Open top menu
El Samoyedo, descendent del llop del nord


El nom del Samoyedo prové de les tribus samoyedes del nord de Rússia i Sibèria. Pertany al grup dels gossos nòrdics, com a gos pastor principalment, però també gos de trineu.




El grup nòrdic, al que pertany el Samoyedo, va conservar les característiques que el protegien de l'entorn. L'abundant pèl el protegeix del fred i és especialment abundant al coll i tórax, emparant així els òrgans vitals. Tenien una capa externa i llarga que els protegia de l'aigua i la neu i una subcapa que els preservava del fred. La cua, molt densa, els podia donar calor a la cara i la trufa si es veien obligats a dormir a la neu. El seu morro és el suficientment llarg com per calentar l'aire abans que arribés congelat als pulmons. En resum, és una raça preparada per viure a regions àrtiques, d'on prové.




Més
La Nina ha d'estar tranquil·la


La Nina, una Schnauzer Mini, va venir a casa de vacances en dues ocasions gairebé seguides.

És tranquil·la, sempre relaxada, i molt obedient. Li encanta estar al sofà amb tu i, si fa fred, que la tapis amb la manta. Quan pujava al sofà i es feia una boleta al meu costat obria la manta que jo utilitzava i li donava una part. Encara s'arraulia més, bufava de satisfacció, i a dormir!




La Nina pateix la enfermetat del megaesòfag. Això provoca que faci petites vomitades durant el dia, vàries vegades. Si s'altera o es posa nerviosa, encara més. Per aquest motiu la seva alimentació era diferent i havia de vigilar per ajudar-la a païr bé l'aliment i que el màxim possible es quedés a dins, tal i com m'havien indicat els propietaris.




Més
Com li trec una paparra al meu gos?


Les paparra forma part de la família dels àcars, una espècie d'insecte que s'enganxa a altres animals, mamífers per succionar la sang i reproduïr-se. Aquí són actives de febrer a octubre però, sobretot, amb l'arribada de la primavera i el bon temps.




Les trobem a herbes altes, entre els arbres... A zones d'abundant vegetació. Poden esperar dies i mesos fins trobar un cos al que enganxar-se. No salten, com molts creuen, per poder "atrapar" a l'animal, sinó que trepen o es deixen caure de desde l'herba on estan.




Més
Els curiosos Bull Terrier


El Bull Terrier actual no té res a veure amb el primer Bull Terrier del segle XIX. Està basat en gossos Bull i Terrier, que eren criats com animals de baralla i presa, cosa que es va abolir a Gran Bretanya, d'on prové, al mateix segle XIX.



Els orígens de la raça es relacionen directament amb James Hinks qui, després d'anys d'experiència, va presentar aquesta raça a la década de 1850. Hinks va passar anys creuant l'extint English White Terrier amb gossos Bull i Terrier intentant crear un gos que no només estigués preparat per la baralla, sinó que tingués un aspecte bonic. Amb el temps va sorgir el Bull Terrier actual.



English White Terrier 


Més
Gratades de panxa per a Pancho!


El Pancho és un Schnauzer Mini moníssim que van trobar abandonat al carrer ja fa uns anys i van decidir adoptar tot i trobar a la seva propietària, que no el volia... Va tenir la gran sort de trobar a una persona que l'estima i cuida com es mereix i és un amor de gos.




Va conviure amb la Kay durant uns dies i, encara no sé ben bé per què, ja que només ho ha fet amb ell, ella li permetia absolutament tot. No és un gos pesat amb els altres, ni els busca per jugar. Amb els mascles no es porta gaire bé però si es tracta d'una femella, cap problema. Va olorar a la Kay i, tot i que li agradava tenir-la al costat, no la molestava gens. I la Kay, tan territorial que és amb el seu llit i el sofà el deixava apropar-se on fos, se'l mirava divertida, i no feia res. Fins i tot van arribar a estar tots dos junts al sofà amb mi!




Més
VI Passejada de Gossos al riu Anoia


La VI Passejada de Gossos, l'11 de maig, va tornar a ser una altra gran trobada! Un altre cop van venir 34 gossos preparats per a una excursió i un dia de jocs i carreres.




Vam quedar a les 10h a l'aparcament de Gelida (acostuma a ser el nostre punt de trobada) i, quan ja hi érem tots... la foto de família!




Més
L'Hayko continua sent un cadell...


L'Hayko ja té una mica més d'un any però continua sent un cadell. Quan penso que el primer cop que el vaig cuidar, al juny de l'any passat, només tenia tres mesos... I com ha crescut desde llavors! Ja pesa més de 50 quilos!




L'Hayko, com sempre, es porta bé amb tots els gossos i l'únic que vol és jugar i jugar. Els busca i provoca perquè li facin cas en tot moment. Penseu que quan entra a casa, a més de saludar, el primer que fa és mirar al voltant a veure amb quin gos està! És com la seva casa de colònies i ho té molt clar.




Més
La processionària del pi, molt perillosa per els gossos!


Amb el bon temps comencen a aparèixer les processionàries dels pins. Són erugues que baixen a terra després de passar tot l'hivern penjades dels pins a unes bosses de seda. Quan baixen per realitzar la muda es col·loquen en filera (d'aquí ve el seu nom), cridant l'atenció dels gossos que veuen una gran extensió d'alguna cosa que es mou.




Que els gossos juguin amb elles o les intentin agafar és molt perillós. La processionària té uns pèls a la part superior carregats amb una substància tòxica que deixen anar com defensa davant un perill i, en aquest cas, amb el gos. Aquestes pues es claven i alliberen verí provocant una forta irritació similar a una cremada, amb molt de dolor.




Si un gos la toca amb el morro començarà a sentir dolor i veureu com es dóna cops amb les potes a la cara, patint una gran irritació. L'animal pot començar a babejar, vomitar, excitar-se...




Si li toca els ulls s'inflamaran provocant diversos tipus de malalties als ulls com la conjuntivitis, queratitis...

Si és a la pell patirà reaccions al·lèrgiques, dermatitis... Si intenta llepar-se, la irritació li passarà també a la boca.




El major perill és a la llengua o dins la boca. Les pues de la processionària provoquen necrosi a la llengua i pot perdre els tros de llengua que ha estat en contacte amb les pues. A nivell de laringe, li pot provocar l'asfixia portant a la mort.




Heu de rentar a l'animal (sencer) amb aigua tèbia ja que la calor destrueix la toxina.

Però, evidentment, haureu de portar d'urgències al vostre animal si el contacte amb la processionària és més greu perquè li puguin aplicar el tractament necessari o, depenent l'estat, haver d'ingressar el gos durant uns dies.
 
He vist en primera persona la reacció d'una processionària que va caure al cap d'un gos a la terrassa d'un bar (ni estàvem a la muntanya) i la reacció al·lèrgica va ser molt ràpida i de gran risc. Es va inflar en segons i vam poder veure com el gos s'anava apagant.
 
Vàrem còrrer a l'hospital veterinari més proper on el van tractar a l'instant amb antihistàminics però aquesta reacció, en no gaire estona, l'hagués afectat a les vies respiratòries i no hagués tingut temps.
 
L'ensurt d'aquell dia crec que no l'oblidarem cap dels que estàvem allà...




Com veieu, es tracta d'un perill real i que no heu de deixar passar o el vostre gos podria tenir conseqüències fatals. Ara que arriba la calor i la processionària baixa dels arbres, hem de vigilar molt i si podem evitar treure als gossos per les zones de pins, millor. És impossible controlar a l'animal constantment i veure la filera de processionàries sempre abans que els gossos.




Espero haver ajudat amb aquest tema i evitar ensurts en un futur!

Més
Fido, "fidel" en llatí, feia honor al seu nom


La majoria de nosaltres coneixem la història de Hachiko, el gos que va esperar durant anys la tornada del seu propietari a casa a l'estació de Shibuya però la veritat és que, com el Hachiko, hi ha hagut molts altres gossos que ho han fet, sense perdre l'esperança, durant tota la seva vida, exemples de Fidelitat i Amor.

Aquesta és la història del Fido (paraula que en llatí vol dir fidel), d'un petit poble a Itàlia del municipi Borgo San Lorenzo.



Cap a l'any 1941, el jove Luigi va decidir adoptar amb la seva dona a un mestís que va trobar ferit al carrer, al que dirien Fido. El seu company pelut l'acompanyava cada dia a l'estació de ferrocarril, a 2 quilòmetres de casa seva. Després, el Fido tornava a casa fins que arribaven les 17:30h, hora en que Luigi tornava de la seva feina de fuster. I el Luigi l'estava esperant a aquella mateixa estació, sempre puntual, per tornar junts.




Aquest dia a dia va canviar repetintament quan el Luigi va ser reclutat a l'exércit i enviant al front rus l'any 1943. Però per Fido no va haver cap canvi i cada dia anava a esperar al seu amic a l'estació, apropant-se als vagons, un a un, per olorar i buscar on era. Quan tothom marxava i no hi havia ningú a l'estació, el Fido, trist, tornava a casa.




El Luigi no va tornar mai a casa i els anys passaven. A principis dels anys 50 el Fido era gran i tenia artritis. El camí que ell sempre havia fet en poc temps, es convertia en hores difícils que el deixaven esgotat. Però no per això deixava d'anar tots els dies a esperar la tornada del seu company.

Una tarda d'hivern amb una gran tormenta de neu, el Fido no va poder aguantar i es va desplomar sobre la neu, a mig camí.




Tot el poble el coneixia i van plorar la seva marxa. Va ser aquesta gent modesta, que veien cada dia com arribava el Fido a l'estació i coneixien la història, qui va col·laborar per fer l'estàtua commemorativa que es troba actualment a aquella mateixa estació amb un epitafi on es pot llegir: "Un exemple per a tots els humans del que és la màxima expressió del que és  AMOR i FIDELITAT".




La notícia de la mort del Fido va ser anunciada al diari a un article de primera plana. Va commoure a tothom, o gairebé, ja que la primera estàtua que es va fer va ser destruïda per uns vàndals (gent sense sentiments hi ha a tot arreu, desgraciadament) i l'alcalde del municipi va encarregar la creació d'una segona feta de bronze, que és l'actual.


Més
La preciosa Kay torna amb més energia!


La preciosa Kay va tornar a casa per quedar-se uns 8 dies al març, i jo ja estava desitjant tornar a veure-la...



Recordareu que l'últim cop l'havia de treure lligada al jardí perquè, com bona llebrera, saltava el mur de pedra del jardí que tinc per perseguir gats. Doncs només arribar amb el seu propietari vam baixar al jardí perquè conegués a l'Hayko, amb qui coincidiria uns dies i la vam deslligar. No va trigar ni dos minuts en saltar per anar a cruspir-se el menjar que tenien els gats al carrer.





Ja m'havien dit que ella estava acostumada a anar deslligada però em feia por que, veient un animal (gat, conill...) marxés corrents darrera i la perdés de vista, així que no la deslligava. Però 8 dies eren massa dies i em feia moltíssima pena.




El quart dia la vaig portar a la muntanya, amb l'Hayko, i la vaig deslligar, confiant que la Kay no s'escapa, tot i que va al seu aire. Va començar a còrrer i en res, ja no la veia. De tant en tant em passava per davant, sense mirar-me tot i que jo la cridés, i tornava a marxar.




Em vaig desesperar. No us podeu imaginar els nervis que vaig passar. Durant una hora i mitja vaig cridar "Kay" buscant-la per tot arreu. No la veia, no la sentia. Sabia que ella tornaria en un moment o altre però no coneixia aquesta muntanya, podia caure per vés a saber on, trobar-se un animal... No sé com no em vaig quedar afònica. El Guillem va anar per una banda amb l'Hayko i jo per una altra, descobrint jo mateixa racons de la muntanya per on encara no havia passat. I, al final, ens vam trobar de cara, al costat d'un precipici (jo tinc vertigen i anava cagada però bé havia de mirar per tot arreu!). La Kay estava tota mullada (ni idea d'on es va mullar) i cansada. Ja s'havia desfogat. La vaig lligar, tremolosa, i vam tornar a casa.




Quan vaig parlar amb la propietària, a la tornada, em va dir que això ho feia quan portava massa dies sense poder còrrer, que el proper cop ho fes desde el principi i no passaria res. I ho tinc ben present per la propera!

L'Hayko ja sabeu com pot arribar a ser d'insistent amb els gossos. El poden marcar, grunyir, ignorar... que ell no sap dir prou i l'únic que vol és jugar. Doncs la Kay el mantenia ferme! Quan volia jugar, jugaven però quan es col·locava al seu enorme llit, se'l mirava i si intentava apropar-se el marcava d'una manera que a l'Hayko li quedava ben clar. De moment, és la única gossa que l'ha sabut controlar del tot!




La Pruna també va coincidir amb ells el cap de setmana, però ella no volia enrenous i estava al sofà amb mi gairebé tot el dia.

La Kay marxava a prendre el sol sempre que podia. Li encanta. Quan es cansa, ve amb tu al sofà o marxa al llit una estona fins que es recupera i torna al sol. Sempre tranquil·la i amb aquesta postura dels llebrers tan elegant, que em fascina.




A vegades prenia el sol amb el Pancho, amb qui també va coincidir i a qui permetia absolutament tot. No sé per què, és l'únic gos que ha pogut pujar al sofà si estava ella, apropar-se al seu llit sense problemes, olorar-la si ella dormia... I la Kay se'l mirava i li feia gràcia. Mai li va ensenyar les dents ni el va fer fora d'enlloc. Sorprenent!




Quan vol jugar amb tu o es posa contenta fa mossegades a l'aire. M'encanta quan ho fa, no paro de riure! No sents res, ni un soroll, però la veus mossegant l'aire i movent-se saltant, juganera. El proper cop, si puc, la gravo!




Aquest cop va acceptar anar a prendre un cafè a una terrassa. Perquè a ella això d'estar-se quieta a un lloc no li agrada gaire! Però després de passejar-la molt, anàvem a la terrassa i ella prenia el sol, relaxada.




És molt carinyosa i t'abraça i et dona copets amb el cap si vol que estiguis per ella.  És fantàstica i em passaria el dia fent-li mimos, que li encanten, però a la vegada és molt independent, cosa que es boníssima.




I no oblidaré mencionar les seves "posturetes". Divertidíssimes! Gràcies a que la van adoptar, la Kay disfruta de la tranquilitat de poder descansar, jugar, viure sense preocupar-se per res. Si et pares a pensar en això, veure aquesta pau és un privilegi.






Més
El Pastor Belga de Malinois també és un gos de casa!


El primer Pastor Belga de Malinois va nèixer l'any 1899, provinent de la ciutat de Malinas, Bèlgica. El seu origen va ser com a gos pastor de ramats i fins el 1981 aquest gos només era conegut per pastors i grangers sense ser reconegut com un gos "de raça".




Els Pastors Belgues van ser impulsats pels aficionats als gossos Prof. Dr. Reul, L. Van der Snickt i L. Huyghebaert.

El 29 de setembre de 1981 es va crear el Club du Chien de Berger Belge (Associació del Pastor Belga).




És un gos molt utilitzat per la policia com rastrejador de persones o mercaderies. També és un gos amb qui molts fan esports canins o Agility. Molt coneguts com gossos d'atac o protecció amb la policia o serveis de seguretat.




Com qualsevol altre gos, el Pastor Belga de Malinois, ha de ser socialitzat desde cadell amb altres gossos per evitar problemes de relacions entre animals en un futur i mantenir un equilibri.

Necessita fer exercici, tenir activitat física i així evitarem ansietat o nervis a casa que després, potser, no sabrem com evitar.






Són gossos de mida mitjana que poden pesar entre 20 i 30 quilos, sent la femella una mica més petita.

El Malinois és el Pastor Belga de pèl curt, més abundant al coll i a la cua. El color és d'un vermell carbonat amb la màscara de la cara de color fosc.




És un gos molt resistent parlant d'enfermetats però, com la majoria dels gossos pastors, poden patir de displàsia de cadera o colze. També comentar que poden patir caigudes de cabell al coll o angonals per falta de sol i aire lliure. D'aquí la importància de donar l'activitat, l'espai i l'exercici que ells necessiten per salut. I amb això no vull dir que visqui i dormi a l'exterior, sinó que l'haurem de treure el seu temps. Si nosaltres ens tanquem tot el dia a casa, tampoc és molt saludable.




Com tots els gossos que utilitzen per treballar, ja sigui en protecció, rastrejadors... no tenen límit i no diuen prou. Molts dels que usen així els gossos haurien de pensar una mica més i respectar l'animal. Alguns criadors o entrenadors et diuen que el Pastor Belga de Malinois pot treballar 48 hores seguides sense dir res... Un gos, fins i tot jugant, en un moment d'excitació, no pararà, de la mateixa manera que si el portes a còrrer i et passes, ell et seguirà sense avisar que no pot més. Després poden caure malalts o, com alguns gossos de defensa o atac, desequilibrats.




No estic en contra dels gossos que treballen amb humans ja que ajuden a molta gent en molts àmbits i ells també disfruten tenint una tasca a fer. Però amb seny, respecte i carinyo. No és tan difícil desequilibrar a un gos si no el tens en compte. Heu de saber fins on arriba el vostre gos, quin és el seu límit, i no forçar al màxim perquè us seguirà a tot arreu. No us aprofiteu d'això, no és sà.




Són gossos que a primera vista potser poden impressionar una mica, també perquè els relacionem amb gossos de defensa, però són igual de sociables i carinyosos que qualsevol altre, sempre que els mantinguem en un estat d'equilibri. Es poden tenir a casa (evidentment!) com un company més per tota la vida i us donaran tot l'amor i carinyo que tenen fins el final. A mi em semblen preciosos!

Més
V Passejada de Gossos a Sant Joan Samora


Per fi va arribar el diumenge 21 d'abril, el dia de la V Passejada de Gossos, i tots teniem moltíssimes ganes! Havíem vist molta gent apuntada a l'esdeveniment de facebook i d'altres que ens ho havien dit en persona, així que esperàvem veure molts gossos. I no ens vam equivocar!




Aquest cop vam quedar a l'estació de RENFE de Gelida. Quan vam arribar ja hi havia gent esperant i no coneixia a molts d'ells! Vaig pensar que alguns serien contactes de la Núria però segur que també hi havia gent que encara no coneixíem... Així que vaig anar presentant-me i saludant per tot arreu.

Hi havia el Focus, el cadell de boxer que vaig cuidar fa uns dies, excitat i content amb tant de gos i gent al seu voltant. Seria el primer dia que aniria deslligat!




La petitona Xispa també va venir! Ella, que és més aviat poruga i borda als gossos perquè no la molestin, va venir corrents a saludar-me. Estava contentíssima! I res de bordar als gossos! Suposo que va veure que eren molts i, en general, l'ambient entre tots era força equilibrat.




Vaig veure al meu amic Berni que venia amb un amic seu, de Mollet, que vaig conèixer a la Trobada de Llebrers i Podencs, amb els seus dos gossos. Preparats per començar!

Veure al Chester, que feia tant que havia cuidat, em va fer molta il·lusió. És vellet i estava una mica intrigat per totes les olors i gossos del voltant. Em van dir que estava perdent la vista, que l'edat es notava molt però l'haurieu d'haver vist a la passejada. Un campió!!




I la Pruna!! Fa res que vaig fer el post de la Pruneta i va arribar ben contenta, amb ganes de caminar.

La Taca també va venir, aquest cop sense la Klentxa, que es va quedar descansant a casa. Amb unes ganes bojes de còrrer per tot arreu!

El Hegel, evidentment, no podia faltar! S'apunta a tot el que hi hagi! Anava saludant a tots, vigilant què passava al voltant.

Hi havia 7 gossos, ja que jo portava a la Negu, que havia cuidat a casa meva en un moment o altre. M'encantava! Jugant entre ells, alguns retrobant-se, contents... Emocionant!




El grup anava creixent i creixent i al final vaig sumar uns 34 gossos. No sé si més! Potser algun se'm va escapar però crec que eren aquests.

Va començar la Passejada, camí al salt d'aigua Sant Joan Samora, a Sant Llorenç d'Hortons. Feia sol i, tot i ser un camí més aviat pla i fàcil, sabiem que seria cansat però arribariem al salt d'aigua per poder refrescar-nos.




Els gossos van haver d'anar lligats una estona, caminant per la calçada i per terreny urbà.




Un cop vam arribar a camins de terra, de vinyes i camps, els vam deslligar. Et passaven corrents entre les cames, feliços. Els veies còrrer entre les vinyes, xafardejant a tots els racons que trobaven, vigilant on eren els seus propietaris però sense massa preocupacions.




La Negu anava d'una banda a l'altra. La veia per les vinyes, buscant ombres, però disposada a còrrer a cada moment. Em vaig quedar una mica enrera perquè acostumava a anar de les primeres amb el Guillem però li agradava fer el camí en contra direcció a veure qui hi havia. Així la teniem controlada!




Vaig veure passar al Focus corrents. El primer cop que el deslligaven! Li va agradar la Negu i la seguia a tot arreu. Em feia molta gràcia veure'ls junts, jugant, com dos amics que van d'excursió.




Vaig conèixer al Google i a la Lauky, sempre pendents d'on eren els seus propietaris. Preciosos i simpatiquísims!

També es va unir un grup de nois que vaig reconèixer per la petita bretona que anava amb ells. Molt macos i esperant fer la propera!




La Perla, el Rooney, el Kimbo, l'Ayka, els tres gossos que ara cuida la Núria, la Tana i la Hache, la Afri, Brown i Dark... No recordo tots els noms, però sí a tots ells! Era fantàstic veure tants gossos junts!




Després d'una hora i mitja caminant, vam arribar al salt d'aigua. A la gent li va encantar el lloc! Els gossos corrien i es banyaven, recuperant forces. Va ser un moment emocionant!




Nosaltres esmorzàvem i ells jugaven i demanaven menjar a parts iguals. No paraven!




Amb tants gossos i parats a un lloc, ja sabem que pot haver alguna que altra discussió i vam tenir una entre el Kimbo i un altre gos gran, que no recordo el nom... Tot va quedar en un ensurt i gràcies a que la baralla va ser a l'aigua no va anar a més. El Kimbo es va portar un bon ensurt i tenia una ferida a la orella que van poder curar gràcies als desinfectants que portava el Jacob a la motxilla. Mantenint la calma, i després de la ràpida reacció del propietari del Kimbo, el van curar i a l'estona tot tornava a la normalitat.




Vam descansar una mica, sense allargar massa la situació ja que els gossos començaven a posar-se nerviosos i la gent estava cansada. La tornada seria per un altre camí, més ràpid, cosa que tots agraíem perquè el sol no perdonava!




Quan vam arribar a casa ens podien agafar amb pinces. A tots! La Negu es va estirar, esgotada, i nosaltres, després d'hidratar-nos, vam fer el mateix. Un poema!




Veure tantíssims gossos disfrutant, amb tothom content de poder fer una excursió veient-los còrrer lliurement al seu voltant, és sempre un gran plaer. Contentíssima de gaudir d'una altra gran Passejada!

Cada cop som més i esperem continuar sumant! La Núria i jo ja estem preparant la propera... I no podeu faltar!!


Més