Open top menu
Les abraçades de la Vodka


He tingut la sort de cuidar de la Vodka vàries vegades i de veure com, cada cop que venia, era més i més carinyosa. La propietària em va dir que era una gossa que necessitava el seu temps per confiar del tot en algú i relaxar-se i crec que ja fa un temps que ha arribat a aquest punt aquí a casa.




Com alguns ja sabeu, la Vodka fa canicross amb els seus propietaris. Necessita activitat, còrrer, jugar, tot i que a casa és molt tranquil·la i el que més li agrada és estar al sofà, sempre mantenint el contacte. He arribat a despertar amb el seu cap recolzat al meu coll, a l'esquena, o fins i tot amb les potes al meu voltant, com si em fes una abraçada.




Me la he endut a la muntanya, llençant-li pinyes ja que el que sempre demana és que li llencis pedres, pinyes... Li encanta buscar i trobar la que li has llençat (no una altra), i esperar davant teu, immòbil, a buscar la següent. Però no sempre li pots estar llençant coses perquè, si comences, ja no vol res més.




Disfruta olorant per tot arreu, sempre movent la cua, ficant-se pels llocs més amagats i fent que, durant segons, la perdis de vista. Ja m'he mig acostumat perquè sé que ella no perd la meva referència i sempre sap on sóc però hi ha moments que fa que la cridi només per veure on és. No dura gaire i sempre torna corrents per alguna banda.


També hem anat a les vinyes de Sant Salvador amb la Núria i altres gossos que ella cuidava on va fer les carreres més llargues que li he vist fer. Va veure camp llis i ampli i no s'ho va pensar dues vegades. A còrrer per tot arreu!




Fins i tot els dies de pluja, que hem tingut uns quants, la he tret a la muntanya. Em posava les botes d'aigua i cap al fang. Amb els ulls de llàstima que ella sap posar què anava a fer?




En unes setmanes la he cuidat tres cops diferents i la primera va coincidir unes hores amb el Hegel. Només veure's es van agradar i fins i tot quan estavem prenent un cafè, es miraven i m'havia d'aixecar perquè juguessin els seus cinc minutos bojos per després poder continuar amb el cafè.




Com tots dos són addictes al sol, quan vam arribar a casa, es van col·locar davant la porta del balcó i es van estar allà una bona estona, juntets. Una gran imatge...




Com la Vodka es fica per tot arreu, corre, es refrega... estava ben bruta i els propietaris em van demanar que la banyés. No li agrada gaire i tremola amb aquesta mirada que em mata però es va portar molt bé. La vaig banyar un dia de sol així que, després d'assecar-la bé amb la tovallola, vam anar les dues al balcó a prendre el sol.




Tot i la rentada no li va marxar la marca de l'últim canicross que havia fet. Em van dir que normalment els posen aquesta marca però amb una pintura molt més respectuosa pels animals, un cop han passat el control veterinari de la competició. Aquest cop es van passar perquè quan va marxar l'últim dia de casa encara la tenia. Molt menys marcada, però allà hi era. Al carrer tothom em preguntava, sobretot els que no saben que sóc Cangur de Gossos, que per què pintava a la gossa. Em miraven com si fos el meu hobby pintar gossos... Un cop donava l'explicació somreien però durant uns segons crec que pensaven que practicava graffity amb la Vodka.




Els últims dies que va estar a casa va venir el Sete. Van passar tres dies junts. I, per primer cop, vaig veure a la Vodka gelosa. Ella es porta molt bé amb tots els gossos. És follonera jugant, els borda a la cara (és per veure-ho perquè al principi els gossos es queden parats preguntant-se què ha passat) però quan va veure entrar el Sete i que jo anava a saludar-lo, no va reaccionar bé. Desde Nadal que no el veia i em feia molta il·lusió tornar a cuidar d'ell però la Vodka es va apropar ensenyant les dents i el va marcar al morro. La vaig renyir dient-li que no fes això, que mirés què maco que era el Sete, que no passava res... Però la Vodka no ho tenia clar. I el va tornar a marcar. El Sete es va emprenyar i es va tornar. Van acabar tots dos revolcats per terra però vaig veure que no passava res, que només s'estaven dient el que s'havien de dir. Home, si no estàs acostumat la imatge pot espantar. Tots dos grunyint, cridant, tirats per terra... Però no s'estaven tocant, només comunicant el que es volien dir a la seva manera.




Vaig pensar que amb allò quedava clar que la Vodka havia de parar però quan el Sete va intentar venir al sofà... Per allà sí que no passava la Vodka. I el Sete la evitava. Així que ell va anar a l'altra banda del sofà, amb el Guillem, i la Vodka, com sempre, a la meva banda.

Al dia següent vaig intentar que juguessin junts. Quan veuen que els vas a treure es posen molt contents i el seu estat és un altre així que vaig aprofitar i vaig començar a jugar amb un, amb l'altre... I van acabar jugant junts. El Sete anava amb compte perquè com la Vodka juga bordant crec que a vegades no sabia si estava emprenyada o jugant. Però ja es toleraven molt millor! Només vaig aconseguir que estiguessin junts al mateix sofà un cop però la cosa va canviar molt.


NOTA: A aquesta foto sembla que protagonitzin la portada d'un disc pop... O no??

I aquest últim cop ha coincidir amb la Nina. Em pensava que faria igual que amb els altres, que es posaria gelosa, però tot el contrari. Semblava que li fes gràcia la petitona i la seguia, mirant-se-la i, a vegades intentant jugar amb ella. Però la Nina no juga amb altres gossos, és massa poruga i no vol que la toquin. Veies a la Vodka fent saltets al voltant de la Nina i l'altra marxant al sofà, sense fer-li cas. Va haver-hi un cop que les dues es van estirar juntes al sofà i tot! Però quan la Nina va intentar pujar amb la Vodka i amb mi un altre dia, ja no la va deixar i va haver d'anar a l'altra banda. A banda d'aquest detall, entre elles hi havia una convivència perfecta.



La Vodka és fantàstica. I és tan carinyosa que és impossible no fer-li cas. Només amb la mirada aconsegueix que vagis i l'acaronis. I a ella li encanta que l'abracis, que li facis petons... Em passava els dies amb ella, les dues enganxades a tot arreu.




Al sofà la tapava amb la mateixa manta que em tapo jo i allà estàvem hores abraçades, mirant la tele, que després de les excursions que fèiem haviem de descansar! Va ser la mimada de la casa, ho he d'admetre. Però no ho puc evitar! Ja la veieu... vosaltres podrieu?




Un dels cops que va tornar a casa seva, em van enviar aquesta fotografia de la Vodka... Em vaig emocionar i tot!! Mil gràcies per enviar-me-la, Lali!! Sempre és un plaer cuidar de la Vodka!



Més
La història de l'Owney, gos viatger


Fa uns 125 anys, a la oficina postal d'Albany, Nova York, els treballadors que estaven catalogant bosses de correu van trobar a un cadell que dormia entre un munt de paquets de correu ferroviari, resguardant-se del fred. Aquest petitó va ser batejat com Owney.




El gos es va criar entre bosses i paquets postals i va adonar-se que els trens eren el seu millor refugi al fred, així que allà és on anava a descansar molts cops. El problema era que cada cop que feia això, despertava a un lloc diferent, depenent del trajecte que havia fet aquell tren. Però, d'una manera o altra, l'Owney sempre trobava el camí de tornada a casa, a Albany.

Quan els treballadors es van adonar que passava això, van decidir posar-li una plaqueta identificativa i un collar que digués que l'Owney era "Propietat de la Oficina Postal d'Albany".




Amb el pas dels anys i tants i tants viatges que va arribar a fer aquell pelut, se'l va conèixer com "el gos de la sort" ja que cap tren en el que va viatjar va ser mai robat ni va patir cap accident.

De manera eventual, van començar a donar-li postals, medalles o etiquetes de correu indicant on havia estat, on havia viscut l'aventura d'aquells dies.




Els seus viatges no es van limitar als trens dels voltants, sinó que va arribar a viatjar en vaixell i, per correu internacional, conèixer Àsia i Europa. Però l'Owney sempre tornava a casa, gràcies a la placa identificativa que li havien col·locat els treballadors de Nova York un temps abans.

L'Owney va morir l'any 1897 per una ferida de bala, de la que no s'explica res més ni es sap com va passar. Durant els seus 11 anys de vida havia acumulat prop de 1017 medalles, estampetes i altres identificacions que demostrarien centenars de llocs visitats i aventures viscudes. Fins i tot va ser fotografiat i filmat per aquella època.




Actualment es pot trobar el seu cos embalsamat (cosa que a mi no és que m'agradi gaire, em fa coseta veure els animals així, per dir-ho finament) al National Postal Museum, amb les medalles i cartes que s'han pogut conservar dels seus viatges.


Més
La conjuntivitis als gossos, força habitual


És força freqüent trobar-nos amb gossos que han patit o pateixen conjuntivitis en algun moment. És a dir, la inflamació i a vegades infecció de la membrana que recobreix la superfície interna de les parpelles.




Veurem com el gos tanca més un ull (o els dos), que se'l grata sovint, a vegades utilitzant el sofà, el terra, el seu llitet... com ajuda, el té més vermell, crea moltes lleganyes...




Mai hem de veure normal que l'ull del nostre gos estigui vermell, a excepció de races de parpelles caigudes (com el bull dog) i, tot i així, mirem que no sigui una infecció! Si ho veiem, haurem de vigilar que no li duri gaire i, si ho fa, fer una visita al veterinari ja que pot ser conjuntivitis o, fins i tot, una aranyada dins del propi ull.




Existeixen productes per realitzar netejes dels ulls, serums fisiològics preparats per això. No proveu d'utilitzar productes per humans ja que podrieu agreujar la situació.

Hi ha diferents motius pels que el gos pugui tenir conjuntivitis. Us indico alguns d'ells.

Entropió

Les pestanyes de l'animal entren en contacte amb la còrnia i li suposa una inflamació instantània. El gos tanca l'ull, crea llàgrima, lleganyes i picor. Algunes races són més propenses a aquest problema com el Chow Chow, el San Bernardo... Pot intervenir-se quirúrgicament. Si es decideix no fer, l'ull necessita cures constants.




Ectropió

 La parpella està cap a fora, deixant la conjuntiva en contacte amb l'aire. Les races més predisposades són el cocker i gossos de parpelles penjants. Amb una intervenció pot recol·locar-se la parpella.




Els irritants químics també poden crear aquesta inflamació. Netejadors de casa, pesticides... De la mateixa manera que elements externs que puguin ficar-se a l'ull com la sorra, pedretes...

La conjuntivitis a vegades és la mostra d'una altra enfermetat, i això també ho hauriem de vigilar.

Una aranyada a l'ull es podrà veure a través d'un examen veterinari i ho haureu de tractar al moment o podria derivar en una úlcera, ja que és una ferida.




La neteja dels ulls és molt important, sobretot en gossos que ja acostumen a crear leganyes o que tenen molt de pèl al voltant dels ulls.

És important realitzar aquesta neteja amb una gasa i no amb cotó. Utilitzar productes que no tinguin el risc de deixar dins de l'ull cap resta. Coliris o serums els trobareu a botigues especialitzades o al veterinari. Per la neteja diària podeu utilitzar camamilla, que, a la meva opinió, va molt bé.




La conjuntivitis és una de les enfermetats més habituals en animals domèstics però, si no la tracteu, provocaria d'altres molt més importants i futurs problemes oculars i visuals seriosos al vostre gos.


Més
El tendre Sete ha tornat!


El Sete va tornar per tercer cop a passar uns dies a casa. Tenia moltes ganes de tornar a veure'l! Sempre tan carinyós i posant ullets quan te'l mires...




Quan va arribar estava la Vodka i el primer contacte no va anar gaire bé entre ells... El Sete no respon si una femella el marca però la Vodka no el deixava moure's. Ella portava ja uns dies a casa i ens coneix molt, així que no li va fer gaire gràcia veure que ens havia de compartir amb un altre gos. Ni el seu espai ni nosaltres! I el Sete la va contestar. No va passar res perquè cap dels dos es baralla ni fa res però havien de solucionar el problema entre ells, parlar-ho. I els vaig deixar fer.




Van estar tres dies junts i fins el tercer no es van fer cas! A casa s'ignoraven i cada un es col·locava a un sofà per no molestar-se però l'últim dia, quan els vaig treure al matí a passejar, els vaig deslligar i el Sete va anar directe a la Vodka a fer-li un petó al morro. Ella se'l va mirar i va moure la cua. Ja em veieu a mi a l'altra punta dient: "Avui us feu amics??". Però bé, més val tard que mai!




El Sete es va quedar solet a casa, colmat de carícies i mimos. Jo sabia que en un parell de dies arribaria l'Hayko, amb qui va coincidir l'estiu passat, i aquest descans se li acabaria. L'últim cop, si ho recordeu de l'antic post, va acabar tan esgotat de jugar amb l'Hayko que em pensava que havia caigut malalt, tot i que el que necessitava era un dia sencer de descans!




Me'l vaig endur per la muntanya on vam anar el primer cop que el vaig deslligar i va reaccionar contentíssim corrents per tot arreu i venint-me a buscar perquè el seguís.




Quan el portava al parc perquè jugués amb altres gossos disfrutava molt tot i que, si el gos era molt pesat, em mirava amb ullets demanant ajuda. A mi em feia molta gràcia la situació perquè què havia de fer jo? A vegades el sentia caminar amb un gos enganxat al seu costat, com l'anava grunyint i llençant-me mirades molt significatives. Amb un gos sí que el vaig ajudar perquè era tan pesat que al final hauria acabat rebent... i amb motiu.




Va arribar el dia del retrobament amb l'Hayko. Imaginava que potser es reconeixerien però no ho tenia clar. Havien passat molts mesos i l'Hayko era un cadell per aquella época però quan vaig veure els petons que es van arribar a fer no vaig tenir dubte. I tant que es recordaven! Cap dels dos era així amb altres gossos i estaven tan contents que feia goig veure'ls.




Aquest cop el Sete intentava frenar a l'Hayko quan l'altre volia jugar sense parar. Però el frenava carinyosament, per dir-ho d'alguna manera. Si el Sete vol marcar, ho fa d'una altra manera. A l'Hayko el grunyia, sí, i se'l treia de sobre com podia, però anava amb compte. Havia d'anar jo i calmar l'Hayko, pujar-me al Sete al sofà, que ja es col·locava a una banda on l'altre no el podia molestar, i acaronar tots dos fins que es relaxaven.




Però llavors va arribar la Kay, l'últim dia. El Sete i ella no van fer gaire amistat, la veritat. La Kay es col·locava al seu llit i se'ls mirava com dient "D'aquí no passeu o la tindrem". El Sete ho entenia perfectament. Faltava veure l'Hayko, que mai sap quan ha de parar. Però la Kay ho deixava ben clar i ni l'Hayko tenia dubte. Ha estat la única gossa que ha aconseguit mantenir a l'Hayko a seva banda.




El Sete estava encantat amb aquesta arribada ja que ell podia dormir al sofà sense que el molestessin gaire i, quan ell volia, baixava i jugava amb l'Hayko. Però només quan a ell li venia de gust!

Aquest cop també em van demanar que el rentés i semblava que ho sabés. M'havia acompanyat més d'un cop al bany però el dia que li tocava a ell s'ho va olorar i em mirava desde la porta. Jo anava fent, agafant el xampú, la tovallola, preparant l'aigua... No el mirava però veia de reüll com m'observava sense entrar. Estava clar que ho hauria de fer jo... El vaig entrar i, com l'altre cop, es va portar molt bé. No li agrada però es deixa. Em mirava amb cara de llàstima i jo li anava fent petons i parlant. Va anar molt bé i després, com els acostuma a passar a tots, estava ben content d'estar net!




Com sempre, un plaer cuidar al Sete. És tan obedient, bo, carinyós i pacient que és impossible no estar contenta amb ell al costat. Puc anar tranquil·la al carrer, deslligar-lo, descansar sense problemes... És un d'aquell gossos que inspiren tendresa quan te'ls mires i que vols abraçar i fer petons cada dos per tres. I a ell li encanta així que és la combinació perfecte!
Més
IV Passejada de Gossos a Gelida


El dia 31 de març vam fer la IV Passejada de Gossos a Gelida. Ens vam trobar a l'aparcament del camp de futbol a les 10h, preparats per fer una excursió camí al Moncau, tot i que no arribariem.




A l'esdeveniment de facebook s'havia apuntat força gent però mai saps qui vindrà i qui no exactament fins que no arriba el dia. Va ser una sorpresa veure a 25 gossos esperant per fer la passejada!




Quan vam ser tots, vam començar, primer per carrers del poble, dirigint-nos al Castell de Gelida, que rodejariem per anar a la muntanya. La gent ens mirava i fins i tot ens preguntaven si érem d'una associació. Va ser una manera de conèixer més gent interessada a apuntar-se a la propera trobada!




Després de la bogeria dels gossos al trobar-nos a l'aparcament, ja estaven més calmats i ansiosos per arribar-hi. Jo aquest cop no portava cap gos ja que el Pancho, que en aquell moment estava cuidant, no es portava bé amb els mascles en general, així que es va quedar amb el Guillem a casa.




Quan vam passar per la zona del Castell vam començar a caminar per la muntanya, direcció Moncau.




I, per fi, el moment de poder deslligar els peluts i veure com corrien i disfrutaven del camí!




Va fer un dia esplèndid, amb molt de sol, i els que veniem massa abrigats vam haver de carregar amb jaquetes i jerseis tot el camí. No esperava plujes però tampoc un dia d'estiu!




Pel camí ens vam trobar un bassal d'aigua que els gossos no van passar per alt. Tots van anar corrents a remullar-se i agafar forces per agafar el camí, tot i que no és que no fes massa goig l'aigua plena de fang!





Vam sortir una mica tard del punt de trobada i va haver un moment que no sabiem si continuar pujant o fer la tornada però se'ns feia una mica curt.





Com voliem fer una parada per esmorzar i donar de beure els gossos, mentre decidiem què fer vam anar a la Font del Senyor, un espai fantàstic per descansar.




Allà hi ha una font natural que sembla una piscina de pedra per dir-ho d'alguna manera, on alguns gossos es van atrevir a banyar. La Taca la primera!




Alguns es llençaven de cap, com el Zeus!




Allà vam poder esmorzar tranquils i seure una mica.




Vam decidir separar-nos. Un grup volia tornar i l'altre continuar. Així que ens vam repartir. La Núria, que portava una gossets que no podien fer massa esforç, va acompanyar a la gent que baixava i jo vaig continuar una mica més.




El camí es va tornar una mica més elevat i vam haver d'esforçar-nos una mica més. No tots els que fem la passejada (m'incloc) som excursionistes ni estem acostumats. Molta de la gent que ve ho fa per conèixer altres amants dels animals i poder gaudir d'un dia amb els seus gossos en llibertat. Motiu pel qual organitzem excursions moderades i no gaire llargues. No us espanteu si voleu venir a la propera!




Un cop vam arribar a la Urbanització el Safari vam decidir que era el final del trajecte. Vam prendre'ns uns minuts de descans per fer la tornada d'un sol cop.




Les vistes que anàvem trobant pel camí eren precioses i no ens podiem estar de fer fotografies. Vaig demanar al propietari de l'Aika que me la deixés de model i ella, tan obedient, va seure per la foto.




La tornada va ser molt més lleugera, ja que era tota de baixada i pensar que el grup que havia marxat primer ens esperava a la terrassa del bar ens animava més a arribar per prendre un refresc tots junts!




No tothom va poder quedar-se a fer el refresc però vam tenir la oportunitat durant el matí de conèixer-nos una mica més tots i augmentar les ganes d'una propera Passejada de Gossos, que ja tenim prevista per aquest mes d'abril.




No us la podeu perdre! Cada cop som més i passem un gran matí a la muntanya, sempre acompanyats dels gossos, que disfruten encara més que nosaltres!



Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )