La por de la Ilka amb el tranquil Trasto

Conec al Trasto i a la Ilka des de fa anys, ja que van ser veïns meus a Barcelona. Sabia que eren adoptats i que la Ilka tenia molta por al carrer i que el Trasto era molt sociable, però tot va canviar en el moment que els vaig haver de cuidar a casa com cangur.

Ja han vingut vàries vegades i sempre els anem a buscar i a portar a Barcelona. La primera vegada, entrant a casa, vaig deixar que la Ilka olorés per tot arreu, amb tota la desconfiança que ella tenia, encara sense deixar que la toqués, pendent de tots els sorolls desconeguts.

Després d'uns quinze o vint minuts, ja la tenia al sofà amb mi, cosa que la propietària em va dir que acostumava a trigar dies o mesos a fer-ho per primera vegada. Només havia de deixar-la fer i esperar que fos ella qui decidís venir amb mi. Segurament amb altres havia trigat més per impaciència.

El Trasto ja és gran però, a més, l'he de medicar moltíssim (13 pastilles al dia en total) per displàsia, artrosi, atacs epilèptics… Això provoca que, a casa, passi gairebé tot el dia dormint o estirat.

És molt sociable i quan arriba la hora de sortir a passejar, tornen totes les seves forces i ànims, sobretot quan decideix que el camí que estàs fent no és el bo i que has d'anar cap a l'altra banda. Podríeu pensar que no té molta força però quan ell diu que cap a l'esquerra, és cap a on ell diu o a vegades, si no el saps convèncer, se t'estira esperant que vagis cap allà.

La Ilka, a casa, és un tresor. És carinyosa, alegre, li encanten les carícies i dormir amb tu. Quan està contenta et salta a sobre fent uns cops amb les potes del davant divertidíssims. Però al carrer… Només posar-li el collar i abans d'obrir la porta ja comença a tremolar. No està per tu ni per ningú. Li fa por l'entorn. Sorolls, vent, coses en moviment que no controla… Va al teu costat però, de sobte, sent un soroll, i fa una forta estrebada per fugir. Evidentment, no la puc deslligar.

En canvi, quan sortim al jardí, no hi ha manera de fer-la entrar. Ja el coneix i sap que allà estan sols, que estan segurs. Disfruten del jardí, estant deslligats, com pocs ho fan, ja que al carrer és impossible. Es fan els sords (sobretot la Ilka) per entrar a casa i poder continuar gaudint de l'exterior...

El Trasto només vol mimos, prendre el sol i dormir. És un amor de gos i et mira, des de sota el serrell, esperant una paraula carinyosa per anar amb tu.

Han coincidit vàries vegades amb el Hegel i es porten molt bé. A més, el Hegel respecta molt als gossos que tenen problemes, ja sigui por, desconfiança o simplement els que no són gaire juganers.

Fins i tot la Ilka ha compartit sofà amb ell! I, pel que em van dir, era la primera vegada que la Ilka s'estirava tan a prop d'un altre gos que no fos el Trasto.

Si tot va bé, tornaran cap al maig una altra setmaneta i sabent que ja em reconeixen quan els vaig a buscar i s'alegren de veure'm, estic desitjant anar-hi!