El Blitz necessita repòs

Aquest estiu vaig estar a punt de cuidar del Blitz (raig, en alemany), un preciós boxer, però tenia massa gossos i no va poder ser. Em va arribar la oportunitat un altre cop i aquesta vegada no la vaig deixar passar.

Tenia moltes ganes de conèixer el Blitz, després de veure'l en fotografies al twitter i parlar amb el seu propietari.

Uns dies abans, el Blitz es va fer mal a la pota jugant al parc i es va trencar els lligaments. El van operar i es recuperava bé. És un gos molt fort!

El Blitz és un amor de gos amb les persones, però s'ha de vigilar amb els gossos així que el vaig tenir sol tot el cap de setmana i, cada dia que passava, era més carinyós.

Com encara anava coix, no el feia jugar massa ni perseguir pilotes, tot i que ell volia jugar i fer el cabra com si res! No es queixava ni es trobava malament però no recolzava bé la pota i em feia patir quan es posava a saltar. Que sí, que els gossos no són tontos, però a vegades els has d'ajudar a frenar perquè són com nens i no entenen el que vol dir fer repòs...

Al menjador s'estirava al seu llitet però canviava de postura cada dos per tres. Me'l mirava i em feia pena. Pensava en la humitat, en si tindria fred... Així que me'l vaig mirar i li vaig dir, un sol cop: "Vols pujar?". No li vaig haver de repetir. Al moment ja el tenia al meu costat acurrucadet al sofà, dormint com si res. I així van ser tots els dies, fins i tot a l'hora d'anar tots a dormir.

Li agradava jugar al jardí, i, si podia, agafar pedres perquè li treiessis. Quan intentaves treure-li alguna cosa de la boca, et grunyia. Però ho feia jugant, sense cap mala intenció. I t'esquivava com si res, sense esforç. Jo donava voltes intentant agafar-li la pedra perquè jugués amb una altra cosa que no fos això i ja em podia passar hores que per aconseguir-ho. L'havia d'agafar amb una mà i treure-li amb l'altra o era impossible!

Com, a més de carinyós, estava recuperant-se, el mimava encara més. L'acaronava cada dos per tres, quan pujava al sofà li feia petons... I ell encantat, eh? El primer dia dormia sense tocar res però al segon ja el tenia sobre meu.

Tot i que ell no es queixava, quan estava una estona al jardí, es cansava i s'estirava a prendre el sol. Preferia estar-se així, tranquil, després d'estar voltant una estona.

Quan el treia al carrer anàvem canviant de ruta cada dia, per no fer sempre el mateix i un dia me'l vaig mirar i li vaig dir "Què li passa, al Blitz?", amb to de jugar i movent els peus a terra, provocant. Ho feia per animar-li la passejada. El que no m'esperava és que se'm tirés a sobre, contentíssim, jugant i mossegant la corretja, el meu braç, jugant sense parar. Em va entrar el riure i en aquell moment va passar un  cotxe i vaig poder veure que la noia de dins no s'aguantava el seu riure, mirant-nos. Em feia la trabeta i jo havia d'anar saltant per no caure!

Van ser uns dies tranquils amb el Blitz, tot i que feiem passejades i visites al jardí cada certa estona perquè jugués una mica i investigués els recons. Algun cop, quan arribàvem al menjador, sentia un soroll sec d'alguna cosa contra terra i veia el Blitz amb una pedra del jardí, esperant que anés a treure-li...

Tot i que a la primera no va poder venir a casa, m'alegra molt haver tingut una segona oportunitat i poder passar aquests dies amb ell!