo, un alano espanyol, com molts dels gossos utilitzats per l'exèrcit durant la conquesta americana, forma part de la llegenda.

A les batalles i conquestes era comú que els soldats ensinistressin i portessin gossos amb ells per matar, empresonar i atacar quan ells creien necessari. Llençar a algú als gossos era habitual i ells destroçaven a la seva víctima, com els havien ensenyat a fer.


Més
Balto, el gos llop, i el seu company Togo


La història del Balto, el gos llop, a molts us sonarà per la pel·lícula de dibuixos del 1995 però heu de saber que, tot i que la història és certa, hi ha alguna diferència...

Balto va nèixer al poble de Nome, a Alaska. Els seus dos primers anys de vida els va dedicar a portar subministres als nens que ho necessitaven però se'l va considerar lent i poc apte per aquesta feina.


Més
La fidelitat del gos Canelo, a Cadis


Canelo era un gos sense raça, company d'un conegut sense-sostre de Cadis. Els podies veure passejar cada dia pels carrers, sempre junts, fent-se companyia l'un a l'altre.

Aquest home anònim, de qui desconec el nom, tenia problemes renals i havia d'anar un cop a la setmana a l'hospital per fer-se un control. Un dia va tenir complicacions durant el tractament i va morir a allà mateix. Canelo, que cada dia l'esperava a la porta, va veure que el seu amic no sortia però no va perdre l'esperança i el va esperar i esperar... durant 12 anys.




Més
Fido, "fidel" en llatí, feia honor al seu nom


La majoria de nosaltres coneixem la història de Hachiko, el gos que va esperar durant anys la tornada del seu propietari a casa a l'estació de Shibuya però la veritat és que, com el Hachiko, hi ha hagut molts altres gossos que ho han fet, sense perdre l'esperança, durant tota la seva vida, exemples de Fidelitat i Amor.

Aquesta és la història del Fido (paraula que en llatí vol dir fidel), d'un petit poble a Itàlia del municipi Borgo San Lorenzo.



Cap a l'any 1941, el jove Luigi va decidir adoptar amb la seva dona a un mestís que va trobar ferit al carrer, al que dirien Fido. El seu company pelut l'acompanyava cada dia a l'estació de ferrocarril, a 2 quilòmetres de casa seva. Després, el Fido tornava a casa fins que arribaven les 17:30h, hora en que Luigi tornava de la seva feina de fuster. I el Luigi l'estava esperant a aquella mateixa estació, sempre puntual, per tornar junts.




Aquest dia a dia va canviar repetintament quan el Luigi va ser reclutat a l'exércit i enviant al front rus l'any 1943. Però per Fido no va haver cap canvi i cada dia anava a esperar al seu amic a l'estació, apropant-se als vagons, un a un, per olorar i buscar on era. Quan tothom marxava i no hi havia ningú a l'estació, el Fido, trist, tornava a casa.




El Luigi no va tornar mai a casa i els anys passaven. A principis dels anys 50 el Fido era gran i tenia artritis. El camí que ell sempre havia fet en poc temps, es convertia en hores difícils que el deixaven esgotat. Però no per això deixava d'anar tots els dies a esperar la tornada del seu company.

Una tarda d'hivern amb una gran tormenta de neu, el Fido no va poder aguantar i es va desplomar sobre la neu, a mig camí.




Tot el poble el coneixia i van plorar la seva marxa. Va ser aquesta gent modesta, que veien cada dia com arribava el Fido a l'estació i coneixien la història, qui va col·laborar per fer l'estàtua commemorativa que es troba actualment a aquella mateixa estació amb un epitafi on es pot llegir: "Un exemple per a tots els humans del que és la màxima expressió del que és  AMOR i FIDELITAT".




La notícia de la mort del Fido va ser anunciada al diari a un article de primera plana. Va commoure a tothom, o gairebé, ja que la primera estàtua que es va fer va ser destruïda per uns vàndals (gent sense sentiments hi ha a tot arreu, desgraciadament) i l'alcalde del municipi va encarregar la creació d'una segona feta de bronze, que és l'actual.


Més
La història de l'Owney, gos viatger


Fa uns 125 anys, a la oficina postal d'Albany, Nova York, els treballadors que estaven catalogant bosses de correu van trobar a un cadell que dormia entre un munt de paquets de correu ferroviari, resguardant-se del fred. Aquest petitó va ser batejat com Owney.




El gos es va criar entre bosses i paquets postals i va adonar-se que els trens eren el seu millor refugi al fred, així que allà és on anava a descansar molts cops. El problema era que cada cop que feia això, despertava a un lloc diferent, depenent del trajecte que havia fet aquell tren. Però, d'una manera o altra, l'Owney sempre trobava el camí de tornada a casa, a Albany.

Quan els treballadors es van adonar que passava això, van decidir posar-li una plaqueta identificativa i un collar que digués que l'Owney era "Propietat de la Oficina Postal d'Albany".




Amb el pas dels anys i tants i tants viatges que va arribar a fer aquell pelut, se'l va conèixer com "el gos de la sort" ja que cap tren en el que va viatjar va ser mai robat ni va patir cap accident.

De manera eventual, van començar a donar-li postals, medalles o etiquetes de correu indicant on havia estat, on havia viscut l'aventura d'aquells dies.




Els seus viatges no es van limitar als trens dels voltants, sinó que va arribar a viatjar en vaixell i, per correu internacional, conèixer Àsia i Europa. Però l'Owney sempre tornava a casa, gràcies a la placa identificativa que li havien col·locat els treballadors de Nova York un temps abans.

L'Owney va morir l'any 1897 per una ferida de bala, de la que no s'explica res més ni es sap com va passar. Durant els seus 11 anys de vida havia acumulat prop de 1017 medalles, estampetes i altres identificacions que demostrarien centenars de llocs visitats i aventures viscudes. Fins i tot va ser fotografiat i filmat per aquella època.




Actualment es pot trobar el seu cos embalsamat (cosa que a mi no és que m'agradi gaire, em fa coseta veure els animals així, per dir-ho finament) al National Postal Museum, amb les medalles i cartes que s'han pogut conservar dels seus viatges.


Més
La fidelitat té un nom: Bobby de Greyfriars


Bobby era un gos de la raça Skye Terrier, propietat del policia local d'Edimburg (Escòcia) John Gray. 

John era, segons diuen, jardiner de professió, però per necessitats econòmiques va començar a treballar amb la policia com a vigilant nocturn.




Desde que van adoptar a Bobby van ser companys inseparables però, desgraciadament, la tuberculosi va afectar a John Gray i se'l va endur el 15 de febrer de 1858.

Al funeral, Bobby va estar present, i també va seguir a la gent fins el cementiri Greyfriars Kirkyard, on John va ser depositat. Amb un amor, fidelitat i lleialtat extrema, Bobby va passar els seus propers 14 anys a la tomba del seu amic, fent guàrdia i companyia a en John Gray.




El gos es negava a apartar-se de la tomba, tot i el fred i la gana que a vegades passava.

Tres anys després de la mort d'en John Gray, el Castell d'Edimburg va començar la tradició de disparar cada dia a la una perquè tots els ciutadans ajustessin els seus rellotges. El Bobby es va fer amic d'un dels soldats que participava d'aquesta acció, Scott, i l'acompanyava quan ho feia. Just després del tret, el gos corria cap a un restaurant que es deia "The Eating House" on el propietari li donava l'esmorzar.




Molts ciutadans es van encarinyar del Bobby i li van arreglar una espècie de refugi als terrenys de l'esglèsia, tot i que els gossos no estaven permesos a la zona de sepultures. També li portaven menjar i aigua, sensibilitzats per aquest acte de fidelitat.




Al 1867, davant el crexiement de gossos abandonats, les autoritats van aprovar una llei que obligava a registrar a tots els gossos d'Edimburg i el que no ho estigués, seria eliminat. Sir William Chambers va decidir pagar la licència d'en Bobby i li va fer un collar amb una placa de bronze on es llegia "Greyfriars Bobby from the Lord Provost - 1867 - licensed". Collar que actualment es pot veure al Museu d'Edimburg.




Bobby va morir sobre la tomba de John Gray l'any 1872. Un any després, la Baronesa Burdett Couts va fer esculpir una estàtua en memòria d'aquell gran gos, i una font per conmemorar la vida del Bobby. Aquella estàtua va ser construida fent que el gos mirés cap a la tomba d'en John Gray, enfront de l'esglèsia de Greyfriars, al sud del pont George IV.




En Bobby va ser enterrat a escasos metres del seu propietari.




El 13 de maig de 1981, la Dog Aid Society d'Escòcia va agregar una petita làpida on es llegeix  "Greyfriars Bobby - died 14th January 1872 - aged 16 years - Let his loyalty and devotion be a lesson to us all".



Aquesta història ha estat escrita per diferents autors fins que els estudis Disney van decidir fer una pel·lícula de la història basat en el llibre de Eleanor Atkinson, que es diu Greyfriar's Bobby.



Més
Old Drum: El gos és el millor amic de l'home


La frase "El gos és el millor amic de l'home" va ser pronunciada per primer cop a l'any 1870 per l'advocat George Graham Vest que representava al granger Burden i al seu gos Old Drum en un cas que faria història.




Charles Burden tenia un gos al que adorava i portava a tot arreu, l'Old Drum (Vell Barril). Es sentia molt orgullós d'ell i sempre explicava anècdotes del seu amic de quatre potes als seus amics, a Missouri.

En Burden tenia un veí, Leónidas Hornsby, que assegurava que qualsevol gos que creués les seves terres rebria un tret per part seva argumentant que els gossos dels seus veïns caçaven animals de granja.

Un matí va esdevenir el desastre. El granjer Burden va trobar a l'Old Drum mort d'un tret al cap al costat de la finca d'en Leónidas. Evidentment, no va tenir cap dubte de qui l'havia assassinat i va decidir denunciar al seu veí per buscar justícia.




Va portar el seu dolor als tribunals de Warrensbourg on, després de riure's d'ell, li van dir que, com a molt, podria treure la indemnització de 150 dòlars.

El cas va arribar a oïdes de l'advocat Graham Vest, gran amant dels animals, que va decidir fer-se'n càrrec dient que "guanyaria el cas o es disculparia personalment amb tots els gossos de Missouri".




Quan va arribar el moment, durant el cas, de fer l'argument final, Vest no va dirigir la oratòria per intentar culpar a Leónidas (estava clar que era el culpable i no semblava que s'amagués gaire) ni es va referir a cap dels testimonis del judici, sinó que va fer un discurs que ha passat a la història com "L'elogi al gos".




"Caballeros del Jurado. El mejor amigo que un hombre pueda tener, podrá volverse en su contra y convertirse en su enemigo. Su propio hijo o hija, a quienes crió con amor y atenciones infinitas, pueden demostrarle ingratitud. Aquellos que están más cerca de nuestro corazón, aquellos a quienes confiamos nuestra felicidad y buen nombre, pueden convertirse en traidores. 
El dinero que un hombre pueda tener también podrá perderlo, se volará en el momento que más lo necesite. 
La reputación de un hombre quedará sacrificada por un momento de locura o debilidad. 
Las personas que están dispuestas a caer de rodillas para honrar nuestros éxitos, serán las que arrojen la primera piedra, cuando el fracaso coloque nubes sobre nuestro porvenir. 
El único, absoluto y mejor amigo que tiene el hombre en este mundo egoísta, el único que no lo va a traicionar o negar, es su PERRO. 
Caballeros del jurado, el perro de un hombre está a su lado en la prosperidad y en la pobreza, en la salud y en la enfermedad. Dormirá en el frío piso donde sopla el viento y cae la nieve, sólo para estar junto a su amo. 
Besará su mano aunque no tenga comida para ofrecerle, lamerá las heridas y amarguras que produce el enfrentamiento con el áspero mundo. 
Si la desgracia deja a su amo sin hogar y amigos, el confiado perro solo pide el privilegio de acompañar a su amo para defenderlo contra todos sus enemigos. 
Y cuando llega el último acto, y la muerte hace su aparición y el cuerpo es enterrado en la fría tierra, no importa que todos los amigos hayan partido. Allí junto a la tumba, se quedará el noble animal, su cabeza entre sus patas, los ojos tristes pero abiertos y alertas, noble y sincero, más allá de la muerte".
El jurat es va commoure de tal manera que va decidir, unànimament, que la multa fos de 550 dòlars (400 més dels que marcava la llei) i la frase "El gos és el millor amic de l'home" es va fer popular per sempre.

Vest va guanyar, també, l'apel·lació davant la Suprema Cort de Missouri on podem trobar una estàtua de l'Old Drum davant la Cort de Warrensburg.


Aquesta va ser la primera lluita pels Drets dels Animals que es coneix i, a partir d'aquí, hi ha hagut moltes més. I les que ens queden per lluitar. 

Perquè per a un amant dels animals queda molt per dir i per defensar. Ells no tenen veu. Només ens tenen a nosaltres per defensar els seus drets. I no els podem fallar. 

*En record de la Bruna i de tots els animals oblidats a un racó.
Més
Fernando, el gos músic d'Argentina


Fernando va ser un famós gos del carrer durant els anys 50 a Resistència (província de Chaco), Argentina. Primer va ser el gos d'un cantant de boleros, després el gos de tots.




Diuen que aquest bonic gos blanc no faltava a cap concert ni festa amb música que es fes a la ciutat. També expliquen que, als concerts, disfrutava de la música com ningú però si escoltava una nota fallida ho demostrava amb grunyits o gestos de desaprovació.

A un concert de Paderewsky, gran professional, va haver-hi un moment en que Fernando es va posar sobre dues potes fent un grunyit. El músic va continuar con si res i quan va acabar van veure que Fernando mirava fixament al pianista, volent dir alguna cosa. El músic se'l va mirar i li va dir: "Tens raó, m'he equivocat dos cops" i, pacientment, va repetir la sonata realitzant-la perfectament. Aquest cop Fernando no va fer cap altre interrupció.




Al dia següent d'un esdeveniment es parlava del concert en funció de com havia reaccionat el gos.

Expliquen que Fernando passava les tardes a un bar conegut per ser freqüentat per polítics, intelectuals... No tenia tancada l'entrada enlloc, tothom l'estimava.




Es van escriure vàries notes a diferents diaris d'Argentina, arribant a sortir a un comentari a la BBC de Londres.

Cada dia feia el seu recorregut habitual, anant de bon matí al Banc de la Nació Argentina on entrava i esmorzava amb el gerent. També visitava la Plaça Central a perseguir gats una estona.

Un dia va ser ferit a un restaurant japonés i el van haver d'intervenir médicament. Aquells dies de recuperació van haver d'instal·lar dues línies telefòniques per poder atendre totes les trucades que rebien dels ciutadans per saber com estava.




Tothom l'estimava, admirava i cuidava. El dia que va morir tota la ciutat el va plorar als carrers i balcons, fent-li un enterrament amb una solemne cerimònia. Més d'un negoci va tancar les seves portes en senyal de dol i la Banda Municipal de Música va interpretar la marxa fúnebre.




Quan va passar el primer Nadal sense Fernando, l'escriptor Giardinelli va expresar la seva pena dient que eren les primeres festes on enyorava, per primer cop, a un ésser estimat.




Hi ha tres escultures a Resistència, ciutat de la província de Chaco, d'aquest estimat gos. I encara a dia d'avui es troben flors i homenatges per a Fernando.




Aquesta és una història real però, amb el temps, és molt probable que hi hagi, també, llegenda dins aquestes línies. El que sí sabem és com el van estimar i conèixer a la Resistència.

Com diu l'escrit d'una de les seves escultures: "A Fernando. Un perrito blanco que errando por las calles de la ciudad despertó en infinidad de corazones un hermoso sentimiento".





Més
La història de Marcel Morilla i la seva gossa Nir


El dia 18 de juny d'aquest any vaig veure un tuit de Marcel Morilla, imitador i col·laborador a Versió RAC1, on deia que havia perdut a la seva gossa Nir a Ripollet. Demanava ajuda i li vaig fer RT. No vaig saber res més de la seva història, com va acabar, si la va recuperar o què va passar.


Temps més tard, vaig anar de públic a La Segona Hora i, xerrant amb Quim Morales, em va parlar d'un amic seu, Marcel, que va perdre la seva gossa i dies més tard la va trobar. Li vaig demanar qui era per posar-me en contacte amb ell i poder escriure la seva experiència, sense relacionar que era el mateix Marcel.


Després d'escriure'ns, Marcel i jo, per facebook, mail i twitter, vam concretar que diumenge 30 de setembre, vindria amb la seva dona Anna i la seva gossa Nir, a veure'ns a casa i parlar de tot.

Quan vaig obrir la porta, la Nir tenia la cua entre les potes, completament desconfiada, i olorava dins de casa, sense atrevir-se gaire a entrar. Darrera meu estava Guillem amb el Thulu, que ja havia vingut a quedar-se uns dies. Quan la Nir es va decidir a entrar, ens vam presentar tots i la van soltar.




Van adoptar a la Nir quan tenia 1 any i portava des dels 4 mesos a l'ACAAD Maresme d'Argentona, esperant que algú la volgués. Es veu que va ser maltractada fins arribar a la Protectora i la tenien lligada a un pal, amb 13 gossos més. Va ser una sort que el Marcel i l'Anna la trobessin.






Vam seure per esmorzar i Nir i Thulu van anar agafant confiança i jugaven sota la taula, contents i tranquils. L'Anna estava molt contenta de veure-la jugar així perquè no acostuma a fer-ho i veure aquest carinyo cap a la Nir em va entendrir. Imaginava el que havia estat perdre-la i ara veure com jugava i m'emocionava.



Abans de Sant Joan, el Marcel la va treure a passejar per la muntanya, al costat de casa seva a Ripollet. A la nit, tot tranquil, la va soltar com sempre feia i, sense esperar-ho, van començar a sonar focs artificials. Marcel no sabia que eren les festes del poble del costat. No va tenir temps a reaccionar. La Nir va sortir disparada, amb el collar vermell reflectant que portava quan era de nit, i el Marcel no la trobava. Veia el punt vermell lluny i quan ell s'apropava, la Nir s'allunyava més i més. La cridava, la buscava però no hi havia manera. Aquell dia no havia agafat el mòbil i tenia por de marxar a buscar l'Anna i que la Nir tornés. Quan passava l'estona, va decidir fer una carrera a casa, picar a l'Anna i dir-li que havia perdut a la gossa. Havien passat 45 minuts.




Van buscar a la Nir fins les 4 de la matinada d'aquell dia, sense trobar-la. Cada dia la buscaven, no sabien què fer. Van avisar a tothom, van fer crides. Estaven destroçats per la seva pèrdua.

Deu dies més tard, el Marcel estava veient la tele al menjador i va sentir un soroll. Va mirar per la finestra i li va semblar veure a la Nir caminant davant de casa seva. La va cridar, ella va parar en sec i el va mirar. L'alegria va ser inmensa, no ho podien creure. Tal qual estava va sortir al carrer a buscar-la i la va pujar. L'Anna li va treure salsitxes que acabaven de comprar i la Nir menjava i bebia com mai havia fet. Estava molt més prima i dèbil. Havien passat 10 dies!! Les llàgrimes del Marcel i l'Anna ara eren de felicitat. Era un miracle.



Ens aixequem després d'esmorzar i els portem a la zona de la font, a la muntanya, a fer una excursió. Volen que la Nir disfruti tranquil·la, ja que aquí no hi ha sorolls i podem disfrutar de l'espai.




Descobrim, Guillem i jo, que la Nir és una experta escaladora. Puja desnivells gairebé verticals com si res, corre i juga contenta per tot arreu, sense allunyar-se gaire, sempre atenta al Marcel i l'Anna. I ells disfruten de veure-la així.



Arribem a la font i seiem. Thulu i ella ja són amics i s'ha afegit el Lolo, un gosset que, segons la propietària a la que havien trucat unes noies al trobar-se el gos, sempre marxa i torna sol a casa, a El Puig. No entenem aquesta tranquilitat de deixar el gos a la seva sort, però hi ha gent per tot.




Thulu defensa a la Nir i no deixa que el Lolo la molesti, perquè no para. A l'estona, el Lolo marxa a casa seva.



Aquell dia va ser fantàstic, tant pels gossos, com per nosaltres que ho vam passar d'allò més bé. Així que vam decidir repetir la setmana següent.




Aquest cop nosaltres teniem a Thulu, Hegel i Bélit i quan la Nir ho va veure es va tornar boja. Una provocadora nata! Quan tots descansaven, es passejava entre ells a veure qui li feia cas i, és clar, tots li feien!




Vam anar pel poble a fer una volta i a prendre un refresc, tots junts. La tarda la vam passar a casa i, en un moment donat, vam decidir baixar els gossos al jardí una mica. Un cop allà van sonar uns petards llunyans. Encara no sé per què ni a què venien però vaig mirar a la Nir i vaig sentir l' "ai, ai, ai" de l'Anna. La Nir va còrrer cap a la porta, que haviem tancat abans i jo només feia que pensar que la Nir sabia escalar i si li donava per anar a l'altre banda i fer-ho podria sortir al carrer. Vam còrrer a la porta i la imatge de terror de la Nir se'm va quedar grabada. Estava a dues potes, el seu cos completament enganxat a la porta, vertical, rascant desesperada perquè s'obrís. Vaig obrir i va pujar en un segon.




No vaig dir gaire però em va saber tan greu que li passés això que me l'anava mirant, sota la taula del menjador, pensant com debia còrrer aquell dia que es va escapar amb el Marcel i la impossibilitat d'agafar-la.

Conèixer el Marcel i l'Anna ha estat un regal. La seva gossa Nir ho passa bé quan ens veiem, aquí no hi ha molt de soroll i juga amb altres gossos, amb la cua alta. I amb ells ho passem realment bé, nosaltres.




Gràcies a voler explicar aquesta història amb final feliç, hem guanyat dos nous amics. Els animals uneixen fins a límits que no creuries!



Esperem molts més caps de setmana amb el Marcel i l'Anna. Més excursions i xerrades, cafès i jocs.
I la Nir sempre al costat!








Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )