Escapista Kay

La Kay és una preciosa galga adoptada a SOS Galgos per la seva propietària. No té por a les persones, com la majoria dels galgos que he conegut, que són desconfiats. Ella és carinyosa des del primer moment.

La vaig conèixer amb el Niko i es van portar bé des del primer moment. La portava cap a casa mentre la propietària apropava el cotxe a casa i la Kay anava molt pendent d'ella. No tirava gens de la corretja però vaig pensar que s'enyoraria, tal i com la veia. Però després, tot i buscar-la durant una estona, es va quedar tranquil·la a casa.

Jugava amb el Niko i era divertidíssima. Es col·locava davant d'ell, aixecava el cul i llençava patades, com si fos un cavall, cap al Niko. Ara que ho penso, ella està acostumada a viure envoltada de cavalls... Tot s'aprèn!

Li obria el balcó cada dia, ja que als matins feia sol, i ella marxava a prendre'l. Quan es cansava, tornava a entrar i venia al sofà, al meu costat, a dormir. Sessió de solàrium i relax.

Passejar-la no era cap problema ja que, com comentava abans, no tira gens de la corretja. Anava al teu costat, mirant al voltant. Quan anàvem a esmorzar ens mirava, molesta, com dient: "A mi no em pareu aquí al mig, que jo vull marxar!".  Evitava la seva mirada crítica però quan coincidien els ulls (inevitable, no deixo de mirar-los) feia un mig lladruc i tirava de la corretja. Que quedés clar! Així que els cafès, tot i que estàvem al sol i em pensava que li agradarien, els fèiem durar poc o s'ofenia.

Al jardí no s'estava gaire. A primera hora o a última hora del dia, quan sempre baixen, feia el que havia de fer i entrava a casa. Es girava perquè la seguissis. Preferia estar a casa, al sofà, i rebre carícies.

Quan vaig conèixer a la propietària em va dir que anés amb compte no marxés darrera d'un gat o un altre animal, que a ella li feia. Li vaig dir que segurament no la soltaria, no em volia arriscar, però em va dir que vigilés el jardí. Al veure'l en persona, vam comentar que no podria saltar-lo, ja que el tinc amb bruc i reixa i no saltaria per allà. Però hi ha una part del jardí, a una banda, on hi ha paret. Farà un metre setanta o una mica més però bé és veritat que un galgo salta dos metres sense agafar impuls, si vol. Ja seria mala sort, no? Doncs vinga, anem a tenir mala sort.

El dia abans que marxés a casa seva, a la nit, Guillem em va dir que la baixava un moment abans de sopar. Jo estava al menjador recollint coses i vaig sentir com la Kay corria. Tal i com ho feia, segur que era darrera d'un gat (ja ho havia fet altres dies). Als segons vaig sentir com Guillem cridava a la Kay massa fort, massa espantat. Vaig obrir la finestra preguntant què passava i em va dir: "No veig a la Kay!". Vaig baixar corrents, pensant que la Kay havia saltat aquella paret. No hi era al jardí, no. Guillem, tal qual estava, va saltar per la mateixa paret mentre jo pujava a agafar el collar. Anava pel carrer semblant una boja, en pijama i sabatilles, amb el collar a la mà i cridant a la Kay. Quan vaig apropar-me a Guillem, tots dos cridant, em giro i la veig, contentíssima, com ve corrents cap a nosaltres, fent saltironets i movent la cua. Li vaig posar al collar amb les cames tremolant. Vam entrar a casa i ella va anar a beure aigua, com si res hagués passat. Guillem i jo encara estàvem amb l'ensurt, mirant-la.

Al dia següent la vaig treure al jardí amb la corretja. I encara gràcies, perquè com ara ja sabia que podia saltar, anava directe a aquella zona. Així que de bon matí vaig fer això i després a passejar pel carrer, com cada dia.

Els vaig explicar als propietaris i no es van sorpendre ni espantar. Estaven acostumats a que la Kay fes de les seves... Una escapista!

És una gossa boníssima, carinyosa i juganera. Es porta bé amb els gossos, tot i que, com feia la Milka, si ella està al sofà o al seu llit no vol que vingui cap altre gos. És el seu espai i que ningú s'apropi! I amb el seu llit això era complicat perquè és enorme. I com li agradava el seu llitet!

Per dormir a la nit, això sí, ella preferia el seu llit al nostre. El col·locàvem al costat i allà es quedava tota la nit, fins que em despertava.

Quan jo marxava a una altra planta a agafar alguna cosa i em veia tornar on estava ella es tornava boja. Com si hagués marxat hores! Feia salts i corria d'una banda a l'altra, contentíssima. Em portava un nino de drap que tinc aquí per a ells i movia la cua. Evidentment, jo me la menjava a petons cada cop que m'ho feia. I ella encantada! En realitat, era el que volia.

Em van demanar si podia cuidar-la per Cap d'Any però, com ja tenia altres gossos, al final no vaig poder. I quin greu que em va saber! M'hagués encantat tornar a cuidar-la...