Trapi l'acròbata

No vaig poder conèixer al Trapi abans que vingués a casa, i ell tampoc a mi. No ens va donar temps! Vaig parlar amb els propietaris uns dies abans, fent-nos mil preguntes els uns als altres sobre les condicions, caràcter del gos, menjar... Fins que el vaig anar a buscar a Sant Andreu, Barcelona, per portar-lo a casa a passar uns dies.

Quan ens vam veure al carrer, el Trapi em va semblar simpatiquíssim. Un beagle enorme per la seva raça, molt maco i sociable. Li havien comprat un llit per aquests dies de vacances. Ell sempre trencava els anteriors i aquest no va ser una excepció. Ja al cotxe el mossegava, jugant, i a casa ja tenia dos forats. Quedava clar que per a ell un llit era una joguina.

Vam entrar a casa i allà estava el Guillem esperant amb el Nuk, que havia vingut a passar dos dies. Vam fer que es veiessin al jardí. M'havien dit que el Trapi era sociable però que amb alguns mascles no es portava bé. Només veure el Nuk, es van fer amics i no van deixar de jugar en tot el temps que van estar junts.

Vam pujar a casa i vam veure que el Trapi era un acròbata. D'un salt, va pujar a la taula del menjador i ens mirava des d'allà, tot content. El vaig fer baixar al moment però se m'escapava el riure. Com podia saltar tantíssim? A aquella taula ja no ho va fer més però la tauleta del sofà era un camí de pas per ell. I, per pujar al sofà, per què fer-ho per la part fàcil? Pujava per la més alta, fent uns salts que ja voldrien molts d'Agility!

M'havien demanat que no el soltés a l'hora de passejar. Mai ho faig si no em diuen que puc, per si de cas. I és que el Trapi, aquest passat estiu, es va perdre durant 12 dies a la muntanya. El van trobar, molt més prim, i tenien molta por de tornar a perdre'l. I és normal, perquè aquells dies segur que van ser una agonia...

El Trapi sempre havia d'estar amb tu. I quan dic amb tu és sobre teu. Si anàvem a prendre algo a una terrassa, ell es posava a les faldes, mirant tot. I ja he dit que petit no era! Però ell ja trobava la postura i s'acomodava. I a l'estudi, treballant amb l'ordinador ell havia de pujar a la taula, per veure millor què passava. I és que era tan carinyós que em passava el dia fent-li petons i jugant, que li encantava.

Era millor tenir una pilota sempre al seu abast o agafava el que trobés per jugar. Si no veia un nino o semblant, et venia amb un mitjó o una sabatilla. La qüestió era jugar! Si li treies i donaves la pilota, feia el canvi tot content. Ara ja et tenia on ell volia!

El Trapi es porta bé amb tot els gossos però si un mascle el gruny, ell li torna. Això sí, a distància. Si l'altre gos anava amb altres intencions, el Trapi s'apartava i deixava marge. Podia grunyir, però de lluny. I això era tranquilitzador perquè veia que ell no faria res a cap altre gos que ens trobéssim. És massa bo per això.

Cada matí me l'emportava dues o tres hores a passejar i estar al poble. Quan tornàvem a casa feia unes migidades de campionat. Des del primer moment es va sentir tranquil a casa, com un més.

És tan suau i li agraden tant les carícies, que ens veies tot el dia fent-li cas. Que si un petó per aquí, una carícia per allà, anem a dormir tots junts, ara una abraçada... Quan em van trucar per preguntar-me si podien venir a buscar-lo aquella mateixa nit en comptes del matí següent, com haviem parlat, ja que el trobaven a faltar, els vaig contestar: "No, no m'importa que vingueu abans, el que em fa pena és que marxi ja!"

El recordem molt, ho vam passar molt bé amb el Trapi. És un d'aquells gossos que notes realment que ha marxat. Espero poder passar més dies amb ell, més endavant!