El golafre Nano

Nano és un gosset adoptat per la Marta i la Mireia, les noies que fan de casa d'acollida de SOS Galgos, que ja us vaig presentar a un post anterior.

És un gos molt bo i carinyós. Només té una perdició: el menjar!

El vam anar a buscar a Barcelona per portar-lo a casa i al cotxe es va portar molt bé.

Com tots, va inspeccionar la casa abans d'estirar-se als nostres peus.

Ja ens havien avisat que tenia debilitat per menjar, que anéssim amb compte amb la cuina. No vam trigar a veure que no exageraven gens! Era el millor fent cares ja estudiades per demanar, i estava atent a tot el que teníem per si anava a parar a terra. No el podia mirar quan jo estava dinant perquè Nano tenia la carona llesta per fer peneta i provar si se'm guanyava i li donava alguna cosa! Tot un expert...

Li havia de posar dues gotes a l'ull al dia i com ho relacionava amb la seva hora de menjar, no hi havia cap problema. Fins i tot es col·locava per fer-ho més ràpid.

Nano viu amb dos gats i aquí, a Gelida, hi ha moltíssims. Quan veia un o sortint al jardí se'ls trobava, els ignorava i anava a la seva. Impossible fer-li una foto al jardí, per això. Em mirava i estava atent d'on jo hi era, però quan veia la càmera davant, em girava la cara i marxava. El vaig perseguir molt de temps, fins que vaig decidir fer-li de lluny. No va haver manera! Preferia que disfrutés de la seva estoneta al jardí a perseguir-lo constantment...

Durant l'estada del Nano, vam tenir un dinar familiar a casa, amb el meu nebot de 7 anys inclòs (que ja sap què ha de fer quan hi ha gossos a casa) i es va portar realment bé. Carinyós i tranquil. Demanant teca a tothom, és clar, però molt bé. 

És molt expressiu, ja ho veieu a les fotografies, i en tot moment saps què et vol dir. La seva mirada et demana carinyo, menjar, jugar o dormir. A més, a l'hora de despertar de bon matí, era jo la que s'aixecava primer i el feia anar a fer una volta. I això no acostuma a passar!

Ell dormia al seu llitet però també buscava el puf, tot i ser massa petit per ell, per descansar. Ara fa massa calor com perquè un gos una mica gran aguanti gaire al sofà i Nano ja buscava solucions!

És un gos acostumat a viure amb gossos, amb gats, bo amb les persones i tranquil. Amb ell no m'havia de preocupar de res. Només de tancar sempre molt bé la cuina!

Van ser uns dies tranquils on Nano va disfrutar del descans, el jardí, el carrer i la companyia sense problemes, tot i que, si no recordo malament, feia anys que no el deixaven a ningú que no fos de la família.

A mi em va encantar cuidar del Nano. I això per foto no us ho puc ensenyar però us asseguro que el seu pèl és dels més suaus que he tocat mai! Ho haurieu de veure!