Open top menu
El Méxic em va obrir al món dels gats


Vaig conèixer a la San ja fa deu anys i desde llavors que som amigues. Ella sempre em parlava dels seus dos gats, el Méxic i el Poe, els seus pipos. La relació que jo havia tingut amb els gats fins llavors era limitada. A la Protectora teniem molts, sí, però jo era cuidadora de gossos. A excepció dels gats sociables que venien quan dinava o descansava, no els tractava gaire.




El Méxic era un gat sociable, carinyós i curiós. Venia a buscar-te per rebre carinyo sovint i jo estava encantada de poder tocar i tenir a sobre a un gat tan maco!

El Méxic, un preciós siamés, va arribar a la vida de la San quan era un cadellet, com un regal d'aniversari dels seus amics. Li van regalar el que semblava un lot i allà estava el Méxic, petitó, sense saber ben bé què passava. Un dels millors regals que li van poder fer mai a la San.




I el Poe, el company inseparable, un gat negre que t'observa abans de venir-te, potser no tan confiat però sí molt carinyós, va arribar després.

La San agafava gats del carrer, petits, els cuidava, desparasitava i donava en adopció. Tot això de manera particular, a casa. Un dia va agafar el Poe (que en aquell moment es deia Nit perquè pensava que era una femella) però a l'hora d'entregar-li a l'adoptant, perquè ja en tenia, no va poder. El Poe ja formava part de la família. Ja eren tres.



Quan vaig venir a viure a Gelida i quedàvem per sortir a la nit, anava a casa de la San a sopar i em quedava allà. Teniem xerrades eternes i el Méxic acabava a les nostres faldes, content d'estar acompanyat. Ja se'm podien adormir les cames que jo no el feia baixar mai!




I quan tornàvem i anàvem a dormir més d'una nit despertava envoltada, ja fos només amb el Méxic o amb els dos, Poe inclòs, al meu voltant.

Ja veieu a la fotografia (llençols del llit) que a la San no li agraden gens els gats, no...



Fa un any que el Méxic va caure malalt. No sabien molt bé què li passava. Només que tenia afectat órgans interns. La San havia de medicar-lo i posar-li serum cada dia a casa. El Méxic s'estava quiet, pacient, esperant que tot acabés per poder marxar. S'havia quedat molt prim però amb les cures que la San i el David, qui va ser el pare dels gats durant anys, li feien, es va recuperar, tot i que no del tot.




Veia el patiment de la San dia a dia. Quan parlàvem, quan estava a casa seva sopant, quan el medicava. Pots dir moltes coses a una persona que veus trista per la posible pèrdua del seu animal però saps que tot el que diguis són només paraules que ella coneix molt bé, igual que tu, i que de poc serviran arribat el moment. A vegades, la San i jo, només ens miràvem, en silenci, i miràvem al Méxic. No deiem res. No calia.




El passat 22 d'octubre vaig rebre un missatge de la San on em deia que creia que havia arribat el moment de despedir-se del Méxic. Ens vam trucar. Des del dia anterior havia fet una baixada important i, per les coses que m'explicava, semblava que sí havia arribat el moment. Vaig intentar dir-li que fins que el veterinari no li digués res ella no hi pensés però vaig acabar plorant al telèfon, conscient que eren paraules d'ànims innecesàries.



El David i la San van portar al Méxic al veterinari, aparant abans per estirar-lo a la gespa per últim cop i que disfrutés d'un moment de pau, i tots els temors eren reals. Ja no podia fer vida de gat, s'havien d'acomiadar. El petit va marxar als braços de la San, amb tot l'amor que sempre havia rebut.




Va ser incinerat i la San ha decidit guardar aquestes cendres per quan marxi ella, que tornin a estar junts. Em va escriure per demanar-me si em podia fer responsable d'això. "Tu que sempre ho recordes tot", em va dir. Vaig dir que sí però que faltava molt per aquest moment i mai sabriem quina de les dues marxaria abans. A més, a mi no m'agrada parlar gaire d'aquests temes i ho vaig tallar. Però ho tinc present.



San, ets la meva millor amiga fa molts anys. Hem passat per moltes coses. Bones, dolentes, tristes i alegres. Hem viscut la pèrdua de la meva Dana i del teu Méxic. Saps que estic aquí però saps que no t'atabalaré preguntant com estàs cada dia. Perquè sé com estàs i perquè quan estàs així no és agradable escoltar aquesta pregunta cada dos per tres. Lamento que el Méxic hagi marxat però també sé que ha sigut molt feliç amb tu. Que l'has cuidat i estimat millor que ningú i que el Poe et fa companyia i us ajudeu l'un a l'altre a superar la seva marxa.




Per fer marxar el dolor, vingui d'on vingui, fa falta temps. I durant tot aquest temps, estaré amb tu. Com sempre he estat.

Saps que t'estimo, San, tot i que gairebé mai ho dic. I això vol dir compartir alegries i penes. Ara ens ha tocat un mal moment, una mala setmana en general. Però tot passarà. I tornaràs a somriure com abans.

Mentrestant, Guillem i jo t'enviem l'abraçada més forta que poguis imaginar, el nostre amor. Per tu.
Més
Golden Retriever, Super Furry Animals


El vídeo no té desperdici... Ietis o Goldens?




GOLDEN RETRIEVER

SUPER FURRY ANIMALS

Hey, said the devilWhen I met her at the roundaboutShe's got powers magneticDevours you of everything you've got
She's a golden retrieverRetrieves your oldest coinLeads you blindly down every dark alleyAnd then she'll cream you dry
Stop, said the puppyWhen I met him at the zebra crossSaid "You'll need protection from every directionBut she'll get you anyhow"
'Cause she's a golden retrieverRetrieves your oldest coinLeads you blindly down every dark alleyAnd then she'll cream you dry
She's a golden retriever, golden retrieverGolden retriever, golden retrieverGolden retriever, golden retrieverGolden retriever, golden retriever

Més
Neteja d'oïdes als gossos


L'oïda dels gossos és molt important per a ells i hem d'ajudar a mantenir en bones condicions el seu aparell auditiu, que és molt delicat.



Amb una neteja d'un cop o dos a la setmana, és suficient. I, depenent el gos, un cop cada quinze dies. No es tracta de fer una neteja diària, ja que podrieu fer mal a l'animal.

A la vegada que fem aquesta neteja i revisem les seves orelles podem adonar-nos de certes anomalies i senyals d'una possible infecció (massa quantitat de cera, veure un color que no és rosat, sinó vermell, fosc...), otitis (fan una olor molt dolenta), inflamació auditiva...




La neteja de les orelles externament no suposa gaire complicació. Amb un drapet humit ja tindriem suficient. L'aparell auditiu intern és més delicat i hem d'actuar en conseqüència.

Hi ha productes específics per realitzar aquesta neteja. Aquests productes ajuden a la dissolució de la cera. Els posses una miqueta (el producte que jo utilitzava a la perruqueria canina era en pols) i els fas un suau massatge a la orella perquè s'introdudeixi bé el producte. Un cop has fet això, agafes un cotó o drapet ben net i netejes a consciència qualsevol recó de l'oïda. Es concentra molta brutícia per tots els canals de la orella i haurem de ficar el dit per tot arreu. El serum no és un bon producte per realitzar netejes.





Si la orella del gos és massa petita com per ficar el dit, podem atrapar un tros de cotó amb unes pinces vigilant que no s'escapi i, amb delicades però tampoc acaronant, treure la brutícia dels conductes. O amb un bastonet, que és més fàcil.



Hi ha gossos que tenen molt de pèl a l'interior de les orelles. Amb productes en pols també pots ajudar a agafar millor aquests pèls i amb unes pinces, arrencar-li. Molt de compte utilitzant pinces, si ho feu, que la orella és molt sensible! O amb els propis dits també pots, depèn el gos. Els farà una mica de mal, així que intenteu, si ho feu vosaltres, agafar molts a la vegada i no estar tres hores perquè irritareu les orelles de l'animal i li farà més mal. Penseu que no és un dolor excessiu per a ells. Nosaltres també ens fem mal amb les celles, per exemple. Els gossos que tenen massa pèl intern, tenen més brutícia perquè s'acumula allà.



A l'hora de banyar el vostre gos també heu de vigilar que no li entri massa aigua ni sabó als oïdes. Podeu tapar les orelles amb la vostra mà quan passeu l'aigua i també l'assecador.




Si veieu que el vostre gos posa de costat molt el cap, es grata molt la orella, la té irritada, fa mala olor... no dubteu en portar-lo al veterinari perquè podria ser una otitis o una infecció.





Més
Sònia, a Xila's, educadora de gossos en positiu


Feia potser 12 anys que no veia a la Sònia. Massa temps! Tot i que sempre ens hem tingut a facebook i sabiem l'una de l'altra. Però al tornar al món dels animals com he fet, encara més.



La Sònia va arribar a la Protectora on vaig estar gairebé tres anys de cuidadora, interessant-se per ser voluntària i endinsar-se al món dels gossos. Li vaig ensenyar les instal·lacions, li vaig presentar als gossos dient el més important a tenir en compte de cada un d'ells i, poc a poc, l'equip es va ampliar. De ser tres (quatre els caps de setmana) que sempre estàvem allà, vam passar a ser un més.



Érem un equip. Ens repartiem la feina i les tasques sense problemes i feiem més hores que un rellotge. Perquè cap a les cinc haviem de tancar portes però si venia algú per adoptar... no diriem que no! I ja us dic que jo he sortit d'allà a les onze de la nit molts cops, quan havia entrat a les nou i deu del matí.



La Sònia és educadora de gossos en positiu, a Xila's (Xila era el nom de la seva primera gossa). Ha aconseguit dedicar-se a això que tant estimem. Quan ens vam veure i comentàvem com estàvem cada una, treballant amb gossos, em va dir: "És que això es porta a la sang, no ho podem evitar". I té tota la raó.



Després del temps que vam estar a la Protectora (ella també va estar gairebé tres anys) anava a la perruqueria canina d'una amiga seva i l'ajudava. La Sònia recordava com sabiem agafar els gossos i fer que no fessin ni un moviment. "Recordo quan els haviem de curar. Com aquell dia amb el Blas, recordes? Que tu el tenies agafat amb el morrió, aquells que estaven destroçats i es podien treure quan volien, i aquell gos no es movia. Com els contolàvem! I jo li curava les potes després d'aquella baralla, gairebé sense mirar per la meva aprensió a la sang..." I és veritat. Vaig recordar la baralla en qüestió, del Drac i el Blas, dos gossos grans, que es van mossegar a través de les gàbies i hi havia sang per tot arreu. Roger, un company, va entrar a la gàbia del Blas, que el Drac tenia enganxat per les potes, i jo a la del Drac. Quan els vam separar, suant i nerviosos, vaig mirar a la Sònia, que estava fóra i la vaig veure blanca, seriosa, mirant la sang. Una altra persona hagués llençat la tovallola, però ella no.





A aquella perruqueria hi havia una gossa, una galga, a la que sempre portaven lligada. La Sònia li va dir a la noia que la deixés i, sense problemes, la va dur al parc i van tornar sense corretja. Tothom li deia que per què no feia alguna cosa d'ensinistrament, que se li donava bé. Així que va fer un curs de 8 mesos, del que no va acabar gaire convençuda. Tot això de les corretges d'escanyament, de pinxos... No li agradava. I és que a la prote haviem viscut mals moments amb aquests temes.



Va anar a parlar amb el Carlos, educador de gossos en positiu, i ja al primer seminari va quedar encantada. "A tot allò que jo intuïa, ell li posava nom".

Al principi ajudava a ensinistrar i educar gossos de manera gratuïta. Li deia a tothom. La qüestió era aprendre i ajudar. I ara és ella la que fa seminaris i cursos, la que es desplaça a les cases on hi ha problemes amb els gossos i els coneix i educa de la millor manera. A vegades, fins i tot, amb el Jordi, l'Educador de Gats, quan es tracta d'un tema entre gossos i gats.




Mentre parlem a casa, el Yago, un dels seus gossos que l'ha acompanyat, no deixa d'aprofitar-se que sóc nova per demanar mimos tota l'estona. És suau i tendre, però insistent. La Sònia li va dient "Com et passes, Yago. Quan et quedis aquí amb la Tita no podràs ser així, eh? Que no pares!". I el Yago, un border collie que va adoptar quan tenia 3 anys,  l'escolta, però ho intenta una mica més. És una preciositat i m'explica que aquest gos portava 3 anys lligat a una quadra, sense veure persones, carrers, voreres... No coneixia res. El tenia un pastor que ja havia matat al seu germà d'una pallissa i ell rebia cada dos per tres. Quan el va adoptar, tenia por a tot. Fins i tot al carrer. I veure'l tan sociable i bo a casa meva era fantàstic.


La Sònia també té a Gandalf (blanc) i Chantelle, dos gats amb els que conviu a casa.



Li vaig preguntar què és el que més recordava de la nostra época juntes. "Perquè estar junts a una Protectora uneix molt", li dic. Ella somriu i em fa que sí amb el cap. Em diu que el dia que més recorda, com un dels moments més emotius que vam tenir, va ser el dia del Krillin. De sobte, em venen tots els records de cop i ho veig clarament al meu cap. Aquell dia... Krillin tenia una displàsia brutal i l'haviem de treure amb una corretja sota el llom per ajudar-lo. I era una espècie de dogo enorme. Patia molt, cada dia més, i al final el vam haver de deixar marxar. Aquell dia que la Sònia recordava, va ser el dia que ens vam despedir d'ell. L'Anna, una de les nostres companyes, li va portar mandonguilles per menjar i allà estàvem tots mirant com Krillin se les menjava, feliç. Tots ploràvem, no podiem parar. I ens giràvem perquè ell no ens veiés. Semblarà ridícul, però ho feiem. I el van venir a buscar. Vam seure a les escales, plorant, tots units amb un sentiment d'amor a un animal que marxava.



Però també vam recordar moments de riure, perquè teniem molts. I la primera baralla que la Sònia va viure. "La novatada!", em diu, rient. Dos gossos es van barallar, i vam entrar a la gàbia per separar. Un dels companys va agafar a un d'ells i la Sònia a l'altra. Però era la seva primera baralla i no el va saber agafar bé. El gos va veure la oportunitat de girar-se i se li va llençar, d'un salt, al pit. La Sònia va fer un pas enrera, amb els braços enlaire i ell la va enganxar per la samarreta, fent-li un forat enorme. A la prote sempre anàvem amb samarretes amples (sort d'això), així que només va arrencar la tela. Després, el gos es va calmar, amb nosaltres allà. Vam mirar a la Sònia, que es mirava al forat, i no podiem parar de riure.


Ja sabeu que jo em vaig endur a la Dana, la meva gossa, quan tenia una setmana i mitja per donar el biberó i tornar-la a la prote (cosa que mai va passar perquè es va quedar amb mi a casa). Doncs a la Sònia li va passar amb el Ray, més o menys a la mateixa época. Un gran gos que va tenir durant els anys que ell li va poder oferir i que sempre recordem.



Podria explicar-vos mil anècdotes de la Protectora i tindria per 50 posts. Potser aniré posan alguna, de tant en tant, perquè els records d'aquells dies són per tota la vida i l'experiència que vius allà no la oblides mai.

Parlem del Thulu, al que ella va tractar per l'ansietat per separació, i li agraeixo que em recomenés com a cangur quan els propietaris van marxar de viatge. Ella em diu que, com a nosaltres no ens agraden les gàbies i sabia que jo em dedicava això, no ho va pensar dos cops.



Li he demanat acompanyar-la a alguna sessió que tingui amb un gos. M'agradaria veure com ho fa i aprendre una mica de l'educació que ella dona. Perquè jo vaig fent però sempre per l'experiència que he tingut, no per pautes que funcionin, com la Sònia coneix. Mirarem agendes i quedarem. Tot sigui per ajudar una mica més als gossos!



Gràcies per venir a veure'm, Sònia. No saps la il·lusió que em va fer recordar aquells anys a la Protectora. Això no ho oblidarem mai i forma part de les nostres vides.
Més
El Quart torna a casa


Aquest cop vaig anar a buscar al Quart a casa seva, a l'Hospitalet de Llobregat, i al veure'ns em va reconèixer. Havien passat uns quatre mesos desde l'últim cop que el vaig cuidar i em va fer molta il·lusió que tornés a casa i, sobretot, que al veure'm es posés tan content!




Havia estat malalt de la panxa i estava menjant diferent, ara que s'estava recuperant. I el Quart no és que devori el menjar, però amb una mica de paciència vaig poder fer que s'alimentés poc a poc cada dia.

El Quart no es porta gaire bé amb altres mascles. Això ja ho sabia de l'altre vegada, però aquest cop em vaig adonar que amb qui no es porta bé, sobretot, és amb altres mascles que siguin més grans que ell. Fa uns anys vivia amb el seu company, que ja no hi és, un pastor alemany al que el Quart manava i controlava com volia. I es va acostumar a ser el cap amb mascles grans. Si ens creuàvem amb un gos petit, no li deia res. Al contrari, volia jugar. I el van marcar, alguns! I els ignorava. Però quan era un gran, es llençava tot valent. Els gossos se'l miraven baixant el cap, estranyats.




A casa, com l'altre cop, era molt carinyós i tranquil. Pujava al sofà, al teu costat, mirant-te amb aquella carona de pena, i amb la pota et rascava el braç perquè l'acaronessis en tot moment. Pobre de tu que apartessis la mà! Si havia de fer servir les ungles, no tenia problema per demanar la teva atenció.




Li havien comprat un llitet nou, sempre acompanyat per la seva manteta. Ell es feia una boleta i dormia tranquil. Però això d'estar-se al llitet a terra quan tu estaves al sofà i escollir no li feia el pes, així que es va aixecar, va agafar el llitet amb la boca, deixant la manta a dins, el va pujar al sofà, al meu costat, el va col·locar bé, i apa. Ja tenia el llitet i la companyia que ell volia. Un crack!




Gairebé tot els dies que va estar a casa, va ploure. A primera hora, quan despertàvem, el baixava al jardí i jo entrava corrents fins la part on, sota el balcó, no et mulles. El Quart em seguia, tampoc es volia mullar. Un cop allà jo li deia "Vinga, va, vés a fer coses que jo t'espero" i ell em mirava, gens convençut. Havia de mullar-se? Això ni pensar-ho! Anava pels recons. buscant arbres o llocs on no hi hagués aigua per anar fent. Més tard, en moments que deixava de ploure, me l'emportava al carrer, però aquells matins de pluja eren impossibles al jardí. "A la pluja aniràs tu", semblava que em digués.




Jugar a la pilota li encanta. I si et canses de jugar i vas al sofà, ja vindrà ell a buscar-te per continuar. Jugava ell sol, molts cops. L'agafava i se la llençava, feliç, per tota la casa. Tot això "parlant", com sempre. Perquè continua amb els seus diàlegs amb tu, perquè li facis cas. És molt divertit.




Com sempre, un plaer cuidar del Quart. És carinyós i tranquil i a l'hora de passejar no hi ha cap problema amb ell, excepte si et trobes un gos gran al camí, que es torna un valent! Però res que no duri dos minuts com a molt.



I a mi, després de col·locar-me el llitet al meu costat al sofà, ja se m'ha guanyat del tot.


Més
El coiot, màgic a la cultura india


El coiot (Canis Latrans) és una espècie cànida i es troben sobretot a Amèrica del Nord, però també a Amèrica Central.

A la cultura india, el coiot és un dels més antics signes que pots trobar, ple de màgia, poders especials i sabiesa. Tot i que depèn on es vegi un coiot, podria significar que hi ha una trampa.




Són més petits que els llops però més grans que les guineus. Poden arribar a còrrer uns 60 quilòmetres per hora.

El color del seu pèl pot variar des del vermellós al gris, depenent de la zona on es trobi.

Antigament, els coiots estaven al desert i a praderes, però avui en dia els trobes als boscos i muntanyes.



Són animals omnívors, ja que tot i que el seu aliment principal són animals, quan escaseja la caça, poden alimentar-se de plantes, fruites...

El seu crit mescla lladrucs amb grunys i gemecs, i és molt agut. Ho poden fer durant el dia, però és a la nit quan més els sents i poden contestar-se uns amb altres, escoltant aquests "xiscles" per tot arreu.




He llegit que té dos punts dèbils: sempre es gira per veure quina distància li porta el seu perseguidor i dorm molt profundament (a vegades fins el punt de tenir l'agressor al costat).

Tot i que a vegades els trobes en grup, acostumen a ser animals solitaris o en parella. Com a molt, els pots trobar amb la seva descendència. Les seves parelles són per tota la vida.




Les seves camades són de 3 a 12 cadells. Si hi ha fills de l'any anterior que encara no han abandonat el grup, ajuden amb la cria d'aquesta nova camada. Entre les vuit i dotze setmanes, els pares els ensenyen a caçar. La maduresa d'un coiot arriba quan fan un any d'edat.




Cacen molt bé en espais oberts i si fos necessari entrar a l'aigua, és un gran nadador. A la tardor i l'hivern, poden unir-se en manades per caçar millor.




A Canadà, l'any 2010, un coiot va matar a una noia de 19 anys a un bosc i es van mobilitzar a 40 policies a la ciutat fins atrapar-lo. No deixa de sorprendre'm tota la notícia. Em recorda a quan un gos va mossegar una nena aquí i de sobte tots els gossos mossegaven, recordeu? Races perilloses... Bé, tot aquest tema.

Per aquest desgraciat cas (el coiot estava a la ciutat, segurament en busca d'aliment que no tenia), van publicar notícies sobre "coiots assassins" i coses semblants, aconsellant que anessis preparat per si de cas. Preparat? Potser seria bo no endinsar-se a un bosc ple de coiots tot sol. Jo crec que aquesta és la millor protecció i la manera de poder conviure entre espècies. I, si venen a la ciutat en busca d'aliment perquè no tenen altra opció, tampoc crec que s'hagi de promoure el pànic entre la població...




Perquè el coiot va ser gairebé portat a l'extinció, però és una espècie forta i adaptable. Han pogut recuperar-se de tots els atacs i persecucions que han patit (de moment).

I aquí us deixo la breu introducció sobre el coiot, del món dels cànids, esperant que d'aquí a molts anys, es pogui continuar parlant d'ells sense haver d'incloure la paraula "extinció".




Si no destruim la natura i els seus espais naturals, no hauran d'anar a les ciutats a buscar menjar. Es tracta de simple supervivència. I la majoria de cops són els humans qui provoquen les desgràcies...












Més
Noa, relat inèdit d'Antón Castro


Antón Castro, autor de poesia, teatre, relats curts i novel·les, tant en castellà com en gallec, em cedeix, molt amablement, Noa, un relat inèdit que va escriure per a la seva filla quan una de les seves gosses va marxar.



Actualment té dues gosses: Lana (una mescla) i Zara (boxer). Abans també tenia a la Noa, de qui tracta aquest relat, una espècie de mastina que va morir misteriosament una nit. Potser enverinada, no ho sap amb seguretat.

El conte, mai publicat anteriorment, està escrit com si parlés la seva filla, que ara té tretze anys.



NOA

Per Antón Castro

Cuando nací estuvieron a punto de ponerme de nombre Noa. Al final, mis padres cambiaron de idea y me pusieron Sara. Cuando fueron a buscar a la perra que les acababan de regalar, un cachorro peludo y algodonoso, decidieron que se llamaría Noa.
Una vez me dijo mi padre que Noa era una cantante muy buena y, a la vez, un nombre fácil. Difícil de olvidar. Noa no pasaba inadvertida: antes de llegar a casa, en su primer viaje en nuestra furgoneta granate, puso a prueba la paciencia de mi madre: se meó. Una, dos, tres veces, con un pis amarillo que mojó el estuche de las cadenas para la nieve.
Ya en casa, pronto se hizo notar. Estaba en todas partes: en el ático, en el primer piso, en el sótano, donde había un montón de libros, o en el comedor y en la cocina. Se metía debajo de las mesas y allí se hacía fuerte: aquel era su territorio. Si estirabas el pie, gruñía. Y a veces te lanzaba un mordisco. Creo que nos mordió a todos, menos a mi abuela Isabel. A ella le tenía mucho respeto.
Para que os hagáis una idea: mordió las dos primeras escaleras de madera. A mi hermano Daniel le destrozó una edición inglesa ilustrada de ‘Rebelión en la granja’. Y no solo eso: se convirtió en especialista en destrozar gafas. En la óptica nos dijeron un día: “Si supiera esa Noa qué agradecidos le estamos aquí…”
Todos la sacábamos de paseo: mi padre por la explanada por la mañana y a medianoche, mi madre por el trozo de jardín colectivo, mis hermanos pequeños por los alrededores del campo de fútbol. Crecía y crecía. Tenía una piel suave. Era una mastina del Pirineo. A veces, si no nos dábamos cuenta, se subía a las camas. La que más le gustaba era la mía. Mi habitación era la más bonita, rosada, con una mesa de estudio y la cama más bien baja, y una luz muy especial: blanquísima por la mañana y dorada por la tarde. Mi padre me dijo un día: “Tu cuarto tiene una claridad de oro viejo”. Cosas raras de papá.
Noa era muy particular. Siempre tenía hambre. Le gustaba salir al jardín a beber. Hacia las siete de la tarde, se ponía a ladrar con insistencia. Casi furiosamente. Todos los días lo hacía con una puntualidad incómoda. Una de las vecinas de la urbanización le dijo a mi madre: “¿No podríamos hacer algo con la perra? Tengo gemelas y no las deja dormir”.
Noa no lo entendía. Aunque la amenazases con un palo o le golpeases un poco en el lomo. Nada. Ladraba y ladraba a las siete. Todos teníamos alguna señal de la perra: era buena, pero también tenía miedo y se volvía arisca. Y entonces podía pasar cualquier cosa.
A mi madre le ofrecieron una casa nueva con terreno y árboles frutales. Nos cambiamos. “Ahora Noa tendrá sitio para correr”, nos dijo. Fue y no fue así. A los pocos días, Noa empezó a aumentar la intensidad y la frecuencia de sus ladridos.
A veces desesperaba a mi padre. La miraba bajo la higuera o cerca del portal, y le gritaba: “Calla, Noa. Calla”. Y Noa no callaba. O lo hacía cuando le daba la gana. Un día el vecino de al lado, que tenía siete perros sueltos en su jardín, nos dijo que nuestra perra no le dejaba ni echar la siesta ni dormir por la noche. Que se había puesto tapones en los oídos, que había colocado doble ventana y que se tomaba tranquilizantes, pero ni así. Noa no lo dejaba dormir ni ver una película en paz.
Nos dijo que era cazador y que cualquier día le iba a meter un tiro. O seis tiros. A la perra y a nosotros. Mi padre empezó a ponerse nervioso. Más que nervioso, empezó a preocuparse. Le gusta estar tranquilo con los vecinos y consigo mismo. Es muy mirado. Mi madre es más valiente; mucho más: si hay que discutir se discute. Noa consiguió lo que quería: todas las noches se recluía en casa y dormía sobre la alfombra o bajo la mesa del comedor.
A veces, si nos despistábamos, se escapaba a las fincas, a las casas vecinas y al canal. ¿Quién puede saber dónde iba? ¿Qué haría tanto rato lejos de casa? Regresaba al atardecer, con las orejas caídas, sucia y maloliente. Mis hermanos pequeños decían que les daba mucho asco. Un poco sí daba, desde luego. Se metía debajo de la mesa, se estiraba y, ¡cuidado!, que nadie se acercase a ella con los zapatos. Por cierto, no sé si lo he dicho, le encantaban los zapatos. Noa era una ladrona de zapatos. Y de zapatillas de dormir. Y de revistas. Y de muñecas. Y de pendientes y collares.
Hace poco, unos días después de que yo cumpliese doce años y Noa diez, ocurrió algo muy raro. Por las noches tengo miedo a la oscuridad. Me despertó algo: pensé que era el viento que se había vuelto loco y agitaba los árboles, pero era Noa que respiraba con dificultad. Me acerqué y estaba tumbada en la entrada con la mirada perdida, sin poder moverse.
Se lo dije a mi madre. Y a mi padre. Después de comer, mi hermana y mi madre la llevaron al veterinario, que se llama Gabriel y que tiene un compañero, Míkel, que es el único que la domina en la clínica. Igual que mi abuela Isabel en casa. A Gabriel lo mordió una vez y aún lo recuerda con algo de prevención.
“Noa se ha marchado muy lejos a ver si la curan”, me dijo mi madre. Sacó como un cuadro o un libro de una bolsa, lo desempaquetó y en un marco apareció el retrato de Noa en una fotografía a todo color. Mi madre me miró y añadió: “No sé cuándo volverá, pero mientras la tendremos aquí, en tu cuarto, donde a ella tanto le gustaba estar”.
Esa misma tarde, al regresar del trabajo, mi padre vio cerca de nuestra casa una perra grande, blanca y algodonosa, que era idéntica a Noa.



Més
El Hegel necessita el seu temps


Fa uns mesos vaig rebre un mail de la propietària del Hegel on m'explicava que a l'octubre haurien de marxar uns 10 dies i els agradaria que cuidés d'ell, però que l'havia de conèixer abans. Són de Gelida.

Vam quedar en vàries ocasions per passejar i que li fos familiar arribat el moment. El Hegel no es deixa tocar si no et coneix. S'aparta, desconfiat. La manera de fer que s'apropi una mica és amb menjar. I els propietaris sempre venien amb una bosseta de llaminadures per ell que em donaven l'estona que estàvem junts.



Tot i que ja desde el primer dia el vaig poder tocar, era en contades ocasions i no el volia forçar. El Hegel necessita el seu temps.

Per altra banda, em van explicar que portava un any que estava molt bé però que havia patit ansietat per separació i ho havien passat molt malament amb ell. Deixar-lo amb mi era una prova de foc, i volien fer un cap de setmana abans, per veure com anava.




Aquell cap de setmana el va passar amb la Milka i va anar molt bé. Es deixava tocar, venia a buscar carícies... A més, el Hegel és molt obedient i tranquil.

Quan va venir a passar 10 dies ja era un altre gos. Jugava amb nosaltres, es deixava tocar en tot moment. I amb aquest pèl que té, tan suau i abundant, tens ganes d'acariciar-lo en tot moment!




Va estar amb el Thulu i, com ja vaig dir, eren inseparables. El Hegel volia jugar en tot moment amb ell i el provocava. El Thulu encantat. Fins i tot, a l'hora d'anar a dormir, pujaven tots dos al llit.




El Hegel t'agafa la mà o el braç, de tant en tant, amb les seves potes i et fa petons, perquè no marxis. Veure això a un gos que no es deixa tocar és fantàstic.




Em van explicar que quan el van adoptar, encara cadell, van preguntar com l'havien trobat i els van contestar: "No ho vols saber". Puc imaginar en quines condicions estava... I veure que ara està content i ha anat a parar amb una parella que ha fet tant per ell alegra moltíssim.




Li agradava anar al jardí, tot i que camina per les pedres com si li fes cosa, com si trepitjar-les no li agradés gaire. Tot un senyoret. Allà anava a la seva. No feia massa cas als altres gossos (Bélit, Nuk, Hayko). No et perdia de vista però tampoc estava per ningú. Només calia que el cridessis per entrar a casa i allà el tenies.




Fins i tot per anar a prendre algo al poble ens ho posava fàcil. S'estirava i esperava que marxéssim sense pressa, tranquil. És genial anar amb el Hegel.




Quan va marxar, vam parlar de tornar a quedar, de veure'ns. No volia que el Hegel m'oblidés després de tot i perdés la confiança. I fa un parell de setmanes els vam veure passar pel carrer. Els vaig cridar i van soltar el Hegel. Al principi va desconfiar una mica però va venir i podia acariciar-lo com a casa.

Ens van explicar que els semblava que s'havia socilitzat una mica desde llavors i li era més fácil relacionar-se, tot i que continuava desconfiant.




A mi m'encanta aquest gos. És preciós i molt bo. I el fet 'haver trigat per poder ser amics, fa que encara tingui més ganes de veure'l. La sort és que està al poble i hem fet amistat amb els propietaris! I és que els gossos ens uneixen. Si no fos per ell, no ens coneixeriem, i hagués estat una pena!
Més
The Puppy Song, Harry Nilsson


La cançó The Puppy Song, de Harry Nilsson crec que us sonarà.

A mi m'agrada molt i diu que si pogués tenir un cadell, podria tenir un amic amb qui fer tot, amb qui seria tan feliç...

I és que ja ho sabem... Si tens un animal ets afortunat.

El vídeo són les lletres de la cançó. Així podeu llegir i/o cantar a la vegada que la sentiu.


Espero que us agradi!



 
Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )