El Galgo Afgà és símbol d'elegància

El Galgo Afgà és considerat, actualment, un gos de luxe, elegància i moda per la seva aparença majestuosa i impecable amb el seu pèl llarg i sedós. S'ha convertit en un gos de casa molt recurrent a exposicions i concursos de bellesa i perruqueria.

Antigament, i encara a l'Afganistà, d'on prové aquesta raça, era un gos de caça. Un llebrer que caça amb la vista i no amb l'olfacte. Tenen una vista esplèndida i es queden observant el voltant abans d'actuar.

Per la seva semblaça amb el Saluki, arribat a l'Afganistà desde Pèrsia, es creu que prové d'aquesta altra raça, que ja presentaré a un futur post.

He llegit, també, que reservaven un dia dedicat al Llebrer Afgà i els posaven collars amb flors.

Els seus origens es remonten a 4000 anys enrera, on veiem pintures rupestres i papiris egipcis trobats a les coves del nord de l'Afganistà. Tot i que no hi ha confirmació ni dates exactes sobre la seva antiguitat la seva primera il·lustració data del 1813.

La seva exportació estava prohibida i només es podia trobar als paratges desèrtics d'Afganistà. Va arribar a Europa de contraban i perquè, després de la guerra, alguns britànics es van endur a casa aquells gossos que tant els havien encuriosit.

Al 1907 va arribar a Gran Bretanya el que ara coneixem com Galgo Afgà. Van arribar dos tipus diferents de gossos, a principis dels anys 20, uns de les planes i els altres de les zones desèrtiques. Aquestes dues varietats es van anar mesclant fins crear-se el Galgo Afgà.

El primer gos exposat a Gran Bretanya va ser Zardin, que va causar gran conmoció al públic i encara a dia d'avui es segueixen els paràmetres, tot i revisats, d'aquell gos per valorar un Galgo Afgà a una exposició.

Durant els anys 70, va convertir-se en una raça de moda i el número de gossos va augmentar considerablement.

Com ja vaig comentar quan parlava del Podenc, es tracta de gossos independents però fidels i carinyosos si se'ls tracta bé. Abans pensaven que era un gos molt difícil d'ensinistrar fins que van veure que era molt fàcil si el tractaven amb respecte. Exemple que haurien de seguir tots amb l'educació en positiu.

És un gos al que li encanta la companyia i jugar. Tot i la seva indepèndencia, no és gens solitari.

Aquest gos pot ser de qualsevol color. No té cap distintiu ni color especial.

El Galgo Afgà pot patir de displàsia de cadera i mal als genolls. També hem de tenir en compte que és molt sensible a preparats químics, anestèsia, tranquilitzants i cortisona.

Degut al seu pèl, necessita que el raspallin de dos a tres cops a la setmana i un bany mensual.

Medeixen entre 63 i 74 cm, sent la femella més petita que el mascle, i poden pesar entre 26 i 34 quilos, aproximadament.

Quan era petita teniem un vídeoclub on deixàvem entrar els gossos (evidentment). Allà sempre venia la Lluna, una preciosa Afgana completament blanca, que em tenia enamorada. Jo sempre estava a una habitació al fons de la botiga, amb la porta tancada, i quan el propietari entrava, la soltava i la Lluna em venia a buscar. Jo tenia potser uns 8 anys i la recordo perfectament. Sempre se'm tirava a sobre i jo acabava a terra, rient, amb la Lluna sobre meu fent-me petons. Em semblava una gossa bellíssima, amb una aparença elegant que em fascinava. Era molt primeta i, de petita, creia que era per això que li deien Lluna, ja que el llom semblava una lluna blanca, per mi. I jo li tocava el llom pels costats mentre deia el seu nom.

No vaig tornar a veure aquesta raça durant molts anys fins que un dia, passejant a la meva gossa Dana, vaig veure a un veí amb dos. Caminaven davant d'ell, tranquils, i em van mirar. Jo estava quieta, amb la boca oberta, recordant a la Lluna i fascinada, un altre cop, per la seva elegància. L'home em va mirar una mica estranyat, suposo que per la meva cara, i, per evitar conflictes, em va dir que millor no els toqués, que eren desconfiats. Ni havia pensat en fer-ho.