Open top menu
Per què els gossos mengen herba?


Segur que molts de vosaltres heu vist als vostres gossos menjant herba en un moment donat. Alguns de manera habitual i d'altres que ho fan de tant en tant per després vomitar-la.




Els veterinaris no tenen una explicació exacta del per què d'aquest fet però sí que hi ha dues teories, les més utilitzades, que semblen correctes.

Alguns opinen que la falta de sulfur orgànic als menjars comercials per a gossos els fa menjar herbes i suplir aquesta deficiència. També diuen que potser els agrada el sabor. Això no significa que tots els gossos que busquin aportar aquestes vitamines extres tinguin una mala alimentació. Molts dels que la mengen tenen una dieta equilibrada i correcta.




La més recurrent, que acostumem a veure als gossos, és de la purgar-se ells mateixos.

A vegades han menjat massa i tenen mal d'estómac o simplement molèsties. Quan surten busquen herbes, algunes més que altres, i les mengen per provocar-se el vòmit i així sentir-se millor. Netegen el seu sistema digestiu. Els gossos que la mengen per vomitar acostumen a fer-ho gairebé sense mastegar-la, tragant-la de cop.




Tot i ser una reacció natural del gos la de buscar herbes per netejar-se, heu de vigilar molt que no ho faci contínuament. Hi ha herbes amb pesticides o fertilitzants que podrien intoxicar-lo i herbes que no són bones per a ells. Normalment ells ja saben quines herbes estan menjant i fins i tot escullen entre totes abans de menjar però això no vol dir que s'equivoquin o les herbes estiguin en mal estat.




Si el gos les menja de manera habitual i no vomita podria ser una deficiència a la seva alimentació i seria oportú portar el gos al veterinari per revisar el seu estat de salut.

També hi ha gossos que ho fan per costum, diàriament, i això podria ser un vici alimentari, una afició per menjar coses com terra, parets... incloent herba.




La herba actua com una substància irritant a la paret de l'estómac de l'animal provocant el vòmit, així que tampoc és molt recomanable que un gos amb mal a l'estómac la mengi de manera habitual, ja que no soluciona el problema base i, a més, es provoca gastritis.




Els experts coincideixen que els gossos que mengen herba de manera habitual i freqüent representa una patologia alimentària, anomenada "Pica". A vegades pot ser causat per l'avorriment però d'altres té un origen més profund. Ha d'intentar evitar-se amb joguines que puguin mastegar i estimular una conducta més correcte. O el companyerisme amb un altre gos, per exemple.




Pot revelar que aquest gos ha tingut accés a deixalles, a les escombraries, i que no tolera del tot els ingredients del seu menjar habitual. El millor és que el revisi el veterinari o un etòleg per mirar de solucionar aquest hàbit.



Jo, particularment, mai deixo que mengin massa herbes. Entenc que de tant en tant ho facin per netejar-se si es troben malament i, si és així, no dic res. Però hi ha gossos que ho fan sempre, de manera habitual, com un costum, i no m'agrada ja que, com comentava, els pot fer mal per irritar-se l'aparell digestiu. I mai saps quines herbes els fan més mal que altres! Així que intento distreure'ls jugant o els aparto de la seva ansiada herba per portar-los a un altre lloc. Sempre és millor prevenir que curar!






Més
Dog, Ben Folds






DOG

BEN FOLDS
Well my dog wears a path on the same line
And lately i'm thinking i might take his advice
Yeah yeah

Cause he sees through the fence and he thinks i'm free
Well, my brain and his chain look the same to me

All alone with a cage and a headrest
There's a thing I could get off of my chest
Cause I
Want to wear the path that's true
And I
Want to wear the path with you

Out on the cold off the leash four years or more
I don't even know what it was I was waiting for

Well maybe I barked up the wrong tree
That was then, now i'm back
Won't you see me?

Cause I
Want to wear the path that's true
And I
Want to wear the path with you

Oh it's true

I used to be afraid of growing old
And hanging around the same old place
But I got older anyway
So won't you
So won't you
So won't you brush my fears away

My dog wears a path and that's a good sign
Cause my dog wears a path on the same line
(same line)
All alone in this cage with a headrest
There's a thing I should get off my off chest
(I could get off of my chest)
Buy a house, go to work in the same car
Feed the dog, put our teeth in the same jar

Want to tell you that I
Want to wear the path that's true
And I
Want to wear the path with you
And I
Want to wear the path that's true

(you there?)
(yeah)
(what'cha doing?)
(you didn't even say hello)
(hello)
(haha, that's not normal way to answer your phone)
(well there's a lot of ways to answer the phone)
(you could say Gruss G--)
(you just picked it up and didn't say anything, "are you there?"
(i'm sorry)
(what are you doing?")
(making a record)
(you're a qumkwat)
(we were doing a vocal track, you are all over it now)
(oh great)


Més
Què has de fer si trobes un gos amb hipotèrmia?


En aquestes dates, desgraciadament, ens podem trobar gossos que han estat abandonats al carrer, fruit del rebuig dels regals de Nadal o simplement que s'han fet grans... Mil motius per a un fet desastrós. Bé, els pots trobar a qualsevol data però després de festes sempre és més habitual, igual que a l'estiu.




Amb el fred i les baixes temperatures els gossos poden passar nits senceres a l'exterior sense res que els ajudi a entrar en calor. I es troben molts casos amb hipotèrmia.

Com ja sabeu per l'anterior post sobre la temperatura dels gossos, acostumen a estar entre 35 i 39 graus, depenent de la seva edat. La hipotèrmia els fa estar a una temperatura molt més baixa, per haver patit massa el fred.



Si l'animal pateix d'una hipotèrmia severa necessitarà atenció veterinària urgent on s'intentarà que entri en calor de manera intravenosa i rebrà les cures necessàries.

Els símptomes de la hipotèrmia són gemecs, debilitat, falta d'agudesa mental (lleu), tremolors violentes, dificultat a la respiració, (moderada) calfreds i fins i tot taquicàrdia. Poden arribar al coma, pupil·les dilatades, gairebé sense pols (greu).



Per atencions urgents, de no més d'una hora abans que arribi el veterinari, podem fer vàries coses. Tingueu en compte que quan el té hipotèrmia l'hem de fer entrar en calor lentament.

El col·locarem a una habitació, dins de la vivenda, i l'envoltarem amb mantes calentes. Podem utilitzar l'assecador d'aire calent (sempre amb distància per evitar cremades), estufes o llar de foc.




També podem utilitzar borses d'aigua calenta envoltades en tovalloles, no directament, sobre el gos. Com quan pateixen el cop de calor però a la inversa, col·locarem aquestes borses a les aixelles, genolls, angonals... a les zones amb menys pèl.

Eviteu fer-li un bany d'aigua calenta, ja que podria causar-li la mort.


Podeu administrar-li serum oral, tebi, mesclat amb mel i/o sucre (dues cullaradetes per una tassa). Poc a poc i amb cura, ja que el contrast pot ser massa per l'animal. Així podem ajudar a evitar una hipoglucèmia, que tingui poc sucre a la sang.

La hipotèrmia, a més de per les temperatures baixes, la poden patir cadells acabats de néixer en temperatures normals, els gossos petits o vells, els que pateixen d'hipoglucèmia o els que es troben sota anestèsia.



Per evitar tot això sempre és millor que el gos dormi dins de casa (això jo ja ho crec sigui la época que sigui), sobretot quan fa fred.



També podem protegir el nostre amb roba si és un gos petit, dèbil, vellet, malalt o de pèl curt, que són els que més fred pateixen.



Els gossos disfruten moltíssim de la neu. Sempre que estiguin protegits i tinguin una llar, passaran un dia fantàstic si els podeu apropar o teniu la sort que neva a la vostra zona. Una cosa no treu l'altra!






Més
Akita Inu, Monument Natural Nacional japonés



L'Akitu Inu és considerat, a Japó, Monument Natural Nacional desde 1931. El seu nom prové d'Akita, regió situada a la illa de Honshu, i Inu, que vol dir gos en japonés. Els Akita també són un símbol de bona sort al Japó.



Els primers exemplars coneguts daten del segle XV.

Durant la Segona Guerra Mundial, es van creuar Akita Inu i Pastor Alemany, creant l'Akita Americà, però d'ells ja parlaré a un altre post. Durant aquesta guerra, els Akita Inu van estar a punt d'extingir-se al ser utilitzats per lluitar. Només van sobreviure una dotzena de gossos.




Al principi era un gos de caçadors i gent de muntanya, utilitzat per caça major. Més tard va convertir-se en un gos de defensa i guàrdia, amb la noblesa. Les lluites de gossos eren molt populars entre la noblesa, i els Akita Inu van tornar a estar a punt de l'extinció, ja que es buscaven gossos forts i molt més grans i agressius. Al 1908 es van prohibir les baralles de gossos i la raça es va preservar. 




A Odate hi ha un museu dedicat a l'Akita Inu. Aquesta és una estàtua d'una família de gossos d'aquesta raça que podeu trobar a la ciutat.





És un gos fort, robust, que pot arribar a pesar uns 35 quilos, aproximadament i mesurar de 60 a 68 cm.

El color del seu pèl és vermellós, atigrat, blanc i sésam. També el podeu veure grisós o de color fosc tot i que és molt menys comú.




És un gos independent, una mica desconfiat dels estranys, com la majoria dels gossos nórdics, però molt fidel a la seva família i a qui el cuida i estima. A més, sempre es comenta que és un gos que no pateix d'estrés. Es manté tranquil i observador davant situacions que podrien posar nerviós a qualsevol altre gos. Serenitat en tot moment.




Pot patir displàsia de cadera, problemes als genolls, patologies al sistema inmunológic.

També és important respatllar i cuidar el pèl de l'animal, ja que té en abundància.





Els Akita Inu em semblen gossos espectaculars. Són preciosos, forts, fidels. Desgraciadament, tenen molta mala fama, com moltes altres races. Se'ls titlla d'agressius. Més d'un cop, quan he mencionat aquesta raça, hi hagut gent que m'ha dit: "Però aquests mosseguen, oi?". Com si mossegar, ser agressiu o estar mal educat fos cosa de la raça, no del propietari i l'esforç i temps que hagi dedicat a l'animal. 




Però sempre fa certa gràcia quan els preguntes si recorden la història de Hachiko, aquell gos de Shibuya, on hi ha un monument dedicat a ell, que va esperar al seu propietari durant anys a l'estació on el veia marxar cada dia i per on un dia no va tornar més, ja que va morir. Em contesten que sí, somrient i dient que quin gos tan bo, que això sí que és un gos. I llavors els dic que Hachiko era un Akita Inu.




Al meu antic barri de Barcelona hi havia un noi que tenia un Akita Inu. Sempre el recordo per la pena que em feia. Aquell magnífic gos, una preciositat, es passava el dia al balcó. Al principi, tot bé però el gos va parar boig i es va tornar agressiu. Massa hores tancat a un petit balcó, un espai on veia passar gent i gossos i ell no podia fer res més que bordar. Solució? El treia just davant del seu portal i quan un de nosaltres s'apropava per passar amb el nostre gos, corria dins el portal amb el gos, esperant que ens anéssim. Sempre els mirava a través del vidre, veient la desesperació del gos i la del propietari, pensant en com havia deixat que això passés, en la infelicitat de per vida que patirien tots dos. Però res va canviar i el gos estava al balcó cada dia de la setmana, bordant i bordant.




Per després escoltar que si un Akita Inu és agressiu. És clar, que a més està considerat un gos potencionalment perillós. I la gent veu això i ja creu que neixen mossegant. Doncs no, senyors, no. Eduqueu i tracteu bé aquell animal. Si heu decidit adoptar un Akita Inu (o qualsevol altre raça o mescla, evidentment) que sigui perquè intentareu donar-li tota la felicitat que mereix. Si jo em passés el dia tancada a una habitació segurament també pararia boja. O vosaltres no?





Més
Escapista Kay


La Kay és una preciosa galga adoptada a SOS Galgos per la seva propietària. No té por a les persones, com la majoria dels galgos que he conegut, que són desconfiats. Ella és carinyosa des del primer moment.



La vaig conèixer amb el Niko i es van portar bé des del primer moment. La portava cap a casa mentre la propietària apropava el cotxe a casa i la Kay anava molt pendent d'ella. No tirava gens de la corretja però vaig pensar que s'enyoraria, tal i com la veia. Però després, tot i buscar-la durant una estona, es va quedar tranquil·la a casa.




Jugava amb el Niko i era divertidíssima. Es col·locava davant d'ell, aixecava el cul i llençava patades, com si fos un cavall, cap al Niko. Ara que ho penso, ella està acostumada a viure envoltada de cavalls... Tot s'aprèn!

Li obria el balcó cada dia, ja que als matins feia sol, i ella marxava a prendre'l. Quan es cansava, tornava a entrar i venia al sofà, al meu costat, a dormir. Sessió de solàrium i relax.




Passejar-la no era cap problema ja que, com comentava abans, no tira gens de la corretja. Anava al teu costat, mirant al voltant. Quan anàvem a esmorzar ens mirava, molesta, com dient: "A mi no em pareu aquí al mig, que jo vull marxar!".  Evitava la seva mirada crítica però quan coincidien els ulls (inevitable, no deixo de mirar-los) feia un mig lladruc i tirava de la corretja. Que quedés clar! Així que els cafès, tot i que estàvem al sol i em pensava que li agradarien, els fèiem durar poc o s'ofenia.




Al jardí no s'estava gaire. A primera hora o a última hora del dia, quan sempre baixen, feia el que havia de fer i entrava a casa. Es girava perquè la seguissis. Preferia estar a casa, al sofà, i rebre carícies.

Quan vaig conèixer a la propietària em va dir que anés amb compte no marxés darrera d'un gat o un altre animal, que a ella li feia. Li vaig dir que segurament no la soltaria, no em volia arriscar, però em va dir que vigilés el jardí. Al veure'l en persona, vam comentar que no podria saltar-lo, ja que el tinc amb bruc i reixa i no saltaria per allà. Però hi ha una part del jardí, a una banda, on hi ha paret. Farà un metre setanta o una mica més però bé és veritat que un galgo salta dos metres sense agafar impuls, si vol. Ja seria mala sort, no? Doncs vinga, anem a tenir mala sort.




El dia abans que marxés a casa seva, a la nit, Guillem em va dir que la baixava un moment abans de sopar. Jo estava al menjador recollint coses i vaig sentir com la Kay corria. Tal i com ho feia, segur que era darrera d'un gat (ja ho havia fet altres dies). Als segons vaig sentir com Guillem cridava a la Kay massa fort, massa espantat. Vaig obrir la finestra preguntant què passava i em va dir: "No veig a la Kay!". Vaig baixar corrents, pensant que la Kay havia saltat aquella paret. No hi era al jardí, no. Guillem, tal qual estava, va saltar per la mateixa paret mentre jo pujava a agafar el collar. Anava pel carrer semblant una boja, en pijama i sabatilles, amb el collar a la mà i cridant a la Kay. Quan vaig apropar-me a Guillem, tots dos cridant, em giro i la veig, contentíssima, com ve corrents cap a nosaltres, fent saltironets i movent la cua. Li vaig posar al collar amb les cames tremolant. Vam entrar a casa i ella va anar a beure aigua, com si res hagués passat. Guillem i jo encara estàvem amb l'ensurt, mirant-la.




Al dia següent la vaig treure al jardí amb la corretja. I encara gràcies, perquè com ara ja sabia que podia saltar, anava directe a aquella zona. Així que de bon matí vaig fer això i després a passejar pel carrer, com cada dia.

Els vaig explicar als propietaris i no es van sorpendre ni espantar. Estaven acostumats a que la Kay fes de les seves... Una escapista!

És una gossa boníssima, carinyosa i juganera. Es porta bé amb els gossos, tot i que, com feia la Milka, si ella està al sofà o al seu llit no vol que vingui cap altre gos. És el seu espai i que ningú s'apropi! I amb el seu llit això era complicat perquè és enorme. I com li agradava el seu llitet!




Per dormir a la nit, això sí, ella preferia el seu llit al nostre. El col·locàvem al costat i allà es quedava tota la nit, fins que em despertava.

Quan jo marxava a una altra planta a agafar alguna cosa i em veia tornar on estava ella es tornava boja. Com si hagués marxat hores! Feia salts i corria d'una banda a l'altra, contentíssima. Em portava un nino de drap que tinc aquí per a ells i movia la cua. Evidentment, jo me la menjava a petons cada cop que m'ho feia. I ella encantada! En realitat, era el que volia.




Em van demanar si podia cuidar-la per Cap d'Any però, com ja tenia altres gossos, al final no vaig poder. I quin greu que em va saber! M'hagués encantat tornar a cuidar-la...






Més
La ràbia canina


La ràbia és una enfermetat viral que es transmet a través de la saliva. Afecta a tots els mamífers però els principals portadors són els gossos. La causa un virus de la família Rhabdoviridae.



A les zones rurals, per exemple, els principals portadors són els ratpenats.



Els únics llocs on es coneix que estigui totalment erradicada són Austràlia, les Illes Britàniques i l'Antàrtica.

A Espanya està erradicada, excepte Ceuta i Melilla on s'han trobat casos aïllats de ràbia canina.

La única manera de prevenir aquesta enfermetat és amb la vacuna antirràbica, no obligatòria a totes les Comunitats Autònomes. A Catalunya no és obligatòria. De totes maneres, aquesta vacuna es posa degut al tràfic de gossos provinents d'altres països amb el risc de ser portadors de la ràbia.


Un cop el gos té la ràbia i ja té els símptomes de l'enfermetat, no hi ha cap tractament per curar-la i provoca la mort de l'animal. És per això que la vacuna és tan important per prevenir-la.


La ràbia pot esdevenir en tres fases.

Frase Prodròmica: El gos es torna nerviós, pateix ansietat, s'aïlla voluntàriament, té febre... La conducta de l'animal varia i es torna contrària a com ha estat fins aquells dies. Té una duració de dos a tres dies.



Fase Furiosa: No sempre apareix aquesta fase però quan ho fa es coneix com ràbia furiosa.  Es caracteritza per l'agresivitat de l'animal cap a tot el que l'envolta. Pateixen alucinacions visuals i auditives i mosseguen a l'aire o a qualsevol altre animal o persona. Mengen coses estranyes que trobin com fusta, pedres, parets... Es troben totalment desorientats. Poden acabar tenint convulsions. Dura entre un i set dies.



Fase Paralítica: Tampoc es presenta a tots els casos. Es coneix com ràbia muda o ràbia paralítica. Pot presentar-se després de qualsevol de les altres dues fases. Entre els seus símptomes, veiem que pateixen la paràlisi del cap i el coll. L'animal no pot tragar així que no deixa de salivar. La mandíbula inferior es paralitza, deixant la boca oberta i salivada. Eventualment, la paràlisi afecta al diafragma i moren per insuficència respiratòria. Dura entre cinc i vuit dies.




Com veieu, és una enfermetat extremadament mortal i molt perillosa. Aquí no la hem vist en primera persona i crec que la imatge que tots tenim de la ràbia, visulament parlant, és la de Cujo, el gos infectat de la pel·lícula, on, pobre gos, no el podien mostrar de la pitjor manera, tot ple de sang. El que a mi, personalment, em feia certa gràcia, és que miraves als ulls de Cujo i tenia una mirada realment tendre. No quadrava! O potser era jo, que ho veia així. La veritat és que no es coneix ni es saben els símptomes reals de la ràbia en viu, afortunadament.




Com us deia, la vacuna aquí no és obligatòria, però jo sempre la he posat als meus gossos, per si de cas. Si la tenim és perquè existeix el risc d'aparició, per molt petit que sigui. Tot i així, no cal posar-la si no es vol.


Els llocs actuals amb major risc d'infecció són a l'Àfrica, Àsia i Latinoamèrica.

Com sempre, insistir en la importància de vacunar els gossos quan és necessari abans de lamentar futures enfermetats. Els hem de cuidar i protegir de qualsevol risc extern!







Més
El protector Niko


Niko havia de passar uns dies a casa al mes de desembre. Em van comentar que era molt obedient i carinyós però que amb depèn quin mascle no es portaria bé, sobretot si l'altre el grunyia o marcava en un moment donat. No és dels que es callen. Així que el tindria sol o, com a molt, amb alguna femella, que és amb qui va estar finalment. Però a la Kay us la presentaré a un altre post.




Quan els propietaris van marxar, el Niko va buscar i plorar una estona, enyorant-los. Me'l vaig endur a fer una volta i em vaig adonar que anava coix. A casa m'ho havia semblat però passejant es veia molt més. No es queixava, de moment, però no m'agradava. Vam fer una curta passejada i el vaig tornar a casa.



El Niko ja estava més tranquil i, poc a poc, ens va agafar com a referent. Si anàvem a la cuina, ens esperava a la porta. Si t'aixecaves a agafar una cosa, ell t'acompanyava. Sempre carinyós i prudent.

Aquell mateix dia vaig avisar als propietaris que el Niko anava coix i em van dir que era des d'aquell matí, que a vegades li passava, que segurament era reuma però que si veia que no marxava li donés alguna cosa. I així ho vaig fer perquè al dia següent, a més de continuar coix, va cridar de dolor fent un salt. Els vaig comentar, perquè em van trucar cada dia preocupant-se per ell, que es podia haver fet mal ell sol corrents i que potser l'haurien de portar al veterinari a la tornada perquè eren massa dies amb dolor i s'havia de mirar. Ells van estar d'acord, és clar.




Si ja acostumo a mimar els gossos que tinc a casa, amb ell semblava una mare protectora. El vaig mimar moltíssim i ell es prestava. Molt obedient en tot moment i carinyós sense descans.

Al carrer anava al teu costat vigilant on eres i es portava molt bé amb altres gossos o la gent que ens trobéssim. Fins i tot vam passar junts el dia de Santa Llúcia i, tot i estar ple de gent, va comportar-se bé fins el final. Aquell dia va ser quan va arribar la Kay a fer-li companyia i me'ls vaig endur a casa després de fer una volta i veure l'ambient, ja que hi havia massa gent i això els pot estressar una mica.




La propietària de la Kay em va deixar un llitet després de saber que el Niko estava coix, només per ell. Un gest maquíssim que vaig agraïr i el Niko també perquè des del principi va entendre que aquell era el seu llit!

Com el mal no li marxava i amb la Kay jugava de tant en tant, li vaig comprar una pastilla pel dolor, a veure si l'ajudava una mica i no es queixava. I em penso que alguna cosa va fer!

Li encantava jugar amb la pilota de bàsquet al jardí. No el feia còrrer ni li llençava per no forçar la pota però ell ja ho passava bé tot sol quan l'agafava!




Em van avisar que anés amb compte si venia algú a casa ja que ens agafaria com referents i era molt protector. Que no s'apropés ningú directament sense un avís i presentació prèvia o ens defensaria. Vam vigilar i el Niko es va portar molt bé en tot moment però va haver-hi un dia que, a una terrassa prenent un cafè, es va asseure darrera meu un home que a mi em sembla una mica estrany des del primer moment que el vaig veure. Haurieu d'haver vist al Niko. Digue'm que el va fer fora. Va començar a bordar com un boig i quan l'home ens deia alguna cosa, era encara pitjor. Jo l'aguantava intentant calmar aquell atac protector però no hi havia manera. L'home va marxar i Guillem i jo, que estàvem amb dos amics, ens vam mirar dient "Els gossos capten més coses que nosaltres..." Va ser l'únic moment que vaig veure el Niko així.




A casa era carinyós i mimós. Moltíssim! Dormia als peus del llit quan arribava la nit i esperava que fossis tu qui es despertés per aixecar-se i venir-te fent festes.




Anàvem a passejar amb la Kay i sempre el veies content i agraït per tot.

En resum, que he tingut el plaer de cuidar d'un altre amor de gos i el recordo molt sovint. Vaig parlar amb els propietaris i resulta que el mal de pota venia d'un mal gest. Amb unes pastilles i repòs ja estava recuperat. I com m'alegro!






Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )