Coco, el labrador pacient

Em van demanar que cuidés de Coco, un labrador de 6 anys, dient-me que era molt bo i pacient amb altres gossos i demanant que l'anés a buscar a casa, a Barcelona. No ens vam poder conèixer abans, la primera trobada era a casa seva, i allà m'havia de fer una idea de com era. Em va rebre saltant i bordant d'alegria. Al cotxe es va portar fenomenal.

La meva por era que, en unes hores, arribaria l'Hayko a passar el cap de setmana, i ell encara és cadell. Hi ha gossos que es porten molt bé amb altres però un cadell pot ser molt pesat i juganer i passarien tres dies junts a totes hores. Tot i així, semblava massa bo com perquè hi hagués cap problema.

Van portar l'Hayko i vam observar la rebuda. Al principi, Hayko tenia una mica de por, potser el veia massa gran, i s'apartava de Coco quan el veia venir. Coco li movia la cua i intentava jugar amb ell. Només era qüestió de minuts que Hayko perdés la por i s'enamoressin. Perquè allò no podia ser res més que amor. Inseparables, incansables, jugant en tot moment, menjant-se a petons durant hores. Tot i així, vam haver de dormir per separat, perquè Coco, al no estar esterilitzat, intentava muntar a Hayko contínuament i la nit podia ser massa moguda!

Coco és carinyós i bo. Es fa amb tothom. Al jardí ho passa molt bé, tot i que esquiva l'aigua de la mànega quan la treiem per enganyar una mica la calor. Es col·loca a l'altre punta del jardí, movent la cua, però a distància, esperant que la soltem.

A casa es porta molt bé i és molt obedient. Quan a vegades renyiem l'Hayko per qualsevol trastada, Coco s'apartava d'ell, com dient "a mi no m'hi fiquis" i s'apropava amb les orelles baixes, esperant que l'Hayko parés. S'estirava i ens mirava. Una paraula carinyosa i ja el tenies amb tu, ansiós de carícies.

Vam passar molt de temps a la terrassa amb ells. Massa calor i massa aigua que llencen per tot arreu, així que era el lloc ideal, vigilant sempre que cap gat vingués, perquè el Coco no és massa amic d'ells.

Un plaer cuidar del Coco, sempre tan bo. I aquest divendres tornem a Barcelona a buscar-lo. I jo encantada. Per despedir-me no sé quants cops el vaig abraçar! I això que sabia que divendres tornava a casa...

M'esgotaven, això és veritat. Hi havia moments que els deia "com pot ser que no pareu, amb la calor que fa?", però llavors m'estirava i ells venien al meu costat, me'ls mirava i les forces tornaven. Això és el que més m'agrada, el que em fa feliç. Estar rodejada de gossos!