Experiències animals… vergonyoses!

Recordeu el primer post sobre com un gos et canvia la vida? Les anècdotes divertides que podem patir amb ells, les situacions complicades… Doncs bé, potser hauríem de parlar de les vergonyoses!

Fa ja dies, quan vaig cuidar de la llauradora Maya, em vaig adonar, quan la vaig portar al Castell de Gelida d'excursió, que estava parlant sola i, si algú m'escoltava, semblaria una boja. Anar dient "Home, Maya, no corris tant, que caurem les dues…" o "Què tal si anem allà, que fa solete? Vinga, va, anem"... Massa estona i en veu massa alta. Al Castell no hi havia ningú però… no us ha passat mai d'estar "parlant" i que algú us miri? No em refereixo a tenir converses que a això ja no arribo, eh??

Hi ha moltes noies que quan veuen un nadó canvien el xip a "to de veu xirriant amb un timbre massa alt". A mi no em passa amb els nadons, sinó amb els gossos… El meu "hola, carinyoooo…" podria formar part del diàleg d'una pel·li de terror si el treus de context. Sobretot perquè aquest "hola" el repetim (sí, us incloc a molts de vosaltres) cada vegada que el gos ens ve a dir alguna cosa. I així, quan marxem després de 30 minuts, podem haver saludat al gos unes mil vegades, aproximadament. Després ja pots ser un estúpid amb els humans però la doble personalitat sorgeix del no res quan veus un gos.

Aquesta anècdota potser no us ha passat però… el vostre gos s'ha pixat a sobre d'algú o un gos a sobre vostre? No és maco, no. A mi m'han passat les dues i riure he rigut però entre dents he dit quatre cosetes al gos que se m'ha pixat a sobre…

Tenir un gos sense esterilitzar i no saber com treure-te'l de sobre quan vol estimar a la teva cama ha de ser incòmode. Per mi ho és de veure. Noies rient nerviosament mentre van dient un "no, estigues quiet" intentant treure-se'l de sobre inútilment mentre veus els ulls emocionats del gos… Incomoditat màxima.

Els menja-caques també tenen la seva història… Estàs al parc amb altres gossos i els seus propietaris i de sobte el teu surt corrents com si hagués recordat que ha de fer una cosa importantíssima i veus, a càmera lenta mentre vas cridant un "noooo" desesperat, com agafa la caca que acaba de deixar el gos del costat o potser la seva pròpia i se la fica a la boca. Ell ha escoltat el teu crit i potser et mirarà, també a càmera lenta, mentre veus la seva expressió d'immens plaer mastegant i caient trossets a terra. Si ho voleu arrodonir, quan acabi vindrà corrents cap a tu i se't llençarà a la cara a petonejar-te. O a un dels altres propietaris, que encara és millor. Amb la nova colònia treta al mercat en exclusiva que això suposa quan tens el seu alè a prop. Un flairet d'allò més agradable…

Trepitjar la cua o la pota del teu gos et fa sentir la pitjor persona del món durant uns segons però si a més hi ha gent al voltant que et mira amb cara de "què li hauràs fet al pobre gosset" encara és més fotut. I ja no és pel que puguin pensar els altres, que a mi m'és bastant igual, sinó perquè et recorden que l'has fet cridar i encara et sents pitjor…

Cridar al teu gos i que t'ignori pot tenir diferents interpretacions i no sempre és tan anormal. Per exemple, si el teu gos està amb altres 10 gossos i no et fa cas a l'instant ho trobo normalíssim. És com quan tu eres petit i estaves jugant amb els teus amics però tons pares et deien de marxar. Fer que no escoltaves era una estratègia, tot i que, és clar, nosaltres no sortirem corrents i farem "la cobra" amb la mateixa professionalitat que un gos. Que tu tens pressa i el gos decideix que si vols marxes tu, que ell es queda. La gent et mira amb un mig somriure de superioritat (a tots ells els ha passat o passarà alguna vegada però ara t'ha tocat a tu) i tu vas fent intents. T'apropes lentament com si no anéssis a per ell i quan estàs a prop fas el gest d'agafar-lo però… el teu gos no és tonto i t'ha vist venir. Còrrer darrera d'ell encara és més vergonyós però també més divertit pel públic, tot s'ha de dir.

Hi ha un moment que jo trobo divertidíssim però que a algunes persones els molesta. Tu vas amb el teu gos i s'apropa un altre. S'oloren, es coneixen… i un d'ells pixa per després llençar tota la terra, brutícia, pedretes o el que hi hagi sobre el seu company. Tu el veus patalejant feliç, amb força, mentre l'altre gos es queda quiet (mai s'aparten) amb els ulls mig tancats, aguantant estoïcament tota la merda que li està caient a la cara. A mi em fa riure molt, què voleu que us digui, però sempre trobarem propietaris que creuen que el seu gos no pot refregar-se per terra o jugar tranquil o s'embruta i ha de ser un gos net i pulit EN TOT MOMENT. El que ve a ser un gos, no? Què hi farem.

Però us he de dir que m'encanta passar aquesta vergonya de tant en tant. No tinc cap problema en que algú em titlli de boja perquè em llenço de cap si el gos que està amb mi ha fet un crit i vull veure què passa. O si pensen que no és normal que quan el gos em miri jo el contesti i l'acaroni amb un somriure. Perquè, sabeu què? Això m'omple dia a dia. I si algú no ho veu normal és que no sap el que és tenir gos. I és una llàstima perquè a vegades hi ha dies en que somrius únicament gràcies a ells. Vull més moments incòmodes i vull més anècdotes. I que em durin tota la vida.