Amb la Vodka a la Funifira de Gelida

La Vodka va tornar el cap de setmana de la Funifira de Gelida i ja tenia organitzats els dies per no perdre'ns res i gaudir de la festa acompanyats de la gossa.

Recordeu l'anterior post on us presentava a la Vodka? Doncs ja el podeu esborrar de la vostra ment. Suposo que com estava rareta de la panxa i encara no ens coneixia gaire, era una d'manera però quan va tornar aquest cap de setmana... Era una altra!

Només arribar es va mostrar contenta i carinyosa, volia jugar i que estiguessis per ella. Ja es coneixia la casa i demanava anar al jardí o passejava pels recons sense problemes.

L'anterior cop no va fer ni l'intent de pujar al sofà però no portava gaire a casa que ja la tenia amb mi, acurrucada al meu costat. Ja era obedient abans però ara encara més.

El dissabte voliem fer una volta pel poble i anar a la degustació que oferia la Funifira. De bon matí, amb la Vodka, vam marxar a esmorzar amb la companyia de la Nir, el Lur i la Simone. A aquests dos últims els coneixia de l'últim cop i no els havia fet ni cas. Quan van aparèixer per casa, es va tornar boja. Jugava amb tots els gossos, els bordava emocionada i corria d'una banda a l'altra. S'havia transformat!

Passejant, de tant en tant, la Vodka em mirava com si volgués alguna cosa i de sobte veia com baixava el cap i agafava una branca que hi havia a terra (parlo de branques realment grans) o cartró o el que es trobés i la portava orgullosa, jugant a la vegada que passejava. A mi m'entrava el riure perquè amb una de les branques, massa gran per ella, no podiem ni passar per un carreró. Jo li deia que la soltés, que no podiem passar, i ella movia la cua i saltava sobre ella mateixa amb la branca, sense entendre res.

Vam fer l'aperitiu a Can Terra i dóna gust fer això amb la Vodka. S'estira al teu costat i s'espera, tranquil·la, a que diguis de marxar.

A l'hora d'anar a la degustació, vam decidir fer torns i l'Anna i jo ens vam esperar a la Plaça de l'Església amb la Nir i la Vodka. Uns dies abans havia preguntat si podria entrar amb gossos i em van dir que no, així que menjariem allà mateix. Després em van dir que la gent entrava directament amb els seus gossos. Això em passa per preguntar i ser massa bona...

Una mica complicat menjar a un banc amb unes gosses que estan esperant que et caigui una mica a terra o et despistis per menjar elles... Et sents observat. Així que vaig agafar un tros de pa, el vaig sucar a la salseta del meu plat i li vaig donar a la Vodka. Així ella també gaudia de la degustació. I li va agradar molt! La Nir no es va quedar sense tast, tampoc.

El que no havia canviat (tampoc ho esperava) era la seva passió per les pedres del jardí. Quan no portava ni dos minuts es parava davant teu amb aquesta carona de "T'estic esperant" i la seva mirada anava de les pedres a tu. Cada dia tenia la seva dosi de joc amb les pedres, faltaria més.

Em van dir, tant amigues de la Vodka com la propietària, que necessitava una mica de confiança per ser ella mateixa i que ara ja la tenia. Jo estava contentíssima. La Vodka em seguia, jugava, buscava carícies... Al sofà hi havia cops que gairebé no em deixava ni espai, jugant, i jo tant a gust.

També va conèixer al Hegel i quan el vam trobar al carrer, abans que vingués a casa i juguessin de veritat, ja el va rebre fent salts i jugant, com un amic de tota la vida.

Si el primer cop ja vaig quedar encantada amb la Vodka, ara encara més. Interactuava molt més amb tu i, al trobar-se millor, estava més contenta. Un cap de setmana sense descans i ple de jocs i carinyo.