Open top menu


La Pruna és una gossa d'atura, més aviat petitona, ja que va ser la última de la camada i tot s'ho van quedar els germans! Bonica i tranquil·la, a casa només vol carícies i dormir al teu costat.




Durant els anys ha patit moltes otitis, a vegades tan fortes, que va acabar per perdre l'oïda i ara és sorda. Ara ja en té 13 anys i no et sent però et va mirant als ulls en tot moment a veure si hi ha res a saber.

Al principi la cridava per anar al jardí o per marxar i m'adonava que no em sentia però després t'acostumes i tot i que no vaig deixar de parlar amb ella, li feia un gest amb la mà o el cap perquè vingués i ho entenia perfectament. Que no em sentís no volia dir que no li digués cosetes... Per mi és inevitable!




La propietària em va deixar unes gotes que li havia de posar cada dia a les orelles, a la vegada que m'avisava que, de tant en tant, tenia atacs de picor. Si li agafava un li havia de donar cortisona i a l'estona se li passaria.

Al dir-me "atacs de picor" vaig imaginar que no deixaria de rascar-se, que potser ploraria si li agafava un... No imaginava que era el que vaig veure.




La primera nit que va passar a casa, quan ja anàvem a dormir, amb l'Hayko acompanyant-nos, va començar a rascar-se massa. Cada cop més, veia que es faria mal perquè ho feia amb molta força i sense descans. Intentava posar-li les mans a les orelles perquè no es rasqués directament i gratar jo una mica per calmar la molèstia però no servia de res. Vaig acabar amb les mans esgarrapades i, en un moment, va començar a revolcar-se per terra com una boja, plorant, rascant-se, xisclant... Visulament semblava un atac.

L'Hayko es va espantar i la bordava i jo l'agafava perquè no es donés tants cops a terra. Era exageradíssim. Li vaig donar la cortisona. No tenia clar si allò era normal així que no m'ho vaig pensar gaire i, tot i que era tard, vaig trucar a la propietària. Vaig pensar que si es tractés del meu gos, a mi m'agradaria que em truquessin, així que ho vaig fer. Vam parlar i després d'explicar-li tot em va dir que sí, que desgraciadament eren així d'escandalosos i que havia d'esperar l'efecte de la cortisona, que trigava una mica.




Durant la conversa per telèfon, la Pruna havia marxat a una banda on tinc una catifa i es refregava per ella com una boja. L'Hayko i jo la miràvem desde l'altra costat, esperant que es calmés i, poc a poc, ho va anar fent. Va tornar amb mi esgotada, sense aire, com si hagués fet una carrera, mirant-me amb uns ulls que ho deien tot. La vaig pujar al sofà i em vaig quedar allà vigilant que es calmés i dormís tranquil·la. No va tornar a tenir cap "atac".

Va conviure amb l'Hayko i la Kay però no es va relacionar massa amb ells. Ella volia estar tranquil·la dormint o rebent mimos i els jocs amb ells no la interessaven gaire.

Però quan li ensenyava la corretja per anar a passejar canviava completament! Saltava, bordava i s'alegrava moltíssim que anéssim al carrer! Molt curiosa a tot, sempre anava estirant i mirant-me, ben contenta.




La Pruna és una velleta adorable, molt primeta i relaxada. Molt obedient a cada gest que li feia, sempre atenta a on jo estava. Li agradava molt anar al jardí i poder anar a la seva l'estona que fes falta.

El fet que la Pruna fos sorda va fer que sentís tendresa per ella abans de conèixer-la. Que fos una velleta que pateix aquests atacs de picor, les otitis i que sigui una gossa tan feliç, encara més. Vam passar un cap de setmana juntes en tot moment i em va encantar poder cuidar-la. És tota una lluitadora.


0 comentarios