PPP, Propietaris Potencialment Perillosos

Les sigles PPP (Perros Potencialmente Peligrosos) mai no ha tingut cap sentit per mi, tal i com es va crear, però sí la de Propietaris Potencialment Perillosos.

Va haver-hi una temporada a la televisió on semblava que fossim atacats per un grup de gossos de races específiques per un desgraciat fet que va passar amb un rottweiler. A partir d'aquesta notícia, van començar un seguit de notícies sensacionalistes on només veiem gossos atacant persones, nens... Gossos perillosos. La televisió i els mitjans de comunicació en general tenen coses boníssimes, però també saben manipular la gent i portar la notícia on volen, extenent la por entre els futurs propietaris d'un gos.

Es va crear la Normativa per poder tenir un gos d'aquesta raça (o mescles de la mateixa) l'any 2002, si no m'equivoco.
Les races en qüestió són Pit Bull Terrier, Staffordshire Bull Terrier, Rottweiler, Dogo Argentí, Fila Brasiler, Tosa Inu i Akita Inu.

També hem d'afegir tots els gossos que superin els 20 quilos, que el perímetre toràcic estigui entre 60 i 80 cm, i alçada entre 50 i 70 cm. Amb això jo veig que diuen qualsevol gos gran i fort, però bé.

Per adoptar un gos s'ha de ser responsable d'ell i saber educar i ensinistrar l'animal per una convivència per tota la vida. Has de ser conscient i capaç d'educar i controlar un gos gran, ja sigui per no volar pel carrer quan passejes, com per socialitzar-lo. Sinó, adopta un altre tipus de gos. Una persona agresiva que vulgui un gos per ensenyar a atacar o ser violent, no adoptarà un yorkshire, això ho tenim clar. Adoptarà un d'aquests gossos anomenats injustament perillosos. També és evident que no patiràs igual una mossegada d'un caniche que la d'un dogo. Per això no cal fer una Normativa ni posar a tanta gent contra aquestes races (perquè ho van aconseguir).

On vivia abans, a Barcelona, treia la Dana a un parc on ens podiem juntar amb una vintena de gossos, sempre deslligats, cada dia. De tant en tant apareixia un grup de transtornats, uns xavals que s'havien dedicat a fer parir i creuar entre germans uns dogos argentins, als que ensenyaven a mossegar i no soltar. A atacar. Quan venien, haviem de marxar. Un gos va mossegar el braç d'una amiga meva que intentava protegir el seu cocker i el propietari mirava davant la reacció de tots els altres intentat separar aquell gos que no sabia obrir la boca. La culpa és del gos? No ho crec.

He vist a nens cridar a la seva mare quan veien un rottweiler "Aquest gos és dolent, oi, mama? Gos lleig!!" i a la mare dir-li que sí. Un nen que creix amb prejudicis per culpa d'una mare que opina i jutja sense criteri.

En el meu cas, la majoria de gossos que m'han mossegat o que he vist amb intenció de fer-ho, han estat races petites. Races a les que molts no fan gaire cas, perquè "pobret, és petit i es pensa que fa por (rient)". No és divertit i un gos petit, igual que un gran, no ha de mossegar mai.

Amb això vull deixar clara la meva posició davant les mirades de rebuig a pobres gossos que no tenen la culpa de formar part d'aquesta Normativa ni tenen res a veure amb històries que hagin pogut passar al passat amb altres companys de raça. Gossos que esperen ser adoptats com qualsevol altre. I gossos que són adoptats per baralles, per entrenar de manera agressiva... Quina vida els espera amb gent com aquesta? Una vida de dolor i agressivitat d'on no poden fugir.

A la Protectora on vaig estar uns anys, ens va arribar una Bull Terrier velleta, amb cicatrius de mossegades al cap i cos. Potser havien intentat que ataqués, que lluités, però ella es va negar i era una de les gosses més dolces que teniem en adopció. Tot i així, molta gent quan la veia, apartava la mirada al moment, ja que li havien dit que aquella raça era perillosa...

Per cert, un apunt. L'Akita Inu, gos que pertany a aquest grup, és la raça del gos Hachiko, de Shibuya, que va esperar el seu amo durant anys a l'estació de tren fins que va morir i que té una estàtua en la seva memòria. I aquest és només un exemple.