El protector Niko

Niko havia de passar uns dies a casa al mes de desembre. Em van comentar que era molt obedient i carinyós però que amb depèn quin mascle no es portaria bé, sobretot si l'altre el grunyia o marcava en un moment donat. No és dels que es callen. Així que el tindria sol o, com a molt, amb alguna femella, que és amb qui va estar finalment. Però a la Kay us la presentaré a un altre post.

Quan els propietaris van marxar, el Niko va buscar i plorar una estona, enyorant-los. Me'l vaig endur a fer una volta i em vaig adonar que anava coix. A casa m'ho havia semblat però passejant es veia molt més. No es queixava, de moment, però no m'agradava. Vam fer una curta passejada i el vaig tornar a casa.

El Niko ja estava més tranquil i, poc a poc, ens va agafar com a referent. Si anàvem a la cuina, ens esperava a la porta. Si t'aixecaves a agafar una cosa, ell t'acompanyava. Sempre carinyós i prudent.

Aquell mateix dia vaig avisar als propietaris que el Niko anava coix i em van dir que era des d'aquell matí, que a vegades li passava, que segurament era reuma però que si veia que no marxava li donés alguna cosa. I així ho vaig fer perquè al dia següent, a més de continuar coix, va cridar de dolor fent un salt. Els vaig comentar, perquè em van trucar cada dia preocupant-se per ell, que es podia haver fet mal ell sol corrents i que potser l'haurien de portar al veterinari a la tornada perquè eren massa dies amb dolor i s'havia de mirar. Ells van estar d'acord, és clar.

Si ja acostumo a mimar els gossos que tinc a casa, amb ell semblava una mare protectora. El vaig mimar moltíssim i ell es prestava. Molt obedient en tot moment i carinyós sense descans.

Al carrer anava al teu costat vigilant on eres i es portava molt bé amb altres gossos o la gent que ens trobéssim. Fins i tot vam passar junts el dia de Santa Llúcia i, tot i estar ple de gent, va comportar-se bé fins el final. Aquell dia va ser quan va arribar la Kay a fer-li companyia i me'ls vaig endur a casa després de fer una volta i veure l'ambient, ja que hi havia massa gent i això els pot estressar una mica.

La propietària de la Kay em va deixar un llitet després de saber que el Niko estava coix, només per ell. Un gest maquíssim que vaig agraïr i el Niko també perquè des del principi va entendre que aquell era el seu llit!

Com el mal no li marxava i amb la Kay jugava de tant en tant, li vaig comprar una pastilla pel dolor, a veure si l'ajudava una mica i no es queixava. I em penso que alguna cosa va fer!

Li encantava jugar amb la pilota de bàsquet al jardí. No el feia còrrer ni li llençava per no forçar la pota però ell ja ho passava bé tot sol quan l'agafava!

Em van avisar que anés amb compte si venia algú a casa ja que ens agafaria com referents i era molt protector. Que no s'apropés ningú directament sense un avís i presentació prèvia o ens defensaria. Vam vigilar i el Niko es va portar molt bé en tot moment però va haver-hi un dia que, a una terrassa prenent un cafè, es va asseure darrera meu un home que a mi em sembla una mica estrany des del primer moment que el vaig veure. Haurieu d'haver vist al Niko. Digue'm que el va fer fora. Va començar a bordar com un boig i quan l'home ens deia alguna cosa, era encara pitjor. Jo l'aguantava intentant calmar aquell atac protector però no hi havia manera. L'home va marxar i Guillem i jo, que estàvem amb dos amics, ens vam mirar dient "Els gossos capten més coses que nosaltres..." Va ser l'únic moment que vaig veure el Niko així.

A casa era carinyós i mimós. Moltíssim! Dormia als peus del llit quan arribava la nit i esperava que fossis tu qui es despertés per aixecar-se i venir-te fent festes.

Anàvem a passejar amb la Kay i sempre el veies content i agraït per tot.

En resum, que he tingut el plaer de cuidar d'un altre amor de gos i el recordo molt sovint. Vaig parlar amb els propietaris i resulta que el mal de pota venia d'un mal gest. Amb unes pastilles i repòs ja estava recuperat. I com m'alegro!