Fugissera Watson

La petitona bull dog francesa Watson va entrar a casa i es va quedar parada al veure que Noa la venia a rebre boja de contenta. No es coneixien i potser la va veure massa gran, així que era fugissera. Però Noa només volia jugar i la perseguia per tot arreu. En res, ja eren amigues i jugaven juntes.

Watson és molt tranquil·la. Va molt a la seva i no reclama carícies constantment. Al principi pensava que no era gens carinyosa, ja que em va esquivar vàries vegades que l'anava a tocar, tot i que no sempre. Però es gratava molt. Massa. Ja m'havien dit que tenia problemes a la pell, però amb els dies es va accentuar i crec que a vegades fugia del contacte perquè quan alguna cosa li tocava la pell, li picava més. Vaig buscar Aloe Vera i quan em veia amb el pot a la mà s'estirava panxa enlaire desitjant que li fes la frega. Això la calmava una miqueta, però no gaire estona. Un dia també li vaig lligar a la panxa una tela perquè al gratar-se no es fes ferida però a la tarda li vaig treure perquè entre la calor i els jocs que tenia amb la Noa, vaig creure que potser la mateixa tela encara la podia irritar més. Solució? Evitar que es gratés posant la mà i acariciant suaument qualsevol part del cos que li piqués. I apartar a la Noa quan la Watson estava atabalada!

Per la resta, ho va passar molt bé. La vam portar al poble, en Festa Major, i ella observava tot i disfrutava d'estar al carrer. Prenent un cafè a una terrassa s'estira al teu costat, totalment plana, i ja pots fer sense preocupar-te de res.

També tenia els seus moments de fer petons sense parar. Començava amb un petonet, et mirava, i ja no hi havia qui la parés! Petons per tothom!

Es porta bé amb gossos, gosses, nens... Com és tan tranquil·la, no es llençava a ningú per saludar, sinó que mirava tot i si la volien tocar esperava quieta a que ho fessin.

Era molt divertit veure com jugava amb la Noa i es mossegaven una a l'altre, amb molt de compte. Noa agafava un nino i li portava. Quan la Watson el mossegava, Noa començava a caminar sense soltar la joguina i passejaven les dues enganxades al mateix nino. Fins que la Watson veia que no li podia treure i esperava que la Noa ho soltés per treure-li en un segon!

Em feia moltíssima llàstima que tingués tantes picors, així que quan venia amb mi i s'estirava al meu costat li posava la mà a la panxa, a les parts que li picaven i la deixava allà, donant calor. Us semblarà una tonteria però quan ho feia, la Watson em mirava agraïda i es quedava allà fins que es dormia.