La història de Marcel Morilla i la seva gossa Nir

El dia 18 de juny d'aquest any vaig veure un tuit de Marcel Morilla, imitador i col·laborador a Versió RAC1, on deia que havia perdut a la seva gossa Nir a Ripollet. Demanava ajuda i li vaig fer RT. No vaig saber res més de la seva història, com va acabar, si la va recuperar o què va passar.

Temps més tard, vaig anar de públic a La Segona Hora i, xerrant amb Quim Morales, em va parlar d'un amic seu, Marcel, que va perdre la seva gossa i dies més tard la va trobar. Li vaig demanar qui era per posar-me en contacte amb ell i poder escriure la seva experiència, sense relacionar que era el mateix Marcel.

Després d'escriure'ns, Marcel i jo, per facebook, mail i twitter, vam concretar que diumenge 30 de setembre, vindria amb la seva dona Anna i la seva gossa Nir, a veure'ns a casa i parlar de tot.

Quan vaig obrir la porta, la Nir tenia la cua entre les potes, completament desconfiada, i olorava dins de casa, sense atrevir-se gaire a entrar. Darrera meu estava Guillem amb el Thulu, que ja havia vingut a quedar-se uns dies. Quan la Nir es va decidir a entrar, ens vam presentar tots i la van soltar.

Van adoptar a la Nir quan tenia 1 any i portava des dels 4 mesos a l'ACAAD Maresme d'Argentona, esperant que algú la volgués. Es veu que va ser maltractada fins arribar a la Protectora i la tenien lligada a un pal, amb 13 gossos més. Va ser una sort que el Marcel i l'Anna la trobessin.

Vam seure per esmorzar i Nir i Thulu van anar agafant confiança i jugaven sota la taula, contents i tranquils. L'Anna estava molt contenta de veure-la jugar així perquè no acostuma a fer-ho i veure aquest carinyo cap a la Nir em va entendrir. Imaginava el que havia estat perdre-la i ara veure com jugava i m'emocionava.

Abans de Sant Joan, el Marcel la va treure a passejar per la muntanya, al costat de casa seva a Ripollet. A la nit, tot tranquil, la va soltar com sempre feia i, sense esperar-ho, van començar a sonar focs artificials. Marcel no sabia que eren les festes del poble del costat. No va tenir temps a reaccionar. La Nir va sortir disparada, amb el collar vermell reflectant que portava quan era de nit, i el Marcel no la trobava. Veia el punt vermell lluny i quan ell s'apropava, la Nir s'allunyava més i més. La cridava, la buscava però no hi havia manera. Aquell dia no havia agafat el mòbil i tenia por de marxar a buscar l'Anna i que la Nir tornés. Quan passava l'estona, va decidir fer una carrera a casa, picar a l'Anna i dir-li que havia perdut a la gossa. Havien passat 45 minuts.

Van buscar a la Nir fins les 4 de la matinada d'aquell dia, sense trobar-la. Cada dia la buscaven, no sabien què fer. Van avisar a tothom, van fer crides. Estaven destroçats per la seva pèrdua.

Deu dies més tard, el Marcel estava veient la tele al menjador i va sentir un soroll. Va mirar per la finestra i li va semblar veure a la Nir caminant davant de casa seva. La va cridar, ella va parar en sec i el va mirar. L'alegria va ser inmensa, no ho podien creure. Tal qual estava va sortir al carrer a buscar-la i la va pujar. L'Anna li va treure salsitxes que acabaven de comprar i la Nir menjava i bebia com mai havia fet. Estava molt més prima i dèbil. Havien passat 10 dies!! Les llàgrimes del Marcel i l'Anna ara eren de felicitat. Era un miracle.

Ens aixequem després d'esmorzar i els portem a la zona de la font, a la muntanya, a fer una excursió. Volen que la Nir disfruti tranquil·la, ja que aquí no hi ha sorolls i podem disfrutar de l'espai.

Descobrim, Guillem i jo, que la Nir és una experta escaladora. Puja desnivells gairebé verticals com si res, corre i juga contenta per tot arreu, sense allunyar-se gaire, sempre atenta al Marcel i l'Anna. I ells disfruten de veure-la així.

Arribem a la font i seiem. Thulu i ella ja són amics i s'ha afegit el Lolo, un gosset que, segons la propietària a la que havien trucat unes noies al trobar-se el gos, sempre marxa i torna sol a casa, a El Puig. No entenem aquesta tranquilitat de deixar el gos a la seva sort, però hi ha gent per tot.

Thulu defensa a la Nir i no deixa que el Lolo la molesti, perquè no para. A l'estona, el Lolo marxa a casa seva.

Aquell dia va ser fantàstic, tant pels gossos, com per nosaltres que ho vam passar d'allò més bé. Així que vam decidir repetir la setmana següent.

Aquest cop nosaltres teniem a Thulu, Hegel i Bélit i quan la Nir ho va veure es va tornar boja. Una provocadora nata! Quan tots descansaven, es passejava entre ells a veure qui li feia cas i, és clar, tots li feien!

Vam anar pel poble a fer una volta i a prendre un refresc, tots junts. La tarda la vam passar a casa i, en un moment donat, vam decidir baixar els gossos al jardí una mica. Un cop allà van sonar uns petards llunyans. Encara no sé per què ni a què venien però vaig mirar a la Nir i vaig sentir l' "ai, ai, ai" de l'Anna. La Nir va còrrer cap a la porta, que haviem tancat abans i jo només feia que pensar que la Nir sabia escalar i si li donava per anar a l'altre banda i fer-ho podria sortir al carrer. Vam còrrer a la porta i la imatge de terror de la Nir se'm va quedar grabada. Estava a dues potes, el seu cos completament enganxat a la porta, vertical, rascant desesperada perquè s'obrís. Vaig obrir i va pujar en un segon.

No vaig dir gaire però em va saber tan greu que li passés això que me l'anava mirant, sota la taula del menjador, pensant com debia còrrer aquell dia que es va escapar amb el Marcel i la impossibilitat d'agafar-la.

Conèixer el Marcel i l'Anna ha estat un regal. La seva gossa Nir ho passa bé quan ens veiem, aquí no hi ha molt de soroll i juga amb altres gossos, amb la cua alta. I amb ells ho passem realment bé, nosaltres.

Gràcies a voler explicar aquesta història amb final feliç, hem guanyat dos nous amics. Els animals uneixen fins a límits que no creuries!

Esperem molts més caps de setmana amb el Marcel i l'Anna. Més excursions i xerrades, cafès i jocs.
I la Nir sempre al costat!