Open top menu
El terror a Sant Joan, la por als petards


Molts dels que teniu gossos a casa (o gats, o altres animals, però em referiré al gos) ja tremoleu pensant en Sant Joan. La majoria de vosaltres veu patir al seu pelut sense poder evitar-ho.


Si no teniu la sort de poder marxar a un lloc sense petards, intentaré ajudar-vos una mica donant consell per aquesta horrorosa nit, tot i que desgraciadament molts no respecten que Sant Joan és una única nit i continuen durant setmanes, però després en parlem.

El pànic que pateixen els gossos amb els petards és horrible. Tenen ansietat, tremolen, el cor s'accelera, poden vomitar... Només cal pensar en com pateixes tu en una situació d'estrès màxim o de por davant alguna cosa que no pots controlar. Per a ells és exactament el mateix, però sense entendre per què està passant allò.


Ells capten el so amb molta més freqüència que els humans així que tenen el sentit de l'oïda molt desenvolupat i el soroll d'un petard per ells és immens, cinc vegades més que nosaltres. Imagina el so d'un tro multiplicat per cinc. Constantment, sense pausa, durant hores i hores. Això és el que sent el gos quan es tiren petards.

Si el vostre gos té por per Sant Joan no el deixeu sol a casa. És molt obvi el que dic però no sempre es fa això i els gossos es queden sols a casa amb un pànic incontrolable i sense una cara amiga al costat.

Els gossos haurien de dormir sempre a un espai tancat o dins de casa, ja sabeu que ho penso, però en èpoques com aquesta és l'única opció. Un gos espantat fugirà del perill sense saber on va, escaparà del perill amb tanta por que es perdrà i potser no el torneu a veure. No dubteu i, almenys aquests dies (tot i que hauria de ser tot l'any) que el vostre pelut dormi a casa, refugiat.


Per aquesta mateixa por, no deslligueu al vostre gos quan aneu a passejar. Potser porteu mitja hora i no ha sonat cap petard però de sobte sona un i podria sortir corrents al moment sense poder tornar a agafar-lo. Per molt ben educat que estigui, per molt que digueu "ell mai marxa"... Tenen pànic, no pensen, no raonen, només corren i corren. Traduïu sempre tot això com si us passés a vosaltres o a un nen petit, per si així potser ho veieu millor.


A casa ells intentaran refugiar-se on es sentin més segurs: sota el llit, al bany, sota la taula... Normalment tots sabem quin és el lloc del nostre gos així que el podeu ajudar acomodant-li arribat el moment. Podeu posar el seu llitet i coixins al voltant, que rebaixin ni que sigui una mica el soroll. No deixeu tota la casa oberta, les habitacions, ja que potser el farà anar d'una banda a l'altra i encara s'estressarà més. Quan escull el lloc, que sigui aquell, ben resguardat.


Tanqueu finestres i persianes del tot, fins i tot podeu posar cartrons per baixar intensitat. Podeu posar la televisió o música per ofegar una mica més els petards. Apagueu els llums o llum suau.

Sé que el vostre instint és protegir-lo i el voldreu acaronar però fent això reforceu la por de l'animal. Quan jo estic nerviosa o tinc por, que em toquin m'altera encara més. Imagineu estar amb uns nervis descontrolats i que algú us estigui tocant. No crec que us anés gaire bé...


Evidentment que el vigilarem. Sempre se l'ha de vigilar i tenir present, que ens vegi o ens vagi veient durant la nit per a què s'adoni que no està sol, però no li feu mimos ni l'aneu a buscar. No el forceu a estar amb vosaltres si on ell vol estar és sota el llit. Respecteu el seu refugi i ajudeu-lo. I si el que ell vol és estar enganxat a vosaltres, que ho estigui. El que comento és que no l'acaroneu, no l' "animeu". Però si on ell es sent segur és sota el llençol amb tu, per exemple, que es quedi allà.

Si no vol sortir de casa, no el feu sortir. Si aquest dia ha de fer pipi a un paper de diari, que el faci. Treure'l és ignorar la seva por i ficar-lo de cap al mig del soroll i l'horror.


Intenteu, tot i que és difícil, aparentar calma. Quan us miri que vegi tot amb certa normalitat.

Mai el renyiu si està massa alterat, si no para quiet, si té massa por, si plora... No té cap sentit renyar quan es té pànic. No l'ajudeu i encara empitjoreu la situació.

Respecte a tranquil·litzants per aquella no sóc gaire partidària de la immensa majoria, ja que hi ha des dels que els deixen atordits però completament conscients dels sorolls tot i que no poden reaccionar per l'atordiment, fins els que sembla que els hagin adormit però tot i així, estan patint. Però, tot s'ha de dir, hi ha gossos que poden patir problemes cardíacs, que la seva por arriba a l'extrem, i se l'ha d'ajudar d'alguna manera. Informeu-vos sempre al vostre veterinari de confiança o a un especialista. Depenent l'edat del gos podrà prendre'n o no, tot és consultar-ho. Avui mateix, al Graner de Gelida, he estat parlant amb el Rubén sobre les dues opcions que ofereix. No dubteu en parlar amb ell si ho necessiteu!

També trobareu remeis naturals, tot i que tampoc em refio massa, ja que són suaus per una nit com aquesta, però hi ha gossos que els ajuda. En alguns casos s'ha de començar dies abans, a vegades fins i tot amb un mes de marge fins que arribi la nit.

He llegit alguna vegada que posar taps per a gossos els pot ajudar però mai ho he provat.


La por als petards i sorolls forts com una turmenta es pot tractar. Parleu amb educadors en positiu per ajudar-vos, si pot ser des de cadells i si no, més adults, per treure la por. Serà difícil, serà llarg, però si podeu, s'ha d'intentar.

Hi ha casos de gossos que mai han tingut por i un any de sobte comencen a patir-la. No és poc habitual així que no us refieu i observeu les reaccions que tingui, per si de cas.

Segurament oblido o desconec algun que altre consell. Si vosaltres en teniu algun, no dubteu a escriure al post per ajudar-nos entre tots!


A mi personalment no m'agraden els petards, no els entenc. Però aguanto la nit de Sant Joan i, què hi farem, puc aguantar Sant Pere, però no més. Oi que jo no tinc tot l'any l'arbre de Nadal posat? Tot té uns dies i uns moments i això s'ha de respectar. Tirar petards altres dies, fins i tot setmanes després de Sant Joan, és una falta de respecte cap a tothom. Innecessari i incívic.

Demano als pares que facin el favor de ser conscients de la molèstia que comporta. Que quan vosaltres esteu a casa vostra i voleu fer la migdiada o veure una pel·lícula us molestaria que jo anés a tirar petards sota la vostra finestra. Que us poseu al lloc de l'altre i eduqueu als vostres fills en el respecte. No és tan complicat i així estem tots millor.

I nens que dieu que us agraden tant els gossos... No us agraden tant quan tireu petards durant dies i dies ignorant la por que tenen encara que us demanin que pareu i com ho passen de malament, els peluts. I molt menys si feu la "gràcia" de tirar aquests petards prop dels animals per veure què passa. No fa gràcia, és maldat cap a un ésser viu. NO CAL. Amb respecte es viu millor. De veritat que no és tan complicat, us ho prometo.

Amb el Cooper, de vacances a casa

I no parlaré dels psicòpates que aquella nit es dediquen a maltractar els animals de les pitjors maneres perquè no crec que cap d'ells llegeixi això i perquè el que ha de canviar és la llei davant aquests malalts, ells no ho faran.

Espero que tingueu una bona revetlla i per a qui l'ha de patir que passi el més ràpid possible...



Més
Taro i Jiro, els gossos més famosos del Japó


Segurament, dient-vos els noms Taro i Jiro, no us sonin gaire o de res però segur que molts de vosaltres heu vist la pel·lícula americana Eight Below (Bajo Cero) o potser algú ha vist Nankyoku Monogatari, traduïda a Antartica quan va arribar a Amèrica.

L'any 1957 va haver-hi una expedició japonesa a l'Antàrtida on portaven 15 gossos per tirar dels trineus. Els gossos eren Sakhalin Husky, coneguts al Japó com Karafuto-Ken. Gossos autòctons que podien sobreviure a altes temperatures com les que tindrien durant l'expedició.


Sembla ser que quan el primer equip havia de ser substituït per un segon, el clima va empitjorar i van quedar atrapats al gel. Un helicòpter va poder salvar als humans però van abandonar els gossos a la seva sort. En principi, pel que he llegit, esperaven que el segon equip arribés quan el temps fos millor però això no va passar i els animals van quedar allà, lligats, sense altra opció.


A la seva tornada al Japó, els expedicionaris van rebre fortes crítiques dels amants dels animals, que no podien creure que els haguessin abandonat així a una mort segura.

Passat gairebé un any, un nou equip es va reprendre l'expedició i van tornar a la base. Dels 15 gossos, 8 van poder deslligar-se i 7 van morir al lloc ens els havien deixat. Dels 8 que van escapar, només van trobar a dos, el Taro i el Jiro, que continuaven amb vida. Havien après a caçar foques i pingüins i havien sobreviscut durant 11 mesos en condicions realment difícils.


Davant això, aquests gossos es van convertir en una espècie d'herois per la ciutat i van construir monuments en honor seu, potser els gossos que més en tenen al Japó.


Sembla que el Taro va tornar al seu país d'origen, a Sapporo, on va morir el 1970 i el Jiro va continuar a l'Antàrtida, on va morir de causes naturals el 1960.


El monument més famós és el que mostra a tota la manada abandonada, i es troba al costat de la Torre de Tokyo. El van fer el 1959 per la Societat Japonesa per a la Prevenció de Crueltat contra els Animals. 




Més
La Duna es creu un gat!


Vaig conèixer a la Duna fa gairebé un any i mig, per fer-li cangur a domicili.

És veïna de Gelida i em van escriure per demanar-me si podia passejar-la durant uns dies. Vam quedar abans i els vaig anar a visitar a casa seva, on em va rebre una Duna carinyosa i nerviosa, no estava quieta mai!



La primera passejada va anar genial. Sempre contenta i atenta al voltant, tot i que les estrebades que arriba a fer no són poca cosa! A ella li agrada córrer. Crec recordar que encara no em vaig atrevir a deslligar-la. Mai ho faig el primer dia, sempre espero que ens coneguem una mica més, em tinguin confiança i així tinc temps de veure si jo també puc confiar en ells.

Amb el temps ens vam conèixer i quan obria la porta de casa seva ja em rebia diferent. Es posava contenta, plorava una mica i em feia petons. Ja érem amigues!


Bé, ella i el gat Bowie, amb qui conviu! És molt independent però quan vol carinyo a veure qui li diu que no... Hi ha dies que costa marxar si ell no vol que ho facis!

Després de molt de temps de només cangur a domicili, excursions a la muntanya i passejades pel poble, em van demanar que la cuidés a casa meva, que tingués les seves vacances.

Coneixent-la només al carrer o a la muntanya, la Duna és un nervi. Crec que és l'única gossa que he vist córrer al costat d'un llebrer i anar al seu costat. És impressionant veure-la! Així que imaginava que a casa seria igual de nerviosa. Ja us dic que feia molt que la passejava! Però m'equivocava.



És clar que juga, és clar que et porta joguines i busca a l'altre gos que hi hagi a casa per divertir-se... Però li encanta el sofà, relaxar-se i que l'acaronis. La gresca al carrer, a casa mimos i migdiades!

Potser us pregunteu per què el títol del post, el perquè de dir que la Duna es creu gat. Jo us ho explico... La primera vegada que va venir a casa de cangur em va espantar com pocs gossos m'han espantat, fent que fes un crit que tant el Guillem com el Berni (un amic) encara recorden.



Estem tan tranquils al menjador, asseguts al sofà xerrant, amb la Duna al meu costat, quan de sobte agafa "carrerilla", veig com surt corrents i salta directa cap a la finestra oberta. He de dir que és un primer pis, el menjador. Sota hi ha el jardí, a un nivell de diferència. El crit i crits posteriors dient-li que tornés no semblaven de mi, no era la meva veu. Perquè no va caure, no. Es va quedar a l'ampit, que tampoc és que sigui enormement ample, i em va mirar, segurament pel crit. Va baixar i vaig tenir tancada aquella finestra tots els dies que la vaig cuidar. La tremolor va trigar a marxar!

I sabeu d'on ve això? Doncs d'imitar al seu amic Bowie a casa seva. Sí, tal qual. No és la primera vegada que fa malabarismes per les finestres... M'ho va explicar la seva propietària mentre li escenificava el que m'havia fet passar la Duna!



És un bitxet i un nervi, això no es pot negar. I no es cansa mai. La portes a la platja i crec que amb ella quedarien tres o quatre corrents al seu costat mentre la resta descansa. No té fi. Energia infinita!



Però sap on i quan s'ha de desfogar. Perquè ella va viure amb la Piga a casa, de qui es va fer molt amiga. I jugaven i corrien i no paraven mai. Fins que la Piga va tenir aquell accident a la muntanya, on li van haver de posar punts. I hauríeu d'haver vist a la Duna quan vaig tornar a casa amb una Piga encara adormida, acabada de cosir i cansada. Es va apropar, la va olorar, ens va mirar i es va allunyar, deixant-li l'espai que necessitava en aquell moment. I fins que la Piga no es va recuperar, la Duna no la va molestar mai. Com es va adonar i com la va respectar va ser meravellós de veure.


És una gossa sociable i una mica poruga. Depèn el gos, depèn la persona... Ella no és d'apropar-se corrents a saludar si no et coneix. Tampoc amb un altre gos. A vegades fins i tot fa un mig grunyit si se li apropen massa directes. Però és que cada un és com és i alguns necessiten (o necessitem) el seu temps!



Gràcies a la Duna he pogut conèixer a la que ara és una bona amiga al poble. I és que, si m'aturo a pensar, tots els meus amics de Gelida ho són gràcies als peluts, gossos o gats.

El que uneixi un animal que no ho separi un humà!

Més
Ara descansa, Blues...


Els que em seguiu ja fa temps segur que coneixeu al Blues, a l'adorable i tranquil Blues.



Aquest mes de setembre ens ha deixat i, tal i com li he demanat a la seva salvadora (no et puc dir d'una altra manera, Alex), que el va adoptar quan ell ja tenia lupus, artosi, dolors... volia escriure un post en la seva memòria. Perquè el Blues, junt amb la seva companya Polka, i la Crystal o la Frida, que ja no hi és (ara estarà amb el Blues una altra vegada), són importants per a mi. Molt.

Si no el coneixíeu, contineu llegint i l'estimareu al moment. Si el coneixíeu, recordem-lo amb un somriure.

El Blues va arribar ja fa més de dos anys a casa de vacances, acompanyat de la Polka. Des del primer dia em vaig enamorar d'ells. Tranquils, carinyosos, sociables...


El Blues estava molt sord i no tenia gaire bé les potes de darrera. Però ell era feliç, no patia dolor, i li encantava sortir a passejar. Marxàvem a la muntanya i a vegades només ens quedàvem asseguts, tranquils, respirant i gaudint del silenci. 

A casa descansava i dormia, tranquil. Ja era una mica gran però quan el miraves s'animava i venia en busca de carícies, deixant enrera coixera i edat. Enganxava el seu cap en tu i es quedava allà, buscant carinyo. 


Era molt sociable i li agradava estar amb altres gossos, sobretot amb els petits. Quan veia un estirava i estirava per apropar-se a saludar, ben content. I amb els gossos que va conviure a casa, com el Collin, la Xula, l'Omby, el Coco o el Charlie (amb qui va arribar a fer carreres per la muntanya!!) sempre va estar bé, a gust, feliç de la companyia i agraint qualsevol gest.

Passejant amb la Polka, la Crystal i el Coco

 Amb la Polka i el seu amic de vacances, el Charlie
Corrents amb el Charlie. Increïble!

Dues vacances de Nadal van venir a casa de vacances, aquests dos últims anys, i passar les vacances amb ells us puc assegurar que són realment un plaer. Ens encantava (i ens encanta) que vinguéssin i viure el Nadal amb ells. 


Les primeres vegades baixava al jardí sense problemes, tot i que amb compte. La seva mobilitat no era la mateixa que la d'un altre gos, així que l'ajudava a baixar les escales del pis que tenim fins el jardí i allà olorava, caminava, prenia el sol i es relaxava vàries vegades al dia. 

Aquesta última vegada li costava més i les passejades eren al carrer, era millor no fer baixar cap escala. I ell gaudia igual.


Aquesta última vegada, al desembre de l'any passat, ja vam veure que havia empitjorat i les potes no responien igual. Es cansava més i li costava caminar. No patia, però les passejades es van tornar curtes i molt més relaxades. Tornàvem a casa i s'estirava, sempre a prop teu. 


Mentre escric aquest post em cauen les llàgrimes de pena però també d'alegria per haver pogut cuidar del Blues a casa, haver pogut viure dies i vacances amb ell i saber que hi ha persones com l'Alexandra que adopten i acullen als animals que més ho necessiten, que menys sortida tenen a una Protectora, per a què visquin els seus últims anys a una casa plena d'amor i carinyo.


Descansa, Blues. Des d'aquí et recordarem somrient i amb tota la dolçor que mereixes. 

Més
Cop de calor en gossos i consells per l'estiu


Estem tenint una calor molt forta i els animals la pateixen molt. La diferència és que nosaltres sabem quan aturar-nos i decidim què fem i què no depenent com ens trobem. Us diré alguns consells pels gossos en aquests dies!

Les passejades les hauríeu de concentrar a hores que no faci tanta calor: a primera hora del matí i al vespre. A mig matí, migdia o a la tarda la temperatura no és adequada per hores de passejada, carreres i jocs, i molt menys a ple sol!

A la muntanya amb la Vodka, la Hiska, el Bruce, el Hegel i el Blake


Busqueu sempre l'ombra i zones que no siguin asfalt, a poder ser, tot i que a la ciutat això es pot tornar complicat. Com ja us vaig comentar al post sobre com protegir els coixinets dels vostres peluts, hi ha cremes protectores i, si és necessari, sabatilles!

Aigua fresca al seu abast és imprescindible i a les passejades, si han de durar una mica, també. Mullar el seu cap, potes, coixinets i aixelles els refrescarà i ajudarà a estar millor.

Vodka

A vegades és el mateix gos qui et diu que no vol caminar més o no vol sortir per culpa de la calor. Intenteu no forçar, que ells també tenen un límit i no hem de voler que juguin durant hores quan ens va bé a nosaltres, sinó quan sigui bo per a tots.

Obélix

Vigileu amb el mite de tallar el pèl del gos (rapar, millor dit) per a què no tingui tanta calor, ja que el pèl els protegeix tant del fred com de la calor. Tallar curtet sí, però no massa, no és necessari. Si ho feu per higiene ja és un altre tema, és clar!

Els cops de calor (hipertermia) més habituals són per deixar als gossos tancats al cotxe a ple sol amb les finestres tancades i sense aire condicionat. I això no passa per deixar al gos durant una hora, sinó per deu minuts, o menys. En uns minuts l'animal pot morir per culpa de la calor. Els símptomes en el gos són marejos, vòmits, diarrees... fins i tot entrar en estat de shock o perdre el coneixement. Si heu de viatjar amb el vostre gos informeu-vos molt bé d'on anirà si és a un vaixell, tren... Les altes temperatures als cellers poden ser mortals.

Si creieu que el vostre gos està patint un cop de calor (la seva temperatura supera els 39 graus) podeu portar-lo a una zona d'ombra i remullar-lo amb aigua fresca (no gelada). No el tapeu completament amb tovalloles mullades, només refresqueu el seu cos amb elles.

Hayko


També podeu remullar en alcohol les seves extremitats a la vegada que ajudeu a què circuli millor la sang per elles fins que noteu que la seva respiració va baixant d'intensitat.

Només que veieu que el gos millora una mica, aneu al veterinari sense esperar ni un segon. I depenent de l'estat de l'animal, el porteu directament!



Els gossos suen, sobretot, a través dels coixinets, mitjançant el panteix. És important que si en un moment donat porta morrió sigui dels que li deixin suficient espai per panteixar i poder regular així la seva temperatura.

Passejant amb l'Omby, la Polka i el Blues


Hi ha molts gossos que viuen sempre a l'exterior, desgraciadament. Gossos que, a vegades, no tenen ombra ni un lloc on refugiar-se i, si en tenen, estan a l'exterior i la calor els afecta durant hores encara que no sigui amb el sol directament. Qualsevol efecte extern meteorològic com pluja, humitat o calor, el viuen de ben a prop sense poder fer res. Passa el mateix si es queden tancats a llocs petits i sense ventilació.

La digestió és millor que la facin en hores que no faci tanta calor. Molts ja haureu notat que els vostres peluts no reaccionen fins a les set o vuit de la tarda i que quan més mengen és a la nit o a primera hora del matí. I és millor d'aquesta manera.

Els gossos amb més risc són els cadells, els vellets i les races braquicèfales com el carlí, el bull dog o el pequinès, amb problemes respiratoris.

Max

El sobrepès també els afectarà més en èpoques com aquesta, tot i que per la seva salut ja no és bo en cap moment.

Espero haver ajudat una mica i fer que portem aquesta horrorosa calor de la millor manera... I si és anant a platjes per a gossos, rius o llacs, encara millor!

Més
El Gaucho, un company fins el final


En aquest mes de maig ja fa 16 anys de la història del gos conegut com El Gaucho i voldria fer el meu petit homenatge a aquest pelut i a tants altres que ens demostren el que volen dir paraules com Amor i Lleialtat.

Vivia amb el seu propietari a Villa del Carmen, Uruguay, i estaven molt units. Sempre anaven junts a tot arreu i es feien companyia mútua.

Desgraciadament, l'home va patir una greu malaltia i el van haver d'ingressar a l'hospital Dr. Emilio Penza, a Durazno, deixant sol a Gaucho.

El gos, perdut sense el seu amic, va fer tot el camí en la seva busca i el va trobar, a més de 50 quilòmetres de distància, a l'hospital. I allà es va quedar, a les portes, esperant pacientment a l'home que ja no tornaria a sortir.


Els treballadors de l'hospital el coneixien i admiraven pel gran carinyo que mostrava. Diuen que quan l'home va morir, es van sentir els plors de Gaucho des de la sala, patint la seva marxa.



Va acompanyar-lo tota la seva vetlla fins al cementeri, on descansaria el cos del difunt, i on el Gaucho passaria la resta de la seva vida, sense separar-se del lloc només que per buscar menjar i aigua.

Quan el gos va morir, tothom va sentir una gran llàstima i li van fer una estàtua de bronze i una placa commemorativa per lloar la fidelitat i amor d'aquell gos, col·locada davant el cementiri que diu:

LOS DURAZNESES A "EL GAUCHO"
POR TU INIGUALABLE LEALTAD,
POR HABER SIDO NUESTRO,
POR DARNOS TU LEYENDA.
DURAZNO, MAYO DE 1999


Fins i tot a El Diario de Mañana, de Montevideo, el periodista Antonio R. Cabanas, va escriure un article sobre el Gaucho explicant la selva història, segurament commogut pel que havia vist.






Aquest és l'emotiu cas de Gaucho però coneixem i en sabem de molts més que viuen i moren als peus de tombes, fent companyia fins al final al que va ser el seu gran amic en vida.

Si algú continua sense entendre per què diem que són membres de la nostra família em farà certa llàstima ja que mai arribarà a saber el que és sentir aquest amor incondicional. Per part de tots dos.


Més
El Cavalier King Charles Spaniel, La Dama y El Vagabundo


Us explicaré algunes coses de la raça Cavalier King Charles Spaniel (per dir el nom complet), no gaire vista, tot i que últimament una mica més. Fins i tot a Gelida en tenim aun parell!


Prové d'Anglaterra i el seu nom és degut a la obsessió del rei Carles II per aquesta raça en concret. Dormia amb ells i els portava a tot arreu i diuen que fins i tot va permetre que tinguessin accés lliure a qualsevol espai públic. Segur que tots estem d'acord amb aquesta actitud però parlem de la raça, no dels gossos en general.


Durant el segle XV van ser habituals entre l'aristocràcia i també els utilitzaven per caçar.

És un gos petit, però no mini. La seva mida és de 32 a 36 cm i el seu pes no arriba als 10 quilos, dient molt.

El color del seu pèl pot ser blanc i negre, blanc i marró, marró, vermellós, o tricolor.



Són gossos curiosos i amb instint per perseguir animals petits o aus, petites "coses" en moviment, pel que hem de vigilar a l'hora de deslligar al pelut abans de confiar-nos (bé, com amb tots).

Al tenir el pèl llarg, s'ha de raspallar de manera habitual, vigilant orelles i potes quan tornem de passejar per la muntanya o espais oberts, per si tingués qualsevol cosa enganxada o clavada,  incloent insectes, que a primera vista no podríem veure.


També s'ha de tenir especial cura amb els ulls i els oïdes, amb una neteja continuada.

A molts llocs diuen que s'ha de vigilar amb la seva ansietat si passa moltes hores sol, ja que podria trencar coses, bordar o no saber com expulsar-la i derivar en un estat que no volem per a ell. Com ja hem comentat abans en aquests casos, a banda de les passejades llargues i cansar físicament al gos, l'hem d'estimular psicològicament i acostumar de ben petit a aquestes hores a casa. A més de, evidentment, socialitzar des de cadell amb persones i gossos de tot tipus.

Poden patir diferents malalties als ulls com cataractes o displàsia de retina, a més de sordesa i problemes auditius. Es parla molt del prolapse de la vàlvula mitral (causant insuficiència cardíaca) i siringomielia (malaltia degenerativa de la medul·la espinal causant de molt de dolor).


Moltes d'aquestes malalties són hereditàries i s'estan investigant. El problema el tenim quan trobem criadors que no cuiden ni vigilen aquestes malalties ni tracten amb cardiòlegs o veterinaris per seguir un tractament i continuen criant amb animals malalts ja que el que importa són els diners, no el benestar del gos. El més alt percentatge de morts de Cavalier és degut a problemes cardíacs.

A Gran Bretanya, la raça es troba en investigació per British Veterinary Association/Kennel Club/International Sheep Dog Society, pels seus problemes oculars.

Dit això sembla que aquests gossos estiguin tots malalts i no és així, però tampoc hem d'amagar informació per saber tractar aquests problemes si en algun moment ens els trobem. També sabem tots que els Pastor Alemanys poden patir de displàsia de maluc, oi? Doncs això.


Hi ha una altra varietat d'aquesta raça, amb el morro més xato i aplanat, anomenada King Charles Spaniel, per creuaments amb races com el Pequinés o el Pug, fent que estigués a punt de desaparèixer aquesta variació de morro més allargat, però va aparèixer l'americà Roswell Eldridge recompensant econòmicament a qui pogués trobar-li un Cavalier King com els originals i així es com es van quedar els que coneixem actualment, a més del King Charles Spaniel.


Segur que ja només amb el títol del meu post he provocat a un amic amb el que tinc aquesta discussió sobre la pel·lícula La Dama y el Vagabundo... Estic convençuda i defenso que la Dama és una Cavalier King, però ell no està d'acord. Vosaltres què dieu? Per mi és evident!!


Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )