Dana, la meva gran amiga

Com a  primera presentació, vull fer-la de la nostra gossa Dana, que ja no hi és amb nosaltres. La recordem a diari i ens va donar uns anys que mai podrem oblidar.

Abandonada a una caixa de cartró amb les seves dues germanes amb 15 dies, la vaig trobar, encara amb els ulls tancats, plorant, a la porta de la Protectora on era voluntària. Eren les onze de la nit d'un setembre.

La vaig agafar, va venir a casa amb mi i a força de biberó cada dues hores (ja fos de nit o de dia) va anar creixent. Les seves germanes van anar a altres cases per poder ser cuidades i alimentades com calia a la seva edat. Va tenir la desgràcia d'agafar la parvovirosi però es va recuperar sense problemes.

La idea dels tres voluntaris que ens vam endur la gossa a casa era tornar-la quan pogués alimentar-se per sí sola, però cap de les tres va tornar i la Dana va formar part de la meva família.

Sempre va ser una gossa desconfiada dels estranys, poruga, però carinyosa, obedient i lleial a la seva família: nosaltres. En aquells anys em vaig independitzar amb la meva parella i ella va venir amb mi, és clar. Es va habituar ràpid, sempre pendent de què feiem. Només la podiem tocar nosaltres i ho reclamava constantment, cosa que ens encantava. 

Sempre he viscut a Barcelona ciutat però sempre he volgut fer-ho a un poble de muntanya, així que vam venir a parar a Gelida, a una casa amb jardí perquè Dana pogués jugar i tenir l'espai que a un pis de ciutat no havia pogut tenir. Va viure la nevada, l'aire lliure, la tranquilitat i ho va disfrutar tant com nosaltres.

Va caure malalta, encara jove, i tot i que vam lluitar durant mesos perquè es pogués recuperar i continuar amb nosaltres, no vam poder fer res.

Cada dia recordaré el que era despertar amb ella al meu costat, com em rebia quan arribava a casa, com amb una paraula carinyosa, s'aixecava d'on era per venir i omplir-te a petons i abraçades (perquè abraçava com ningú).

I com estimava la pilota groga que va tenir desde cadell i que encara guardem a casa.

Podria passar-me hores parlant d'ella, però seré breu.

Sempre estarà al meu record, i aquest és el meu homenatge a la gran amiga que un dia va haver de marxar però que continua al nostre voltant en tot moment. Amigues així són molt difícils de trobar.


T'estimo, Dana. Sempre.