Open top menu
Aliments tòxics per a gossos


Molts cops no som conscients del mal que alguns aliments poden fer als nostres gossos fins que els fa reacció. Tot i que a nosaltres ens vagi bé menjar depèn què, per a ells pot ser realment nociu i provocar reaccions molt negatives. Tots els aliments que indicaré són negatius per a gossos, sempre tenint en compte que ha de ser una quantitat suficient com per tenir un problema greu.




XOCOLATA



El component de la xocolata que és tòxic als gossos es diu Teobromina. Els gossos la metabolitzen molt més lentament que nosaltres, el que provoca grans acumulacions al seu organisme arribant al nivell de toxicitat. Si el gos menja una petita quantitat és possible que només li faci mal i tingui vómits o diarrees, però en quantitats suficients, provoca tremolors musculars, convulsions, ritme irregular cardíac i, fins i tot, parada cardíaca, atac de cor. La xocolata negra té un alt nivell de Teobromina, així que 25 grams d'aquesta xocolata a un gos de 20 quilos podria suposar un enverinament.


RAÏM I PANSES

Ara que s'apropa Cap d'Any, he sentit molts casos de gent que, a la vegada que ell es pren un amb la campanada, li dona un altre al seu gos. Ho entenc, volen passar d'any amb el seu amic i que ell també el disfruti. Però és millor que el gos vagi menjant una altra cosa, que no pas raïm. Els provoca insuficiència renal aguda. Símptomes com deshidratació, esgotament, dolor abdominal... La dosi tòxica de raïm és de 32 grams per quilo de pes del gos i la de pases d'11 a 30 grams per qui de pes del gos. Té un alt índex de mortalitat.


CAFÈ


Molt semblant als símptomes i conseqüències de la xocolata.


CEBA

Provoquen un tipus d'anèmia molt greu anomenada anèmia hemolítica. Es produeix una oxidació dels glòbuls vermells. Quan passen uns dies, es veuen símptomes com poca coordinació al caminar, taquicàrdia, dificultat respiratòria... Anèmia. Ho provoca una substància anomenada Tiosulfat.


ALL

Mateixos símptomes o molt semblants als de la ceba, amb diarrees, vómits i, fins i tot, pancreatitis. Cal major quantitat d'all que de ceba per arribar a una intoxicació ja que el nivell de Tiosulfat és menor.


LLET

La majoria dels gossos tenen intolerància a la lactosa un cop passen la época de cadell (on han de prendre llet materna no únicament de vaca ja que no els aporta les suficients vitamines ni nutrients). Tenen problemes gastrointestinals quan la prenen, sempre tenint en compte la quantitat i la seva tolerància.


BEGUDES ALCOHÒLIQUES


Sí, no és molt normal que a algú se li acudeixi donar alcohol a un gos, però pot passar ni que sigui un dia per una situació especial o per fer partícip al gos d'una celebració. Les begudes alcohòliques contenen Ethanol, molt tóxic als gossos. Deprimeixen el sistema nerviós, respiratori i cardíac, amb el risc de matar-los.


DOLÇOS, PASTES, LLAMINADURES (XILITOL)


Els productes que contenen Xilitol són altament tóxic per als gossos. Aquest ingredient s'utilitza com edulcorant baix en calories a molts productes que trobem a forns i confiteries, per la elaboració de caramels i xiclets o aliments per a diabètics. Els gossos que consumeixen Xilitol poden patir una alliberació repentina d'insulina causant una baixada de sucre en sang, hipoglucèmia. També poden patir problemes hepàtics. Una dosi de 0,15g/kg ja poden provocar hipoglucèmia al gos i 1,4-2g/kg, problemes hepàtics.


NOUS


Són perjudicials pel seu alt nivell en fòsfor, sobretot les de Macadàmia, que poden provocar dificultats motores (tremolors, debilitat, paràlisi temporal de les potes de darrera), vòmits i hipertèrmia.


No és qüestió de ser alarmista i ara pensar "Jo li he donat raïm al meu gos!!" o coses així, sinó de tenir-ho present per situacions futures.



La frase "Doncs jo sempre li he donat i mai li ha passat res" et pot servir fins que li passi i després vindran les llàgrimes i les lamentacions. És millor prevenir que curar, sempre s'ha dit i no hi ha frase més certa.



Això són consells que crec que heu de saber i que no estan de més per cuidar millor dels nostres peluts.




Més
Podenc Eivissenc, gos faraònic


El Podenc Eivissenc, conegut a la seva terra natal com Ca Eivissenc, és originari de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, tot i que a l'antic Egipte, abans d'arribar a les illes, ja es troben imatges representatives d'aquest animal. Es creu que van ser portats a les illes pels cartaginesos i, posiblements, romans, tot i que es tracta d'una hipòtesi i no està gaire clar el seu paper anterior.




És una de les races més antigues que es coneixen i a les tombes faraòniques hi ha indicis de la seva existència per aquella época.

Anubis, dèu dels morts, apareix representat amb el cap d'un gos molt semblant al Podenc Eivissenc, a la tomba de Tutankhamon.




També se'l troba a diferents pintures de caça, i a estàtues.

A alguns llocs d'Àfrica encara es troben exemplars salvatges, similars en comportament i moviment al podenc, el que demostra que es tracta d'una raça primitiva que manté intacte els seus instints.




El Podenc Eivissenc s'utilitza, sobretot, per caçar, i sobretot les femelles si van en grup, ja que es veu que s'ajuden més. Hauriem de canviar aquesta definició del "servei" del podenc, que trobem a tot arreu, pel d'animal de companyia, ja que es porta bé amb els nens i pot conviure a una casa sense patir l'estrés que suposa la caça i el patiment que molts dels animals utilitzats per això acaben rebent dels seus propietaris. És més, els Podencs Eivissencs que viuen a Gran Bretanya no poden caçar, ho prohibeix la legislació.




Hi ha tres varietats de Podenc Eivissenc: de pèl llis, de pèl curt o de pèl llarg. La seva mida va de 60 a 72 cm, trobant les femelles una mica més petites que els mascles.




És un gos propens a contraure enfermetats a la pell, pel que és recomanable mantenir el gos net i respatllar-lo habitualment. Tot i així, són forts de salut.




És un gos independent, intel·ligent i gran company. Una mica desconfiat i de forta voluntat. Ben educat, com qualsevol altre gos, pot ser un més a la família i conviure amb altres animals sense problema. He vist que a molts llocs apunten que és millor tenir aquest gos sol, sense nens ni altres animals ja que és gelós del seu espai i sempre intenta marcar el seu territori, fins i tot amb els de la casa, sense ser agressiu. Bé, qualsevol gos que sigui ben educat i des d'un bon principi estigui a casa ben cuidat no tindrà cap problema. Molta gent els té amb nens i diuen que són excepcionals, així que haurien de deixar d'estigmatitzar les races i veure que, tot i ser desconfiats, igual que la majoria dels galgos, amb els seus propietaris són amorosos i carinyosos.




Com a curiositat podem dir que més que còrrer, el Poden Eivissenc, avança galopant a saltets. Pot arribar a saltar 2 metres sense agafar cap impuls, així que haureu de vigilar i educar bé el vostre Podenc o no tindrà cap problema en marxar quan li vingui de gust.




Les tonalitats del pèl d'aquests gossos acostumen a ser vermelloses i blanques.




Respecte a les enfermetats, diuen que hi ha vàries a tenir en compte, que no són tan estranyes de veure a un Poden Eivissenc, com els atacs epilèptics (d'origen genètic), sordera, al·lèrgies, displàsia o problemes oculars. No deixen de ser enfermetats que pot patir qualsevol raça de gos però com les han passat alguns d'aquesta raça, són mencionades.




És un gos que triga a madurar i es poden veure comportaments de cadell fins el seus tres anys d'edat.




Aquest és el preciós Poden Eivissenc, un gran gos de casa, que no de caça, que podeu adoptar sense problemes ja que un gran número són abandonats o pateixen el maltracte de molts dels seus propietaris.






Més
Al·lèrgies alimentàries en gossos


Hi ha tres tipus d'al·lèrgies en gossos a tenir en compte:

 - Al·lèrgies alimentàries (ingredients, menjars).

 - Al·lèrgies a les puces.

- Al·lèrgies atòpies (pols, polen, ambientadors...)

Avui parlarem de les reaccions al·lèrgiques a alguns ingredients que poden trobar al seu menjar.




Igual que les persones, els gossos poden patir al·lèrgies i no siempre desde petits, ja que les reaccions poden aparèixer de més adults tot i portar tota la vida menjant el mateix.

En molts casos apareix després d'una repetida o prolongada a una proteïna en particular. El seu sistema inmune reacciona i es produeix una al·lèrgia alimentària.



No existeix una cura per aquestes al·lèrgies, que poden provocar diarrees, vómits o reaccions cutànies severes, però sí una manera d'evitar-les. I els medicaments antihistamínics o amb cortisona no funcionen per reduïr les picors induïdes pels aliments.




El veterinari recomanarà fer una dieta específica, per eliminació, on canviarà els ingredients que fins ara menjava per uns altres completament diferents. Per exemple, si menjava un pinso de pollastre, passarem al be. En principi, en un mes aproximadament, a vegades abans, hauriem de veure una millora a l'animal, tot i que hi ha gossos que triguen més. I, per suposat, deixarem a una banda qualsevol llaminadura que prebia fins ara, per si de cas.



Un cop el gos està recuperat, afegim un a un els ingredients que menjava abans a fi de veure quin és el que li provoca la reacció al·lèrgica, de manera controlada, amb el vostre veterinari.

No sempre serà fàci trobar l'ingredient que li provoca aquesta reacció així que sempre és millor portar una dieta controlada i no fer-ho nosaltres mateixos. La dieta definitiva podrà ser una específica de veterinari o bé casolana, depenent dels ingredients que li facin mal i les necessitats del gos. La casolana pot ser molt positiva, un cop sabem l'ingredient que l'indueix a l'al·lèrgia però a la llarga, si no és ben controlada, pot provocar faltes de complexes vitamínics a l'animal.




Hem de diferenciar intolerància a al·lèrgia. Hi ha gossos que són intolerants a un ingredient en particular i es trobaran malament quan el tastin, tindran símptomes molt similars als de l'al·lèrgia, sense ser el mateix. Amb una al·lèrgia patiran picors a la pell, a les potes, a més dels que ja he comentat abans, fins i tot problemes auditius per infeccions.




Entre els ingredients més comuns que provoquen reaccions negatives estan el blat de moro, blat i soja, però també trobem d'origen animal com el pollastre, be o làctis. Podem dir que la majoria d'ingredients que causen al·lèrgia són els que tenen un nivell de proteïnes més alt i són consumits freqüentment.

Els aliments especials (de veterinari) estan elaborats de manera que les proteïnes són fragmentades, no arribant a un tant per cent massa alt, on el sistema immunològic no detecta la proteïna i no reacciona davant aquest ingredient.




Algunes al·lèrgies no sempre es veuen al moment o el mateix dia que el gos hagi menjat el que li provoca aquesta reacció. Poden aparèixer dies més tard, el que ho fa més complicat de detectar per un mateix.

Aproximadament un 10% dels gossos i fins un 30% dels gats pateixen una al·lèrgia alimentària.

No sorpren gaire aquesta dada, tenint en compte totes les al·lèrgies a les que nosaltres, els humans, ens podem trobar a diari. Només cal pensar quantes persones coneixeu, incloent vosaltres mateixos, amb alguna al·lèrgia.



Trobant l'ingredient o ingredients que provoquen l'al·lèrgia al vostre gos, no hi haurà cap problema. No hi ha una raça específica més propensa que altra, així que si veieu símptomes repetits al vostre amic pelut, porteu-lo al veterinari i feu el canvi de dieta, si és que és al·lèrgia alimentària el que pateix. Un cop fet això, el gos tornarà a disfrutar i menjar com sempre.





Més
III Passejada de Gossos a Gelida


El diumenge 2 de desembre ens vam trobar tots a les 10h a l'aparcament que hi ha al costat del camp de futbol de Gelida, per fer la III Passejada de Gossos. Van venir el Max, el Hegel, la Etna, la Blacky, el Sol, el Brown i Dark. Amb el Lur i la Simone vam quedar una mica més endavant. Un total de 9 gossos, aquest cop. També van venir una parella, acostumats a les excursions, que van fer un tram per després continuar tot sols. No cal tenir gos per venir a una de les trobades!




Vam avançar cap a la benzinera, pel poble, per agafar el camí que ens portaria a la Font Freda.




Tot estava gelat! Als voltants veies gel a les baranes i sobre la gespa però feia sol i, caminant, no es notava gaire, a no ser que fessim una parada a la ombra.

Vam anar caminant per carrers del poble tots junts, de manera que els gossos s'acostumessin a anar l'un al costat de l'altre i no hi hagués cap problema, tot i que a la presentació tot va anar bé.




Ens anàvem creuant amb gent que portava els seus gossos, o anaven d'excursió i ens miraven encuriosits, alguns pensant si era una reunió per una convenció, fins i tot! Aviam si ens veuen més sovint i el próxim cop s'apunten amb nosaltres, perquè podriem ser molts més!




Fent camí ens vam trobar amb uns nois que tenien la tenda de campanya col·locada a un costat i vaig veure com els gossos anaven a inspeccionar. No havia vist que els nois estaven de peu al costat, mirant, i m'imaginava a un d'ells dins la tenda veient tot de caps de gossos observant. Potser millor com va ser, que potser al noi no li hagués fet tanta gràcia com a mi...




Quan vam poder soltar els gossos, van fer unes carreres que semblava que estiguessin esperant feia estona. Simone, la galga, anava la primera, evidentment, i els altres la seguien com podien, contents. Ella va posar fre, perquè sinó haurien acabat tots ben ofegats d'intentar agafar-li el ritme!




Vam arribar a la Font Freda i vam estar una estoneta allà, amb els gossos deslligats, veient com corrien i disfrutaven del racó. Fins i tot, alguns s'estiraven a l'aigua, que havia d'estar congelada, i se'ns apropaven mullats i jugant. La Font Freda és un lloc molt maco i agradable per estar-se on hi ha una taula i bancs de pedra on seure una estona, però no donava el sol i quan portàvem una estona, ja vam marxar.




I vam continuar pujant fins el Mirador de Can Voltà. Des d'allà tens unes vistes del poble de Gelida i de Montserrat magnífiques, i espai perquè els gossos juguin sense problemes.




Ells inspeccionaven els voltants i nosaltres descansàvem una mica, preparant-nos per la tornada. Una mica d'aigua per tots i a continuar!




Aquest cop no ens vam aturar gaire, a molts llocs hi havia ombra i semblava que al llarg del dia, s'anés gelant tot una mica més. No teniem gaire fred, la veritat, però millor no quedar-se quiet o ho podriem notar!




Els gossos disfruten molt amb aquestes passejades i nosaltres també. Pots veure racons bonics, fer excursions agradables, acompanyat dels teus gossos. Ho vaig comentar amb el Pere, parats a la Font Freda, que a mi em dius d'anar a la muntanya amb els gossos, dues, tres hores, i et diré que sí. Ara, anar jo sola... Ells sí que fan excursions de manera contínua, i és clar que és fantàstic, però jo necessito al gos per fer-la. No se'm fa gens feixuc, d'aquesta manera.




Vam tornar una mica abans de dinar i alguns de nosaltres vam anar a una terrassa a prendre un refresc i descansar, xerrar de la passejada i de quan repetiriem.




Així que, si tot va bé, repetirem al gener, potser a mitjans o finals de mes, esperant que no faci massa fred i que el sol ens acompanyi tot el camí.



A veure si a la propera superem la barrera dels 10 gossos i fem una altra gran Passejada de Gossos!
Més
El mal ús dels collars de càstig


Per començar, diré que sempre hem de mirar d'educar al gos en positiu, i no amb càstigs. El tema dels collars i el mal ús (i males recomanacions) que molta gent utilitza cada dia està molt estés i hem d'anar amb compte.

*Aviso que a aquest post veureu imatges de ferides provocades per collars d'escanyament i de púas que poden posar-vos la pèl de gallina, però, tot i que mai poso aquest tipus de fotografies (no sóc partidària de les fotografies explícites de dolor i sang, jo no les necessito per ser conscient del que passa al món), crec que aquest cop les he de pujar. Molta gent no és realment conscient. 




Molts cops he sentit a gent recomanar posar un collar de pues a un gos que tira molt. I ja està. Ho recomanen alguns veterinaris o gent del carrer, amb l'argument que el gos s'adonarà que si tira li fa mal i deixarà de fer-ho. Aquí hi ha tres problemes principals, per la meva opinió.

-  En comptes d'educar al gos, anem al camí "fàcil" de suposar que l'animal entendrà que si tira se li claven les puas (se li claven, atenció) i deixarà de fer-ho. Per què fer un esforç?

- El fet que hi hagi races que toleren molt el dolor, races fortes de pell dura, fa que el gos tiri igual però acabi amb ferides o blaus al coll i el seu caràcter sigui molt més arisc i, potser, agressiu.

- Els gossos no d'adonen d'això sense una mà experta. Els suposa més estrés i nervis.




És com veure cadells amb aquest tipus de collars... Com és possible? Són cadells, encara no estan formats del tot i ja entenen que per apendre han de patir dolor o no van enlloc.

Aquests collars es poden utilitzar en mans expertes i casos realment problemàtics, sabent el que s'està fent. Sembla una sortida fàcil però no ho estem fent bé.



Gossos amb molta ansietat que portin un collar d'escanyament, tiraran igual i s'escanyaran. Us ho dic perquè més d'un cop he vist gossos ofegant-se (literalment) anant com bojos. Aquest collar d'escanyament molts cops es queda atorat, es fixa quan es tanca al tirar al gos i després no es torna a obrir. Ho has de fer tu manualment o el gos es queda sense aire, per molt que hagi deixat de tirar.


A la Protectora teniem els collars que teniem i a vegades hi havia d'aquests. Mai oblidaré el dia que, treient a passejar a una gossa de mida gran, nerviosa i amb moltes ganes de sortir, se'm va desmaiar amb el collar d'escanyament. Se li va tancar i quan ella es va quedar sense aire, va frenar, però el collar no es va obrir. Se'm va desplomar a les escales i a mi se'm va accelerar el cor només de veure-ho. La vaig agafar i li vaig obrir el collar, el més depressa que vaig poder. La gossa es va aixecar, recuperada, i va tornar a tirar. Això és entendre que si tira s'ofega? Aquest collar era efectiu? Jo crec que no.




Aquest tipus de collar (escanyament) provoquen molts danys a la tràquea, i està demostrat. El collar de pues, tot i ser més agressiu visualment, provoca menys danys però és una manera negativa d'educar el gos, sobretot sense un ensinistrador que ajudi i sàpiga. De totes maneres, existeix l'educació en positiu, que no utilitzarà mai collars de càstig.




Comencem per dir que aquests collar no són collars d'ensinistrament ni d'educació. A un gos amb ansietat o por li estàs provocant un altre tipus d'ansietat per una altra banda, ja que continuarà preocupat per allò que li ha provocat l'anisetat en un principi, afegint l'amenaça actual del dolor amb el collar, cosa que pots produïr un aument de l'ansietat o agressivitat d'aquell moment.

"Hay una compleja relación entre las respuestas de estrés fisiológico y la capacidad de aprendizaje, dado que el estrés a niveles elevados en realidad inhiben la capacidad de aprendizaje de los animales y sobre todo la de consolidar los recuerdos" (Joels et al. 2006; Mendl, 1999). 

"La investigación sugiere que los altos niveles de estrés pueden afectar la capacidad de un perro para aprender" (Walker et al., 1997).  

Es pot educar al gos sense recòrrer a la por i al dolor. Es tracta de l'educació en positiu. La gent s'ha de sensibilitzar més amb aquest tema i ser conscient que un animal no és una joguina i no té un botó que el fa comportar-se com tu voldries. Porta temps, paciència i carinyo, educar el teu gos. Molt de cada cosa. No espereu posar un d'aquests collars i que el gos entengui reacionalment el que voleu dir-li i tots tan contents. El gos tirarà igual, s'estressarà, vosaltres també, ell patirà dolor i frustració i no heu guanyat res.



 Sabeu? El meu avi, que era pastor al seu poble, tenia vàrios gossos pastors i portaven collars de pues. Però a l'inrevés. No li agradava el fet de mal als gossos i els tenia educadíssims. Aquesta era la seva protecció per quan els llops venien a per ovelles i atacaven als gossos per aconseguir-ho. Us asseguro que els llops no els mossegaven el coll. Pensareu que potser això que explico també és bèstia i cruel però jo no ho considero així, després que el meu avi es trobés gossos morts per aquest motiu. I ja us dic jo que els llopc no són tontos i no els atacaven anant al coll, amb aquests collars... I, com ell, molts altres pastors ho feien. Es l'únic cop a la meva família que s'ha utilitzat un collar com aquest, i mira que hem tingut gossos...




Aquí teniu alguns links d'estudis realitzats sobre els collars de càstig, per fer entendre que no són la millor opció per educar al gos.



Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )