La gran parella, Noa i Otto

Us presento a Otto i Noa.

Només arribar, vam anar al jardí a jugar una mica i estaven encantats. Van disfrutar de l'espai com ningú. Noa buscava branques o canyes de bambú per jugar i quan li anaves a treure corria per tot el jardí, esperant que la seguissis. Tenim una pilota de bàsquet al jardí amb la que cap gos juga, ja que és massa gran. Noa és l'excepció. Li encantava!

Otto també, però a l'estona, buscava ombra, s'estirava i ens veia jugar. Otto és més vellet i pensàvem que no jugaria tant però quan sentia a Noa, s'animava i corria amb ella per tot arreu!

Són obedients i carinyosos, així que estàvem encantats. Noa et reclamava molt més que Otto. Ell dormia i de tant en tant et mirava amb els pèls del morro despentinats després de la migdiada, per buscar carícies o jugar una mica. Però Noa és més jove, i volia moviment!

Els primers dies, com encara no ens coneixien tant, dormien al seu llit, tots dos junts. Però aquesta imatge que veieu a la foto, va durar poquet.

Tenim una butaca que sembla agradar molt als nostres clients peluts, i molts dormen allà. Al sofà tenen calor, entre nosaltres (perquè intentar-ho, ho intenten) i quan la descobreixen, allà es queden. I això li passava a Otto. Noa preferia, tot i la calor i gairebé no tenir lloc, estirar-se entre nosaltres i dormir així.  Però feien torns, a vegades...

La primera nit sempre estàs més pendent d'ells, ja que no saps com la passaran, si s'enyoraran massa, si no els agradarà estar allà. Els vam portar al dormitori, amb el llitet i aigua, com sempre fem, i, al despertar, teniem a Noa als nostres peus dormint. La segona nit ja estaven tots dos dormint al llit. I a Otto l'havia de despertar jo i arrastrar-lo (literalment) pel llit mentre ell s'estirava i badallava.

Però Noa era molt diferent. Imagineu l'escena. Estàs dormint i notes alguna cosa. No saps ben bé què. Obres les ulls i tens a Noa sobre teu, amb la cara enganxada a la teva, miran-te, esperant que obris els ulls i diguis "hola" per començar a saltar sobre el teu cos, cara, cames... Potser penseu que era molest. Doncs no. Em feia despertar rient cada dia!

No entraven a la cuina mai. No els deixem per si agafen alguna cosa sense que ens adonem. Però tampoc calia estar molt pendent perquè quan els deies que no, es quedaven a la porta, observant què feies. Com ja us he dit, es van portar molt bé.

Els vam agafar molt de carinyo i molts cops parlem d'ells. Es fan estimar i fins i tot ens els podiem emportar a prendre un cafè a una terrassa, que venien encantats i t'acompanyaven sense problemes. Són molt divertits. Amb gossos com aquests dóna gust fer de cangur!!

I no oblidem els dies que van passar amb el Nuk! Tots tres junts a tot arreu! Si és que es fan estimar...