Open top menu
Com sé si el meu gos té febre?


Molts cops hem sentit dir que per saber si un gos té febre li hem de mirar la trufa (el morro) per veure si està calent o fred. Això és poc fiable, ja que la temperatura del mateix depén de molts factors ambientals.



Com a mitjà casolà, a més del tema de la trufa, podem tocar-li les orelles, les zones sense pèl o col·locar les mans davant de la boca del gos per veure si el seu alè és calent. Però això tampoc és exacte, només una guia que a vegades et pot portar a equivocació.




La temperatura d'un gos adult, a partir d'1 any, està entre 38 i 39º.
Els cadells de 2 a 15 dies està entre 35 i 36º.
De 15 a 45 dies, entre 36 i 37º.
I de 45 dies a 1 any, entre 37 i 38.5º.

La millor manera de saber si el teu gos té febre és amb un termòmetre vía rectal. S'introdueix suaument un parell de centímetres a l'anus, pujant-li una mica la cua per evitar que toqui altres bandes, i esperes dos minuts.



La febre és un indicador, com a les persones, d'alguna cosa més, com infeccions, cop de calor, intoxicació... El que s'ha de fer és portar el gos al veterinari per un diagnòstic però també us diré algunes maneres de baixar la febre urgentment, com ja vaig comentar al post anterior del cop de calor.

El podeu banyar en aigua freda durant deu minuts. Cobrir el gos amb una tovallola humida, i posar-lo a un lloc a la ombra i fresc. Oferir-li aigua freda.




A més, la febre pot anar a acompanyada de símptomes com apatia al gos, no es vol moure ni menjar, vòmits, diarrees...



Aquests consells per fer baixar la febre són útils però el més adient és portar el gos al veterinari perquè mai saps a què és degut i podria ser urgent.





Més
La història de Marcel Morilla i la seva gossa Nir


El dia 18 de juny d'aquest any vaig veure un tuit de Marcel Morilla, imitador i col·laborador a Versió RAC1, on deia que havia perdut a la seva gossa Nir a Ripollet. Demanava ajuda i li vaig fer RT. No vaig saber res més de la seva història, com va acabar, si la va recuperar o què va passar.


Temps més tard, vaig anar de públic a La Segona Hora i, xerrant amb Quim Morales, em va parlar d'un amic seu, Marcel, que va perdre la seva gossa i dies més tard la va trobar. Li vaig demanar qui era per posar-me en contacte amb ell i poder escriure la seva experiència, sense relacionar que era el mateix Marcel.


Després d'escriure'ns, Marcel i jo, per facebook, mail i twitter, vam concretar que diumenge 30 de setembre, vindria amb la seva dona Anna i la seva gossa Nir, a veure'ns a casa i parlar de tot.

Quan vaig obrir la porta, la Nir tenia la cua entre les potes, completament desconfiada, i olorava dins de casa, sense atrevir-se gaire a entrar. Darrera meu estava Guillem amb el Thulu, que ja havia vingut a quedar-se uns dies. Quan la Nir es va decidir a entrar, ens vam presentar tots i la van soltar.




Van adoptar a la Nir quan tenia 1 any i portava des dels 4 mesos a l'ACAAD Maresme d'Argentona, esperant que algú la volgués. Es veu que va ser maltractada fins arribar a la Protectora i la tenien lligada a un pal, amb 13 gossos més. Va ser una sort que el Marcel i l'Anna la trobessin.






Vam seure per esmorzar i Nir i Thulu van anar agafant confiança i jugaven sota la taula, contents i tranquils. L'Anna estava molt contenta de veure-la jugar així perquè no acostuma a fer-ho i veure aquest carinyo cap a la Nir em va entendrir. Imaginava el que havia estat perdre-la i ara veure com jugava i m'emocionava.



Abans de Sant Joan, el Marcel la va treure a passejar per la muntanya, al costat de casa seva a Ripollet. A la nit, tot tranquil, la va soltar com sempre feia i, sense esperar-ho, van començar a sonar focs artificials. Marcel no sabia que eren les festes del poble del costat. No va tenir temps a reaccionar. La Nir va sortir disparada, amb el collar vermell reflectant que portava quan era de nit, i el Marcel no la trobava. Veia el punt vermell lluny i quan ell s'apropava, la Nir s'allunyava més i més. La cridava, la buscava però no hi havia manera. Aquell dia no havia agafat el mòbil i tenia por de marxar a buscar l'Anna i que la Nir tornés. Quan passava l'estona, va decidir fer una carrera a casa, picar a l'Anna i dir-li que havia perdut a la gossa. Havien passat 45 minuts.




Van buscar a la Nir fins les 4 de la matinada d'aquell dia, sense trobar-la. Cada dia la buscaven, no sabien què fer. Van avisar a tothom, van fer crides. Estaven destroçats per la seva pèrdua.

Deu dies més tard, el Marcel estava veient la tele al menjador i va sentir un soroll. Va mirar per la finestra i li va semblar veure a la Nir caminant davant de casa seva. La va cridar, ella va parar en sec i el va mirar. L'alegria va ser inmensa, no ho podien creure. Tal qual estava va sortir al carrer a buscar-la i la va pujar. L'Anna li va treure salsitxes que acabaven de comprar i la Nir menjava i bebia com mai havia fet. Estava molt més prima i dèbil. Havien passat 10 dies!! Les llàgrimes del Marcel i l'Anna ara eren de felicitat. Era un miracle.



Ens aixequem després d'esmorzar i els portem a la zona de la font, a la muntanya, a fer una excursió. Volen que la Nir disfruti tranquil·la, ja que aquí no hi ha sorolls i podem disfrutar de l'espai.




Descobrim, Guillem i jo, que la Nir és una experta escaladora. Puja desnivells gairebé verticals com si res, corre i juga contenta per tot arreu, sense allunyar-se gaire, sempre atenta al Marcel i l'Anna. I ells disfruten de veure-la així.



Arribem a la font i seiem. Thulu i ella ja són amics i s'ha afegit el Lolo, un gosset que, segons la propietària a la que havien trucat unes noies al trobar-se el gos, sempre marxa i torna sol a casa, a El Puig. No entenem aquesta tranquilitat de deixar el gos a la seva sort, però hi ha gent per tot.




Thulu defensa a la Nir i no deixa que el Lolo la molesti, perquè no para. A l'estona, el Lolo marxa a casa seva.



Aquell dia va ser fantàstic, tant pels gossos, com per nosaltres que ho vam passar d'allò més bé. Així que vam decidir repetir la setmana següent.




Aquest cop nosaltres teniem a Thulu, Hegel i Bélit i quan la Nir ho va veure es va tornar boja. Una provocadora nata! Quan tots descansaven, es passejava entre ells a veure qui li feia cas i, és clar, tots li feien!




Vam anar pel poble a fer una volta i a prendre un refresc, tots junts. La tarda la vam passar a casa i, en un moment donat, vam decidir baixar els gossos al jardí una mica. Un cop allà van sonar uns petards llunyans. Encara no sé per què ni a què venien però vaig mirar a la Nir i vaig sentir l' "ai, ai, ai" de l'Anna. La Nir va còrrer cap a la porta, que haviem tancat abans i jo només feia que pensar que la Nir sabia escalar i si li donava per anar a l'altre banda i fer-ho podria sortir al carrer. Vam còrrer a la porta i la imatge de terror de la Nir se'm va quedar grabada. Estava a dues potes, el seu cos completament enganxat a la porta, vertical, rascant desesperada perquè s'obrís. Vaig obrir i va pujar en un segon.




No vaig dir gaire però em va saber tan greu que li passés això que me l'anava mirant, sota la taula del menjador, pensant com debia còrrer aquell dia que es va escapar amb el Marcel i la impossibilitat d'agafar-la.

Conèixer el Marcel i l'Anna ha estat un regal. La seva gossa Nir ho passa bé quan ens veiem, aquí no hi ha molt de soroll i juga amb altres gossos, amb la cua alta. I amb ells ho passem realment bé, nosaltres.




Gràcies a voler explicar aquesta història amb final feliç, hem guanyat dos nous amics. Els animals uneixen fins a límits que no creuries!



Esperem molts més caps de setmana amb el Marcel i l'Anna. Més excursions i xerrades, cafès i jocs.
I la Nir sempre al costat!








Més
La desconfiada Milka, preciosa galga


La Milka és una preciosa galga que he tingut la sort de cuidar durant 12 dies. Li vaig agafar carinyo desde el primer moment i encara la recordem molt sovint quan parlem a casa.


Va venir de visita abans i em van explicar que tenia por a les persones, sobretot als homes. Que era adoptada i venia d'Andalusia, com acostuma a passar. Era desconfiada però molt bona.

Com ja us he comentat algun cop, els gossos porucs se'm donen bé i esperava que amb ella em passés el mateix. I així va ser. El primer dia ja la podia tocar gairebé sense problemes però, a partir del segon, era la gossa més carinyosa, alegre i juganera que em podia trobar. I amb Guillem, la meva parella, tot i trigar una miqueta més (pel fet de ser home li tenia més por), igual!


Li encantava sortir al balcó i prendre el sol. S'estava allà una bona estona, tornava bullint i acalorada, i a dormir.



Tenia el seu llit enorme, on va estar els primers dies, perquè a la que va veure que si pujava al sofà amb mi no li deia res... M'abraçava les cames i es feia unes migdiades eternes! I jo encantadíssima.



A les nit no li agradava la idea d'anar al dormitori amb nosaltres i estar-se allà. Els primers dies va venir i despertava tremolant. Els galgos pateixen més el fred i és normal. La portava al jardí i al menjador li donava una manta vermella que tinc per ells i se li passava el fred. Suposo que va veure que al menjador no feia tanta fresca i preferia quedar-se allà a la nit.



Li deies una paraula carinyosa i venia corrents a per més. Li feies un petó i es tronava boja d'alegria. Anava amb nosaltres a tot arreu, sense cap por, i estava contenta.




En tots els dies que va estar, va coincidir amb el Hegel, amb qui va jugar desde gairebé el principi, amb el Chester, amb qui no es feien gaire cas, i amb l'Hayko que, com sempre amb la insistiència que el caracteritza, se la va acabar guanyant. Perquè la Milka no només té por a les persones, sinó també als gossos. La vam socialitzar amb tants que van venir! I la veritat és que va anar molt bé.




Però els altres gossos havien de saber que si ella estava al sofà amb mi, no es podien apropar més enllà de la tauleta. Era el seu espai i no volia ningú més. Els grunyia (tot i que no feia res de res) i tots els gossos ho van respectar. El que em sorprendre és que ho respectés l'Hayko!




Al jardí era molt obedient però, quan li quedaven pocs dies per marxar, va començar a veure els gats de l'hort que tenim a sota i la seva obsessió era atrapar-los. Les visites al jardí es van tornar més curtes i les passejades més llargues.



Per dormir, a més de ser una "posturetes", dormia amb el seu nino preferit, un mico negre de peluix que li encantava. Se'l col·locava ben a prop per dormir abraçadeta o bé li donava per jugar i el veies volar per tot el menjador, mirant de reüll la teva reacció.




És una gran gossa. Bona, carinyosa, obedient... Em va encantar tenir-la a casa i ja hem parlat amb les propietàries per quedar un dia i anar d'excursió tots junts. Tenim tantes ganes de veure-la!






Més
Sempre et recordarem, Agor


El passat 28 de setembre el preciós Agor va deixar d'estar entre nosaltres i crec que es mereix un homentage a aquest bloc. Era un gran gos i sempre el recordaré amb molt de carinyo.

Quan jo encara vivia amb mons pares treia a passejar a la Dana, la meva gossa, a un parc d'allà al costat que es troba envoltat d'edificis, una mica apartat de la calçada, on la podia deslligar. Allà anava molta gent amb el seu gos, tots veïns. Sempre érem els mateixos i ens coneixiem entre nosaltres.




Un dia vaig veure aparèixer l'Agor. Era un preciós Dogo de Burdeos. Maquíssim. El portava una noia més o menys de la meva edat i va venir cap a nosaltres. La Dana era molt poruga i es va amagar darrera del banc on jo estava asseguda. La noia i jo vam començar a parlar i tant l'Agor com la Dana tenien 9 mesos i eren tímids, per dir-ho d'alguna manera. Ella em va semblar molt agradable i l'Agor era carinyós i bo.



Vam anar coincidint fins el punt que quedàvem al parc matí i nit. L'Anna, propietària de l'Agor, i jo ens vam fer grans amigues. Gràcies als nostres gossos sempre ens vèiem i ells estaven junts. Érem, al final, quatre noies amb els seus quatre gossos, que cada dia es trobaven i estaven hores i hores xerrant.

Era molt difícil no estimar-se l'Agor. Et feia petons i volia carícies que no li podies negar.

Temps més tard, estant a casa de l'Anna, vaig veure arribar el Nerón, un maquíssim Bóxer, que seria el seu company fidel. Va arribar molt petitó, sense saber que, a partir d'aquell dia, ja serien dos per sempre.




L'Agor era massa bo com per tenir problemes amb un nou gos a la casa, així que el va acceptar des del principi. El revolucionari i mogut era el Nerón!

Ara, quan quedàvem al parc, ja hi havia un mes.

A mi l'Agor, l'Anna bé ho sap, em tenia enamorada. Amb els seus ulls preciosos, els seus petons i com era de bo. Tant un com l'altre defensaven a l'Anna de tot el que pogués passar.

He de mecionar i criticar a molta gent d'aquell parc per tot el que va passar un cop va arribar el Nerón. Queixes que ja vaig dir al seu moment a la gent que li havia de dir i problemes que van provocar que l'Anna deixés de venir al parc. Un parc on havia anat tota la seva vida amb tots els seus gossos.




Nerón no es portava bé amb tots els gossos, sobretot mascles. Però l'Anna tenia molta cura que no passés res. Sempre el portava lligat i amb morrió si hi havia un altre gos per allà. La gent va començar a criticar a l'Anna i els seus gossos, dient que eren assassins, agresius, dolents, incontrolables... Mentides que no es podien aguantar. Fins i tot vaig viure un matí on una dona (no fa falta dir noms però diré que estava una mica transtornada) li va dir que els veïns havien decidit que no vingués més al parc. Evidentment, la vam enviar allà on no dona el sol.




La meva amiga va haver de discutir amb molta gent i patir que altres gossos ataquéssin els seus, ja que els altres no portàven morrió tot i ser pitjors que els d'ella. Jo també vaig discutir-me amb molts i la relació amb tota aquesta gent va canviar. Ja no ens agradava anar al parc i buscàvem hores on no hi havia gent o altres rutes. Gràcies a gent que només vol fer mal, vam haver de canviar la nostra rutina, sobretot l'Anna, és clar.




Quan cada una de nosaltres es va independitzar i ja no podiem quedar com abans, ens preguntàvem com estaven els peluts i els trobàvem a faltar. Els vaig anar a veure algun dia al seu pis i continuàven igual de macos i bons. I l'Anna va trobar un barri on la gent era més normal i no tenia els problemes que va patir a aquell parc.

Ja portava dies dient-me que l'Agor estava fotudet, que s'havia fet gran i s'estava quedant molt prim. I quan l'altre dia vaig veure que va canviar la foto de perfil de facebook per la de l'Agor, el cor em va fer un salt. Vaig escriure-la corrents i el meu temor es va fer realitat.




Jo estic a Gelida i estic cuidant gossos i ella està a Barcelona, treballant, així que no ens hem pogut veure, tot i que hem parlat.

Anna, sé que ho saps i que t'ho he dit molts cops però sento moltíssim la pèrdua de l'Agor. Era un gran gos i t'estimava moltíssim. Li vas donar una gran vida i el vas cuidar millor que ningú. Sé que es passa molt malament quan perds el teu gos, ja ho has hagut de patir abans, però estic aquí per tot el que necessitis.

T'envio un petó enorme, amiga meva, i un altre per Nerón.

A l'Agor li envio tot el carinyo que ell em donava quan em veia, que era molt. Sempre el recordaré.





Més
Una ràdio per a gats i gossos




A l'any 2005 es va crear una emisora de ràdio online dirigida a gats i gossos que havien de passar moltes hores sols, a Estats Units, tenint una gran acollida per part de la població.

DogCatRadio.com, a Los Angeles, amb una programació musical dirigida a les mascotes que creuen més adequada, afegint consells com no mossegar al carter o no rossegar el que no deuen.




El creador, Adrián Martínez, director d'un segell discogràfic independent, diu que se li va ocòrrer la idea quan el seu gat, un dia, estava molt intranquil i es va relaxar amb música.

Aquesta emisora fa una hora diària en castellà, per l'alt número d'hispanoparlants i completen la programació amb entrevistes a propietaris i notícies relacionades amb el món animal.

A Estats Units també trobem la emisora Lucky Dog Radio, i allà veureu un llistat de cançons dirigides als nostres amics, de cada programa que s'ha emès.

Al 2009, un empresari de Bangkok va pensar el mateix, dirigit a gossos, i va crear Dog Radio Thailand.  Anupan Boonchuen va observar que quan venien gossos a la seva escola de perruqueria canina es posaven més contents quan escoltaven música així que una cosa el va portar a l'altre... i programa creat!




Posen música pop thailandesa, tot i que Anupan volia afegir (no sé si finalment ho va fer) un DJ que, a més, parlés amb els gossos.

Quan la gent diu que a internet pots trobar de tot, no exagera. I, tot i que sembla una idea que no aniria mai bé, aquestes emisores van triomfar des del primer dia. Crec que aquí no durarien ni dos dies, també ho he de dir, però com a idea no és gens dolenta. Quanta gent he sentit dir que deixa la tele fluixeta o la ràdio perquè el gat, o sobretot el gos, escolti soroll de fons i estigui més tranquil? Doncs aquí teniu vàries opcions.


Fins i tot, si voleu, trobareu CD's dirigits a gossos, amb seleccions musicals especials per a ells. Si és que... a internet hi ha de tot!





Més
El Chester vol la pilota!


El petitó Chester, un graciós caniche, va arribar directament a casa, no ens vam podem conèixer abans. Va entrar sense problemes, va saludar a la Milka, que estava a casa passant uns dies, i va fer inspecció dels voltants, com acostuma a passar.



A la vegada, els seus propietaris em parlaven d'ell, del seu menjar, del seu llitet, de com era de dormilega...

Va estar una estoneta plorant quan van marxar però, al calmar-se, es va estirar sota els meus peus. Milka i ell no es feien gaire cas, cada un anava a la seva.

De vegades, el Chester em demanava pujar al sofà amb mi. L'ajudava, s'acurrucava, però a l'estona tenia calor i tornava als peus. Això sí, cada cop que m'aixecava per anar a la cuina o on fos, començava a fer saltets al meu voltant, plorant, perquè li fes cas. Jo l'acariciava, li deia que ara tornava i llavors es calmava. Sempre estava pendent!

Li encantava sortir a passejar. Quan li possava l'arnés, ja començaven els plors d'alegria, esperant sortir i anar pel poble o la muntanya. Una monada!



No tothom el podia acariciar, tot s'ha de dir. Depèn qui ho intentava o depenent de com ho feien, el Chester grunyia i ensenyava les dents. Era una mica desconfiat en alguns moments! Però quan tenies confiança, era molt carinyós i li encantava que li gratessin el culet. A més, quan ho feies, rascava el terra amb les potes del darrera, grunyint de com li agradava. Era molt divertit veure'l!

Un dels dies, al jardí, va adonar-se que hi havia una pilota de tenis allà. Jo no l'havia agafat per jugar ja que la Milka no li feia cas i em pensava que ell, ja vellet, tampoc. Com m'equivocava!! La va agafar i me la va deixar davant perquè li llencés. Era la seva passió! I ho tenia ben après. Sempre te la portava.



Però més que esperar a que li llencés,  jo diria que ho reclamava...



A casa dormia sovint i, com a molt, anava al balcó amb el sol o et seguia quan et movies. Però no sabies que hi era si estaves al sofà! Es col·locava als teus peus i feia unes migdiades de campionat, sobretot després de les passejades.



Chester és un gosset molt divertit. El pots portar a tot arreu i si vols que jugui, només et fa falta una pilota. Què més es pot demanar?

Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )